“Però el Fill de
l’home, quan vingui, ¿trobarà fe a la terra?” (Lc 18, 8). Aquesta pregunta colpidora al final de
l’evangeli d’avui és una invitació de Jesús al manteniment de la fe (que vol
dir de fet confiança a fons) en la pregària, tal com ell mateix ens
exigeix al principi del fragment evangèlic: “cal
pregar sempre sense defallir” (Lc
18, 1). I ens ho il·lustra amb la paràbola del jutge injust, que Jesús acaba
tot assegurant que Déu farà justícia molt aviat als seus elegits que clamen a
ell de nit i de dia (Lc 18, 7-8).
Abans, la primera lectura, ens dona el marc, basat
en l’experiència viscuda des d’Egipte, de la confiança del poble elegit en el
Déu que el salva. És una confiança sòlida, com fa avinent l’Èxode presentant-la
fonamentada en l’acció constant del Senyor al costat del deu poble. El relat de
Moisès aixecant els braços, com a signe de la intervenció de Déu que dona la
victòria al seu poble elegit (Ex 17, 11-13), és un símbol del que podem
aconseguir, també com a elegits seus que som, elevant amb confiança ferma la
nostra pregària al Déu salvador. És un símbol que ens pot quedar llunyà, però
que manté per a nosaltres una imatge clara de l’ajut de Déu.
Darrere ve el cant responsorial, que té com a
tornada “L’ajuda em vindrà del Senyor, que ha fet
el cel i la terra” (Sl 120, 2).
Un salm relativament curt, que avui es recita sencer. En els seus vuit versos,
hi surt repetidament, fins a sis vegades, el verb ‘guardar’: arriba l’ajut
salvador de Déu, que ens guarda la vida, de tota desgràcia, sense defallir, de
nit i de dia. Aquest salm remarca la determinació salvadora de Déu que l’Èxode
ens ha mostrat. I alhora, doncs, ens el fa amatent a la nostra pregària, de nit
i de dia, sense defallir, que exigeix Jesús a l’evangeli.
La segona lectura és part de la segona carta, de
comiat, adreçada a Timoteu. Se li recorda el que ha après i acceptat fermament
des de petit: les Sagrades Escriptures, que donen la saviesa que salva per la
fe en Jesucrist (2Tm 3, 14-15). Sagrades Escriptures, útils per a ensenyar,
convèncer i educar en la justícia per tal d’arribar a ser, l’home de Déu, madur
de debò (2Tm 3, 16-17). Se’l conjura finalment a proclamar la Paraula,
interpel·lar i exhortar, amb molta paciència (2Tm 4, 1-2). També aquí la fe en
Jesucrist és, doncs, la font que ho promou tot. Això mateix ho hem vist a
l’evangeli amb la paràbola del jutge injust, on Jesús ens proposa, moguts per
la fe, pregar sempre sense defallir.
I així ara i aquí, per perseverar en la fe, febles
com som, demanen amb els apòstols a Jesús “augmenta’ns la fe” (Lc 17, 5
–llegit fa dos diumenges–). I, com el pare del noi posseït, diguem-li sense
descoratjar-nos “crec, però ajuda’m en la meva incredulitat” (Mc 9, 24).
Jordi Cors
