Per acabar aquesta recopilació de cites del bisbe Casàldaliga, recollim aquesta pregària:
Pobresa Evangèlica
No tenir res.
No portar res.
No poder res.
No exigir res.
I a més a més,
no matar res.
No callar res.
L'Evangeli, tan sols, com una navalla esmolada,
i el plor i el somriure en la mirada.
I la mà estesa i encaixada.
I la vida, a cavall, donada.
I aquest sol i aquests rius i aquesta terra comprada,
per a testimonis de la Revolució ja esclatada.
I Amais nada.
Pere
Casaldàliga
En el darrer diumenge del mes d’agost, reprenem la lectura de l’evangeli de Marc, interrompuda durant alguns diumenges, que hem llegit el Sermó de la Pa de Vida, de l’Evangeli, segons Sant Joan.
El
fragment que llegim avui correspon a una forta polèmica que Jesús té amb
“fariseus i alguns mestres de la Llei que venien de Jerusalem”. Sembla que s’ha
acabat la tranquil·litat de Galilea (la Galilea dels pagans, segons l’Evangeli
de Mateu), ara venen de Jerusalem, (el lloc sant per excel·lència), a
diferència dels galileus, els “savis” de Jerusalem no venen a escoltar i a aprendre
de Jesús, sinó que la seva intenció és, inquisitorialment, vigilar-lo i trobar
motius per acusar-lo.
No
troben motius de crítica a Jesús, però sí que han trobat motius de reprovació
als seus deixebles: “menjaven amb les mans impures, és a dir, sense haver fet la
cerimònia de rentar-se-les.” Si els
diumenges passats Jesús ens parlava de menjar el Pa de la Vida, ara
sembla que la polèmica és en quin cor s’ha de rebre aquest pa. En la
controvèrsia Jesús ho deixa molt clar, no són importants les mans impures, el
que cal és un cor net.
Permeteu-me algun aclariment per entendre la postura de Jesús, els
vinguts de Jerusalem, acusen als deixebles de no complir: “la tradició dels
ancians”, cap de les normes que s’esmenten al text es troben en l’Antic
Testament, son lleis que el costum i la legislació rabínica han anat implantant
al llarg del segles. No vull ofendre ningú i dit amb tot el respecte, això em
recorda velles i també recents polèmiques, sobre minúcies litúrgiques, sobre
normes d’algunes associacions etc.
La resposta de Jesús la podem resumir en tres punts. a) El seu cor
està lluny de Déu: "Aquest poble m'honora amb els llavis, però el seu cor
es manté lluny de mi. b) ensenyen com a doctrina divina el que són preceptes
humans. “El culte que em dona és en va, les doctrines que ensenyen són
preceptes humans". c) deixen d’observar els manaments de Déu per
aferrar-se a les tradicions humanes: “Vosaltres abandoneu els manaments de Déu
per mantenir les tradicions dels homes”. És una llàstima que el text que llegim
aquest diumenge no contingui tot l’episodi complet, amb la bona intenció de
fer-lo més comprensible, i menys feixuc, s’han suprimit alguns versets (em
sembla, és la meva opinió, que encara ho han complicat més). El final del fragment,
cal situar-lo en la intimitat de Jesús amb el seus deixebles; Jesús instrueix els
futurs pastors dient-los que no es preocupin tant del que ve de fora (de
preceptes rituals, de quins menjars es poden consumir), sinó de tot allò que es
cobeja al cor: “és allò que surt de l'home, el pot contaminar, perquè de dins
de l'home, és a dir, del seu cor, en surten els pensaments dolents que el
porten a cometre fornicacions, robatoris, assassinats, adulteris, estafes,
maldats, enganys, indecències, enveges, insults, arrogància, ximpleria: tot
això dolent surt de dintre i és el que contamina l'home”.
Una pàgina que hem de llegir amb una actitud de conversió, i que ens posa en guàrdia, contra tot integrisme, sigui de dretes o d’esquerres. A tot arreu hi ha qui vol imposar el seu criteri, amb la gosadia de proclamar que la seva ideologia, norma, costum, no és voluntat pròpia sinó de Déu. Estem a punt de començar el curs, demanem que tot el que ensenyem, prediquem, i sobretot visquem, ho fem amb un cor net, i més important que si les mans són pures o impures és que practiquem la misericòrdia i l’amor.
Josep M Jubany
Sant Pau no ens ho posa fàcil avui. De les seves paraules no en surt d’entrada un comentari oportú, com voldríem. Però si entrem en el text de la carta als efesis i ens fixem en el seu fons, la perspectiva canvia. El marc introductori del text d’avui ens encomana una fita molt alta: “Sigueu imitadors de Déu..., viviu estimant tal com Crist ens va estimar” (Ef 5, 1-2), fita que va concretant fins arribar a les relacions personals: “Sotmeteu-vos els uns als altres per reverència a Crist” (Ef 5, 21), i s’endinsa en les relacions home-dona en el context matrimonial, clarament patriarcal, de la seva època. Deixant de banda el context patriarcal d’aleshores, el fons del que ens demana sant Pau és que siguem dependents els uns dels altres, per amor, dins l’àmbit familiar. El model sublim que ens ofereix, d’amor fins al final, és el de Crist i l’Església, la qual és presentada per Crist com la núvia esplendorosa, santa i irreprotxable. Ell l’estima com el marit ha d’estimar la seva dona (Ef 5, 25-27). El marit ha d’estimar-la com el propi cos (Ef 5, 28). Al capdavall “l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i tots dos formen un sol cos” (Ef 5, 31, citant Gn 2, 24). És que Crist ens estima així, estima l’Església, “ja que som membres del seu cos” (Ef 5, 29). Com a resum de fons del que ens acaba de dir sobre la parella, i abans d’abordar les consideracions posteriors que farà sobre els fills i altres obligacions domèstiques, Pau afegeix al final: “Aquest misteri és gran: jo entenc que es refereix a Crist i l’Església. En tot cas, que cadascú de vosaltres també estimi la seva dona com a si mateix, i que la dona sigui respectuosa amb el seu marit” (Ef 5, 32-33).
El salm responsorial, sobretot en la tornada, ens
condueix al gran tema de la primera lectura i de l’evangeli: “Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor” (Sl 33, 9a). Segons una antiga tradició sobre la
renovació de l’aliança, a Siquem, Josué reuneix el poble, el qual respon a la
seva pregunta sobre quins déus volen adorar: “El Senyor, el nostre Déu... ens va guardar pertot arreu on anàvem, enmig de tots els
pobles... Per tant, també nosaltres adorarem el Senyor, perquè ell és el nostre
Déu” (Js 24, 17 i 18b). Una tria decidida, basada en l’experiència
de la bondat del Senyor envers el seu poble.
I Jesús, després de les paraules dures que
escandalitzaren a molts, quan afirmà que era el pa baixat del cel, “qui
menja el meu cos i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell” (Jn 6, 56),
a l’evangeli d’avui, diu als deixebles: “Les paraules que jo us dic són Esperit
i són vida ..., ningú no pot venir a mi si no li ho concedeix el Pare” (Jn
6, 63 i 65). Molts dels deixebles es van fer enrere. Llavors preguntà als dotze
si també el volien deixar. I “Simó Pere li
respongué: Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna. I nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu” (Jn 6, 68-69). Una altra tria decidida, basada en
l’experiència, la confiança.
El Senyor és el nostre Déu, que n’és de bo! Ens
estima fins al final, sense límits. Que aconseguim fer experiència personal
d’aquest amor, amb confiança! I responguem-hi! Avui ens convida especialment a
estimar-nos a fons, per començar en l’àmbit familiar, interdependents de debò
mútuament, per estendre aquest amor d’aquí a tots els altres àmbits. I és que,
només durem a terme la solidaritat fent-nos dependents els uns dels altres.
Jordi Cors
La trobada de dues dones
L’evangelista Lluc és el que més parla de les dones i en especial de la Mare de Jesús. I en aquest relat ho broda presentant-nos la trobada de dues dones úniques.
Comencem per Elisabet, una dona gran i estèril, això comporta frustració personal i social. En aquella societat les dones no hi comptaven i menys encara si no tenien fills. Segurament devia ser la riota de familiars i veïns. Quantes vegades Elisabet devia haver demanat un fill a Déu!
Maria,
una noia del poble, promesa amb Josep i sense pretendre-ho es troba esperant un
fill. Quin projecte, el de Déu! Per portar-lo a terme compta amb la dona.
Aquestes dues dones havien fet una experiència tan fonda de l’Esperit que això les uneix en comunió i cada una reconeix la vàlua de l’altra. En la seva conversa predominen emocions i sentiments profunds d’alegria, d’ajuda, d’acolliment, d’empatia i de servei. Una porta aquell que serà el precursor del Messies i l’altra al Messies esperat i ho viuen amb normalitat i admiració alhora.
Elisabet reconeix en Maria la mare del seu Senyor i la proclama feliç per haver cregut les promeses de Déu. Maria li respon amb joia posant el centre d’atenció en Déu. Ell és qui obra meravelles en situacions de màxima humiliació i desconcert, i mai no defrauda ningú. Maria expressa la seva experiència de Déu com aquell que assumeix i té cura dels pobres, dels descartats, dels silenciats i capgira l’ordre religiós i social establerts, no està a favor dels poderosos i corruptes d’aquell món.
Ara que es parla tant de l’empoderament de les dones, Elisabet i Maria ens donen el perfil del que pot ser avui la presència de les dones en l’Església i en la societat. Tenen una missió molt important i la viuen servint, sense vantar-se’n, sense competitivitat ni despotisme, col·laborant i promocionant-se l’una a l’altra. Estaven entrenades a viure en confiança incondicional envers Déu. Elisabet i Maria van experimentar en elles mateixes com es comunica Déu i el reconeixen com al Salvador entranyable.
En
aquest món nostre tantes vegades aspre i agressiu, la dona pot expressar el rostre
femení i matern de Déu, ella té el do de
crear caliu, unitat, enteresa i serenor.
Igual
que aquestes dues dones l’Esperit ens ha estat donat, la nostra tasca és
afavorir la seva acció i creixement i això ens unirà com a comunitat.
Esther
Bochita
Aquest diumenge 15 d'agost, festivitat de l'Assumpció de la Mare de Déu, farà
49 anys de l’ordenació com a diaca de Mn.Xavier Dou a Mèxic.
En Xavier porta molts
anys a Sant Ildefons i és una persona molt estimada per tota la comunitat. Amb dedicació constant impulsa l’acció
de Càritas i la pastoral dels malalts a la nostra parròquia.
El felicitem molt
sincerament i ens unim a la seva pregària d’acció de gràcies, tot desitjant que per molts anys més pugui continuar col·laborant a la comunitat de Sant Ildefons.
El pa viu baixat del cel
Les lectures de la Missa d’avui em semblen, totes tres, molt inspiradores en els temps que estem vivint. Us comento només algunes observacions que em criden l’atenció en aquests textos: el defalliment d’Elies en la primera lectura, quan demana a Déu la mort i la resposta de Déu és: menja i beu i continua el teu camí, fes la teva missió. Quantes vegades no hem pensat així en els últims mesos! Amb tot el que ha passat els darrers anys al nostre país, qui no ha tingut la temptació de tirar la tovallola davant de tanta mala sort, desídia, mala fe i incompetència? I la resposta que rebem en el text del llibre dels Reis és que hem de continuar el nostre camí, sense defalliment i amb tot l’esperit!
El text de Sant Pau ja fa un pas més, molt esperançador, en demanar-nos que allunyem qualsevol mal humor, mal geni, crits o injúries i que ens comportem com a Fills de Déu, estimant com Jesús ens ha mostrat i viscut intensament durant la Pasqua. Comportem-nos com a germans estimats amb valor i amabilitat. És un altre repte que sabem que podem superar: no ens hem de deixar emportar pel pessimisme o el desànim, malgrat tot, la nostra esperança fonamentada en Déu és més forta i l’hem de fer prevaldre.
I l’Evangeli de Joan que comença amb un primer escàndol: com pot ser que Jesús, fill de Josep el fuster, parli en aquests termes: ‘ens diu que ha baixat del Cel!’. Ens podem creure una persona de la qual coneixem els seus orígens i que ens parla amb paraules tan diferents, profundes i sovint incontestables? Si som honestos amb nosaltres mateixos i ens preguntem què faríem en la nostra vida quotidiana, quina seria la resposta?
I l’Evangeli continua amb una ‘aparent’ contradicció: ens hem acostumat a pensar que a través de Jesús accedim a Déu Pare. Jesús ens diu, repetidament, que ell és per que el Pare l’ha enviat i que si el coneixem a Ell també coneixerem al Pare. Però aquí ens ho diu al revés: ‘ningú pot venir a mi si no és a través del Pare que m’ha enviat’. Ara, nosaltres catalanets pragmàtics, li diríem: ‘En què quedem?’.
Però, si ens ho mirem bé, podrem pensar que és com una mena de cercle
virtuós en què a través de Jesús arribem al Pare i que deixant-nos atraure per
Déu, també arribem al Fill. En el Pare trobem la gratuïtat, l’esperança i la
dimensió transcendent. En el Fill hi trobem el germà que estima, inspira i
ajuda. La Fe és humilitat que ens situa davant del Pare en veritat absoluta i
davant del Fill en l’amor. Jesús ens fa entendre millor el Pare i Déu Pare ens
condueix a Jesús, mestre de comportament i home com nosaltres. Tot plegat, un
bon argument de contemplació per aquest diumenge calorós del mes d’agost amb
bon humor i esperançats!
Lluís Rissech
Clicant aquí s'enllança amb l'entrevista.
