La nativitat de Maria

Encara que vàrem celebrar la litúrgia del diumenge, no oblidem que el 8 de setembre és també la festa de la Nativitat de Maria, coneguda popularment com la festa de les “Marededeus trobades”. Felicitem totes les persones, que celebre el seu sant. I reproduïm fragments de l’homilia que el P. Manel Gasch i Huriós, Abat de Montserrat, pronuncià al Monestir en ocasió de la festa d’avui, l’any 2022

Avui celebrem la nativitat de la Mare de Déu. Celebrar un naixement és una qüestió molt humana. El naixement ens col·loca en una família, en una tradició, portem un nom que ens posen quan naixem i que ens identifica. I que normalment no el canviem i, si ho fem, com alguns monjos, és per significar, precisament, un gran canvi en la vida. En el cas de Santa Maria el seu naixement la identifica com una filla d’Israel, el seu poble, una fidel senzilla, amb cap aparença exterior de ser destinada a la missió que va acomplir. Tenim doncs en la solemnitat d’avui, una primera realitat molt concreta. La memòria de la dona, de Maria de Natzaret. 

Totes les festes litúrgiques de la Mare de Déu que commemoren la seva Nativitat durant l’any: avui, vuit de setembre; la Immaculada Concepció, el vuit de desembre; la seva Maternitat sobre tota l’Església, el primer de gener; i, finalment, la seva assumpció al cel, que celebràvem fa tres setmanes el quinze d’agost, són totes elles festes que només es comprenen si les posem amb relació a Jesucrist. 

Aquesta mateixa festa de la Nativitat de la Mare de Déu, també ens en revela una altra realitat. Del dia d’avui també en diem, almenys a casa nostra, la festa de les marededeus trobades. Avui és la festa d’aquelles advocacions en les quals la tradició parla d’una imatge trobada com Núria,  Meritxell, Queralt,  Claustre, Cinta i moltes de les que trobareu al nostre camí dels Degotalls. També era la festa de la Mare de Déu de Montserrat, fins que el 1881 es va instituir la solemnitat pròpia del 27 d’abril.  

De la filla d’Israel, de Maria de Natzaret passem doncs a la Mare que cada terra es fa seva, que tants i tants llocs acullen. Gairebé diria que la terra s’ofereix a Déu per acollir Santa Maria. Fixeu-vos que la mare de Déu porta el nom del lloc. És realment la geografia concreta que queda presa per Déu, per recordar l’encarnació del seu Fill. Recordo que una vegada per Nadal quan fèiem el pessebre, no vam posar cap cova i un monjo em va dir, falta la cova perquè és el signe de la terra que com Maria, acull la paraula de Déu i fa néixer el Salvador. L’explicació que Santa Maria prengui un nom en cada lloc és precisament el de la fe cristiana estesa i arrelada en cada racó de la terra. Però, no és ella que es multiplica. És el Crist únic de la qual és mare que la fa tan universal i tan catòlica, que essent sempre l’única Mare de Déu, esdevé un fruit de cada lloc, per l’evangelització que  ha portat el nom de Déu a tot arreu. Aquesta dinàmica és doble. No només oferim nosaltres a Déu la terra i el lloc, que, de fet, ja hem rebut d’ell, sinó que Déu també ve per aquesta presència de Santa Maria a voler ser en tota cultura, en tota llengua i a donar-los-hi el valor més gran que puguin tenir. Potser els catalans i les catalanes podríem tenir molt present i donar gràcies pel do de la presència de Déu en tants i tants santuaris, que des del punt de vista de la fe, són signe del seu amor per nosaltres.

Reflexions a la Paraula de Déu

En aquest fragment veiem que les autoritats jueves li estan trepitjant els talons a Jesús. Ell ha hagut d’exiliar-se en territori pagà, passant un llarg periple.

Durant el ministeri/ servei de Jesús hi havia molts deixebles, persones anònimes que feien una gran feina sense ser protagonistes de res, eren les que feien possible que tot es posés en funcionament. Serien tots aquells que s’adonen del que passa en el si de la comunitat i busquen solucions. Avui podrien ser els nostres voluntaris, tota la gent que fa el bé, practica la justícia, sense mirar a qui.

Doncs, aquells deixebles, s’adonen del que passa al seu voltant, veuen que hi ha algú que és sord i tartamut i el porten a Jesús. Son persones lliures, amb consciència, amb el cap obert, veuen les dificultats i s’esmercen per trobar solucions; saben que només Jesús pot donar una resposta definitiva i radical a tot el que ens inquieta.

Qui pot ser aquest sord-mut? Pel context anterior, podria ser un deixeble que s’ha enredat en la vida? Aquí veiem que Jesús segueix tot un procés d’acompanyament amb el sord-mut. El pren a banda, en privat, personalitza el seu camí i fa servir uns gestos concrets, significatius, encara que són estranys per a nosaltres.

Amb el gest de les orelles, treballa la seva capacitat d’entendre les seves ensenyances, afinar la seva oïda. Pel que fa a la llengua, la destrava per fer entenedores les seves prèdiques.

En la cultura jueva es té la creença que la saliva conté l’alè, és a dir, l’Esperit; per tant, amb aquest gest, Jesús li està infonent l’Esperit. No només li imposa les mans, com era la petició dels voluntaris, “fica els seus dits a les seves orelles” així treu els taps que l’impedien parar atenció al seu missatge.

El sospir de Jesús indica el seu dolor i la seva tristesa davant de tanta incomprensió, dispersió i obstinació dels deixebles. De fet, ells diu que prenguin el seu temps per interioritzar, assimilar el que estan aprenent, ja parlaran quan puguin “comunicar- transmetre alguna cosa”; però, ells no en fan cas i es posen a parlar; aleshores, tergiversen el missatge de Jesús i la seva prèdica és una “verborrea”, o verbositat, que no ha passat per la seves vides. Jesús mana callar els seus oients quan encara no han entès a fons el missatge. És a dir, quan aquests fan cas omís del seu advertiment ratificant la seva incomprensió.

Esther Bochita

Litúrgia de la setmana

Diumenge dia 8:

Diumenge XXIII de durant l'any o del Temps Ordinari

Dimecres dia 11:

Diada de Catalunya. És dia festiu al calendari laboral de la Generalitat de Catalunya. Hi haurà missa a les 12 del migdia

Divendres dia 13:

Commemoració litúrgica de Sant Joan Crisòstom (+407), bisbe de Constantinoble i doctor de l'Església

Dissabte dia 14:

Festivitat litúrgica de l'Exaltació de la Santa Creu, titular de la catedral de Barcelona

Proper diumenge dia 15:

Diumenge XXIV de durant l'any o del Temps Ordinari que preval davant la commemoració litúrgica de la Mare de Déu dels Dolors

Un casament

Fa temps que a la nostra comunitat de Sant Ildefons observem el buit d’un sagrament, el del matrimoni. Sabem el perquè o perquès. Doncs bé, el dia 20 de juliol, dissabte, vaig beneir un matrimoni. Una parella d’equatorians que ho varen demanar. Una preparació prèvia d’un dia a la setmana durant algunes setmanes. I va arribar el dia escollit. Als seus tres fills, dos nois i una noia, els havia preparat fa uns anys enrere per a rebre la primera comunió i confirmació.

El casament va ser a la capella pintada recentment. Feia goig veure-la plena de gom a gom de familiars i amics dels contraents, entre els quals hi havia els seus fills. Tothom impecable amb els seus vestits de festa.

El fet més rellevant va ser el clima viscut de pregària, recolliment i silenci, un silenci només trencat en dues ocasions, pels aplaudiments després del consentiment mutu i al comiat.

Acabada la benedicció final vaig tenir la curiositat de saber si tots els reunits per l’esdeveniment eren de l’Equador, i ho vaig demanar en castellà, idioma que vaig fer servir a la celebració: “¿Todos ustedes son del Ecuador?- Sí, todos.” I jo fent broma vaig dir: “¡ o sea que hoy el Ecuador ha invadido Cataluña!” Els somriures espontanis esclataven dels seus cors. Potser reprimits per sentir-se en una terra d’acollida. I ara en una llar, l’església, que és de tots i per a tots.

Els nuvis fa anys que són conserges d’una casa del carrer Muntaner i em consta que són molt apreciats. Gent senzilla i treballadora que han hagut d’emigrar del seu país per tenir una vida digna i guanyar-se el pa de cada dia per poder donar una educació i uns estudis als seus fills. Els dos nois ja treballen i la noia està fent estudis superiors. Quants com ells, en el nostre país, saben el sacrifici que han tingut que patir per tirar endavant una família!

Som a l’estiu, els turistes ho envaeixen tot i això molesta a molts, com aquests dies s’ha comentat a la televisió. Amb els immigrants també n’hi ha que argumenten que prenen la feina als d’aquí i en diuen d’altres de més grosses. El que crec és que, com a creients, hem de sentir-nos orgullosos de poder ajudar als qui en tenen menester per la situació que els ha tocat viure injustament i que pateixen a les seves carns. Preguem i preguem, i no deixem de pregar per a tots aquests nouvinguts, però no deixem mai de donar-ne gràcies al bon Déu i Pare de tots, l’únic que ens estima de veritat. Que aquest matrimoni s’estimi més i més del que s’han estimat fins ara i puguin veure els fills dels seus fills.

Francesc Xavier de Dou

Reflexions a la Paraula de Déu

La contaminació que ve de dins

Sempre he pensat que aquest text de l’evangeli de Marc és un pèl inquietant: quan afirma ‘només allò que surt de l’home el pot contaminar’ com si identifiqués que realment el mal ve de dins nostre. Justament, en la nostra societat ara mateix és al revés: associem que el mal i les temptacions venen de fora i que nosaltres, interiorment, som bons, bones persones amb bones intencions. També en la primera part de l’evangeli, els fariseus s’escandalitzen que els deixebles de Jesús no facin pràctiques que, aparentment, els farien més justos o més nets als ulls de Déu: per exemple, rentar-se abans dels àpats. Com si les pràctiques exteriors ens garantissin la puresa, la santedat o la bondat, justament en contradicció amb la resta d’evangeli.

Però, no cal esforçar-nos gaire per recordar moments socials, propers o llunyans, en què tots plegats hem mostrat que som capaços del millor, de la major qualitat humana, de la major bondat i quasi al mateix temps, de fer el pitjor, de les actituds més reprovables o les majors mesquineses. Ja sabem que aquesta visió dualista del bé i del mal dins nostre és falsa i que no hi ha persones bones o persones dolentes, ni tampoc que les pràctiques o les normes externes a nosaltres seran capaces de fer-nos bons o dolents, si el que roman són actituds vitals lligades al bé o al mal.

Jesús ens fa veure en aquesta lectura que les normes i els preceptes no són dolents, especialment en el context de la societat jueva del seu temps, però que no ens garanteixen res: quantes vegades les esglésies identifiquen pràctiques i normes que no tenen res a veure amb el missatge central de l’evangeli fins i tot arribant a dictar sentències o judicis per a aquells que no les compleixen. No té cap sentit establir normes humanes i aplicar-les com si fossin una fórmula empírica divina per garantir el bé, si en el nostre interior no hi ha l’amor com a actitud essencial.

No podem deslligar els fets de la nostra vida de les actituds amb què els vivim perquè són aquestes les que identifiquen un bé superior i una plena consciència dels nostres actes, d’acord amb la nostra fe. És aquesta reflexió interior la que val, la que ens dona pistes i ens mostra el camí del bé i, sovint, més enllà de preceptes i normes humanes més o menys afortunades en la seva formulació.

Lluís Rissech

Laudate Deum, Lloeu Déu (i 20)

73. “Lloeu Déu” és el nom d’aquesta carta. Perquè un ésser humà que pretén ocupar el lloc de Déu es converteix en el pitjor perill per a ell mateix. 

Laudate Deum, Lloeu Déu (19)

72. Si considerem que les emissions per càpita als Estats Units són al voltant del doble de les d’un habitant de la Xina i prop de set vegades més respecte a la mitjana dels països més pobres, podem afirmar que un canvi generalitzat en l’estil de vida irresponsable lligat al model occidental tindria un impacte significatiu a llarg termini. Així, juntament amb les indispensables decisions polítiques, estaríem en el camí de la cura mútua.

Laudate Deum, Lloeu Déu (18)

71. L’esforç de les llars per contaminar menys, reduir les deixalles, consumir amb prudència va creant una nova cultura. Aquest simple fet de modificar els hàbits personals, familiars i comunitaris alimenta la preocupació davant les responsabilitats incomplertes dels sectors polítics i la indignació front el desinterès dels poderosos. Advertim doncs que, encara que això no produeix immediatament un efecte massa notable des del punt de vista quantitatiu, sí col·labora per gestar grans processos de transformació que operen des de les profunditats de la societat.

Laudate Deum, Lloeu Déu (17)

69. Convido a cadascú a acompanyar aquest camí de reconciliació amb el món que ens allotja, i a embellir-lo amb la seva aportació, perquè aquest afany propi té a veure amb la dignitat personal i amb els grans valors. Malgrat això, no puc negar que és necessari ser sincers i reconèixer que les solucions més efectives no vindran només d’esforços individuals sinó sobretot de les grans decisions de la política nacional i internacional.

Laudato Deum, Lloeu Déu (16)

68. Això no és producte de la nostra voluntat, té un altre origen que està a l’arrel del nostre ésser, ja que «Déu ens ha unit tan estretament al món que ens envolta, que la desertificació del sòl és com una malaltia per a cadascú, i podem lamentar l’extinció d’una espècie com si fos una mutilació». Així acabem amb la idea d’un ésser humà autònom, totpoderós, il·limitat, i ens pensem a nosaltres mateixos per a entendre’ns d’una manera més humil i més rica.

Reflexions a la Paraula de Déu

Aquest diumenge acabem el Sermó del Pa de vida que ens ha acompanyat durant tot el mes d’agost. Recordem com va començar. Jesús a la muntanya donà menjar a cinc mil persones que estaven famolenques. Amb aquest signe Jesús ens volia mostrar que Ell és l’únic que pot donar el veritable Pa. Pa de vida. Pa de comunió amb ell i amb els homes. L’afirmació central de tot el discurs “Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia”. Sorprèn la reacció de les multituds després d’escoltar les paraules de Jesús. Passen de l’adhesió entusiasta de l’inici, fins i tot el volien proclamar rei, a la decepció i abandó, ja que troben que el seu missatge és molt dur.

Tot repassant el “Sermó del Pa de vida" cal que ens preguntem: per què aquesta reacció dels oients de Jesús? Una clau interpretativa és que arran de la multiplicació dels pans i peixos s'havien fet una idea falsa de qui era Jesús, i les paraules del “Sermó del Pa de vida”, els la desmunten totalment. Tot menjant del pa que Jesús ha multiplicat, creien que en Ell havien trobat algú que els estalviaria l'esforç i la suor per guanyar-se el pa de cada dia. Estaven disposats a proclamar-lo rei i retre-li vassallatge, en un regne on no caldria treballar.

Les paraules de Jesús, no sols desmunten aquesta falsa concepció que s'havien fet d'Ell, sinó que els diu molt més. La veritable menja és Ell mateix. Per dir-ho amb paraules entenedores: el que dona la veritable vida és Ell. El pa que van menjar en la multiplicació és un pa que es fa malbé, que satisfà la fam per un moment, però no garanteix la Vida, amb majúscula. I prendre el pa que Jesús ens ofereix, el pa de l'eucaristia, significa entrar en comunió amb Ell, deixar-nos transformar per Ell. Sant Pau, expressa molt bé què significa viure amb comunió amb Ell: “Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi. La meva vida terrenal, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi”. ( Ga. 2, 20).

Les multituds, i també ens pot passar a nosaltres, s'adhereixen a Jesús perquè creuen que és el profeta d'un "déu" que ens fa l'existència més fàcil. En canvi, Jesús, ens ofereix entrar en comunió amb Ell, i viure amb abnegació el veritable amor. Un amor que concep la vida, com el bé que hem de donar envers els altres. Veritablement el missatge és dur, però val la pena.

El relat acaba amb la gran pregunta de Jesús als Dotze i també a nosaltres: També vosaltres em voleu deixar? I preguntem-nos, si preguem perquè el Senyor ens il·lumini, perquè la nostra resposta coincideixi amb la de Simó Pere: Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna. I nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu.

Josep M. Jubany

Laudate Deum, Lloeu Déu (15)

64. Jesús «podia invitar els altres a estar atents a la bellesa que hi ha al món perquè ell mateix estava en contacte permanent amb la natura i li prestava una atenció plena d’afecte i admiració. Quan recorria cada racó de la seva terra s’aturava a contemplar la bellesa sembrada pel seu Pare, i convidava els seus deixebles a reconèixer en les coses un missatge diví.»

Laudate Deum, Lloem Déu (14)

58. Acabem d’una vegada amb les burles irresponsables que presenten aquest tema com una cosa només ambiental, “verda”, romàntica, sovint ridiculitzada pels interessos econòmics. Acceptem finalment que és un problema humà i social en un variat arc de sentits. Per això cal un acompanyament de tots. Acostumen cridar l’atenció a les Conferències sobre el clima les accions de grups que són criticats com a “radicalitzats”. Però en realitat ells cobreixen un buit de la societat sencera, que hauria d’exercir una sana “pressió”, perquè a cada família li correspon pensar que està en joc el futur dels seus fills.

Laudate Deum, Lloeu Déu (13)

43. Tot això suposa generar un nou procediment de presa de decisions i de legitimació d’aquestes decisions, perquè el que s’ha establert diverses dècades enrera no és suficient ni sembla eficaç. En aquest marc necessàriament es requereixen espais de conversa, de consulta, d’arbitratge, de resolució de conflictes, de supervisió i, en definitiva, una mena de major “democratització” en l’àmbit global perquè s’expressin i s’incorporin les diferents situacions. Ja no ens servirà sostenir institucions per a preservar els drets dels més forts sense tenir cura dels de tots.

Laudate Deum, Lloeu Déu (12)

42 El món esdevé tan multipolar i alhora tan complex que cal un marc diferent de cooperació efectiva. No és suficient pensar en els equilibris de poder sinó també en la necessitat de donar resposta als nous desafiaments i de reaccionar amb mecanismes globals davant els reptes ambientals, sanitaris, culturals i socials, especialment per a consolidar el respecte als drets humans més elementals, als drets socials i a la cura de la casa comuna. Es tracta d’establir regles globals i eficients que permetin «garantir» aquesta tutela mundial.

Laudate Deum, Lloeu Déu (11)

36. Segueix sent lamentable que les crisis mundials siguin desaprofitades quan serien l’ocasió per a provocar canvis saludables. És el que va passar a la crisi financera de 2007-2008 i ha tornat a esdevenir-se a la crisi de la covid-19. Perquè «les veritables estratègies que es van desenvolupar posteriorment en el món es van orientar a més individualisme, a més desintegració, a més llibertat per als veritables poderosos que sempre troben la manera de sortir indemnes».

Reflexions a la Paraula de Déu

Les lectures d’avui en remeten a l’eucaristia i ens parlen de Jesús com a aliment per les nostres vides.

En el llibre dels Proverbis es presenta la saviesa com a aliment i beguda que conviden a deixar la nostra ignorància “veniu a menjar el meu pa i a beure els meus vins. Deixeu la vostra ignorància i viureu i avançareu pel camí del coneixement”.

Jesús avui ens convida a menjar la seva carn i a beure la seva sang com a signe d’unió amb Ell, aliment que dona la vida veritable: “Jo soc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Més encara: El pa que jo donaré és la meva carn, perquè doni vida al món». Jesús parla d’entrega total d’Ell mateix per donar-nos vida eterna, una vida plena de felicitat, d’un món nou. Diu: «Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell». Jesús vol integrar-se a les nostres vides donant-se del tot, íntimament i a través d’Ell amb el Pare. Ell està amb nosaltres, enmig de totes les nostres vivències i per sempre, tant en els moments de tristesa com d’alegria.

El simbolisme del pa és l’experiència de l’aliment necessari per a viure. Molts seguien Jesús perquè els donava pa, merament per una qüestió material, potser nosaltres de vegades ens diem cristians per inèrcia, anem a missa per quedar bé... Nosaltres necessitem Jesús present i viu en les nostres vides, necessitem de l’aliment de l’eucaristia, del seu cos, la seva sang i la seva paraula.

Se’ns convida a tots a una taula de festa, a un banquet comunitari de vida, d’unitat i de solidaritat. Però no podem menjar si no tenim gana, si no tenim el cor i els ulls oberts, si no som sincers amb nosaltres mateixos i ens aturem a pensar què vol de nosaltres el Senyor, què hem de fer amb la nostra vida i com hem de esmerçar-la. Així ho expressa sant Pau als Efesis «Germans, fixeu-vos bé com viviu... mirant de treure bé del moment present... mireu d'entendre què vol de vosaltres el Senyor... Deixeu que us ompli l'Esperit Sant. Exhorteu-vos els uns als altres... donant sempre gràcies de tot a Déu Pare...».

Ens cal rebre a Jesús en la seva totalitat, és a dir, a creure en Ell, confessant qui és i acollint la seva vida, la seva mort i la seva resurrecció.

Pensem durant aquests dies, potser de vacances, què ens demana el Senyor a cadascú de nosaltres, quin paper hi juga en la nostra vida.

I deixem que ens ompli el seu Esperit tot donant gràcies a Déu Pare en tota ocasió.

Josep M. i Marisa

Aniversari ordenació Xavier

Avui fa 52 anys que Mn.Xavier Dou i d’Abadal va ser ordenat com a diaca a Mèxic.

En Xavier porta 50 anys col·laborant a Sant Ildefons i és una persona molt preuada i estimada per la comunitat, tant per la seva dedicació a Càritas com per la seva participació en la pastoral dels malalts, el seu servei a les eucaristies, i la seva presència en diferents actes de la parròquia.

El felicitem molt sincerament i ens unim a la seva pregària d’acció de gràcies, desitjant que per molts anys més pugui estar present a la comunitat de Sant Ildefons.

Laudate Deum, Lloeu Déu (10)

31. Aquesta situació no sols té a veure amb la física o la biologia, sinó també amb l’economia i la nostra manera de concebre-la. La lògica del màxim benefici amb el menor cost, disfressada de racionalitat, de progrés i de promeses il·lusòries, converteix en impossible qualsevol preocupació sincera per la casa comuna i qualsevol inquietud per a promoure els descartats de la societat. En els darrers anys podem advertir que, que, atordits i extasiats davant les promeses de molts falsos profetes, de vegades els pobres mateixos cauen en l’engany d’un món que no es construeix per a ells.

Laudate Deum, Lloeu Déu (9)

29. La decadència ètica del poder real es disfressa gràcies al màrqueting i la informació falsa, mecanismes útils en mans dels qui tenen majors recursos per a incidir en l’opinió pública a través d’ells. Amb l’ajuda d’aquests mecanismes, quan es pensa iniciar un projecte amb forta intervenció sobre l’ambient i alts efectes contaminants, s’il·lusiona els pobladors de la zona parlant del progrés local que podrà generar-se o de les possibilitats econòmiques, laborals i de promoció humana que això significarà per als seus fills. Però en realitat no sembla que els interessi de debò el futur d’aquestes persones, perquè no se’ls diu amb claredat que darrere d’aquest projecte quedaria una terra arrasada; unes condicions molt més desfavorables per a viure i prosperar; una regió desolada, menys habitable, sense vida i sense l’alegria de la convivència i de l’esperança; a més del dany global que acaba perjudicant molts més.