Amb goig celebrem aquesta festa avui amb tants i tants de motius que expressen la fidelitat d’una comunitat a una missió rebuda, però una comunitat que està atenta a la Paraula de Déu, una paraula de Déu que avui en segons quins aspectes ens desconcerta -ja he vist les cares quan s’ha llegit la segona lectura, he vist cares un poc així i notava que ho entenien-. De vegades quan la gent no reacciona és que no ho entenem, però avui sí que s’entenia, i la primera lectura també, que s’ha llegit molt bé, per cert.
Quan la paraula de Déu arriba així a nosaltres, quasi no faria falta fer homilia, però sí que és important que sapiguem llegir la nostra vida de cada dia, aquesta vida tan trasbalsada en aquest moment de crisi -que és la paraula més posada en boca de tothom- com la paraula de Déu la pot il·luminar. En llegir i rellegir aquests textos, especialment el primer de Jonàs, que parla d’aquesta desgràcia sobre la ciutat, sobre el poble -certament semblant al moment actual- veig que no és una desgràcia que vingui provocada per Déu, sinó que ve provocada per l’egoisme i per l’avarícia de la mala organització de la nostra societat, certament, quan quasi un 50% de joves estan a l’atur, això no és una broma. Quin és el futur, quan això és així? Com hem organitzat la nostra economia, les finances, de tal manera que uns s’enriqueixin tant i altres s’empobreixin tant? Aquí hi ha un problema de fons, un problema que de fet el que deia la segona lectura és això, hauríeu de viure ja d’una manera en què no hi hagués res d’aquest món que us tingués agafats, de tal manera que fóssiu completament lliures, amb aquesta llibertat dels fills de Déu.
A la primera lectura Jonàs estava mort de por i Déu li encomana: vés a totes les ciutats i digues-los que això va malament, que això s’acaba, i tota la ciutat va reaccionar. Hi devia haver retallades per a tots segurament en aquell moment, ho deurien rebaixar tant tant tot, per arribar a un dejuni col•lectiu! A veure si no és una retallada total això, i la ciutat va ressorgir perquè tots van trobar que havien de baixar del pedestal des de l’orgull, des de la gent que havia acumulat molt, des de la gent que calumniava altres i els carregava injustícies. La ciutat s’havia de convertir. Això és la paraula, l’expressió que sempre empra la bíblia quan parla d’un canvi radical, no d’un canvi superficial, epidèrmic.
M’agrada molt escoltar els joves quan en aquest moment fan judicis sobre la nostra societat i quan sents que diuen que hi ha uns problemes que arriben a tocar fons, perquè veuen conductes en els majors que no són edificants, que no són exemplars; a més els mitjans de comunicació les posen en evidència cada dia amb el plat a la taula, i veiem com funciona tot. Qui pot donar ànims als joves perquè mirin el futur amb esperança? Qui els pot dir que això ha de canviar? Tots hem de fer el possible per canviar! I com recuperar l’ànim i com recuperar la confiança? Per això avui, aquesta Paraula de Déu ens fa una convidada, jo diria molt forta, al canvi que hi ha d’haver en la nostra forma d’actuar. Ho veiem a l’evangeli quan Jesús es troba enmig de la feina amb dos dels seus deixebles, i els diu heu de venir perquè hem de solucionar això, heu de venir perquè hi ha d’haver persones entregades del tot, persones que no es quedin res per a elles, persones que pensin més en els altres que en elles mateixes, persones que sàpiguen viure aquesta pobresa que tantes vegades prediquem i no fem. I Jesús quan els diu això està demanant una opció d’amor radical. Quan una societat com la nostra no genera persones així, quan les nostres comunitats cristianes no fan persones que siguin així, ens haurem d’interrogar molt què està passant, si de veritat la Paraula de Déu ens la prenem amb seriositat.
