Aquest diumenge,
Sant Lluc ens invita a reflexionar sobre la mort com un moment que ens pot
ajudar a eixamplar o a canviar la perspectiva amb la qual contemplem i
programem la nostra vida. Però succeeix que els nostres no són temps per pensar
en la mort, perquè, sense cap horitzó del més enllà, el fet de morir només
representa la negativitat de tot allò que, arreu i en tot moment, se’ns està
dient i publicitant sobre les nostres possibilitats gairebé il·limitades de
creixement personal i de benestar general, un creixement i un benestar
fonamentats bàsicament en l’adquisició de bens i de riqueses. Però encara que
no hi volem pensar, ni en volem parlar, el cert és que la nostra vida està
envoltada de mort: les pandèmies, les guerres, els ofegats en la Mediterrània,
els volcans, els terratrèmols, les riuades, la manca d’aigua potable per a
milions d’éssers humans, les sequeres inacabables, la descongelació dels pols
de la terra i dels glaciars, la creixent contaminació de l’aire que respirem. I
per si les desgràcies no fossin prou nombroses, ara, hi ha qui s’ha inventat –i
molts ens ho em cregut- que per mantenir la pau i la vida, tots els països
“bons” hem de créixer en armament sofisticat i hem d’aixecar fronteres i
muralles per tal de no ser envaïts per persones que, precisament, fugen de la
fam, de la guerra i de la mort.
Jesús, segons la
paràbola que Lluc posa en boca seva, no fa escarni dels bens de la terra, ni en
general de les riqueses. L’home al qual Jesús es refereix és ja un home ric, és
a dir, es tracte d’un personatge instal·lat en el benestar, que ja té béns
suficients per poder viure amb comoditat. Malgrat aquesta situació, aquest home
només viu per les seves riqueses i només rumia de com fer-se encara més ric.
Fixeu-vos en els possessius que utilitza: “els
meus graners”, “el meu gra”, “les altres mercaderies meves”. Tot és seu, tot és d’ell,
tot li pertany. Són els seus ídols, els déus que imaginàriament s’ha creat, els
qui creu que el salvaran i li donaran la felicitat. Però quina felicitat? Ell mateix
ens ho explica: “Tindré reserves per a
molts anys: reposa, menja, beu, diverteix-te”. No som gaire lluny del
pensament dels qui avui, amb certa freqüència, ens diuen: “passeu-vos-ho bé, que només són quatre dies els que tenim!”.
Potser que, implícitament, facin referència a la mort, però sense cap horitzó
del més enllà.
La reflexió que fa
Jesús és ben diferent: “Vas errat!”. Anem
bastant extraviats, si “aquesta mateixa
nit”, quan arribi la foscor integral, quan arribi l’hora de retre comptes
de com hem viscut, quan haguem de respondre del què hem fet amb la nostra
existència, ens adonem que no tenim res, que tot el que havíem guardat per a
nosaltres s’ha esvaït. “Així passa amb
tothom qui reuneix tresors per a ell
mateix i no es fa ric als ulls de
Déu”. Nosaltres sabem per l’evangeli de Jesús que només ens fem rics
als ulls de Déu, si ens ocupem i preocupem pels altres. De tant en tant ens
convindria pensar en la mort, per tenir perspectiva de vida.
Anton Ramon Sastre
