Tasca social amb persones sense llar

Amb aquest títol tindrà lloc una xerrada el dimecres 1 de juny, a les 18.00 h., a l’Oficina d’Afers Religiosos de l’Ajuntament de Barcelona (c. Comerç, 44).

Coneixent la sensibilitat de moltes entitats religioses de Barcelona per la situació de les persones que viuen al carrer, se’ns proposa una trobada per conèixer la dimensió d’aquest problema a la nostra ciutat i la manera com l’Ajuntament treballa per abordar-lo, sovint col·laborant amb les entitats socials. Comptarem amb la presència d’Albert Sales, que ha estat assessor de la Xarxa d’Atenció a les Persones Sense Llar de Barcelona els darrers cinc anys i que actualment coordina l’elaboració del Pla de Lluita contra el Sensellarisme impulsat per l’Àrea de Drets Socials de l’Ajuntament de Barcelona.

L’activitat està adreçada a persones responsables de comunitats i entitats religioses de la ciutat de Barcelona. No cal inscripció prèvia però l’aforament és limitat i l’accés es tancarà quan la sala estigui plena.

Reflexions a la Paraula de Déu

L’alegria del Corpus

Crist ha ressuscitat i no ha volgut deixar-nos sols. Amb l'Eucaristia, ens acompanya tota la vida. Camina entre nosaltres.

Celebrem-ho, amb la mateixa alegria que el poble jueu rebia el manà, s'alliberava del jou egipci i arribava a la terra promesa.

La festa del Corpus, és una festa alegre; a Missa participem del Cos i la Sang de Crist, que tant ens ha estimat. Després, sortim al carrer, anem a les processons, veurem com el poble omple els carrers de catifes de flors, agraïm els esforços i treballs que han costat a tantes persones.

Llegim la descripció que ens deixà el poeta Verdaguer:

"Los carrers i les places estaven tan sembrats de flors de ginesta i coberts de capblaus i roselles que dolia haver-los de trepitjar; de vegades, me feia la il•lusió de que em passejava per un bocí de sembrat o per una tiroia de prada que, retallat amb unes estisores de gegant, algú hi hagués transportat..."

Després anem a veure l'ou com balla i podrem observar els ulls d'admiració dels més petits.

I en tornar a la pau i tranquil·litat de les nostres llars, donem gràcies a Déu per tots els dons rebuts i recordem les paraules "Jo sóc el pa viu, baixat del cel, qui menja d'aquest pa viurà per sempre".

Que aquesta festa ens ompli de joia i esperança renovada.

Recordem que avui també se celebra el Dia de la Caritat i com va escriure el recentment traspassat, teòleg, periodista i escriptor Josep-Maria Puigjaner en les Reflexions a la Paraula de Déu del dia 6 de febrer de 2010 "Millorar el món que vivim és la primera tasca que hem d'abordar els cristians mentre aspirem a l'altra vida.”.

Rosa Maria Olivella Prats

La setmana dia a dia

Diumenge, 29
Dia de la Caritat

Dilluns, 30
Catequesi setmanal d'infants de 6 a 1/4 de 8 del vespre

Dimarts, 31
Casal Sant Ildefons: Assemblea del Casal i berenar. Dinar dels voluntaris

Dimecres, 1
Trobada del Grup de Pregària a 2/4 de 8 del vespre, per a tothom que vulgui gaudir d'una estona de silenci i de pregària

Dissabte, 4
Activitats de l'Agrupament Escolta Joan Maragall i l'Esplai Sant Ildefons de 4 a 7 de la tarda

Dia de la Caritat. Col·lecta de Càritas Diocesana

Com ja és ben sabut dos cops l’any, per Nadal i per Corpus, Càritas Diocesana demana la nostra col•laboració per poder dur a terme els molts projectes en què treballa per pal·liar les greus necessitats de la nostra societat.

Per tant, aquest diumenge dia 29 de maig que la comunitat cristiana celebra la festa del Corpus celebra també el Dia de la Caritat, enguany amb el lema “Després de la tempesta no arriba la calma”.

Aquest any la campanya de Càritas convida a estimar i ajudar les persones que afronten greus dificultats i necessiten suport en no poder deixar passar més temps perquè la seva situació millori. El lema de la campanya expressa clarament la crida que fan les persones que diàriament pateixen l’angoixa de caure en l’oblit.

Com a comunitat cristiana ens hem de sentir interpel·lats per aquesta crida. Que la nostra generositat ajudi a pal·liar la seva situació.

Homenatge a Josep-Maria Puigjaner

Com a homenatge a l’amic i company Josep-Maria Puigjaner, escriptor i periodista, recentment traspassat, reproduïm aquest article seu publicat al diari ARA el passat 3 de maig en la seva secció fixa diària encapçalada pel nom: ABANS D’ARA

Peces històriques triades per Josep Maria Casasús catedràtic emèrit de la UPF i membre de l’IEC

De Josep-Maria Puigjaner (Barcelona,1937-2016) a l’Avui (2-V-1981). La seva mort ens ha colpit en un trànsit polític molt semblant al que li va motivar aquest article avui fa 35 anys.

La fi de la desmobilització catalana

La veritat és que durant l’última dictadura ens passàrem quaranta anys fent la guerra de guerrilles per la llengua, pels costums, per la cultura, per tots els senyals d’identitat. Fou una lluita acarnissada per la supervivència de l’ésser català. Poc o molt la gent d’aquest poble, per bé que no tota, estava mobilitzada. Però vet aquí que les primeres campanes tocaren a democràcia i les segones repicaren autonomia, és notà una relaxació, com una mena de desmobilització que encara dura. Anomenen desmobilització a l’acte, més o menys conscient, pel qual els particulars o els grups privats transfereixen o traslladen tota la tasca de fer el país als seus representants en tots els nivells municipal, sindical, etc. Hi ha molts ciutadans que, un cop arribada la primera flaire autonòmica, declararen unilateralment la desmobilització. Volien deixar córrer tasques i responsabilitats. Es desfeien de compromisos, perquè ara ja tenien els qui els representaven, perquè des d’aleshores ja hi havia un poder polític encarregat d’administrar la sort del país, el seu present i el seu futur. [...]

Malauradament, els adversaris no s’han llicenciat. Tots tenim presents els atacs oberts i les ofensives dissimulades d’aquests últims dies. Es veu que el fet diferencial de Catalunya, el seu entestament a afirmar-se com a nació, continua causant molèsties, enuig o temor, malgrat totes les declaracions constitucionals. En els estatuts d’alguns partits polítics estatals hi ha declaracions de principis de caire clarament federalista, però el cap i les vísceres dels seus dirigents tenen el seu centre de gravetat a Madrid. [...]

I, per què ens hem de mobilitzar? Entre altres coses, perquè no tenim un Estat. Som una nació que no té possibilitat d’afirmar-se a través d’un Estat propi. [...] Algú preguntarà finalment: sempre haurem d’estar mobilitzats? No podrem fer mai vacances de vetlla per al país? Sí, el dia que els adversaris ens deixin les mans lliures per arribar a ser tot el que nosaltres mateixos decidim ser. I això, quan succeirà? Ni els déus no en saben la data aproximada.
>
Josep-Maria Puigjaner 1981

Reflexions a la Paraula de Déu

"Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara us serien una càrrega massa pesada. Quan vingui l’Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera. Ell no parlarà pel seu compte: comunicarà tot el que senti dir i us anunciarà l’esdevenidor. Ell em glorificarà, perquè allò que us anunciarà, ho haurà rebut de mi. Tot el que és del Pare és meu; per això he dit: “Allò que us anunciarà, ho rep de mi”

Unes paraules certament plenes d’incògnites que els comentaristes han intentat explicar cada un a la seva manera, cosa que també intentaré jo mateixa, tot i que no me’n sortiré. Jesús fa referència a l’Esperit, al Pare i a Ell mateix, a les tres persones que hi ha en Déu, i parla des d’una situació, la seva, totalment nova. A punt de morir, però a prop de la resurrecció, la culminació de la seva vida. Jesús té coses per dir-los que ara no suportarien, de què es tracta? De la seva mort? Del proper desastre d’Israel? De les persecucions a què els romans sotmetran els cristians? Per citar alguns fets que van ocórrer poc temps després, perquè la història continua i podria haver dit que després el cristianisme viuria una gran expansió per Europa, -que com a tal encara no existia-, i que després s’afebliria renaixent en altres indrets del món, com veiem avui dia. Però segurament tampoc no volia dir això. Penso que es referia a la vida concreta dels qui l’escoltaven en aquell moment. I no podem pas dir que Europa hagi sabut recollir amb justícia l’herència de les paraules de Jesús.

L’Esperit de la veritat us conduirà a la veritat sencera. ¿Ja sabem quina és la veritat sencera de què parla Joan citant Jesús, el lloc o la situació on ens haurà conduït l’Esperit? Si no la sabem almenys sí que la podem intuir. I l’endevinem quan una persona estimada del nostre voltant se’n va i ens provoca un munt d’interrogants, de pors i de tristesa. Però també d’alguna manera se’ns obre una esperança que no desespera.

En aquest text s’endevina perfectament la dificultat del mateix Joan per transmetre allò que ha entès, de la transcendència de Jesús, amb les paraules humanes –intranscendents- de què disposa. I en aquesta dificultat ens trobem també nosaltres. Solament ho acceptarem si fem entrar en joc la fe.

Sefa Amell

La setmana dia a dia

Diumenge, 22
Sessió de la Catequesi familiar (Grup B) a partir de 3/4 d’11 del matí. El tema a tractar serà: Pentecosta. S’acabarà participant tots junts de l’Eucaristia d’1/4 d’1 del migdia

Dia pro Orantibus

Dilluns, 23
Catequesi setmanal d'infants de 6 a 1/4 de 8 del vespre

Dimarts, 24
Casal Sant Ildefons: Campionat de rummikub

Dissabte, 28
Activitats de l'Agrupament Escolta Joan Maragall i l'Esplai Sant Ildefons de 4 a 7 de la tarda

Diumenge, 29
Dia de la Caritat

El proper diumenge, Dia pro Orantibus

Cada any l'Església fa coincidir la solemnitat de la Santíssima Trinitat amb la Jornada “pro orantibus”. La finalitat de la Jornada és donar gràcies pel gran do de la Vida contemplativa i la presència lluminosa dels monestirs que hi ha a la nostra terra.

En aquest dia l’Església vol recordar, de manera especial, la vida monàstica contemplativa. “És just i necessari” que preguem per les persones contemplatives, que girem la mirada i el cor als seus monestirs i demanem per les seves intencions. Sens dubte, les seves intencions van encaminades a la permanència en la fidelitat sempre renovada de tots els seus membres en la vocació rebuda i a l’augment de vocacions en aquesta forma de consagració.

Podem ben bé afirmar que els monjos i les monges són en el cor de l’Església veritables sentinelles, vigilants, de pregària silenciosa i contemplativa. Estimen i serveixen l’Església a través de la reflexió i la pregària en el silenci del claustre. Amb el seu estil de vida apunten sempre el que és més fonamental i essencial per a l’home. Representen una crida providencial a viure la vocació de caminar pels horitzons il•limitats de Déu.

Que Santa Maria, primera consagrada al Pare pel Fill, en l’Esperit Sant, que va donar llum al Sol de justícia, Crist el nostre Salvador, tingui cura i protegeixi totes les persones contemplatives.

El papa Francesc rep el Premi Carlemany

El passat 6 de maig, el papa Francesc va rebre al Vaticà als principals dirigents europeus amb motiu de recollir el premi internacional Carlemany que cada any, des de 1950, reconeix les persones i institucions que han destacat pel seu treball en favor de la unificació dels pobles europeus, la defensa dels més alts valors humans: la llibertat, la humanitat i la pau, i l’ajuda als pobles oprimits i marginats.

El papa Francesc no va deixar escapar l’oportunitat de fer una severa reflexió a les autoritats presents i per extensió a tots els ciutadans europeus, respecte del futur d’Europa, el model econòmic imperant, la corrupció política i el paper que està tenint en la dramàtica crisi dels refugiats.

Aquests són alguns dels paràgrafs més destacats del seu discurs: Què t’ha passat Europa humanista, defensora dels drets humans, de la democràcia i de la llibertat? Què t’ha passat Europa, terra de poetes, filòsofs, artistes, músics, escriptors? Què t’ha passat Europa, mare de pobles i nacions, mare de grans homes i dones que van ser capaços de defensar i donar la vida per la dignitat dels seus germans?

Les arrels dels nostres pobles, les arrels d’Europa es van anar consolidant a través de la seva història, aprenent a integrar en síntesis sempre noves les cultures més diverses i sense relació aparent entre elles. La identitat europea és, i sempre ha estat, una identitat dinàmica i multicultural.

Estem convidats a promoure una integració que troba en la solidaritat la manera de fer les coses, la manera de construir la història. Una solidaritat que mai no pot ser confosa amb l’almoina, sinó com a generació d’oportunitats perquè tots els habitants de les nostres ciutats -i de moltes altres ciutats- puguin desenvolupar la seva vida amb dignitat.

La cultura del diàleg implica un autèntic aprenentatge, una ascesi que ens permeti reconèixer l’altre com un interlocutor vàlid; que ens permeti mirar l’estranger, l’emigrant, el qual pertany a una altra cultura, com a subjecte digne de ser escoltat, considerat i apreciat.

Convocatòria de l’Assemblea extraordinària de maig

Com ja havíem anunciat, la propera Assemblea de Sant Ildefons serà el proper dissabte 21 a les 6 de la tarda.

Hem demanat al bisbe auxiliar, Mons. Sebastià Taltavull, que ens presenti la darrera exhortació apostòlica del Papa Francesc, Amoris laetitia (L’alegria de l’amor). En aquest document, el bisbe de Roma, recull els suggeriments que es van fer en els dos sínodes sobre la família, que se celebraren a Roma l’octubre de 2014 i l’octubre de 2015.

Recordeu que abans de la celebració aquests dos sínodes es demanà l’aportació de totes les comunitats cristianes. La comunitat de Sant Ildefons, també aportà les seves reflexions.

La publicació d’aquest document no ha estat exempta de polèmica, ja que per alguns tot continua igual, per altres el papa ha gosat canviar la doctrina catòlica sobre el matrimoni cristià i per altres és un document tot ell ple de misericòrdia.

El consell Pastoral ha cregut que calia aprofitar la presència del Bisbe en la nostra comunitat perquè ens fes una valoració i ens mostrés els punts més significatius.

Acabada l’Assemblea tindrà lloc la celebració del sagrament de la Confirmació. Aquest any seran uns 22 adolescents i joves que el rebran.

Reflexions a la Paraula de Déu

L’Esperit Sant és l’eix central de la Paraula d’aquest diumenge. L’Esperit ens és
donat tal com Jesús l’havia promès i viu en l’interior de tots i cadascun de nosaltres.
Els fets dels apòstols mostren el “desconcert dels jueus piadosos provinents de
totes les nacionalitats que hi ha sota el cel en sentir parlar tothom amb la seva
pròpia llengua”, i esmenta que a Jerusalem hi havia habitants de quasi una
vintena de països, que és tant com dir de tot el món conegut fins aleshores.

Actualment tot i que el nombre de països reconeguts per les Nacions Unides és de
192, sabem que al món n’hi ha 247, i que el nombre de llengües que s’hi parlen és
gairebé impossible de calcular perquè no es coneix prou bé si totes són llengües
autòctones o bé moltes d’elles són dialectes amb poques diferències i moltes
semblances. El que sí que se sap és que n’hi ha entre cinc mil i set mil, cadascuna
amb les seves escriptures pertinents. Sense oblidar la gran quantitat de llengües
mortes que s’han perdut perquè ja ningú no les parla, que es compten per
centenars.

Com seria avui de gran el desconcert si de sobte els més de set mil milions de
persones que poblem la terra entenguéssim què ens diuen en qualsevulla
d’aquestes llengües? Estem davant d’un prodigi que forma part del Misteri que ens
està dient de manera oculta tota la veritat continguda en la vinguda de l’Esperit
Sant. Perquè no oblidem que l’Esperit Sant ha vingut per quedar-se, per recordar-
nos tothora la Paraula revelada per Jesús a tota la humanitat.

Sant Pau posa l’èmfasi en els dons de l’Esperit... són diversos els dons, els serveis
i els miracles, però distribuïts per un sol Esperit, un sol Senyor i un sol Déu.
I continua amb la similitud del cos humà que té molts membres però tots ells formen
un sol cos, tots hem estat batejats per formar un sol cos. Un concepte nou que
potser no ens l’acabem de creure del tot, dos mil anys després, perquè estem molt
lluny encara de ser un sol cos.

L’Evangeli descriu com Jesús ressuscitat es posa enmig dels deixebles i els diu: “la
pau sigui amb vosaltres”; els ensenya les mans i el costat i els diu: “com el Pare
m’ha enviat jo també us envio a vosaltres”; alena damunt d’ells i els diu: “Rebeu
l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran
perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó”.

¡Quina festa més gran la de l’Esperit Sant! la del Defensor que Jesús ens ha deixat!
Celebrem-la amb joia perquè és tot el que tenim, que no és poc. Al·leluia!


Josep Maria Lari

La setmana dia a dia

Diumenge, 15
Dia de l'Acció Catòlica i l'Apostolat Seglar

Dimarts, 17
Casal Sant Ildefons: Cinema. Pel·lícula “El Gatopardo”

Reunió del Consell Pastoral a les 9 del vespre

Dimecres, 18
Trobada del Grup de Pregària a 2/4 de 8 del vespre

Dissabte, 21
Activitats de l’Agrupament Escolta Joan Maragall i l’Esplai Sant Ildefons de 4 a 7 de la tarda

Assemblea extraordinària de la Comunitat a les 6 de la tarda, seguida de l’Eucaristia amb la celebració de confirmacions

Diumenge, 22
Sessió de la Catequesi familiar (Grup B) a partir de 3/4 d’11 del matí. El tema a tractar serà: Pentecosta. S’acabarà participant tots junts de l’Eucaristia d’1/4 d’1 del migdia

Dia pro Orantibus

Assemblea extraordinària del mes de maig

Anunciem amb temps, per reservar la data, que l’Assemblea d’aquest mes de maig serà la tarda del dissabte dia 21, com en anys anteriors comptarem amb la presència del bisbe Taltavull.

Resum Assemblea d'Abril: Acollir els refugiat. Responsabilitat i solidaritat.

No hi ha dubte que una de les més greus crisis que pateix Europa és la dels refugiats. Vergonya, és com el papa Francesc ha qualificat l'actitud de la Comunitat Europea davant d'aquests homes i dones que fugen de la guerra intentant refer la seva vida en el Vell Continent. Tots hem pogut presenciar, molt perplexos, com les administracions es barallen entre elles i buscant excuses no donen solucions eficaces a aquest drama. Són moltes les veus que han denunciat aquesta situació. Fa poques setmanes vam publicar la nota dels bisbes de Catalunya, on denunciaven les polítiques de la comunitat Europea.

En la nostra comunitat també ens hem volgut fer ressò d'aquestes denúncies, hem pregat en les nostres Eucaristies, i el passat dia 18 vam convidar a l'assemblea mensual, al Dr. Eduard Sagarra, president de l'Associació amics de l'ONU a Espanya i professor de la UB i d'Esade, perquè ens informés i conscienciés d'aquest fet. Amb el títol: Acollir els refugiats, solidaritat i responsabilitat, el Dr. Sagarra, començà la seva exposició informant-nos que fins aquella data s'havien ofegat al Mediterrani 737 persones, entre elles hi havia nens, i que són ja gairebé 200.000 els refugiats que han arribat a Europa. En aquests moments a Europa hi ha un creixement de la xenofòbia, i que el respecte als drets humans està sota mínims.

Ens parlà de 4 evidències. 1) Els emigrants i estrangers, són persones, amb drets i obligacions. Tots tenen una dignitat. 2) No són un problema, sinó una situació, i les situacions s'assumeixen. Si no, hi ha un incompliment de les obligacions d'una societat. 3) Les tanques i muralles no serveixen de res. Vivim en un món globalitzat on les fronteres no serveixen per res. Posà, entre d’altres, l'exemple del canvi climàtic, ningú no pot posar barreres, el que passa en un indret n’afecta un altre. 4) Estem en un estat democràtic on, per damunt de cap altra norma, hi ha els Drets humans. L'estat ha de garantir el seu compliment.

Com afrontem aquesta situació?. Hi ha el perill de caure en la fatiga de la compassió. S'han de combatre les causes, i la principal causa és la guerra. Hem de canviar la terminologia que utilitzem. Els mitjans de comunicació i els polítics, parlen, sense cap mena de rubor, de deportacions, i de camps de deportats (ens recorda els pitjors moments del segle XX, amb els camps de deportats). La solidaritat, no és una opció, és una obligació. La solidaritat ens obliga a actuar amb responsabilitat.

No podem permetre que Europa renegui dels seus valors. S'han de complir els tractats. Hem d'exigir que els nostres diners, pagats amb els impostos, vagin destinats al compliment dels Drets humans, i que les administracions funcionin. L'exposició fou molt rica, aquí tant sols n’hem esmentat alguns punts. Finalment s'obrí un torn de preguntes, on es posà de manifest el gran impacte que causa en nosaltres aquesta situació. No podem viure tancats en una torre d'ivori, mentre germans nostres es veuen rebutjats i obligats a malviure en condicions infrahumanes.

Reflexions a la Paraula de Déu

L’autor de la primera i de la tercera lectures d’aquest diumenge, és l’evangelista Lluc. En ambdues lectures -Fets dels Apòstols i Evangeli- una setmana abans de la Pentecosta, l’apòstol ens proposa de contemplar com Jesús ”mentre els beneïa, s’allunyà d’ells portat amunt cap al cel".

Abans, però, d’enlairar-se, els digué: “Ara, jo us enviaré el do que el Pare ha promès, i vindrà sobre vosaltres”. Havia de ser així, altrament la seva presència deixaria d’acompanyar-nos. Però, per tal que això es realitzi, haurem de ser en el món alhora el seu esperit i la seva presència física. És veritat que la contemplem i la compartim en cadascun dels sagraments, però caldrà anar més enllà: nosaltres mateixos hem d’esdevenir sagrament, que vol dir ‘fer visible allò que és invisible’. Ell posà en les nostres mans tota la seva gràcia perquè cada dia la transformem en fe, en esperança i en caritat.

Aquest és l’advertiment que ell ens va deixar: “Quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria i fins als límits més llunyans de la terra”. No ens parla únicament de contemplar la seva vida, la seva mort i la seva resurrecció, ens diu que siguem el que Ell fou. Déu és l’únic sant, certament, però, com sigui, aquesta santedat s’ha de fer ben palesa en la nostra vida de cada dia. Si així no fóra, deixaria d’existir en les nostres ments i en els nostres cors.

Malgrat la nostra humana limitació, aquesta no ha de ser pas mai prou suficient com per esborrar de les nostres vides o de les nostres ments allò que la meva fe m’ensenya i que la voluntat em reclama. Jesús ens digué que era possible que “es faci la voluntat de Déu així a la terra com es fa en el cel”. Cal, doncs, viure aquest meravellós intent. En un temps en el qual l’economia i la política ens obliguen a fer retallades, guardem-nos de no fer-ne, també, d’allò que la consciència ens inspira i que, alhora, ens regala pau, concòrdia i benaurança.

Això ens animarà a creure que no només hem d’esperar el cel després de la nostra mort. Perdríem molt de temps. Cal que visquem ara ja, a la terra, aquest cel que imaginem i esperem més enllà de la mort.
Ferran Aguiló

La setmana dia a dia

Diumenge, 8
Sessió de la Catequesi familiar (Grup A) a partir de 3/4 d’11 del matí. El tema a tractar serà: Pentecosta. S’acabarà participant tots junts de l’Eucaristia d’1/4 d’1 del migdia

Jornada Mundial de les Comunicacions Socials

Dilluns, 9
Catequesi setmanal d'infants de 6 a 1/4 de 8 del vespre

Dimarts, 10
Casal Sant Ildefons: Concurs de pastissos i ball country a l’Escola Nausica

Dissabte, 14
En coincidir el cap de setmana amb la Pasqua Granada no hi haurà activitats de l'Agrupament Escolta Joan Maragall ni de l'Esplai Sant Ildefons

Diumenge, 15
Dia de l'Acció Catòlica i l'Apostolat Seglar

Les petites coses de cada dia

La fita més important de l’humà en aquest planeta és perseguir i aconseguir la felicitat. És una lluita constant en tots els aspectes de la vida, i acumulem molta frustració i decepció quan veiem que és tan difícil d’arribar-hi. I aleshores et planteges si no has entès el fenomen que anomenem “vida”.

Tenim a les mans la llibertat i alguns dinerons que ens fan confondre i ens sembla que són els que ens faran arribar a aquest estat de plenitud i felicitat. I som-hi, a comprar, viatjar, renovar el vestuari; no cal dir que volem tota la tecnologia d’última generació, començant pels mòbils, que poden fer el que no feien abans. I anem atabalats, fent, fent, hiperactius, que no ens quedin buits sense saber què fer, tot i que, malgrat tot, hi ha un forat a dins que no acaba de desaparèixer i una mancança de benestar intern.

I un bon dia, sense saber com, vas canviant una mica d’actitud i comences a fixar-te en petites coses que es van presentant durant el dia: les floretes a què no donaves prou atenció; el caminar conscient que dóna benestar; les criatures que juguen i xalen pel parc, perquè en els carrers de la ciutat poc ho poden fer; mirar el cel de tant en tant, ple de núvols o serè i amb un sol espatarrant; les nits de lluna plena, que a mi m’enamoren; passejar pel bosc contemplant la natura que ens envolta; escoltar el cant dels ocells a la primavera; un saber estar quiet una estoneta sense fer res pel gust de reposar i aturar-te, i tantes coses més que no semblen importants, però que et donen calma i et fan gaudir de cada instant aquietant les preocupacions.

Enquesta Catequesi Familiar 2015-2016

Ara que s'apropa el final de curs és hora de valorar com hem fet les coses i què podem millorar. Es per això que demanem als pares i mares de la Catequesi Familiar la vostra opinió i suggeriments.

Si cliqueu aquí podeu accedir a un qüestionari que ens ha de servir per saber la vostra opinió.

Moltes gràcies per la vostra col·laboració.

Espai Obert de Cristianisme al Segle XXI

El proper dissabte 7 de maig a partir de les 10 hores a la seu de Cristianisme i Justícia, c/ Roger de Llúria, 13, tindran lloc dues sessions del cicle “Espiritualitat i Ecologia entorn de la Laudato si”. El primer tema porta per títol: Espiritualitat cristiana i naturalesa, i en serà ponent Josep Manel Vallejo, caputxí. Del segon tema titulat: Com s’ha ‘pensat’ la naturalesa al llarg dels temps i quins referents culturals se’n deriven? en serà ponent Bernadette Bensaude-Vincent, filòsofa, directora del CETCOPRA - Centre d’Ètudes des Techniques, des Connaissances et des Practiques, Sorbona, París.

Reflexions a la Paraula de Déu

Les lectures d’aquest diumenge ens presenten dues imatges d’Església, l’Església terrena amb les seves llums i ombres i l’Església celestial que a través de la lectura de l’Apocalipsi ens explica què és l’Església definitiva: un reforçament il·lusionat pels qui encara peregrinem pels viaranys de la història.

És curiós com aquesta Església terrena ja des d’un principi es troba amb problemes d’entesa entre les persones i això origina el primer concili de l’Església, el que va ser el primer concili de Jerusalem, on es platejava de quina manera calia que fossin acollits al si de la comunitat els no jueus. Que és bonic aquest plantejament que fan “i és que l’Esperit Sant i nosaltres hem cregut que no havíem d’imposar cal altra càrrega que aquestes indispensables”.

El que el Vaticà II va institucionalitzar amb els consells pastorals podríem dir que tenen els orígens en l’inici de l’Església. El Consell Pastoral cal que sigui un òrgan que, en un clima de diàleg, decideixi allò que ajudarà al creixement de la fe i facilitarà la convivència entre tots. Deixeu-me que faci una cita de Karl Rahner que diu: el concili encara no és aplicat del tot cinquanta anys després de la seva celebració... per això lamentem que costi tant la seva aplicació perquè sovint es fa marxa enrere. Ranher acaba la seva reflexió amb aquesta frase musical ”constantment toquem la simfonia inacabada de la glòria de Déu però mai no passem de l’assaig general”.

En aquests moments no puc menys que recordar el nostre estimat Josep M. Puigjaner, de quina manera ell maldava perquè els principis del Vaticà II fossin acomplerts en les nostres comunitats i de quina manera ell va contribuir a fer-ho viu en la nostra comunitat.

L’evangeli que llegim aquests darrers diumenges de pasqua, tots ells tenen un to de comiat “tot això us ho he dit mentre encara era amb vosaltres”. L’Església, la comunitat dels deixebles, ha de fer el seu camí en solitari sense la presència física de Jesús però amb la presència mística “estaré amb vosaltres fins a la fi dels temps”. El nou estil de presència es fonamenta en l’amor. Que aquest signe d’identitat el mantinguem sempre viu entre nosaltres i que ens identifiqui com a deixebles seus.

Lluís Saumell