21 d’agost 2021

Reflexions a la Paraula de Déu

Sant Pau no ens ho posa fàcil avui. De les seves paraules no en surt d’entrada un comentari oportú, com voldríem. Però si entrem en el text de la carta als efesis i ens fixem en el seu fons, la perspectiva canvia. El marc introductori del text d’avui ens encomana una fita molt alta: “Sigueu imitadors de Déu..., viviu estimant tal com Crist ens va estimar” (Ef 5, 1-2), fita que va concretant fins arribar a les relacions personals: “Sotmeteu-vos els uns als altres per reverència a Crist” (Ef 5, 21), i s’endinsa en les relacions home-dona en el context matrimonial, clarament patriarcal, de la seva època. Deixant de banda el context patriarcal d’aleshores, el fons del que ens demana sant Pau és que siguem dependents els uns dels altres, per amor, dins l’àmbit familiar. El model sublim que ens ofereix, d’amor fins al final, és el de Crist i l’Església, la qual és presentada per Crist com la núvia esplendorosa, santa i irreprotxable. Ell l’estima com el marit ha d’estimar la seva dona (Ef 5, 25-27). El marit ha d’estimar-la com el propi cos (Ef 5, 28). Al capdavall “l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i tots dos formen un sol cos” (Ef 5, 31, citant Gn 2, 24). És que Crist ens estima així, estima l’Església, “ja que som membres del seu cos” (Ef 5, 29). Com a resum de fons del que ens acaba de dir sobre la parella, i abans d’abordar les consideracions posteriors que farà sobre els fills i altres obligacions domèstiques, Pau afegeix al final: “Aquest misteri és gran: jo entenc que es refereix a Crist i l’Església. En tot cas, que cadascú de vosaltres també estimi la seva dona com a si mateix, i que la dona sigui respectuosa amb el seu marit” (Ef 5, 32-33).

El salm responsorial, sobretot en la tornada, ens condueix al gran tema de la primera lectura i de l’evangeli: “Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor” (Sl 33, 9a). Segons una antiga tradició sobre la renovació de l’aliança, a Siquem, Josué reuneix el poble, el qual respon a la seva pregunta sobre quins déus volen adorar: “El Senyor, el nostre Déu... ens va guardar pertot arreu on anàvem, enmig de tots els pobles... Per tant, també nosaltres adorarem el Senyor, perquè ell és el nostre Déu” (Js 24, 17 i 18b). Una tria decidida, basada en l’experiència de la bondat del Senyor envers el seu poble.

I Jesús, després de les paraules dures que escandalitzaren a molts, quan afirmà que era el pa baixat del cel, “qui menja el meu cos i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell” (Jn 6, 56), a l’evangeli d’avui, diu als deixebles: “Les paraules que jo us dic són Esperit i són vida ..., ningú no pot venir a mi si no li ho concedeix el Pare” (Jn 6, 63 i 65). Molts dels deixebles es van fer enrere. Llavors preguntà als dotze si també el volien deixar. I “Simó Pere li respongué: Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna. I nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu” (Jn 6, 68-69). Una altra tria decidida, basada en l’experiència, la confiança.

El Senyor és el nostre Déu, que n’és de bo! Ens estima fins al final, sense límits. Que aconseguim fer experiència personal d’aquest amor, amb confiança! I responguem-hi! Avui ens convida especialment a estimar-nos a fons, per començar en l’àmbit familiar, interdependents de debò mútuament, per estendre aquest amor d’aquí a tots els altres àmbits. I és que, només durem a terme la solidaritat fent-nos dependents els uns dels altres.

Jordi Cors