Si
paréssim i féssim atenció, ens adonaríem que l’existència humana, la nostra
vida, està envoltada de misteris, de situacions que tot i viure-les d’una
manera molt intensa, no acabem d’esbrinar-ne l’abast; no acabem de copsar el perquè,
el com i el sentit que té tot allò que vivim i quines en podrien ser les
conseqüències de cara al nostre futur. Però, aquesta reflexió només la podem fer
si ens aturem, si fem una mica de silenci en el nostre interior i ens disposem
a valorar les moltes coses que cada dia fem o que ens passen. Avui, l’entorn
social en què ens ha tocat viure, imprimeix una velocitat al temps com mai
abans; això fa que ens resulti molt difícil trobar espais per ocupar-nos de
nosaltres mateixos i, fins i tot, ens impedeix tenir prou cura de les persones
que tenim al costat i de les relacions personals que mantenim amb elles. La
vida que portem ens obliga a tenir cura d’allò que és més immediat, d’allò que
hem de solucionar de pressa i al moment, ens constreny a complir amb els
objectius que ens hem o ens han imposat, sense deixar-nos sorprendre pels
miracles que la vida ens concedeix. Alguna vegada ens adonem d’aquest
distanciament que, poc a poc, però sense pausa, anem prenent respecte de les que
un dia foren relacions personals i ens lamentem
que la vida sigui com és, sense que nosaltres –diem- hi puguem fer gran
cosa. La vida és així, ens repetim, i sabem que demà serà un altre dia que
tindrà també el seu afany.
Si
això ens passa a la nostra vida quotidiana, no ens ha d’estranyar que les
nostres creences espirituals i, en particular, la nostra fe cristiana trobin
molt poc espai per respirar, per evolucionar, per fer-nos madurar; no ens ha de
sorprendre que ens veiem obligats a preguntar-nos amb massa freqüència sobre la
salut de la nostra vida interior. Si no tenim temps per descobrir els misteris
que ens depara la nostra vida de cada dia, si hem perdut la capacitat de
sorpresa, si no sentim cap necessitat de desempallegar-nos del relativisme que
ens assetja, si ja no tenim prou temps per estimar i mostrar que estimem, és
molt difícil sentir que hi ha un Misteri transcendent, una realitat que ens
depassa, però que, alhora, se’ns ofereix gratuïtament. Per als cristians la
nostra celebració de la mort i resurrecció de Crist, la nostra celebració de la Pasqua, és i serà sempre la celebració del
Misteri de la Vida. Un Misteri que, com dèiem en iniciar aquest temps
pasqual, “oscil·la entre la llum i la tenebra, entre un constant acomiadar-se i
el ser definitivament present (segons Sant Joan), entre l’ocultació de la
corporeïtat (festa de l’Ascensió) i
la presència d’un alè de vida que és l’Esperit de Jesús ressuscitat (festa de la Pentecosta), entre un morir
a tot allò que és vell i un aixecar-se per abraçar una vida nova que no s’acaba
(segons Sant Pau)”.
El Misteri de la
Pasqua és únic, en el sentit que no està fet a trossos. Però
succeeix que els que van viure de molt a prop la mort de Jesús, en el moment de
donar-ne testimoni als homes i dones que els van voler escoltar, van haver
d’explicar aquest Misteri amb unes narracions que descrivissin, amb la màxima
fidelitat possible, la multiplicitat de colors, d’aspectes, de sentiments i de
vivències que ells van experimentar després de la passió i mort de Jesús a la
Creu, un cop superada la profunda crisi de confiança i d’esperança que
inicialment van tenir. Aquestes
narracions són els episodis de l’Ascensió i de la Pentecosta que il·luminen el
Misteri de la Pasqua i que la
comunitat cristiana celebra amb festes diferents. Som al final del cicle pasqual.
·
LA NARRACIÓ DE L’ASCENSIÓ explicita la nova realitat del Crist. Ell és el Vivent, és a dir, el que viu amb Déu per sempre més, el
que ha estat glorificat. Això vol dir que la seva mort no ha estat inútil, sinó
que la seva fidelitat a la missió que Déu li va encomanar, i que Ell dugué a
terme fins a l’extrem de donar la seva pròpia vida, l’ha transportat a una
altra dimensió. Només ell ha estat envoltat pel núvol, només ell ha estat
abraçat pel seu Pare i només a ell li ha estat concedida una vida plena al
costat de Déu.
