Amb goig celebrem aquesta festa avui amb tants i tants de motius que expressen la fidelitat d’una comunitat a una missió rebuda, però una comunitat que està atenta a la Paraula de Déu, una paraula de Déu que avui en segons quins aspectes ens desconcerta -ja he vist les cares quan s’ha llegit la segona lectura, he vist cares un poc així i notava que ho entenien-. De vegades quan la gent no reacciona és que no ho entenem, però avui sí que s’entenia, i la primera lectura també, que s’ha llegit molt bé, per cert.
Quan la paraula de Déu arriba així a nosaltres, quasi no faria falta fer homilia, però sí que és important que sapiguem llegir la nostra vida de cada dia, aquesta vida tan trasbalsada en aquest moment de crisi -que és la paraula més posada en boca de tothom- com la paraula de Déu la pot il·luminar. En llegir i rellegir aquests textos, especialment el primer de Jonàs, que parla d’aquesta desgràcia sobre la ciutat, sobre el poble -certament semblant al moment actual- veig que no és una desgràcia que vingui provocada per Déu, sinó que ve provocada per l’egoisme i per l’avarícia de la mala organització de la nostra societat, certament, quan quasi un 50% de joves estan a l’atur, això no és una broma. Quin és el futur, quan això és així? Com hem organitzat la nostra economia, les finances, de tal manera que uns s’enriqueixin tant i altres s’empobreixin tant? Aquí hi ha un problema de fons, un problema que de fet el que deia la segona lectura és això, hauríeu de viure ja d’una manera en què no hi hagués res d’aquest món que us tingués agafats, de tal manera que fóssiu completament lliures, amb aquesta llibertat dels fills de Déu.
A la primera lectura Jonàs estava mort de por i Déu li encomana: vés a totes les ciutats i digues-los que això va malament, que això s’acaba, i tota la ciutat va reaccionar. Hi devia haver retallades per a tots segurament en aquell moment, ho deurien rebaixar tant tant tot, per arribar a un dejuni col•lectiu! A veure si no és una retallada total això, i la ciutat va ressorgir perquè tots van trobar que havien de baixar del pedestal des de l’orgull, des de la gent que havia acumulat molt, des de la gent que calumniava altres i els carregava injustícies. La ciutat s’havia de convertir. Això és la paraula, l’expressió que sempre empra la bíblia quan parla d’un canvi radical, no d’un canvi superficial, epidèrmic.
M’agrada molt escoltar els joves quan en aquest moment fan judicis sobre la nostra societat i quan sents que diuen que hi ha uns problemes que arriben a tocar fons, perquè veuen conductes en els majors que no són edificants, que no són exemplars; a més els mitjans de comunicació les posen en evidència cada dia amb el plat a la taula, i veiem com funciona tot. Qui pot donar ànims als joves perquè mirin el futur amb esperança? Qui els pot dir que això ha de canviar? Tots hem de fer el possible per canviar! I com recuperar l’ànim i com recuperar la confiança? Per això avui, aquesta Paraula de Déu ens fa una convidada, jo diria molt forta, al canvi que hi ha d’haver en la nostra forma d’actuar. Ho veiem a l’evangeli quan Jesús es troba enmig de la feina amb dos dels seus deixebles, i els diu heu de venir perquè hem de solucionar això, heu de venir perquè hi ha d’haver persones entregades del tot, persones que no es quedin res per a elles, persones que pensin més en els altres que en elles mateixes, persones que sàpiguen viure aquesta pobresa que tantes vegades prediquem i no fem. I Jesús quan els diu això està demanant una opció d’amor radical. Quan una societat com la nostra no genera persones així, quan les nostres comunitats cristianes no fan persones que siguin així, ens haurem d’interrogar molt què està passant, si de veritat la Paraula de Déu ens la prenem amb seriositat.
Posats, per tant, a l’escolta de la Paraula de Déu, avui hi descobrim unes propostes que ens posen precisament en aquesta pista de reflexió i d’actuació. Fixeu-vos quines expressions, en les que hi ha, sobretot, una crida a la confiança, una crida a la fe: “Ha arribat l’hora, el regne de Déu és a prop, convertiu-vos i creieu en la bona nova, creieu en aquest nou missatge, en aquesta nova forma de plantejar la vida, en aquesta nova forma de descobrir la vostra identitat”.
La segona lectura començava amb aquesta expressió: “no podem deixar perdre l’oportunitat present, aquesta oportunitat no es tornarà a presentar, aquest moment en que podem decidir-nos a fer alguna cosa no es tornarà a presentar, en vindran d’altres, però aquesta no la podem deixar perdre”.
A la primera lectura sentíem aquella expressió dirigida a Jonàs: “Vés a Nínive, la gran ciutat i proclama-hi el que jo et diré”. Primer hi ha d’anar i després parlarà. Jo diria que aquí hi ha el fons de tot el que s’està dient sobre la nova evangelització, una expressió que s’està repetint molt, fins i tot el Pla Pastoral de la Diòcesi de Barcelona ho posa com a primer objectiu, com objectiu d’objectius.
I què vol dir això de la nova evangelització? Senzillament, que les comunitats cristianes han de deixar de ser comunitats instal·lades, comunitats tancades dins el temple. M’ha agradat molt una expressió que heu dit: “aquesta comunitat és oberta”, això és una expressió de missió. La primera cosa, per tant, és sortir dels nostres temples. Després sortirem, cadascú anirà a casa seva, però al llarg de la setmana, dins a casa, fora de casa, amb els veïns, trobarem moltes persones amb qui ens comunicarem; la nova evangelització és apropar-nos a aquestes persones, apropar-nos a aquells que hi eren i no hi són, apropar-nos a aquells que deien que creien i no creuen, apropar-nos a aquells que practicaven i ara diuen que no practiquen.
Qui de nosaltres s’acosta a una persona així i hi va i li diu una paraula d’ànim, una paraula de confiança que fa que aquella persona se senti acollida per l’Església? Perquè no ho fem en nom propi, ho fem en nom de la comunitat cristiana i la comunitat cristiana ho fa en nom de Jesucrist. Per tant, jo de vegades diria, deixem moltes teories i anem a l’acció, a fer el que Déu diu a Jonàs que faci dins la gran ciutat. Sembla pel que diu que Nínive era gran, parla de molts dies per anar d’un cap a l’altre; jo avui a peu he recorregut bastant Barcelona quan he anat d’un lloc a un altre fins arribar aquí, però no l’he recorreguda tota. Per recórrer una ciutat gran com era Nínive es podien necessitar dies, i Jonàs la recorre i va allà on hi ha la gent. És una expressió simbòlica de dir: ens hem de fer presents allà on és la gent. Jesús, en les darreres paraules de l’evangeli diu aneu, no espereu que vinguin, i a vegades a les parròquies -ho dic per mi mateix per les parròquies en què he estat de rector- moltes vegades reflexionàvem assegudets al despatx esperant que la gent vingui, i no, hem d’anar allà on són.
Especialment ho dèiem amb els joves. Qui, avui es posa al costat dels joves allà on són? Qui els va a trobar? Qui els acompanya? Qui els entén? Qui els escolta? Qui els ben interpreta? Qui els fa cas? I perds tantes ocasions que tenim dins els instituts, dins les escoles, dins les famílies, en grups d’esplai, en tants i tants de grups que tenim a les nostres parròquies que també ens vénen de lluny.. qui està al seu costat? Hi ha una nova evangelització a fer. Per tant, proclamar la paraula de Déu, evangelitzar, ho dic amb paraules de Pau VI a l’encíclica Evangeli Nunciandi: “oferir amistat, fer-te amic de la gent”. Si la nostra societat descobrís una església amiga, una església que es posa al costat, no una església que senyala amb el dit, no una església que diu tot el que va malament, sinó una església que anima i treu de les persones i dels grups i dels ambients tot allò de bo que hi ha... hi ha tant d’evangeli sembrat en la nostra ciutat!
Aquí hi hauria un treball molt interessant a fer, i quan parlava dels joves, jo diria joves que avui els veus també amb tanta netedat que fins i tot expressen el desig d’una societat nova. No ho diuen amb moltes expressions, però t’ho fan veure amb l’exigència de la seva vida i veus com l’evangeli està sembrat en ells. Tants anys de catequesi bé han de servir per alguna cosa. Encara que no aparegui externament, sí que hi ha molta cosa sembrada en el nostre interior. Per tant, avui recollim aquesta invitació d’anar allà on hi ha els altres i fer-nos presents, com Jesús que s’encarna.
El van criticar molt a Jesús, no el podien veure segons quins ambients, perquè els tirava a baix el negoci. A Jesús no li interessava una religió purament de ritualisme, sinó una religió que es posés al costat de les persones per ajudar-les. Per això a l’Evangeli hi ha una expressió, després que Jesús ha cridat aquests primers deixebles, i els diu “veniu amb mi, veniu amb mi i us faré pescadors d’homes”. Què vol dir ser pescadors d’homes avui? Crec que és un plantejament que ens porta a revisar la nostra presència cristiana en la societat en la que vivim i a donar una resposta que es noti per la seva autenticitat i per la seva coherència, i descobrir que hem de ser pescadors d’homes per l’acció de Jesús que realitza en cadascun de nosaltres, els seus deixebles d’avui. I què significa això? Significa donar major contingut i qualitat cristiana a qualsevol actuació que fem enmig de la nostra societat, captar persones i guanyar-les per a Ell i per al seu evangeli.
Seríem capaços nosaltres d’agafar l’evangeli i donar-lo a algú? un evangeli bo de llegir com és l’evangeli de Marc. Recordo quan els joves de l’institut o de la parròquia em demanaven un llibre per llegir, els donava l’evangeli de Marc i era impressionant la reacció, i els deia subratlleu, llegiu, apunteu, una llibreta al costat, aquella frase que crida l’atenció, te’l fas teu, te’l vas fent teu. L’evangeli és Paraula de Déu i la carta als hebreus diu que la paraula de Déu és viva i eficaç; viva vol dir que comunica vida i eficaç vol dir que dóna resultats.
Per què no fem l’experiència? Crec que coses així de senzilles mostren realment què significa ser pescador d’homes, acollint persones i invitant a formar part d’una comunitat des de la simpatia, des de l’amistat, des de la solidaritat, des del treballar els uns per als altres. Jo diria, fer-los una proposta d’evangelització amb allò de cada dia, amb un llenguatge senzill, d’anar per casa, que la gent entén... però veuen unes persones que estan per ells, no unes persones que només pensen amb elles, això es nota de seguida quan veuen un veí que es preocupa dels altres, quan hi ha una preocupació d’una comunitat de veïns el qui està dispost a ajudar, ho veiem en tants aspectes de la nostra vida... per això Jesús es presenta en els moments més normals de la vida, enmig de la seva activitat laboral, i crida, convida al seguiment, per això les seves paraules arriben al cor i provoquen aquest ardor de la seva crida que es converteix en un ardor per fer la crida després als altres.
Vull acabar només dient: l’evangeli diu que passava prop del llac de Galilea, va veure Simó i el seu germà Andreu que eren pescadors i estaven tirant les xarxes, estaven en el moment del seu treball i Jesús els diu “Veniu amb mi”. Jo us proposaria que enmig del nostre treball, enmig de la nostra Galilea escoltéssiu la seva veu. Galilea era el símbol d’una ciutat pagana pràcticament, encara que hi hagués molts creients, però una ciutat intercultural on s’hi trobaven molts corrents culturals de molts països i per això als jueus els era un lloc d’una certa desconfiança: Que no és galileu aquest? van dir quan els van parlar de Jesús. Això volia dir que no era massa atractiu el territori per a ells. En canvi, Jesús en el moment de la resurrecció diu “aneu a Galilea que allà ens trobarem”, això té un significat molt profund, és com dir aneu al mig de la ciutat, allà on hi ha tothom, que allà ens trobarem. No va dir precisament quedem en el temple, ens trobarem allà, sinó en el cor de la ciutat. Potser això és el que se’ns demana a nosaltres els cristians d’avui, de com -per més que moltes vegades no sabem com fer-ho- hem d’estar entre la gent en el cor de les nostres activitats, en el cor del nostre treball per posar-hi el goig de l’evangeli, i per posar-hi, jo diria, aquesta nova forma de ser que Jesús ens proposa. Amb tota humilitat i per intercessió de Sant Ildefons avui ho demanem al Senyor i ho demanem perquè ho necessitem, perquè sols no podem, però amb Ell ho podrem tot, tenim tota la confiança seva, i Ell espera també que la nostra resposta sigui tota la nostra confiança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada