Reflexions a la Paraula de Déu

Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit Lc 14,1.7-14

Aquest text de l’Evangeli de Lluc i també la lectura del llibre de Jesús, fill de Sira, ja a l’Antic Testament,  ens parlen de la humilitat. Ens en parlen amb frases així: “Com més gran ets, més humil has de ser”. “Déu revela els seus secrets als humils”. I l’evangèlica:  “Tothom qui s’enalteix serà humiliat, el qui s’humilia serà enaltit”.

És una de les tantes propostes subversives de l’Evangeli, que xoca frontalment amb els valors imperants en la nostra societat. Humilitat? humil? En un món on impera l’èxit, la competitivitat, l’aspiració a ser el número ú,  el nombre de “m’agrada” assolits a les xarxes socials...parlar d’humilitat  resulta xocant, desconcertant i sí, subversiu. I és que també ho és per als qui ens diem cristians.

Però, si observem la nostra vida i pensem en persones que hem conegut o són referents per a nosaltres, n’hi trobarem unes quantes que són exemples vius d’aquesta humilitat que se’ns proposa. I no només en l’entorn eclesial o religiós, sinó en d’altres .

Em ve a la memòria el cap de la Unitat de cures pal·liatives d’un hospital del Vallès. Cada dia feien reunió d’equip per valorar l’evolució dels pacients:  no només es reunien metges, infermeres,  treballadora social, psicòloga i auxiliars de clínica, sinó que també hi participava la dona de la neteja de les habitacions. El cap considerava que els pacients, en situació de malaltia molt avançada, extremadament febles, podien  expressar preocupacions i angoixes a una persona a qui podien  veure com un igual,  potser més fàcilment que a un dels altres  professionals. El cap valorava la seva aportació, creia que era rellevant. Al meu entendre, era un exemple d’humilitat i saviesa:  reconeixia opinions valuoses  més enllà dels coneixements acadèmics i formals, i els donava valor.

On més trobem la humilitat? En qui és conscient de les pròpies capacitats i les pròpies limitacions. En qui vol compartir amb els altres els seus coneixements i habilitats. En qui accepta les raons dels altres i no només la pròpia.  En qui actua amb generositat, sense esperar reconeixements o recompenses. I, ja des de  la fe, en qui se sap en cerca i no pas en possessió de la veritat. En qui sap obrir-se a Déu i, posant-se a les seves mans, se sap en bones mans.

Griselda Gasulla

 

 

Reflexions a la Paraula de Déu

De primers a darrers i de darrers a primers

Quan el cap de casa s’alçarà a tancar la porta molts quedaran fora i no valdran de res els  crits ni els gemecs. La porta en qüestió, a més, és estreta i molts dels qui voldran entra-hi i no podran. “Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents”.

Hom s’imagina això com una escena terrible amb una multitud intentant entrar per aquella porta estreta. No és difícil d’imaginar perquè, qui més qui menys, hem viscut alguna experiència semblant, potser intentant obrir-nos pas enmig d’una aglomeració per arribar a un determinat lloc entre empentes i cops de colze.

Però, Lluc va més lluny encara, diu que els qui es creien ser primers seran darrers i, a l’inrevés, els qui semblaven ser darrers passaran al davant i seran primers.

L’evangeli de Lluc ens ho posa difícil, descriu una situació molt angoixant que a mi em remou per dins només de pensar-hi, però també crec que si ens prenguéssim seriosament el darrer manament que el Senyor ens va donar, que ens estimem els uns als altres com Ell ens va estimar, ningú no es veuria mai en aquesta situació, perquè aleshores no solament no hi hauria porta estreta sinó que ni tan sols hi hauria porta.

De fet, aquestes paraules, Jesús les adreçava al poble jueu, el poble elegit que, per ser-ho, es creia el centre de la llei, fent ostentació de tota mena de privilegis, i que tantes vegades l’havia decebut i li havia girat l’esquena. Però, alerta, no ens enganyem, també van adreçades a nosaltres, perquè no estem exempts d’acceptar privilegis ni de girar-li l’esquena més d’una vegada, no com a coneixedors de la llei, com eren els fariseus, sinó de maneres més subtils allunyades de la realitat del regne de Déu.

És un toc d’alerta. Per aquest camí no arribaríem a veure mai el cel nou i la terra nova que anuncia el llibre de l’Apocalipsi. Nosaltres som els continuadors d’aquella part del poble jueu que va saber entendre el missatge de Jesús i el va seguir formant aquelles primeres comunitats jueves que van testimoniar, fins i tot amb la vida, que Jesús és Déu, que és viu, i que viu per sempre.

El nostre testimoniatge ha de ser el mateix. Entre l’encarnació de la Paraula i la resurrecció de Jesús s’obre en la història de salvació un misteri insondable en el qual creiem fermament, per més que com a humans mai no podrem copsar tota la seva dimensió. Vivim amb aquesta esperança i res no ens pot fer por, ni portes estretes ni ser l’últim o el primer, perquè el que realment importa és ser a l’altra banda de la porta quan el cap de casa la tanqui, si és que mai es tanca; estic segur que la misericòrdia de Déu ho impedirà.

Josep Maria Lari

50è aniversari de l’ordenació de diaca de Mn. Xavier de Dou

Avui dilluns 15 d’agost, festivitat de la Mare de Déu, fa cinquanta anys que Mn. Xavier de Dou va ser ordenat diaca a Mèxic. Tota la comunitat i molt especialment el grup de Pastoral dels malalts, els mateixos malalts i l’equip de Càritas parroquial ho celebrem tot unint-nos a la seva pregària d’acció de gràcies.

Mn. Xavier es manté fidel a la seva vocació de diaca al servei de l’Església i tots nosaltres som testimonis de com ha fet de la seva vida un veritable servei, sempre al costat dels més desvalguts. Que el Senyor l’ompli dels seus dons i li concedeixi molts anys de vida en el si de la nostra comunitat.

Ho celebrarem després de vacances. Oportunament anunciarem el dia.

Reflexions a la Paraula de Déu

Molt sovint ens costa admetre allò que veiem o sentim, amb ulls cristians. No em mal interpreteu: quan dic admetre vull dir el mal que acceptem sense reaccionar. Veiem i vivim tantes situacions humanes, personals, alienes, properes i llunyanes que ens interpel·len, i respecte a les quals no fem res de res! Les lectures d’avui apel·len al nostre sentit de la responsabilitat i a l’esperança cristianes.

Per una banda, tenim el profeta Jeremies que deia la veritat a cops de puny i acaba llançat al pou. És sabut que Jeremies, un dels profetes majors, no en callava ni una. Molestava. I, tanmateix, al final, el rei comprèn que li cal més veritat al voltant seu, la qual cosa ha d’implicar necessàriament més acció per revertir allò que no funciona.

A la segona lectura, molt en seu estil radical i atlètic, Pau ens exhorta a llançar-nos de cap contra allò que fa que la humanitat descarrili, contra el mal concret necessàriament generat pels homes i les dones, fins a posar en perill les nostres vides. Pau és un radical i no està per orgues.

A vegades sembla que la seva resignació vagi acompanyada d’un cert aire de feblesa. No us en refieu: la seva feblesa és duríssima, vencedora, idealista fins als extrems. Pau sap que si mirem Jesús de fit a fit no hi haurà res que ens aturi. Ara, cal tenir valor per fer-ho, perquè és precisament aquest mirar de fit a fit Nostre Senyor que ens espanta. Perquè com diu l’Evangeli d’avui, Jesús de Natzaret no va venir a cantar cançonetes, ni a consolar els mals de les petites ferides de la vida quotidiana.

Jesús, que és Déu, va venir per concedir-nos el buf de l’esperit en forma de revolució permanent, en forma de missatge transformador, interpel·lador, per  a tots i cadascun de nosaltres. Com un súper Jeremies, com un súper Pau, però sense la inflació de contradiccions pròpies de qui, malgrat haver estat configurats en Ell, no poden evitar caure en el pecat, de tant en tant.

L’Evangeli d’avui és una invitació sense embuts a mirar-lo als ulls per passar a l’acció, cadascú des del nostre àmbit, peti qui peti. Un pla de vida basat en el Crist.

Família Vives Requena

Reflexions a la Paraula de Déu

On ens cal posar  el  nostre cor 

En un món d’inseguretats, o de seguretats fugisseres, és bo sentir les paraules de Jesús que ens donen seguretat “aplegueu-vos al cel un tresor que no s’esgotarà, allà on els lladres  no s’hi acosten ni les arnes fan malbé res. On hi teniu el vostre tresor allà i tindreu el vostre cor.” Vet aquí el criteri de Jesús, entenc que avui dia segons qui ens escolti, pot pensar que això de parlar del cel i d’un tresor amagat sona com del passat...Jesús ens invita a fonamentar aquestes paraules i ens demana que hi adeqüem els nostres criteris.

On hem de posar el nostre cor? Diumenge passat vèiem que no podíem ser esclaus dels diners. Es diu d’una manera repetitiva “una altre societat és possible”; en  aquest canvi de societat cal que ens hi comprometem tots. Jesús ens hi urgeix en tot el seu missatge: “veneu els vostres béns i doneu-los els pobres.” És una frase que cal entendre en el sentit que va ser dita, en el context d’una cultura agrària on hi havia grans propietaris que explotaven els seus masovers que passaven gana. Això mateix, dit en una societat d’avui, voldria dir: feu que els vostres béns siguin productius en bé de tota la societat, creant llocs de treball, afavorint la sanitat, l’educació i l’ancianitat “on teniu el tresor hi tindreu el cor”. Quins són els elements que Jesús ens dona? Justament avui llegim la carta als cristians hereus que és tot un tractat sobre com cal viure la fe ”creure és posseir anticipadament els béns que esperem, és conèixer per endavant allò que encara no veiem”, és tenir l’íntima convicció que Déu no falla en les seves promeses. Jesús ens diu a l’evangeli: ”vetlleu!”. A la Bíblia vetllar no té un sentit de temor, de por, sinó més aviat d’esperança, viure un cristianisme compromès amb la llibertat, la justícia, la solidaritat, oberts als canvis socials... són pensaments que ens poden ajudar a reflexionar aquests dies de vacances  

 Lluís Saumell

Després del confinament

L’Associació Cristianisme al Segle XXI, ha presentat i distribuït entre els seus socis aquest llibre editat per LlopArt Edicions. Després del confinament inclou una introducció de Lluís Busquets i els apartats següents:

-        - Sis sessions del Cicle “Espai Obert” (2021), amb el motiu genèric: Com serà el món després del coronavirus. Hi han intervingut Marta Tafalla, Xavier Ferrer, Víctor Hernández, Assumpta Farran, Salvador Busquets i Joan Manuel del Pozo

-        - L’Assemblea anual de l’Associació

-        - Dues sessions dels “Debats a Sant Ildefons” (2021). Amb les intervencions de Josep Busquets, Martí Olivella i M. Claustre Solé.

-        - El XII Congrés de l’Associació Cristianisme al Segle XXI, amb el títol: Reptes i oportunitats després de la pandèmia. Recull de les ponències presentades per Lluc Torcal, Carme Trilla, Joan-Ramon Laporte, Abel Mariné, Josep M. Esquirol i Desirée García.

Preguem amb els salms (i 4)

10. Jesús a la Creu, el salm 22

Reprenem l'escrit allà on el vàrem deixar la darrera setmana. En el moment més dramàtic de la vida de Jesús. Quan està agonitzant en la Creu, els evangelistes Mateu, i Marc ens diuen que, cap a les tres de la tarda, Jesús va exclamar amb tota la força: Elí, Elí, ¿lemà sabactani? —que vol dir: «Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?». És una cita literal del verset 2, del salm 22
Aquesta exclamació- pregària no tan sols va ser escoltada pels que estaven prop d'aquell trist i cruel espectacle, sinó que la van retenir i la recordaren al llarg dels anys. Així, quan ja havien passat gairebé quatre decennis dels fets i els evangelistes escrigueren els evangelis, en el moment d'informar de la pregària de Jesús, Marc i Mateu desprès d’escriure en grec, el patètic crit del Crucificat, el transcriuen en arameu, l'idioma en què Jesús el va pronunciar. Ho he dit abastament en aquests escrits, Jesús pregava amb els salms. Segur que com a bon israelita se'ls sabia de memòria. La prova la tenim en aquesta exclamació en la Creu. Quan el dolor és insuportable i ell, humanament, viu aquell moment de fracàs, prega i es queixa al Pare, amb paraules que de ben segur havia recitat i meditat en la pregària personal. Paraules que surten espontàniament del fons del seu cor

Jesús des de la Creu no sols pregunta el perquè de la seva situació, amb aquest salm 22, s'uneix a tots els homes i dones que al llarg de la història han patit injustament. Són molt reveladores les paraules que el Papa Benet XVI pronuncià en una visita al camp de concentració d'Auschwitz, : En un lloc com aquest hom es queda sense paraules; en el fons només es pot guardar un silenci d'estupor, un silenci que és un crit interior dirigit a Déu: Per què, Senyor, vas callar? Per què vas tolerar tot això? (28 de maig de 2006). El salm 22, amb un viu realisme, ens descriu la situació límit del just que sofreix, cobert de tota mena de mals, físics i morals, enfonsat en el seu esperit no menys maltractat que el seu cos.

Desconeixem si Jesús va pronunciar només els primers versets d'aquest salm a la creu , o el va recitar fins al final. Cal llegir-lo tot sencer. El salmista ens descriu un seguit de sofriments que pateix, que ens recorden passatges del servent de Jahveh (un escrit que llegim per Setmana Santa) i també fets que s’esdevingueren durant la passió de Jesús, com ara: M'envolta una munió de gossos, /m'encercla un estol de malfactors; /m'han foradat les mans i els peus, / puc comptar tots els meus ossos./Em miren, em contemplen satisfets; / es reparteixen entre ells els meus vestits, /es juguen als daus la meva roba. L'autor, al final del salm , mostra la seva confiança en Déu. El Déu en el qual sempre havia cregut i en qui sempre havia esperat, continua essent el Déu de la seva vida. Malgrat les tenebres, espera la llum; malgrat que tot li sembla perdut, ell confia en Déu, i així dirà: Senyor, m'has escoltat! / Anunciaré el teu nom als meus germans, / Enmig de l'assemblea et lloaré.

11 Conclusió

Al llarg de quatre setmanes he fet una aproximació molt senzilla als salms. M'he estès amb el salm 22, pel significat que té el moment en què Jesús el pronuncià. Els 150 salms són una gran escola de pregària. Per exemple, el salm que segueix el 22, el 23, és un dels més coneguts. El Senyor és el meu Pastor. Si en el salm 22, el salmista adreçava un crit de protesta a Déu perquè es veia abandonat , en el 23, l'autor, dona gràcies, perquè el Senyor és el Bon Pastor que condueix la vida del ramat (El Senyor és el meu pastor: /no em manca res./ Em fa descansar en prats deliciosos, / em mena al repòs vora l'aigua, / i allí em retorna. )

 

Josep M. Jubany