Què ens passa quan vivim amb l’ai al cor? Què ens passa quan sentim els bramuls de la mar embravida o els de les rieres embogides? Què ens passa quan veiem que hi ha prodigis al sol, a la lluna i a les estrelles, quan les estacions canvien de personalitat i la pluja s’acovardeix i es retira provocant sequeres i misèria, i, de sobte, retorna i s’enduu tot el que troba pel seu camí? Doncs ens passa que ens tanquem en nosaltres mateixos, que ens acovardim. Ens passa que ens oblidem que ens tenim els uns als altres. Ens en recordem massa tard.
Les lectures d’avui, de la primera lectura a l’Evangeli, són una exhortació a la valentia. Atenció: no es tracta d’una valentia heroica, d’una valentia de cop al pit i puntada de peu a terra, sinó que, com tot a l’Evangeli, és una exhortació a la valentia feble, a la valentia de llarg abast; una actitud més que no pas un cop de geni. La invitació d’avui agafa el to de les prèdiques del profeta Jeremies, un dels grans de l’Antic Testament, el qual, malgrat ser gran, mai no va ser prou escoltat pels seus. Ell, però, va perseverar en la seva tasca profètica, i, com la rosada, va anar xopant el seu temps, que també és el nostre, d’una exigència a veure-hi clar, sense prejudicis, sobretot en temps difícils.
És la perseverança que també demana Pau amb el seu to de sempre, entre l’escalf i la renyina; en un to que a vegades ens molesta i que ens recorda el dels nostres pares quan, des de l’amor, ens empenyien a fer el que calia fer. Afeixugats per la necessitat del dia a dia, ja sigui la necessitat d’arribar a final de mes, l’angoixa causada per una malaltia o per un esdeveniment greu a la família, podem perdre el camí.
També el podem perdre a causa de l’excés, enlluernats per l’èxit i l’abundància, el qual ens pot haver causat una alegria enlluernadora, ben legítima, per altra banda. I tanmateix, si oblidem la natura passatgera de les nostres alegries, si els negocis, la feina, la cerca del respecte per part de tothom a qualsevol preu, ens fan oblidar d’on prové la nostra llibertat, estem perduts. Lluc posa en boca de Jesús paraules boniques, però gruixudes. No creiem que Ell parlés així. Més aviat ens l’imaginem dient-nos: quan més esporuguits esteu, o quan més segurs de vosaltres mateixos us sentiu, mireu ben bé qui sou i de quina pasta esteu fets.
Alceu els ulls al cel per redescobrir que sou part de tot el que us envolta i doneu gràcies, perquè aquestes us seran retornades quan més les necessitareu.
Família Vives Requena
