Malgrat
l’alleujament de la pandèmia, aquest mes d’agost no hem pogut relaxar-nos per
raó d’altres fets pertorbadors: calor descontrolada, sequera que ha dut els embassaments
d’aigua a límits molt baixos de la seva capacitat; incendis forestals devastadors
i persistents que han cremat 230.000 hectàrees a Espanya, de les quals 6.700 a
Catalunya i més de 20.000 al País Valencià; cases cremades, milers de famílies
evacuades, algunes de les quals havent-ho perdut tot. Tempestes, inundacions, i
calamarsades s’han afegit a la sequera i han provocat “la pitjor collita”,
l’any més difícil per al camp català. A més,
una inflació desfermada a conseqüència de l’augment desmesurat del preu de l’energia,
comportarà també un augment imprevisible dels preus del mercat.
Els
mitjans de comunicació n’han donat àmplia informació; les notícies de l’esbarjo
estiuenc han quedat eclipsades per aquestes situacions encadenades.
Al
costat del que són desastres estrictament naturals, s’ha de constatar una manca
de previsió davant la despoblació de la ruralia, sobretot de la pagesia, que ha permès que els boscos hagin envaït els
camps de conreu abandonats, comportant un augment del risc d’incendis. Es diu
que la natura és molt sàvia i es regenera sola. Ben cert, ...sempre que la mà
de l’home no interfereixi els processos naturals.
I
tot això no només a casa nostra, Europa, en menor mesura, també ha patit molts
incendis i, a més, està sumida en la guerra de Rússia contra Ucraïna de
conseqüències molt greus arreu. La darrera, l’estalvi energètic que els governs
dels diferents països europeus, entre ells el nostre, es veuen obligats a aplicar,
fent previsions i provisions per afrontar l’hivern sense el gas que Rússia ha
deixat de proveir; d’entrada menys consum de llum pública, menys refrigeració i
menys temperatura de les calefaccions el proper hivern.
El
papa Francesc prou que s’esforça, amb les seves paraules i encícliques, a
fer-nos veure que la conservació del planeta és cosa de tots; dels governants
primer, però també de tots nosaltres, que hi hem de col·laborar en la mesura de
les nostres possibilitats.
En
començar a escriure, potser empès per
voler defugir les calamitats esmentades, m’ha semblat oportú aquest títol: “Un més d’agost per oblidar“, però de
seguida m’he adonat que és justament tot el contrari, no és “per oblidar”, justament és “per no oblidar”. Certament, no solament
no ho podem oblidar, sinó que ho hem de tenir molt present en les nostres
pregàries de petició per saber enfrontar-nos a les situacions no volgudes que
la vida ens posa al davant, i també perquè no es repeteixin. No estem sols per
més que la realitat dels fets s’imposi, el Senyor ens escolta, escolta sempre.
Els seus designis són inescrutables, per més que no estiguin a l’abast de la
nostra capacitat de comprensió.
Josep Maria Lari
