Estem a les vigílies de Nadal i les lectures d’avui ens porten un aire renovador i un canvi d’òptica en la nostra vida de fe.
A la primera lectura, el profeta Miquees porta un missatge d’esperança; “anuncia que serà de Betlem d’on sortirà aquell que regnarà sobre el poble d’Israel.” D’acord amb la mentalitat de l’Antic Testament, presenta el messies com el Salvador que ha de portar el seu poble a la grandesa i a la pau que aturi la guerra amb els seus veïns.
Han passat quasi 3.000 anys, el Messies ja ha arribat, però les guerres continuen i la pau no arriba. Què està passant? El que passa és que amb l’arribada de Jesús les coses han canviat. Déu ja no ens tracta com a infants a qui mana el que han de fer i el que no, com en l’Antic Testament; ara ens tracta com a adults. Jesús, amb el seu missatge i el testimoni de la seva vida i la seva mort, ens ha mostrat el camí de la salvació i ens ha donat les eines per construir el regne de Déu. Ara ha arribat el nostre torn, som nosaltres els qui hem de treballar i lluitar per fer un món millor, més just i en pau. Això és el que Déu espera de nosaltres i que, malauradament, nosaltres no fem.
La carta als hebreus també parla d’aquest canvi de paradigma. En l’Antic Testament Israel oferia a Jahvé sacrificis, víctimes i holocausts per purgar els seus pecats, però després de la vinguda del Messies tot això ja no val. Ara Déu demana al seu poble, i també a nosaltres, una cosa tan senzilla i tan difícil com és “fer la seva voluntat”.
L’evangeli narra l’episodi tendre i entranyable de la visita de Maria a la seva cosina Elisabet. Maria, que ja havia concebut Jesús, va decidir compartir el seu secret i la seva joia amb Elisabet, perquè sabia que ella també creia en Jahvé i en la vinguda del Messies.
Maria, diligent, se’n va anar, a través de la muntanya, a casa d’Elisabet que també esperava un fill; Maria volia estar al seu costat per ajudar-la a preparar les coses per al naixement. Elisabet, que segurament no l’esperava, va quedar sorpresa, emocionada i plena de l’Esperit Sant, i va saludar Maria amb unes paraules plenes de joia i complicitat. Al final li va dir :”I benaurada la qui ha cregut que es complirà tot allò que li ha estat dit en nom del Senyor”. Maria, amb senzillesa, va respondre amb les paraules del Magníficat; un cant ple de fe, d’esperança i d’amor.
Àngels Vilaró
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada