Reflexions a la Paraula de Déu

En aquest fragment veiem que les autoritats jueves li estan trepitjant els talons a Jesús. Ell ha hagut d’exiliar-se en territori pagà, passant un llarg periple.

Durant el ministeri/ servei de Jesús hi havia molts deixebles, persones anònimes que feien una gran feina sense ser protagonistes de res, eren les que feien possible que tot es posés en funcionament. Serien tots aquells que s’adonen del que passa en el si de la comunitat i busquen solucions. Avui podrien ser els nostres voluntaris, tota la gent que fa el bé, practica la justícia, sense mirar a qui.

Doncs, aquells deixebles, s’adonen del que passa al seu voltant, veuen que hi ha algú que és sord i tartamut i el porten a Jesús. Son persones lliures, amb consciència, amb el cap obert, veuen les dificultats i s’esmercen per trobar solucions; saben que només Jesús pot donar una resposta definitiva i radical a tot el que ens inquieta.

Qui pot ser aquest sord-mut? Pel context anterior, podria ser un deixeble que s’ha enredat en la vida? Aquí veiem que Jesús segueix tot un procés d’acompanyament amb el sord-mut. El pren a banda, en privat, personalitza el seu camí i fa servir uns gestos concrets, significatius, encara que són estranys per a nosaltres.

Amb el gest de les orelles, treballa la seva capacitat d’entendre les seves ensenyances, afinar la seva oïda. Pel que fa a la llengua, la destrava per fer entenedores les seves prèdiques.

En la cultura jueva es té la creença que la saliva conté l’alè, és a dir, l’Esperit; per tant, amb aquest gest, Jesús li està infonent l’Esperit. No només li imposa les mans, com era la petició dels voluntaris, “fica els seus dits a les seves orelles” així treu els taps que l’impedien parar atenció al seu missatge.

El sospir de Jesús indica el seu dolor i la seva tristesa davant de tanta incomprensió, dispersió i obstinació dels deixebles. De fet, ells diu que prenguin el seu temps per interioritzar, assimilar el que estan aprenent, ja parlaran quan puguin “comunicar- transmetre alguna cosa”; però, ells no en fan cas i es posen a parlar; aleshores, tergiversen el missatge de Jesús i la seva prèdica és una “verborrea”, o verbositat, que no ha passat per la seves vides. Jesús mana callar els seus oients quan encara no han entès a fons el missatge. És a dir, quan aquests fan cas omís del seu advertiment ratificant la seva incomprensió.

Esther Bochita

Litúrgia de la setmana

Diumenge dia 8:

Diumenge XXIII de durant l'any o del Temps Ordinari

Dimecres dia 11:

Diada de Catalunya. És dia festiu al calendari laboral de la Generalitat de Catalunya. Hi haurà missa a les 12 del migdia

Divendres dia 13:

Commemoració litúrgica de Sant Joan Crisòstom (+407), bisbe de Constantinoble i doctor de l'Església

Dissabte dia 14:

Festivitat litúrgica de l'Exaltació de la Santa Creu, titular de la catedral de Barcelona

Proper diumenge dia 15:

Diumenge XXIV de durant l'any o del Temps Ordinari que preval davant la commemoració litúrgica de la Mare de Déu dels Dolors

Un casament

Fa temps que a la nostra comunitat de Sant Ildefons observem el buit d’un sagrament, el del matrimoni. Sabem el perquè o perquès. Doncs bé, el dia 20 de juliol, dissabte, vaig beneir un matrimoni. Una parella d’equatorians que ho varen demanar. Una preparació prèvia d’un dia a la setmana durant algunes setmanes. I va arribar el dia escollit. Als seus tres fills, dos nois i una noia, els havia preparat fa uns anys enrere per a rebre la primera comunió i confirmació.

El casament va ser a la capella pintada recentment. Feia goig veure-la plena de gom a gom de familiars i amics dels contraents, entre els quals hi havia els seus fills. Tothom impecable amb els seus vestits de festa.

El fet més rellevant va ser el clima viscut de pregària, recolliment i silenci, un silenci només trencat en dues ocasions, pels aplaudiments després del consentiment mutu i al comiat.

Acabada la benedicció final vaig tenir la curiositat de saber si tots els reunits per l’esdeveniment eren de l’Equador, i ho vaig demanar en castellà, idioma que vaig fer servir a la celebració: “¿Todos ustedes son del Ecuador?- Sí, todos.” I jo fent broma vaig dir: “¡ o sea que hoy el Ecuador ha invadido Cataluña!” Els somriures espontanis esclataven dels seus cors. Potser reprimits per sentir-se en una terra d’acollida. I ara en una llar, l’església, que és de tots i per a tots.

Els nuvis fa anys que són conserges d’una casa del carrer Muntaner i em consta que són molt apreciats. Gent senzilla i treballadora que han hagut d’emigrar del seu país per tenir una vida digna i guanyar-se el pa de cada dia per poder donar una educació i uns estudis als seus fills. Els dos nois ja treballen i la noia està fent estudis superiors. Quants com ells, en el nostre país, saben el sacrifici que han tingut que patir per tirar endavant una família!

Som a l’estiu, els turistes ho envaeixen tot i això molesta a molts, com aquests dies s’ha comentat a la televisió. Amb els immigrants també n’hi ha que argumenten que prenen la feina als d’aquí i en diuen d’altres de més grosses. El que crec és que, com a creients, hem de sentir-nos orgullosos de poder ajudar als qui en tenen menester per la situació que els ha tocat viure injustament i que pateixen a les seves carns. Preguem i preguem, i no deixem de pregar per a tots aquests nouvinguts, però no deixem mai de donar-ne gràcies al bon Déu i Pare de tots, l’únic que ens estima de veritat. Que aquest matrimoni s’estimi més i més del que s’han estimat fins ara i puguin veure els fills dels seus fills.

Francesc Xavier de Dou

Reflexions a la Paraula de Déu

La contaminació que ve de dins

Sempre he pensat que aquest text de l’evangeli de Marc és un pèl inquietant: quan afirma ‘només allò que surt de l’home el pot contaminar’ com si identifiqués que realment el mal ve de dins nostre. Justament, en la nostra societat ara mateix és al revés: associem que el mal i les temptacions venen de fora i que nosaltres, interiorment, som bons, bones persones amb bones intencions. També en la primera part de l’evangeli, els fariseus s’escandalitzen que els deixebles de Jesús no facin pràctiques que, aparentment, els farien més justos o més nets als ulls de Déu: per exemple, rentar-se abans dels àpats. Com si les pràctiques exteriors ens garantissin la puresa, la santedat o la bondat, justament en contradicció amb la resta d’evangeli.

Però, no cal esforçar-nos gaire per recordar moments socials, propers o llunyans, en què tots plegats hem mostrat que som capaços del millor, de la major qualitat humana, de la major bondat i quasi al mateix temps, de fer el pitjor, de les actituds més reprovables o les majors mesquineses. Ja sabem que aquesta visió dualista del bé i del mal dins nostre és falsa i que no hi ha persones bones o persones dolentes, ni tampoc que les pràctiques o les normes externes a nosaltres seran capaces de fer-nos bons o dolents, si el que roman són actituds vitals lligades al bé o al mal.

Jesús ens fa veure en aquesta lectura que les normes i els preceptes no són dolents, especialment en el context de la societat jueva del seu temps, però que no ens garanteixen res: quantes vegades les esglésies identifiquen pràctiques i normes que no tenen res a veure amb el missatge central de l’evangeli fins i tot arribant a dictar sentències o judicis per a aquells que no les compleixen. No té cap sentit establir normes humanes i aplicar-les com si fossin una fórmula empírica divina per garantir el bé, si en el nostre interior no hi ha l’amor com a actitud essencial.

No podem deslligar els fets de la nostra vida de les actituds amb què els vivim perquè són aquestes les que identifiquen un bé superior i una plena consciència dels nostres actes, d’acord amb la nostra fe. És aquesta reflexió interior la que val, la que ens dona pistes i ens mostra el camí del bé i, sovint, més enllà de preceptes i normes humanes més o menys afortunades en la seva formulació.

Lluís Rissech

Laudate Deum, Lloeu Déu (i 20)

73. “Lloeu Déu” és el nom d’aquesta carta. Perquè un ésser humà que pretén ocupar el lloc de Déu es converteix en el pitjor perill per a ell mateix. 

Laudate Deum, Lloeu Déu (19)

72. Si considerem que les emissions per càpita als Estats Units són al voltant del doble de les d’un habitant de la Xina i prop de set vegades més respecte a la mitjana dels països més pobres, podem afirmar que un canvi generalitzat en l’estil de vida irresponsable lligat al model occidental tindria un impacte significatiu a llarg termini. Així, juntament amb les indispensables decisions polítiques, estaríem en el camí de la cura mútua.

Laudate Deum, Lloeu Déu (18)

71. L’esforç de les llars per contaminar menys, reduir les deixalles, consumir amb prudència va creant una nova cultura. Aquest simple fet de modificar els hàbits personals, familiars i comunitaris alimenta la preocupació davant les responsabilitats incomplertes dels sectors polítics i la indignació front el desinterès dels poderosos. Advertim doncs que, encara que això no produeix immediatament un efecte massa notable des del punt de vista quantitatiu, sí col·labora per gestar grans processos de transformació que operen des de les profunditats de la societat.

Laudate Deum, Lloeu Déu (17)

69. Convido a cadascú a acompanyar aquest camí de reconciliació amb el món que ens allotja, i a embellir-lo amb la seva aportació, perquè aquest afany propi té a veure amb la dignitat personal i amb els grans valors. Malgrat això, no puc negar que és necessari ser sincers i reconèixer que les solucions més efectives no vindran només d’esforços individuals sinó sobretot de les grans decisions de la política nacional i internacional.

Laudato Deum, Lloeu Déu (16)

68. Això no és producte de la nostra voluntat, té un altre origen que està a l’arrel del nostre ésser, ja que «Déu ens ha unit tan estretament al món que ens envolta, que la desertificació del sòl és com una malaltia per a cadascú, i podem lamentar l’extinció d’una espècie com si fos una mutilació». Així acabem amb la idea d’un ésser humà autònom, totpoderós, il·limitat, i ens pensem a nosaltres mateixos per a entendre’ns d’una manera més humil i més rica.

Reflexions a la Paraula de Déu

Aquest diumenge acabem el Sermó del Pa de vida que ens ha acompanyat durant tot el mes d’agost. Recordem com va començar. Jesús a la muntanya donà menjar a cinc mil persones que estaven famolenques. Amb aquest signe Jesús ens volia mostrar que Ell és l’únic que pot donar el veritable Pa. Pa de vida. Pa de comunió amb ell i amb els homes. L’afirmació central de tot el discurs “Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia”. Sorprèn la reacció de les multituds després d’escoltar les paraules de Jesús. Passen de l’adhesió entusiasta de l’inici, fins i tot el volien proclamar rei, a la decepció i abandó, ja que troben que el seu missatge és molt dur.

Tot repassant el “Sermó del Pa de vida" cal que ens preguntem: per què aquesta reacció dels oients de Jesús? Una clau interpretativa és que arran de la multiplicació dels pans i peixos s'havien fet una idea falsa de qui era Jesús, i les paraules del “Sermó del Pa de vida”, els la desmunten totalment. Tot menjant del pa que Jesús ha multiplicat, creien que en Ell havien trobat algú que els estalviaria l'esforç i la suor per guanyar-se el pa de cada dia. Estaven disposats a proclamar-lo rei i retre-li vassallatge, en un regne on no caldria treballar.

Les paraules de Jesús, no sols desmunten aquesta falsa concepció que s'havien fet d'Ell, sinó que els diu molt més. La veritable menja és Ell mateix. Per dir-ho amb paraules entenedores: el que dona la veritable vida és Ell. El pa que van menjar en la multiplicació és un pa que es fa malbé, que satisfà la fam per un moment, però no garanteix la Vida, amb majúscula. I prendre el pa que Jesús ens ofereix, el pa de l'eucaristia, significa entrar en comunió amb Ell, deixar-nos transformar per Ell. Sant Pau, expressa molt bé què significa viure amb comunió amb Ell: “Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi. La meva vida terrenal, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi”. ( Ga. 2, 20).

Les multituds, i també ens pot passar a nosaltres, s'adhereixen a Jesús perquè creuen que és el profeta d'un "déu" que ens fa l'existència més fàcil. En canvi, Jesús, ens ofereix entrar en comunió amb Ell, i viure amb abnegació el veritable amor. Un amor que concep la vida, com el bé que hem de donar envers els altres. Veritablement el missatge és dur, però val la pena.

El relat acaba amb la gran pregunta de Jesús als Dotze i també a nosaltres: També vosaltres em voleu deixar? I preguntem-nos, si preguem perquè el Senyor ens il·lumini, perquè la nostra resposta coincideixi amb la de Simó Pere: Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna. I nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu.

Josep M. Jubany

Laudate Deum, Lloeu Déu (15)

64. Jesús «podia invitar els altres a estar atents a la bellesa que hi ha al món perquè ell mateix estava en contacte permanent amb la natura i li prestava una atenció plena d’afecte i admiració. Quan recorria cada racó de la seva terra s’aturava a contemplar la bellesa sembrada pel seu Pare, i convidava els seus deixebles a reconèixer en les coses un missatge diví.»

Laudate Deum, Lloem Déu (14)

58. Acabem d’una vegada amb les burles irresponsables que presenten aquest tema com una cosa només ambiental, “verda”, romàntica, sovint ridiculitzada pels interessos econòmics. Acceptem finalment que és un problema humà i social en un variat arc de sentits. Per això cal un acompanyament de tots. Acostumen cridar l’atenció a les Conferències sobre el clima les accions de grups que són criticats com a “radicalitzats”. Però en realitat ells cobreixen un buit de la societat sencera, que hauria d’exercir una sana “pressió”, perquè a cada família li correspon pensar que està en joc el futur dels seus fills.

Laudate Deum, Lloeu Déu (13)

43. Tot això suposa generar un nou procediment de presa de decisions i de legitimació d’aquestes decisions, perquè el que s’ha establert diverses dècades enrera no és suficient ni sembla eficaç. En aquest marc necessàriament es requereixen espais de conversa, de consulta, d’arbitratge, de resolució de conflictes, de supervisió i, en definitiva, una mena de major “democratització” en l’àmbit global perquè s’expressin i s’incorporin les diferents situacions. Ja no ens servirà sostenir institucions per a preservar els drets dels més forts sense tenir cura dels de tots.

Laudate Deum, Lloeu Déu (12)

42 El món esdevé tan multipolar i alhora tan complex que cal un marc diferent de cooperació efectiva. No és suficient pensar en els equilibris de poder sinó també en la necessitat de donar resposta als nous desafiaments i de reaccionar amb mecanismes globals davant els reptes ambientals, sanitaris, culturals i socials, especialment per a consolidar el respecte als drets humans més elementals, als drets socials i a la cura de la casa comuna. Es tracta d’establir regles globals i eficients que permetin «garantir» aquesta tutela mundial.

Laudate Deum, Lloeu Déu (11)

36. Segueix sent lamentable que les crisis mundials siguin desaprofitades quan serien l’ocasió per a provocar canvis saludables. És el que va passar a la crisi financera de 2007-2008 i ha tornat a esdevenir-se a la crisi de la covid-19. Perquè «les veritables estratègies que es van desenvolupar posteriorment en el món es van orientar a més individualisme, a més desintegració, a més llibertat per als veritables poderosos que sempre troben la manera de sortir indemnes».

Reflexions a la Paraula de Déu

Les lectures d’avui en remeten a l’eucaristia i ens parlen de Jesús com a aliment per les nostres vides.

En el llibre dels Proverbis es presenta la saviesa com a aliment i beguda que conviden a deixar la nostra ignorància “veniu a menjar el meu pa i a beure els meus vins. Deixeu la vostra ignorància i viureu i avançareu pel camí del coneixement”.

Jesús avui ens convida a menjar la seva carn i a beure la seva sang com a signe d’unió amb Ell, aliment que dona la vida veritable: “Jo soc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Més encara: El pa que jo donaré és la meva carn, perquè doni vida al món». Jesús parla d’entrega total d’Ell mateix per donar-nos vida eterna, una vida plena de felicitat, d’un món nou. Diu: «Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell». Jesús vol integrar-se a les nostres vides donant-se del tot, íntimament i a través d’Ell amb el Pare. Ell està amb nosaltres, enmig de totes les nostres vivències i per sempre, tant en els moments de tristesa com d’alegria.

El simbolisme del pa és l’experiència de l’aliment necessari per a viure. Molts seguien Jesús perquè els donava pa, merament per una qüestió material, potser nosaltres de vegades ens diem cristians per inèrcia, anem a missa per quedar bé... Nosaltres necessitem Jesús present i viu en les nostres vides, necessitem de l’aliment de l’eucaristia, del seu cos, la seva sang i la seva paraula.

Se’ns convida a tots a una taula de festa, a un banquet comunitari de vida, d’unitat i de solidaritat. Però no podem menjar si no tenim gana, si no tenim el cor i els ulls oberts, si no som sincers amb nosaltres mateixos i ens aturem a pensar què vol de nosaltres el Senyor, què hem de fer amb la nostra vida i com hem de esmerçar-la. Així ho expressa sant Pau als Efesis «Germans, fixeu-vos bé com viviu... mirant de treure bé del moment present... mireu d'entendre què vol de vosaltres el Senyor... Deixeu que us ompli l'Esperit Sant. Exhorteu-vos els uns als altres... donant sempre gràcies de tot a Déu Pare...».

Ens cal rebre a Jesús en la seva totalitat, és a dir, a creure en Ell, confessant qui és i acollint la seva vida, la seva mort i la seva resurrecció.

Pensem durant aquests dies, potser de vacances, què ens demana el Senyor a cadascú de nosaltres, quin paper hi juga en la nostra vida.

I deixem que ens ompli el seu Esperit tot donant gràcies a Déu Pare en tota ocasió.

Josep M. i Marisa

Aniversari ordenació Xavier

Avui fa 52 anys que Mn.Xavier Dou i d’Abadal va ser ordenat com a diaca a Mèxic.

En Xavier porta 50 anys col·laborant a Sant Ildefons i és una persona molt preuada i estimada per la comunitat, tant per la seva dedicació a Càritas com per la seva participació en la pastoral dels malalts, el seu servei a les eucaristies, i la seva presència en diferents actes de la parròquia.

El felicitem molt sincerament i ens unim a la seva pregària d’acció de gràcies, desitjant que per molts anys més pugui estar present a la comunitat de Sant Ildefons.

Laudate Deum, Lloeu Déu (10)

31. Aquesta situació no sols té a veure amb la física o la biologia, sinó també amb l’economia i la nostra manera de concebre-la. La lògica del màxim benefici amb el menor cost, disfressada de racionalitat, de progrés i de promeses il·lusòries, converteix en impossible qualsevol preocupació sincera per la casa comuna i qualsevol inquietud per a promoure els descartats de la societat. En els darrers anys podem advertir que, que, atordits i extasiats davant les promeses de molts falsos profetes, de vegades els pobres mateixos cauen en l’engany d’un món que no es construeix per a ells.

Laudate Deum, Lloeu Déu (9)

29. La decadència ètica del poder real es disfressa gràcies al màrqueting i la informació falsa, mecanismes útils en mans dels qui tenen majors recursos per a incidir en l’opinió pública a través d’ells. Amb l’ajuda d’aquests mecanismes, quan es pensa iniciar un projecte amb forta intervenció sobre l’ambient i alts efectes contaminants, s’il·lusiona els pobladors de la zona parlant del progrés local que podrà generar-se o de les possibilitats econòmiques, laborals i de promoció humana que això significarà per als seus fills. Però en realitat no sembla que els interessi de debò el futur d’aquestes persones, perquè no se’ls diu amb claredat que darrere d’aquest projecte quedaria una terra arrasada; unes condicions molt més desfavorables per a viure i prosperar; una regió desolada, menys habitable, sense vida i sense l’alegria de la convivència i de l’esperança; a més del dany global que acaba perjudicant molts més.

Laudate Deum, Lloeu Déu (8)

28. Necessitem repensar entre tots la qüestió del poder humà, quin n’és el seu significat, quins en són els límits. Perquè el nostre poder ha augmentat frenèticament en poques dècades. Hem fet impressionats i sorprenents progressos tecnològics, i no advertim que alhora ens convertim en éssers altament perillosos, capaços de posar en risc la vida de molts éssers i la nostra pròpia supervivència. Cal repetir avui amb la ironia de Soloviev: «Un segle tan avançat que era també l’últim». Cal lucidesa i honestedat per a reconèixer a temps que el nostre poder i el progrés que generem es giren en contra de nosaltres mateixos.

Reflexions a la Paraula de Déu

 "Jo sóc el pa de vida"

A l’Evangeli d’avui, Joan ens relata com els jueus murmuraven de Jesús, perquè havia dit "Jo sóc el pa que ha baixat del cel". Ells no podien acceptar que el que tenia un pare i una mare que tots coneixien, fos res més que un veí com ells; i del pa baixat del cel només coneixien el mannà que va alimentar els seus avantpassats durant la seva llarga travessia pel desert.

Ells, com també moltes vegades nosaltres, només mirem i veiem el que tenim més proper, el més fàcil, sense mirar amb altres ulls i perspectives.

Jesús va dir clarament: "Qui menja d’aquest pa viurà per sempre". Una promesa d’eternitat: no tot acaba en aquest món, creiem que darrera la mort, per la misericòrdia de Déu, ens espera la glòria.

Més endavant a Joan 20, 29 llegim: "¿Perquè m’has vist has cregut?," li diu Jesús; sortosos; els que creuran sense haver vist". En aquell moment Jesús ja ens tenia presents a tots, a nosaltres i als milions que ens han precedit i els que vindran més tard.

El nucli del discurs del pa de vida evoca la institució de l’eucaristia (Mc 14, 22-25).

Hem d’acollir la fe, com el que és, un regal de Déu. A Déu no l’ha vist mai ningú, només Jesús el seu Fill.

I l’esperança que el trobarem és a l’Apocalipsi 21:4 "Eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment¨.

Avui l’Església també ens recorda santa Clara d’Assís. Ella i sant Francesc són testimonis privilegiats de la pietat eucarística a la primeria del segle XIII. D’aquesta gran pietat en trobem a la Legenda S. Clarae Virginis (1255), escrita per Tomás de Celano, on ens relata un dels miracles més famosos: ens explica que un divendres del mes de setembre del 1240, davant l’amenaça dels soldats sarraïns que ja havien entrat al claustre del convent, sant Damià va aconseguir foragitar-los ensenyant-los el Santíssim Sagrament, estant resant amb gran devoció.

I als Goigs a santa Clara, amb lletra de Joan Castells i Casas i música del Dr. Sebastià Parés i Jordana:

Planta humil, flor sense tara / espargiu vostres olors.

Ensenyeu-nos santa Clara, / d’estimar el Senyor com vós.

Rosa M. Olivella

Laudate Deum, Lloeu Déu (7)

19. Finalment podem afegir que la pandèmia de la covid-19 ha constatat l’estreta relació de la vida humana amb la dels altres éssers vivents i amb el medi ambient. Però especialment ha confirmat que el que passa a qualsevol lloc del món té repercussions a tot el planeta. Això em permet repetir dues conviccions en les quals insisteixo fins al cansament: “tot està connectat” i “ningú no se salva sol”.

Laudate Deum, Lloeu Déu (6)

18. Per tant, urgeix una mirada més àmplia que ens permeti no només admirar-nos de les meravelles del progrés, sinó també és inajornable prestar atenció a altres efectes que probablement tan sols no es podien imaginar un segle enrere. Se’ns demana res més que una mica de responsabilitat davant l’herència que deixarem després del nostre pas per aquest món.

Laudate Deum, Lloeu Déu (5)

13. No és possible amagar la coincidència d’aquests fenòmens climàtics globals amb el creixement accelerat de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, sobretot des de mitjans del segle XX. Una aclaparadora majoria de científics especialitzats en clima sostenen aquesta correlació i només un ínfim percentatge intenta negar-ne l’evidència. Lamentablement la crisi climàtica no és precisament un assumpte que interessi als grans poders econòmics, preocupats pel rèdit més gran possible amb el menor cost i en el temps més curt que es pugui. 

Laudate Deum, Lloeu Déu (4)

 

9. Amb la pretensió de simplificar la realitat, no falten els qui responsabilitzen els pobres perquè tenen molts fills i fins i tot pretenen resoldre-ho mutilant les dones dels països menys desenvolupats. Com sempre, semblaria que la culpa és dels pobres. Però la realitat és que un baix percentatge més ric del planeta contamina més que el 50% més pobre de tota la població mundial, i que l’emissió per càpita dels països més rics és moltes vegades més gran que la dels més pobres. Com oblidar que l’Àfrica, que alberga més de la meitat de les persones més pobres del planeta, és responsable d’una mínima part de les emissions històriques?

Laudate Deum, Lloeu Déu (3)

6. En els darrers anys no han faltat persones que han pretès burlar-se d’aquesta constatació. Esmenten suposades dades científicament sòlides, com el fet que el planeta sempre ha tingut i tindrà períodes de refredament i d’escalfament. Obliden esmentar una altra dada rellevant: que el que estem verificant ara és una inusual acceleració de l’escalfament, a una velocitat tan alta que n’hi ha prou amb una sola generació —ni segles ni mil·lennis— per a constatar-ho. L’augment del nivell del mar i la fusió de les glaceres poden ser fàcilment percebudes per una persona al llarg de la vida, i probablement en pocs anys moltes poblacions hauran de traslladar les seves llars per aquests fets. 

Reflexions a la Paraula de Déu

"Senyor, doneu-nos sempre d’aquest pa”

Les lectures d’aquest diumenge fan referència a l’eucaristia i a la fe.

La primera lectura de l’Èxode explica com Jahvé es compadeix de la desesperació del poble d’Israel en la seva travessia pel desert després de sortir d’Egipte. És un moment de crisis i la seva fe trontolla perquè creuen que Jahvé els ha abandonat. És llavors quan el Senyor els sorprèn i meravella amb “el mannà” i “les guatlles” perquè puguin alimentar-se i seguir el seu camí. Jahvé, amb aquest prodigi, els vol mostrar que sempre els protegirà, i que espera que tornin a confiar en Ell.

Sant Pau, en la carta als Efesis, els encoratja a fer un canvi de vida; deixar enrere l’home vell , amb la seva forma de viure enganyosa pendent sempre de les coses terrenals, per anar a la cerca de l’home nou, renovat per una transformació espiritual a imatge de Déu en la justícia i la santedat .

Nosaltres homes i dones del segle xxi que som creients i volem seguir Jesús, també lluitem cada dia per despullar-nos de l’home vell que ens té atrapats, i transformar-nos per mitjà de la conversió i renovació de la nostra fe, en l’home nou que ens proposa sant Pau.

En aquest fragment de l’Evangeli, sant Joan ens presenta una multitud enfervorida que segueix Jesús per les seves ensenyances. És en aquest context que Jesús, a la sinagoga, els parla de l’eucaristia, “del pa que nodreix per la vida eterna”. Ells li digueren: “Senyor doneu-nos sempre d’aquest pa” Jesús els diu: “Jo soc el pa de vida ; qui ve a mi no tindrà fam, i qui creu en mi mai més no tindrà set.” Els jueus de cor obert i senzill el van creure i el van seguir; d’altres, descreguts i malfiats, van murmurar.

També per a nosaltres, la fe i l’eucaristia han de ser els eixos centrals que ens donin suport i aliment per avançar amb força pel camí de la vida.

Àngels Vilaró

Laudate Deum, Lloeu Déu (2)

5. Per més que es pretengui negar, amagar, dissimular o relativitzar, els senyals del canvi climàtic hi són, cada vegada més evidents. Ningú no pot ignorar que els darrers anys hem estat testimonis de fenòmens extrems, de períodes freqüents de calor inusual, de sequera i d’altres gemecs de la terra que són només algunes expressions flagrants d’una malaltia silenciosa que ens afecta a tots. És veritat que no cal atribuir de manera habitual cada catàstrofe concreta al canvi climàtic global. Malgrat això, sí que és verificable que determinats canvis en el clima provocats per la humanitat augmenten notablement la probabilitat de fenòmens extrems cada vegada més freqüents i més intensos. Per això sabem que cada vegada que augmenti la temperatura global en 0,5 graus centígrads, augmentaran també la intensitat i la freqüència de grans pluges i al·luvions en algunes zones, de sequeres severes en d’ altres, de calors extremes a certes regions i de grans nevades en altres. Si fins ara podíem tenir onades de calor algunes vegades l’any, què passaria amb l’augment de la temperatura global d’1,5 graus centígrads de la qual estem a prop? Aquestes onades de calor seran molt més freqüents i amb major intensitat. Si s’arriba a superar els 2 graus,es fondrien totalment les capes de gel de Groenlàndia i de bona part de l’Antàrtida, amb enormes i gravíssimes conseqüències per a tothom.

Laudate Deum, Lloeu Déu (1)

A principis del curs passat, coincidint amb la festivitat de sant Francesc d'Assís, el papa Francesc va publicar una nova exhortació apostòlica que complementa "Laudato si". A partir d'avui i durant tot el mes d'agost aniran apareixent en aquest blog vint punts destacats del "Laudate Deum".

2. Han passat ja vuit anys des que vaig publicar la Carta encíclica «Laudato si», quan vaig voler compartir amb tots vosaltres, germanes i germans del nostre sofert planeta, les meves més sentides preocupacions sobre la cura de la nostra casa comuna. Però amb el pas del temps constato que no reaccionem suficientment mentre el món que ens acull es va enfonsant i potser acostant-se a un punt de fallida. Més enllà d’aquesta possibilitat, és indubtable que l’impacte del canvi climàtic perjudicarà de manera creixent les vides i les famílies de moltes persones. En sentirem els seus efectes en els àmbits de la salut, les fonts de treball, l’accés als recursos, l’habitatge, les migracions forçades, etc. 

 

In memoriam Àngel Oliva

Enguany celebrem els setanta-cinc anys de la fundació de la comunitat de Sant Ildefons, el desig de tots els que en formem part, és que sigui una comunitat de "pedres vives" a imatge del que llegim a l'Escriptura: “També vosaltres, com pedres vives, sou edificats com a temple de l'Esperit perquè formeu una santa comunitat sacerdotal  que ofereixi víctimes espirituals agradables a Déu per Jesucrist”. (1 Pe 2,5). No hi ha dubte que l'Àngel ha estat, i continuarà essent (el seu record no s'esborra), una de les pedres vives, molt valuosa, de la construcció de la nostra comunitat.

Només Déu coneix el cor de les persones i només ell pot jutjar-les, però nosaltres sí que podem valorar les manifestacions d'amor dels homes i dones que ens envolten; per aquest motiu, la comunitat de Sant Ildefons, fa ben seva la pregària d'acció de gràcies, dirigida al Pare del Cel, que es va dir en ocasió del seu enterament: "Us donem gràcies per tots els beneficis que li heu fet durant la seva vida, i també per haver-nos donat així a nosaltres un senyal de la vostra bondat". I és que l'Àngel, fent honor al seu nom, ha estat un àngel per a tots els que hem tingut la gran sort de fruir de la seva amistat, l'Àngel no va deixar mai a ningú indiferent. Els àngels, a l'Escriptura, són els qui porten a terme les obres de Déu. Àngel, gràcies, amb les teves bones obres, amb la teva senzillesa, amb la teva profunda espiritualitat, amb la teva estimació al país, i la teva compassió i misericòrdia envers els més febles, has estat un bon missatger de les obres d'amor del Déu de Jesucrist.

Tots els que l'hem tractat sabem de la seva gran saviesa humana i de la gran sensibilitat espiritual que transmetia. Les seves opinions sempre es feien escoltar i ajudaven en el moment que s'havien de prendre decisions. Ho sabíem molt bé els que hem compartit amb ell el Consell d'economia de la comunitat. I personalment era una delícia participar en una tertúlia, els diumenges, acabada la missa, juntament amb la seva esposa Elisa, Cristina Crutz, Ester, el "senat", com l'anomenava Mn. Lluís. En aquestes trobades, com les enyoro!, es parlava de tot, de política, del moment de l'Església, de les famílies. I en aquestes converses sense guió, l'Àngel i també l’Elisa, manifestaven tot el que els ocupava, i preocupava. I les seves inquietuds eren; en l'àmbit social, els pobres, els presos, el sense llar, inquietuds aparellades amb les visites a la presó i l’acompanyament als interns; amb el voluntariat a "Arrels". En l'àmbit polític patia i patia molt, per Catalunya, se n'alegrava quan semblava que aviat reeixiria la nació catalana, l'entristia, i molt, quan el poble català i els seus representats no estaven a l'altura de les circumstàncies. En l'àmbit eclesial, fidel deixeble de la confraria Virtelia, del Concili Vaticà II i del llegat de Mn. Joan Alemany, vivia una “eclesialitat” de la qual els trets més significatius eren: la fidelitat a l'evangeli, la senzillesa en les formes i el servei als pobres i l’encarnació al país. A escala familiar, tant l'Elisa com ell, no volien ni podien amagar, la seva profunda estimació pels fills, per les joves i gendres i pels nets. Amb goig explicaven les celebracions, amb profunda pena, els esdeveniments dolorosos de la família.

Àngel, gràcies. Ens has deixat una empremta profunda, i aquesta expressió no és una frase feta, l'afirmació ve avalada per molts nois i noies que van ser catequitzats pel teu ensenyament, un ensenyament, no doctrinal, sinó de vida.
Àngel, segur, que ara et trobes compartint la taula que el Senyor té preparada per a tots els homes i dones de bona voluntat, ben a prop teu, sinó al teu costat, seu la teva germana religiosa, que tant vas estimar i admirar. Una vegada més, gràcies pel teu bon testimoni.

El dia del teu enterrament Mn. Lluís va citar en l’homilia al bisbe Casaldàliga. Tu, com el pastor de Mato Grosso, et vas presentar davant de Déu amb un cor ple de noms.

Elisa, filles, fills, nets, netes de l'Àngel, una abraçada. Heu perdut aquí a la terra l'espòs, el pare i l'avi, amb la ferma esperança de la resurrecció del Crist, el teniu, intercedint per vosaltres en la plenitud de l'amor.

Josep M. Jubany

En record de l’Àngel Oliva

Arreveure, Àngel,

Deixes un buit molt gran, però la teva presència és immensa perquè, juntament amb la teva esposa Elisa, signifiqueu la pedra angular laica de tot el que és, ha estat i representa la nostra estimada comunitat de Sant Ildefons.

Present des dels seus inicis, has passat per tots els estaments de la pastoral parroquial. N’hem compartit algunes, sempre amb alegria i bon humor. Recordo molt especialment que en acabar qualsevol acte litúrgic al qual havíem col·laborat sempre deies: “hem sobreviscut a la prova”, cofoi que hagués sortit tot bé. Doncs mira, ara això em serveix per dir-te que tu “has sobreviscut a la prova de la vida”, ningú pot exigir-te més de tot el que has fet i donat, i tots t’ho agraïm i ho recordarem sempre.

La teva fe ha estat granítica i per això has estat sempre el meu referent, el model a seguir.

Són tantes les vivències compartides que em consolaran de la teva absència.

Si Déu vol al cel ens retrobarem.

Josep Maria Lari

Horari d’estiu

Durant els diumenges d’agost i els dos primers de setembre, fins al dia 8 inclòs, hi ha un canvi d’horari de les misses.

Els diumenges i dies festius, la missa de les 10.15 passa a les 11 i se suprimeix la missa de les 13.15.

Se suprimeix la missa exequial dels dijous feiners a les 8 del vespre. Es reprendrà el dijous 12 de setembre.

Els dissabtes d'agost hi haurà la missa anticipada a les 8 del vespre, així com la vigília de l’Assumpció de la Verge Maria.

La missa dels dies laborables es manté a les 12 del migdia.

Durant tot el mes d’agost, el despatx parroquial estarà tancat. La porteria només estarà oberta de 11.30 a 13.00 h. els dies laborables. Aquest mes, us demanem, si us plau que no es deixin bosses de roba a la porta. La roba que no recollim en mà podria ser llençada als contenidors.

Bon estiu!

Un llibre, antic i venerable, el Cohelet, ens ensenya: Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa. Així, també, nosaltres podem afirmar que hi ha un temps per treballar i un temps per descansar. A punt de començar el mes d'agost, per molts ha arribat el temps de les vacances. Primer de tot, per a aquells que el mes d'agost feu un parèntesi a la feina habitual i feu vacances, us desitjo que us siguin profitoses.

Una de les característiques dels nostres temps és que seguim uns horaris molt accelerats. No només per raó de l'estrès que per a molts comporta la vida laboral, sinó també per les múltiples atencions que ens reclama la vida familiar, o les relacions socials, els compromisos que hem anat adquirint en la vida associativa o voluntariats. Un dels fenòmens dels nostres dies és que tenim un calendari on no hi ha hores buides. A tall d'exemple, són molts els pares, i també els avis, que han de fer mil i una combinacions per acompanyar els fills o nets al col·legi, a les activitats extraescolars, a les visites mèdiques, etc.

Necessitem aquest descans perquè ens ajudi a alliberar-nos de la tensió, el desgast i la fatiga acumulats al llarg del curs. És mot il·lustrador que el mateix Jesús convidés els seus deixebles a fer-ho: Veniu ara tots sols a un lloc despoblat i reposeu una mica (ho llegíem diumenge passat).

Ara bé, el temps de vacances no és tan sols un període en què no som esclaus del rellotge i els horaris es relaxen, també ha de servir per enriquir la vida, com diu José Antonio Pagola. ”El descans no pot ser només la «pausa» necessària per a reposar les nostres energies esgotades o la «vàlvula d'escapament» que ens allibera de les tensions acumulades, per a tornar amb noves forces al treball de sempre. El descans ens hauria d'ajudar a regenerar tot el nostre ser descobrint-nos dimensions noves de la nostra existència.”

No es tracta de donar receptes sobre com organitzar les vacances, però m'atreveixo a fer algunes recomanacions. Cal que us fixeu uns objectius per al temps de vacances, objectius el compliment dels quals no generi cap mena d'estrès. Una d'aquestes fites pot ser: trobar el gust per la gratuïtat. Gratuïtat que significa saber “perdre el temps" convivint i conversant amb els familiars més propers, fet que no sempre és possible durant el curs; llegir llibres, escoltar música, veure pel·lícules, visitar esglésies, monuments o museus; igualment pot ser gratificant, practicar algun esport, fer excursions.

Les vacances ens ajuden a distanciar-nos, no només físicament, sinó també anímicament, del tràfec de la vida ordinària, és un moment oportú per revisar les nostres feines, les relacions que tenim amb els altres, les rutines que hem adquirit i que no aporten res, i ser lúcids per canviar tot el que ens sembli necessari.

I, com a creients en Jesucrist, el temps de vacances és un temps oportú per enriquir el nostre esperit. Dedicar un temps a la pregària, rellegir amb calma els evangelis (com a mínim dedicar un temps per llegir les lectures dominicals), contemplar i agrair a Déu la creació.

A tots i totes us desitjo un bon descans. Soc conscient que no tots els que llegireu aquest escrit podreu fer vacances o descansar com voldríeu, i segur que us ho mereixeu; a vosaltres, us dedico d'una forma especial, la meva salutació i abraçada.

Josep m Jubany

Reflexions a la Paraula de Déu

Fa pocs dies dinava amb uns amics que veig de tant en tant i, parlant del nostre món actual tan accelerat, incert i polaritzat, un d’ells va dir: “Només hi ha una solució: parar, pensar i repartir”. Em vaig endur a casa aquestes paraules, perquè em semblen dignes de ser meditades, recordades i aplicades. Parar, pensar i repartir.

I, ves per on, la lectura que em toca comentar és l’anomenat “miracle dels pans i els peixos”. Com cada vegada que llegeixo un passatge evangèlic dels més coneguts, hi descobreixo nous aspectes i matisos.

Jesús comença preguntant a Felip: “On comprarem pa perquè puguin menjar tots?” Jn 6,1-15. Està atent, per tant, a les necessitats més bàsiques de la gent, de tots nosaltres, i pren la iniciativa d’atendre-les. Un noi ofereix el que té: cinc pans d’ordi i dos peixos. El mateix ordi dels vint pans que un home ofereix a Eliseu, com llegim a la primera lectura 2Re 4,42-44: un cereal molt menys apreciat que el blat, però que esdevé aliment per a tothom perquè és ofert amb generositat.

Jesús, també Eliseu, el reparteixen “entre tota la gent asseguda”. Tothom en menja i queda satisfet. “Tan bon punt obriu la mà, Senyor, ens sacieu de bon grat” Sl 144. Repartir, repartir. I encara en sobra: Jesús fa recollir les sobres, s’omplen dotze coves. Recordem la infàmia del malbaratament alimentari...

Tenim la temptació de pensar: què es pot fer amb cinc pans d’ordi i dos peixos, quan hi ha tanta gent per alimentar? La desproporció entre les necessitats i els recursos, nostres i de l’entorn, és tan i tan enorme, que sovint ens paralitza i ens impedeix valorar el poc que podem oferir. I no ens permet ser conscients que les claus del miracle són la disponibilitat i la generositat de tots i de cadascun de nosaltres; la voluntat de repartir pensant en clau col·lectiva, deixant de banda l’individualisme, i l’obertura contemplativa a l’acció de Déu.

Cal que ens fixem en què Jesús “pren el pa, diu l’acció de gràcies i el reparteix”, tal com fa durant el darrer sopar i com ho rememorem a cada eucaristia. Compartir i repartir el que tenim, el que sabem, el que podem fer..., encara que aparentment sigui molt poc, serà el detonant que permetrà deixar actuar Déu i fer que, així, se sadolli la fam de la multitud. La generositat de Déu supera totes les expectatives.

Griselda Gasulla i Pascual

Litúrgia de la setmana

Diumenge dia 28 de juliol:

Diumenge xvii de durant l'any o del Temps Ordinari

Dimecres dia 31 de juliol:

Commemoració litúrgica de sant Ignasi de Loiola (1491-1556), prevere basc, fundador de la Companyia de Jesús a Roma (1540)

Dijous dia 1 d'agost:

Commemoració litúrgica de Sant Alfons-Maria de Liguori (Nàpols 1696-Pagani 1787), bisbe de Goti, fundador (1732) dels redemptoristes i patró de l'Església

Proper diumenge dia 4 d’agost:

Diumenge xviii de durant l'any o del Temps Ordinari que preval davant la festivitat litúrgica de Sant Joan-Maria Vianney (1787-1849), prevere, rector d'Ars (bisbat de Belley), patró dels rectors de parròquia

Mor l'Àngel Oliva

Al matí d’ahir va morir als 94 anys l’Àngel Oliva, un pilar de la comunitat de Sant Ildefons des de la seva fundació. Ell i la seva esposa Elisa li han dedicat a la nostra comunitat, no sols temps, sinó afecte i saviesa.

Només podem agrair la seva presència entre nosaltres tots aquests anys compartint la seva fe i la seva amistat des de diferents serveis (catequesi, escrivint comentaris sobre l’evangeli al Full i al blog, membre del Consell Pastoral, participant a assemblees, component de la comissió d’economia ...).

Rescatem el comentari que va fer el 20 de maig de 1990 pel Full Informatiu i que fa quatre anys en Josep Maria Lari va recuperar. Es una mostra del seu estil a l'hora d'escriure i de transmetre la fe.

"Qui m’estima farà cas de les meves paraules, diu el Senyor, el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell” (de l’Al·leluia d’avui).

L’andana de l’estació és ben plena de gent. Un pare s’acomiada dels seus fills des de la finestra del tren i els diu: “Porteu-vos bé, feu tot allò que jo us he ensenyat”.

Podem llegir a l’Evangeli d’avui les paraules de Jesús quan també s’acomiada dels seus deixebles: “Si m’estimeu, guardareu els meus manaments” (Jo 14,15)

Els fills, ben a prop del tren, estiren els braços fins agafar les mans del pare i ell els diu somrient: “Ja sabeu que vaig a casa de l’avi; quan hi arribi us escriuré de seguida i també ho faré molt sovint; l’estimació que vindrà amb les meves lletres us donarà força per esperar el meu retorn”.

Jesús ens diu per la ploma de Sant Joan: “Jo pregaré al Pare que us donarà un altre defensor, l’Esperit de la veritat, perquè es quedi amb vosaltres per sempre”, i més endavant: “No us deixaré orfes, tornaré a venir”.

El pare agafa fort les mans dels fills i els diu: “Ara ja no em veureu, però em mantindré viu i present al vostre pensament, perquè des de la casa del meu pare sempre estaré vivint i pensant en vosaltres”

L’Evangeli ens diu: D’aquí poc, el món ja no em veurà, però vosaltres sí que em veureu perquè jo visc i vosaltres també viureu. Aquell dia sabreu que jo estic amb el meu Pare i vosaltres en mi, i jo en vosaltres”.

La màquina fa un xiulet i el tren comença a moure’s lentament. Els fill no volen deixar les mans del pare i ell els diu: “Sé que m’estimeu i per això crec que us portareu bé. Jo us estimaré sempre i l’avi també”.

Jesús diu: “El qui m’estima és aquell que té els meus manaments i els compleix, i el meu Pare l’estimarà”.

El tren ja camina; les mans es deslliguen; hi ha també llàgrimes als ulls del pare quan diu: el meu pare desitja molt estar amb vosaltres i ara no pot fer-ho, i a mi em costa tant deixar-vos”.

Podem llegir avui: “El meu Pare l’estimarà i jo també l’estimaré.”

El tren s’allunya i amb veu forta el pare diu: “Us estimo fills meus. Aviat tornaré”.

Al fons del nostre cor, si ens aturem a escoltar-lo, podem sentir també la veu de Jesús que ens diu el mateix: “I me li faré conèixer clarament.”

La capella ja pintada

Aquest mes de juliol s’han acabat els treballs de pintura de la capella, finançats amb la col·lecta extraordinària d’autoregal que la Comunitat s’ha fet per celebrar el 75^è aniversari de la parròquia.

L’empresa escollida per realitzar aquesta tasca ha estat La Calaixera, centre especial de treball de l’Associació Arep per a la Salut Mental, que des de 1999 generen oportunitats laborals per a persones amb alt risc d’exclusió per a la seva discapacitat per problemes de salut mental.

Ara la capella torna a lluir com es mereix. Aquí podeu veure com ha quedat.

El testimoni dels sants

En aquestes darreres setmanes, a causa de la malaltia del bon amic i col·laborador Josep M. Lari, m'he hagut de fer càrrec de la darrera pàgina del Full. I m'ha semblat que podia interessar divulgar la història d'algunes persones singulars de la història de l'Església. He dedicat els escrits a glossar la dona sirofenícia de l'Evangeli, la Mare de Déu del Carme i Sant Benet. Ara El santoral ens recorda persones que van conviure amb Jesús i que tingueren una relació molt especial amb ell. El dimarts 22, santa Maria Magdalena, qualificada pels pares de l'Església com “l'apòstol dels apòstols”; el dia 25, sant Jaume, apòstol del Senyor; el dia 27, sant Joaquim i Santa Anna, amb aquests noms, segons tradició venerable, es coneixen el pares de Maria de Natzaret; el dia 29, santa Marta, germana de Maria i Llàtzer.

També celebrem la festa d'una santa, que si bé és desconeguda per molts, el papa Joan Pau II li encomanà el co-patronatge d'Europa: el dia 23, celebrem Santa Brígida , nascuda a Suècia, tingué grans experiències místiques.

Igualment, trobem en el calendari la commemoració dels primers testimonis "màrtirs” a casa nostra:  el dia 27, santes Juliana i Semproniana, conegudes com les "santes de Mataró" i també, el mateix dia 27, és la festa de sant Cugat, màrtir.

El mes acaba amb les festes de dos sants , el dia 30, un bisbe pare i doctor de l'església: sant Pere Crisòleg i el darrer dia del mes, el 31, sant Ignasi de Loiola, fundador de la Companyia de Jesús.

No hi ha espai, per glossar la vida de tots aquests sants i el missatge que ens aporten. Com podeu comprovar, les seves biografies són diferents, però hi ha un denominador comú, la seva santedat, o dit d'altra manera, persones que van voler viure, fent cas de l'exhortació de Jesús."Sigueu perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte". Els sants són un gran tresor de l'Església. Ens ho recorden les paraules de la carta als hebreus . "Així, doncs, també nosaltres, envoltats d'un núvol tan gran de testimonis, traguem-nos tot impediment, i el pecat que tan fàcilment ens subjecta, i llancem-nos a córrer sense defallir * en la prova que ens és proposada. *Tinguem la mirada fixa en Jesús, el capdavanter de la fe i el qui la porta a la plenitud. (Hb12, 1-2)

Els sants no només són testimonis de la fe, sinó que també són els nostres intercessors davant de Déu, ho expressa amb paraules encertades, la litúrgia en un dels prefacis de la missa dels sants: el testimoni admirable dels vostres sants, que són per a nosaltres signes certíssims del vostre amor. Ells ens encoratgen amb el seu exemple i, amb la seva intercessió, ens ajuden perquè arribem al terme de la salvació

Més d'una vegada he considerat que una bona catequesi per als adolescents és fer-los conèixer les biografies dels sants més significatius de cada època. Com diu l'adagi, les paraules mouen, els exemples arrosseguen. Ja Pau VI , en el seu important escrit, “L'anunci de l'Evangeli", ens recordava que el món d'avui més que paraules el que necessita són testimonis.

El perill dels llibres de la vida de sants és que el seu plantejament i redacció siguin molt hagiogràfics i que se'ns presentin personatges que no semblen del nostre món. Persones que són dignes de ser admirades, però no imitades. Calen biografies de sants on, amb rigor històric i sense "ensucrades", es presenti el biografiat com el qui fou, un home o una dona de carn i ossos amb les seves qualitats i defectes, vivint les vicissituds del seu temps. Persones que, enmig del món en què van viure, s'esforcen, amb l'ajut de Déu i la pregària, a ser fidels a l'evangeli.

Josep Maria Jubany

Provisions de nomenaments per a l’arxiprestat de Sant Gervasi del curs 2024-2025

Aquest dilluns passat, dia 15 de juliol, l’Arquebisbat de Barcelona ha publicat els nomenaments parroquials per al curs 24-25. Al nostre arxiprestat, el de Sant Gervasi, els canvis són els següents:

A la parròquia de la Mare de Déu de Núria:

- El rector és Mn. Vicent Benedito Morant, fins ara rector “in solidum”

- Com a adscrit, Mn. Santiago Bueno Salinas, fins ara rector “in solidum”

A la parròquia de Santa Agnès:

- El rector és Mn. Albert Sols Lladó, fins ara vicari de la parròquia. Al fins ara rector, Mn. Josep Ramón Pérez Sánchez, se li ha acceptat la jubilació canònica.

- Com a adscrit, han nomenat un prevere extradiocesà en etapa d’estudis.

Desitgem tota mena d’encerts als rectors i agraïm la feina feta a Mn. Josep Ramón i a Mn. Santiago.

Reflexions a la Paraula de Déu

A l'evangelista Marc li agrada subratllar la humanitat de Jesús. En molts passatges del seu evangeli ens mostra un Jesús, que menja i beu, es cansa i dorm, es gira per veure qui l'ha tocat, sent compassió, s'indigna i s'entristeix. En les hores difícils de Getsemaní sent esglai, abatiment i una tristor de mort.

Tot el text d'avui és una manifestació dels sentiments humans de Jesús. El diumenge passat, sant Marc ens explicava que Jesús va enviar els deixebles a predicar; a continuació, no ho recull el leccionari dominical, l'evangelista ens explica un fet esgarrifós: l'execució de Joan Baptista, víctima d'un complot de palau. Immediatament després, ve el text d'aquest diumenge en què l'evangelista ens diu que els deixebles tornen i expliquen tot el bé que han fet en la seva predicació.

Segur que Jesús viu un aiguabarreig d'emocions. Per una banda, està commogut i molt trist per la mort del Baptista i, per l’altra, s'alegra de "l'èxit" dels deixebles. Són moltes emocions. I és ben humà que Jesús necessiti pair-ho tot. Per aquest motiu busca un lloc tranquil, fora del brogit de la gent, un lloc despoblat, per descansar.

Desconeixem les converses que mantingueren Jesús i els seus deixebles. Ens és lícit pensar que l'escalf dels deixebles fou important per a Jesús. És una experiència que alguna vegada tots hem passat: quan algú estimat ens ha deixat, agraïm la companyia dels amics. Enmig de la tristesa, les notícies sobre com s'havia desenvolupat la missió dels deixebles, feia més suportable la situació.

Ara bé, la gent se li acostà, i aquí l'evangelista Marc ens mostra una vegada més la humanitat de Jesús. Ens ho diu d'una forma ben clara: Jesús desembarcà i una gran gentada i se'n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor. I es posà a instruir-los llargament.

Es verifica amb aquesta compassió que Jesús és l'home pels altres. Estava cansat, desitjava tranquil·litat, no només en tenia tot el dret, sinó que ho necessitava. Tanmateix, Ell s'oblida de tot allò que li convé i atén a les multituds. Jesús es desviu, o millor dit, dona la vida pels altres.

L'escena següent és la multiplicació dels pans i els peixos. No llegirem la versió de sant Marc a la litúrgia dominical. La litúrgia ha optat perquè durant alguns diumenges d'estiu llegim tot el capítol 6 de sant Joan, en el qual l'evangelista Joan també ens explica la multiplicació de pans i els peixos i la llarga i densa catequesi sobre l'eucaristia, allò que es coneix com el sermó del pa de vida.

Josep M. Jubany

Litúrgia de la setmana

Diumenge dia 21 de juliol: 

Diumenge XVI de durant l'any o del Temps Ordinari

Dilluns dia 22: 

Festivitat litúrgica de santa Maria Magdalena, de Magdala, deixebla de Jesús

Dimarts dia 23: 

Festivitat litúrgica de santa Brígida (Suècia 1303- Roma 1373), religiosa, vídua, fundadora de l’Institut del Salvador, patrona d'Europa

Dijous dia 25: 

Solemnitat litúrgica de Sant Jaume o Santiago (anomenat el Major), apòstol (+44, per Pasqua), de Betsaida, germà de Joan (fills de Zebedeu), patró d'Espanya

Divendres dia 26: 

Commemoració litúrgica de sant Joaquim i santa Anna, pares de la benaurada Verge Maria (tradició iniciada al s. II)

Dissabte dia 27: 

A Barcelona, commemoració litúrgica de sant Cugat, màrtir barceloní (s.IV), d'origen africà, venerat al monestir de Sant Pere d'Octavià a Sant Cugat del Vallès

Diumenge dia 28 de juliol: 

Diumenge XVII de durant l'any o del Temps Ordinari

Horari d’estiu

Encara falten uns dies, però ja anunciem que durant els diumenges d’agost i els dos primers de setembre, fins al dia 8 inclòs, hi ha un canvi d’horari de les misses.

Els diumenges i dies festius, la missa de les 10.15 passa a les 11 i se suprimeix la missa de les 13.15.

Se suprimeix la missa exequial dels dijous feiners a les 8 del vespre. Es reprendrà el dijous 12 de setembre.

Els dissabtes d'agost hi haurà la missa anticipada a les 8 del vespre, així com la vigília de l’Assumpció de la Verge Maria.

La missa dels dies laborables es manté a les 12 del migdia.

Fuit Vir, una vegada hi havia un home que es deia Benet...

Així comença la primera biografia de Sant Benet, (Núrsia, Úmbria, 480 -Montecassino, Laci, 547), escrita l'any 594 pel papa Sant Gregori, anomenat el Gran. Dijous passat celebràvem la festa d'aquest gran prohom, Sant Benet, "pare de monjos", autor de la "Regla de Sant Benet", "patró d'Europa".

Amb motiu de la festa de Sant Benet he tornat a rellegir la biografia que en va escriure Sant Gregori a la seva obra "Diàlegs, llibre II". Una delícia, encara que el contingut històric de la vida del sant caldria matisar-la críticament. Amb un llenguatge que no és el dels nostres dies, hi ha pàgines memorables que ens mostren la gran petjada que el nostre sant deixà en els seus contemporanis. El difunt pare Miquel Estradé escriu a propòsit de l'obra: "Una vegada hi havia un home... al llarg dels trenta-vuit capítols del llibre la història no es mou d'aquí; l'home Benet deia això i això altre, feia aquestes i aquestes coses... Home de Déu, dirà Sant Gregori, però, tanmateix, home. Home pels altres, ens ho mostra la vida i ens ho confirma la Regla, home, però, al cap i a la fi".

Benet, com escriu Sant Gregori a la introducció de la seva biografia, "Nasqué a Nursia de nissaga il·lustre, fou enviat a Roma a fer l'estudi noble de les lletres" i, en veure els vicis i els afalacs del món, es va fer enrere. A partir d'aquest moment, començà una vida eremítica i, després de diverses vicissituds, va ser abat d'un monestir prop de Subiaco, del qual ha de marxar per raó de les enveges i oposicions que hi troba (fins i tot un intent d'emmetzinar-lo); finalment, funda el monestir de Montecassino. Aquí va ser on Sant Benet, entre els anys 530-550, redactà la cèlebre Regla que encara avui regula la vida comunitària de tots els monestirs d'espiritualitat benedictina.

Com diu el papa Gregori al capítol XXXVI: "Escrigué per als monjos una regla, la més prudent i de preclara doctrina... en aquesta regla podrà llegir-hi tots els actes del seu magisteri, puix el sant baró no volgué viure diferent del que ensenyava".

Em sembla que no exagero, si afirmo que tots els creients occidentals som hereus i deutors de la rica saviesa i espiritualitat benedictina. L'any 1985, els bisbes de Catalunya, al valuós document Arrels cristianes de Catalunya, afirmen; "Mentre la societat catalana comença a estructurar-se, rep dels monestirs i de les catedrals l'impuls de l'esperit cristià que es manifesta en institucions tan noves i decisives com la de "la pau i la treva". És un moment singular en el qual la fundació del país i l'establiment de l'Església van plegats". En la configuració de Catalunya la influència dels monestirs, des del punt de vista espiritual, cultural i educador de la gent, fou enorme.

L'espiritualitat benedictina és com una gran font, de la qual hem begut la majoria de catòlics catalans. Els monestirs catalans que es regeixen per la Regla de Sant Benet, tant masculins com femenins, els benedictins i els cistercencs, ens ajuden a valorar una espiritualitat centrada en la litúrgia, en la Bíblia.

Enguany celebrarem el mil·lenari del Monestir de Montserrat, farà mil anys que l'Abat Oliva, un dels grans prohoms de la nostra història, fundà el Monestir de Montserrat. Montserrat, juntament amb tots els altres monestirs catalans, han estat, són i continuaran essent, un dels signes d'identitat de la nostra Església catalana.

Sant Pau VI proclamà Benet sant patró protector d'Europa, el 24 d'octubre de 1964. El 1958, havia estat declarat pare d'Europa i patró d'Occident, pel papa Pius XII. Encara que amb retard, he volgut recordar-lo, en aquests dies, convulsos per al Vell Continent: Eleccions a Gran Bretanya, segona volta electoral a França, guerra a Ucraïna, polítiques discriminatòries aplicades als immigrants, i molt més. Preguem al patró d’Europa perquè vetlli per les societats europees i doni vigor i força a les esglésies que fan camí a Europa.

Josep M. Jubany

Avui dimarts dia 16, festa de la Mare de Déu del Carme.

En la festa de la Mare de Déu del Carme, celebrem i agraïm els nombrosos favors que rebem per intercessió de la Mare de Déu sota l'advocació del Carme.

La festa del dia 16 ens recorda el Mont Carmel, muntanya que s'estén des del golf d’Haifa, al Mediterrani, fins a l'esplanada d'Esdrerlon. A la Bíblia és recordada per la seva bellesa. "Li són donades la glòria del Líban, l'esplendor del Carmel i de Saron" Is 52, 2 i la tradició bíblica la relaciona amb el profeta Elies.

En temps de croades (s.xiii) s'instal·len en aquella muntanya  un grup d'ermitans i, al voltant d'aquest grup, sorgeixen tot un seguit de llegendes. L’ordre s'estengué aviat per Europa.

La festa de la Mare de Déu del Carme ens recorda l'escapulari que fou, segons la tradició, un regal de la Mare de Déu a Simon Stock. Pius xii l’any 1950 va escriure sobre l'escapulari: "memorial de la Verge, mirall d'humilitat i castedat, breviari de modèstia i senzillesa, eloqüent expressió simbòlica de la pregària d'invocació divina". Durant molts segles, molts hem portat, a prop del nostre cos l'escapulari:
Teresa de Jesús, Sant Joan de la Creu, Santa Teresa de Lisieux, Edith Stein i molts altres formem part del santoral carmelità.

A casa nostra, són nombroses les  ordres religioses que sorgeixen el s.xix sota la inspiració de l'espiritualitat carmelitana.

La Mare de Déu del Carme és també la patrona de la gent del mar. Amb motiu d'aquesta festa, al nostre país hi ha moltes processons i benediccions de barques.