15 de novembre 2011

Homilia de Mn. Lluís Saumell del dia 5 de novembre

Aquesta és l'homilia de Mn.Lluís de l'Eucaristia d'acció de gràcies pel temps que ha estat rector a Sant Ildefons:

La veritat és que no sé com han de ser les meves paraules perquè m’heu sorprès. No tant perquè m’hagueu agafat desprevingut, sinó pel fet, ja que m’heu dit: “la gent té ganes de fer aquesta festa” i qui sóc jo per dir no a unes persones que estimo. Per tant, gràcies per aquests moments que comencem amb una Eucaristia que per definició vol dir acció de gràcies.

M’heu dit que no es tracta de cap comiat sinó d’un reconeixement i agraïment pel que han estat aquests anys com a responsable d’aquesta comunitat. La comunitat la fem tots i per tant vosaltres també hi teniu la vostra part. De manera que aquest acte serà un agraïment recíproc.

Podríem anar parlant de què han estat aquests anys però seria sobrer. Només voldria dir-vos un nom: JOAN ALEMANY a qui li agrairé tota la vida el seu mestratge i l’herència de realitzar aquest servei a la comunitat malgrat que no entrava dintre dels meus plans ser el nou rector de la Comunitat de Sant Ildefons a l’hora del seu relleu. El fet d’assumir-ho, en demanar-m’ho primer ell i tot seguit vosaltres, ha estat per a mi la possibilitat d’enriquir-me com a mossèn i com a persona. Val a dir, de veritat, que en aquest període he posat tot l’amor i dedicació per tal de portar a terme de la millor manera tota aquesta tasca.

Deixem tot aquest passat i ara vull ser jo qui us parli del present i del futur immediat. No em resisteixo a llegir-vos un fragment del llibre de Cohèlet (Eclesiastés) que d’una manera senzilla va fent una pinzellada del què és la vida de l’home tant dels més mediàtics, com dels més senzills. Diu així:

Tot té els seu moment,
sota el cel hi ha un temps
per a cada cosa.
Hi ha un temps d’infantar
i un temps de morir,
un temps de plantar
i un temps de collir.
Un temps de matar
i un temps de guarir,
un temps d’enrunar
i un temps de construir.
Un temps de plorar
i un temps de riure,
un temps de plànyer-se
i un temps de dansar.
Un temps d’abraçar
i un temps d’estar-se’n.
Un temps de cercar
i un temps de perdre,
un temps de guardar
i un temps de llençar.
Un temps d’esquinçar
i un temps de cosir,
un temps de callar
i un temps de parlar.
Hi ha un temps d’estimar,
hi ha un temps de guerra
i un temps de pau.

El qui treballa, què en treu del seu esforç? M’he fixat en les feines que Déu ha imposat als homes: ell ha fet les coses boniques i apropiades al seu temps, i també ha donat a l’home el sentit del passat i del futur, però sense que l’home pugui arribar a comprendre, des del començament fins al final l’obra que Déu ha fet. Em sembla un magnífic resum del què és la vida i de quina manera tots en som protagonistes.

Permeteu-me, però, que miri endavant. Crec que és una obligació que tenim tots. Aquests darrers dies a Assís hi ha hagut una trobada per la pau “La pau de tots”, i per primera vegada s’han trobat creients i agnòstics. El lema que els ha aplegat és el de PELEGRINS DE LA VERITAT, PELEGRINS DE LA PAU. Explicant quin és el sentit de pelegrí i què representa, significa admetre que encara no s’ha arribat a la meta, o millor encara, que aquesta sempre ens transcendeix constituint així el sentit del nostre viatge. Tot home de bona voluntat se sent pelegrí de la veritat, fent camí perquè és conscient que la veritat sempre el supera.

Sigui quina sigui la nostra situació davant la vida, estem caminant com a pelegrins. El pelegrí sap on va, cap on camina, i per tant en cada moment de la vida, en cada situació en la que ens trobem, no podem perdre de vista l’objectiu vers on ens dirigim. Això és vàlid per qualsevol edat i per qualsevol situació de la vida. Crec que aquest pensament motiva la nostra existència i no pot haver-hi cap etapa de la vida en què es perdi l’objectiu del seu pelegrinatge.

Personalment m’encanta el llibre de la Saviesa que hem escoltat: “els qui l’estimen, arriben fàcilment a contemplar-la, la troben tots el que la cerquen”. És aquesta saviesa que ens ajuda a no perdre el sentit del nostre pelegrinatge.

Si em demanéssiu que us digués alguna cosa per recordar us diria que rellegíssiu aquest fragment de la carta de Sant Pau als Romans. Em sembla que és una bona síntesi del que ha de ser la vida del cristià.


També em sento molt identificat amb aquest missatge de l’Evangeli que hem escoltat “veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica, perquè
hi havia tanta gent que anava i venia que no els quedava temps ni de menjar”.

Continuaré essent amb vosaltres. No patiu que no me’n vaig però seguiré a un altre ritme.

I ara m’agradaria que penséssiu tot el que durant aquests anys que hem compartit us ha estat útil i us ha enriquit com a persones i com a cristians, tant individualment en els moments de joia, d’il·lusions i esperances, com en l’acompanyament en situacions de dol. També de forma comunitària, sobretot en les celebracions de l’Eucaristia dels diumenges que per mi són una autèntica joia. En tota la tasca pastoral, catequesi familiar, grups de reflexió, especialment en els consells pastorals i tot el que vivifica la nostra estimada comunitat de Sant Ildefons. Gràcies als que heu vingut i esteu aquí al davant. Gràcies també als qui esteu allà al darrera i amb els que tantes hores bones hem compartit. I ara tots plegats donem gràcies a Déu en aquesta Eucaristia amb l’esperança que seguirem trobant-nos pel camí com a bons pelegrins.