Vetlla Pasqual: Homilia de Mn. Josep m Jubany - Dissabte 20 d’abril de 2019

Amics, amigues,

Ens hem reunit aquesta nit per celebrar la Vetlla pasqual, la més important de les celebracions de l'Església. Sant Agustí anomenava aquesta vetlla, com la mare de totes les vetlles. La litúrgia d'avui és plena de signes que volen manifestar la grandesa del que celebrem. La llum del ciri de pasqua ens evoca Jesús com la llum del món. L'aigua ens recordarà la nostra condició de batejats i la nostra dignitat de Fills de Déu. En l'Eucaristia confessarem que Jesús se'ns dóna amb el seu cos i la seva sang i acabem d'escoltar les lectures pròpies d'aquesta celebració.

Les lectures de l'Antic Testament ens evoquen la fe del poble d'Israel, i ho fan amb un llenguatge i algunes expressions que potser grinyolen a les nostres orelles, com per exemple : "cavall i cavaller al mar ha submergit", ara bé, totes tenen un fil conductor. La vida és un do de Déu; Déu ens ha creat per pura gratuïtat, Déu ens estima amb un amor fidel, i en els moments del perill, la lectura de l'Èxode, està a prop de nosaltres, ja que no vol que la humanitat visqui en l'esclavatge, sinó en la llibertat, i la seva voluntat és que tots nosaltres visquem d'acord amb la dignitat en que hem estat creats. I hem estat creats a imatge i semblança seva per aquest motiu, els profetes ens han recordat que ens dóna un cor nou, un cor que bategui amb amor . Una història que amb raó, ha estat qualificada com una història de salvació.

I tota aquesta història de fidelitat, d'amor, de gratuïtat, troba la seva plenitud en Jesús de Nazaret, el Rabí que passà pel món fent el bé. I que va tenir la gosadia de dir que qui em veu a mi, veu al Pare. Aquest Jesús és el que Divendres contemplàvem penjat en una creu, com un proscrit. Ell que va estimar als seus fins a l'extrem, va morir com un criminal qualsevol. Cal dir-ho ben clar, Jesús morí sol i fracassat. Però tot canvià un matí de Pasqua, quan a unes dones els adrecen les paraules que hem escoltat en l'Evangeli. Per què busqueu entre els morts aquell que viu? No hi és aquí: ha ressuscitat.

Reflexions a la Paraula de Déu

La pau sigui amb vosaltres

L’Evangeli que llegim avui és l’anomenat de la Misericòrdia i com tots els relats evangèlics sempre el trobem nou. Abans de començar a pensar, he buscat a l’Enciclopèdia Catalana la definició de misericòrdia: «Profunda pietat o compassió que impulsa a perdonar i a socórrer...» I m’ha semblat que abans de redactar la definició, el col•laborador potser havia llegit aquest evangeli.

Perdonar: Jesús perdona els seus deixebles, l’han abandonat en els dies terribles. Al peu de la creu només hi veiem segons relata sant Joan 19:25 «... la seva mare, i la germana de la seva mare Maria, la de Cleofàs, i Maria, la Magdalena». Ja abans l’ha traït Judes i negat Pere. Malgrat tot els perdona: per dos cops els diu «La pau sigui amb vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor.

Socórrer: sap que estan esporuguits, per por als jueus, diu l’Evangeli i potser també de si mateixos per la seva actuació.

Tot i això els acaba dient: «Rebeu l’Esperit Sant», que és la llum i la força que necessiten per començar la missió que els encomana.

D’exemples de misericòrdia en trobem molts en la vida de Jesús. El veiem: curant malalts, a la resurrecció de Llàtzer, on Jesús es va posar a plorar; retornant a la vida la filla de Jaire; alimentant multituds; al sermó de la muntanya on amb les benaurances ens deixà una lliçó de vida (Mt 5, 7) «Sortosos els compassius, perquè seran compadits». I ja a la creu, mentre patia el pitjor martiri va dir «Pare, perdona'ls, perquè no saben el que fan» (Lc 23,34). No oblida encomanar a Joan que tingui cura de la seva mare, no vol deixar-la sola amb el seu dolor.

Un home jove sense sostre fa no massa temps em va dir «A mi, Déu no m’ha abandonat mai, i a vostè tampoc l’abandonarà».

En aquest món que ens envolta, ple d’injustícia, misèries, tristeses i amargor, hem de recordar el següent: «Així és que fem d’ambaixadors de Crist, però és Déu el qui fa, a través de nosaltres, aquesta invitació...». 2 Cor 5, 20.

Siguem missatgers d’esperança, no podem oblidar les paraules de Sant Benet (RB, 4, 74): «No desesperar mai de la misericòrdia de Déu»

Rosa Maria Olivella

La setmana dia a dia

Diumenge, 28
Sortida conjunta dels dos Grups de Catequesi familiar mensual

Dilluns, 29
Catequesi setmanal d'infants de 6 a 1/4 de 8 del vespre

Dissabte, 4
Activitats de l'Agrupament Escolta Joan Maragall i de l'Esplai Sant Ildefons de 4 a 7 de la tarda

Catalunya, ¿encara cristiana?

Ser cristià vol dir creure en Jesús de Natzaret com a “revelador” del Misteri de Déu i entrar en el seu moviment profètic. Si partim d’aquesta definició (que deu ser prou correcta), analitzant els paràmetres amb que es mesuren les creences de les societats, es pot dir que a mig termini Catalunya com a societat no serà cristiana. Això no implica que no estigui amarada de molts valors cristians a partir dels que s’ha constituït la societat europea, ni que no hi hagi a Catalunya nombroses comunitats cristianes més aviat menors.

No és que la societat catalana anterior fos globalment una fidel creient en Jesús, però tenia unes estructures cristianes ben definides i àmpliament participades per la gran majoria de la població, situació que permetia que aquesta majoria orientés en aquelles estructures les seves inquietuds religioses i les seves conductes. Aquesta situació fou la que marcà l’experiència de la generació que avui te de 60 a 90 anys.

La generació següent (30-60 anys actualment) va ser educada en el cristianisme però de forma majoritària ha anat abandonat la fe cristiana. L’altra generació (més joves de 30) manifesta una ignorància greu del cristianisme (no coneix ni les beceroles culturals bàsiques) i lògicament no te pràctica cristiana.

Aquesta dimissió de la fe s’ha produït en el termini curt de tres generacions, i per tant a una velocitat vertiginosa i en plena normalitat cultural. És una implosió pacífica. Els pares que han vist frustrades les seves aspiracions de transmetre la fe cristiana es consolen comprovant que els seus fills i nets “són bones persones i generosos”.

Festes de Sant Jordi i de la Mare de Déu de Montserrat

Enguany coincideixen en una mateixa setmana les festes de Sant Jordi i de la Mare de Déu de Montserrat, patrons molt estimats de Catalunya, en uns moments difícils i incerts marcats pel judici dels presos polítics (que porten més d’un any en presó preventiva) per la situació dels exiliats i per les famílies de tots ells. Pregarem perquè siguin tractats amb justícia, i també pels jutges, els advocats i els testimonis, i perquè els siguin respectats els drets humans.

Més enllà de les celebracions festives d’aquests dies, dels llibres, de les roses i dels llaços grocs, demanarem la seva intercessió per totes les necessitats del nostre país; que els nostres governants sàpiguen trobar-hi solucions i que la nostra solidaritat vers els més necessitats es vegi sensiblement reforçada.

Reflexions a la Paraula de Déu

Segons Mateu.- Maria Magdalena i l’altra Maria anaren a visitar el sepulcre. Tot d’una hi hagué un gran terratrèmol. Havien trobat l’entrada tancada però en aquell moment un àngel feu rodolar la pedra i els va dir: no tingueu por, vosaltres /.../ aneu de seguida a dir als deixebles: Ha ressuscitat d’entre els morts, i ara va davant vostre a Galilea. Allà el veureu. Pel camí el mateix Jesús se’ls fa present i les saluda. Elles el van abraçar emocionades. Ens podem preguntar per què l’àngel no es va presentar davant dels deixebles, ell mateix, i els ho va comunicar directament? L’estratègia de Jesús que va preferir presentar-se en persona a les dones, és del tot intencionada per donar-los a elles, precisament, la primícia que d’altra manera no haurien tingut, i s’haurien mantingut en l’anonimat, tot i l’expressa voluntat de Jesús, que va voler fer-les testimonis de la seva mort i resurrecció. Efectivament ha estat fins a dia d’avui quan hi ha dones que volen ser reconegudes com a deixebles i apòstols i no en son encara.

Segons Marc.- Déu meu, per què m’has abandonat? És el crit d’angoixa i de dolor de Jesús, home com nosaltres, davant de la mort imminent. Jesús llençà un gran crit i va expirar. Llavors la cortina del santuari s’esquinçà en dos de dalt a baix. Tot s’havia complert. Passat el repòs del dissabte les amigues de Jesús van proveir-se dels olis aromàtics i es van encaminar cap al sepulcre. En arribar-hi van veure la pedra retirada i hi van entrar. Hi havia un noi vestit de blanc que els va dir: Ha ressuscitat, no és aquí.
Aneu a dir als seus deixebles i a Pere: Ell va davant vostre a Galilea, allà el veureu. Aquell mateix matí es feu present primer a Maria Magdalena. Ella va anar a dir als que estaven afligits i ploraven, que havia vist al Senyor, però no la van creure!

Segons Lluc.- Les dones van arribar molt de matí de diumenge al sepulcre, portant els olis aromàtics que havien preparat per ungir el cos. Van arribar i van entrar al sepulcre però el cos no hi era. Aleshores van veure dos homes que els van dir: per què busqueu entre els morts aquell qui viu? No és aquí, ha ressuscitat. Van córrer a anunciar-ho.Eren Maria Magdalena, Joana i la mare de Jaume, però les seves paraules els van semblar un absurd i no les van creure!

Segons Joan.- Maria Magdalena plorava a la vora del sepulcre i veié dos àngels vestits de blanc, ells li diuen: dona, per què plores? Es girà enrere i veié un home i no s’adonà que fos Jesús amb l’atabalament que duia. Ell li diu: Dona, per què plores? Qui busques? I abans d’esperar resposta Jesús li diu: Maria! Ella a l’instant el reconeix i se li llença als peus i li diu Mestre! Després d’això Magdalena, corpresa, va anar a trobar la colla i els diu: He vist el Senyor!

Sefa Amell

La setmana dia a dia

Dissabte, 27
Activitats de l'Agrupament Escolta Joan Maragall i de l'Esplai Sant Ildefons de 4 a 7 de la tarda

Diumenge, 28
Sortida conjunta dels dos Grups de Catequesi familiar mensual

Tríduum Pasqual: Dijous, Divendes i Dissabte Sants

DIJOUS DE LA CENA DEL SENYOR, dia 18: És dia feiner.
e suprimeixen totes les Misses del matí
A les 8 del vespre, Missa concelebrada de la Cena del Senyor
En finalitzar la Missa, es farà el trasllat del Santíssim Sagrament a l’Altar de la Reserva per ser adorat pels fidels. Tot seguit, despullament de l’Altar.

DIVENDRES DE LA PASSIÓ DEL SENYOR, dia 19: És dia festiu.
Se suprimeixen totes les Misses
A les 10 del matí: Via Crucis
Les comunitats de Sant Antoni de Pàdua i de Sant Ildefons celebrarem junts la devota pregària del Via Crucis. Enguany es farà a la parròquia de Sant Ildefons.

A les 6 de la tarda:
Celebració litúrgica solemne de la Passió i Mort del Senyor
Aquesta celebració litúrgica comprèn:
1.- Lectura de la Paraula de Déu
2.- La Gran Pregària Catòlica
3.- L’Adoració de la Creu
4.- Comunió

DISSABTE DE LA SEPULTURA DEL SENYOR, dia 20: És dia feiner.
Se suprimeixen totes les Misses
És un dia de silenci i de pregària tot esperant la Vetlla Pasqual.
VETLLA PASQUAL: A les 10 de la nit comença el Temps de Pasqua amb la celebració solemne de la Vetlla Pasqual. Aquesta celebració litúrgica comprèn:
1.- Benedicció del Foc Nou i del Ciri Pasqual
2.- Anunci de la Pasqua
3.- Litúrgia de la Paraula
4.- Litúrgia Baptismal i renovació de les promeses del Baptisme
5.- Celebració de l’Eucaristia

DIUMENGE DIA 21
DIUMENGE DE PASQUA DE LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR

NOTA 2 - Com que la Vetlla Pasqual de la vigília s’acaba tard, la Missa d’1/4 d’11 del matí es trasllada a 1/4 de 12 del matí.
També hi haurà les misses habituals d'1/4 de 2 del migdia i de 2/4 de 9 del vespre. Inici de l'Octava de Pasqua.

Setmana Santa

Fa uns dies amb el lema “Al peu de la Creu, amb els qui pateixen” alguns de vosaltres participàreu en la nostra comunitat a una vetlla de pregària . Fou un moment intens de pregària. Els textos, les lectures, els cants, el silenci ens ajudà a resar, a contemplar la Creu de Nostre Senyor Jesucrist, a sentir-nos solidaris amb tots els homes i dones, que aquí a casa nostra o arreu del món pateixen qualsevol tipus de sofriment. Amb els ulls fixos en aquell que va ser traspassat, vàrem interioritzar que Jesús clavat en Creu, i amb els braços estesos entre cel i terra, ens abraçava a tots, i patia i se solidaritzava amb tots els que pateixen.

Pels creients en Jesús, aquest dies són una ocasió per reflexionar i meditar el que és el centre de la nostra fe: Passió, Mort i Resurrecció del Senyor. Una de les millors maneres és la participació atenta i activa a les celebracions litúrgiques pròpies d'aquests dies. Subratllo participació atenta i activa, perquè aquestes celebracions siguin realment fructuoses cal que assaborim tot el que signifiquen. Cal que abans d'anar a l'església, llegim les lectures que allà es proclamaran, i ens adonem de tot el missatge que ens transmeten. Permeteu-me que us convidi com un bon exercici espiritual per aquest dies, que seguint el que vàrem fer fa uns dies, dediqueu temps a continuar contemplant la Creu, i sobretot al Crucificat.

La Creu, amb tot el que té de barbàrie i crueltat. En els primers segles del cristianisme, la Creu era motiu d'escarni i burla i molts no podien entendre com hi havia persones que la podien adorar. Sant Pau se'n fa ressò d'aquest rebuig quan escriu: Els jueus demanen prodigis, i els grecs cerquen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus, i per als pagans una insensatesa. Però és poder i saviesa de Déu per a tots els qui són cridats, tant jueus com pagans (1 Cor 1, 23-24). Pels romans la Crucifixió era la pena de càstig per als esclaus pròfugs o per subversius contra l'imperi romà, i la mort en creu es considerava la més vergonyosa de les penes. Ciceró va dir "Tot el que tingui a veure en la creu deu mantenir-se lluny dels ciutadans romans, no només dels seus cossos, sinó fins i tot del seus pensaments, ulls, i orelles". Però no eren només els romans, també els jueus tenien una gran adversió pels que havien estat penjats en la creu: "tot home penjat en un patíbul és un maleït de Déu". (D 21, 23). No és, doncs, estrany que hi haguessin manifestacions públiques ridiculitzant la creu. A Roma en el Palatí s'ha trobat un gravat, que representa un crucificat amb cap d'ase, i a sota una inscripció que diu: “Alexamano adora al seu Déu".

És per això important que no oblidem tot el que significa la Creu, i sobretot el qui en ella és crucificat. Quan alcem els ulls i la contemplem, per a nosaltres els creients no tant sols hi veiem una persona que: No tenia figura ni bellesa que es fes admirar, ni una presència que el fes atractiu. (Is 53,2), sinó que hi veiem, aquell que dóna la seva vida per a nosaltres. I cal que escoltem les seves darreres paraules: Pare, perdona’ls, que no saben el que fan. (Lc 23, 33-34). En veritat t’ho dic: avui seràs amb mi al paradís. (Lc 23,43). Dona, aquí tens el teu fill. Aquí tens la teva mare.(Jn 19, 27). Elí, Elí, ¿lemà sabactani?que vol dir: Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat? (Mt 27,45). Tinc set. (Jn 19,28). Tot s’ha complert. (Jn 19, 30). Pare, a les teves mans confio el meu esperit. (Lc 23, 46). Aquestes set paraules, que segons els diferents evangelistes són les que pronuncià Jesús a la Creu, són el seu testament, el seu darrer missatge.

Contemplar la Creu, llegir una narració de la Passió, escoltar el que des del patíbul ens diu, és una forma de viure la setmana Santa. En Ell, hi veié el gra de blat que mor, mor per donar fruit.

El fruit és la Pasqua!
Josep m Jubany

Reflexions a la Paraula de Déu

No pot ser que els mateixos que reben Jesús amb palmes a Jerusalem com a Fill de Déu i cridant: “Beneït el qui ve en nom del Senyor, hosanna a dalt del cel”, siguin els qui dies més tard exigiran a Pilat la seva mort i no pararan fins aconseguir-ho: Crucifica’l! Crucifica’l! l’escridassen gairebé vociferant.

No, no poden ser els mateixos, d’una banda hi ha els qui veuen en Jesús quelcom més que senzillament un home, i de l‘altra, els qui veuen en ell un perill perquè desestabilitza l’ordre constituït i la llei de Moisès; el temen pel canvi tan radical que les seves paraules i els seus actes provoquen i arrelen en el poble jueu.

Els primers, ja convertits, diran que qui torna la salut als malalts, la vista als cecs, fa que els paralítics caminin, expulsa dimonis, els leprosos queden purificats, perdona pecats i ressuscita morts, per força Déu ha d’estar en ell. Com? Ningú no ho sap, però reconeixen que Jesús no només és un home, ni tan sols un profeta, és algú diferent a qui cal seguir perquè només ell té paraules de vida eterna.

Els altres, els seus enemics, diran que qui treballa en dissabte, qui a la Sinagoga fa seves les paraules d’Elies i es proclama a si mateix “l’ungit del Senyor”, qui expulsa els mercaders del temple, qui es fa amb cobradors d’impostos i prostitutes, qui permet que una dona pecadora vessi una ampolleta de perfum valuós sobre els seus peus i plorant els hi eixugui amb els seus cabells, qui salva una dona adúltera de ser apedregada només dient “qui estigui net de culpa que tiri la primera pedra”ha de ser un impostor que cal eliminar, guiats només per la por de perdre els seus privilegis.
Comencem, doncs, una setmana de sentiments amb significats oposats.

D’entrada una alegria desbordada; s’intueix que el Senyor és a prop. Alegria que durarà ben poc, tot just fins el moment en què Jesús fou arrestat a l’hort de les oliveres per la traïdoria de Judes, on comença la seva Passió i el camí fins a la creu on donarà la vida pels nostres pecats tot perdonant els seus botxins.

Aleshores el sentiment és de consternació, de desolació, de fracàs, de tristor... Jesús és mort. Endarrere queda tot el que Jesús ha dit i fet, que tant havia arrelat en el cor dels qui el van seguir. De sobte tot s’ha fos... no queda marge per l’esperança.

No entenen res, ni tan sols en les paraules de Jesús, ara plenes de sentit: “destruïu aquest temple que jo el reconstruiré en tres dies”, hi troben ara consol.

Aquest llarg fragment de l’Evangeli, no va més enllà, acaba narrant com Josep d’Arimatea desclavà el cos de Jesús, l’amortallà amb un llençol i el posà en un sepulcre tallat a la roca, on encara no hi havia estat posat ningú.

Josep Maria Lari

Celebracions Comunitàries del Perdó

Les celebracions comunitàries del Sagrament del Perdó de Quaresma tindran lloc:

- Dimecres dia 10: a les 12 del migdia i a les 8 del vespre.
- Divendres dia 12: a les 8 del vespre.

Examen de consciència a la llum de Jn 8, 1-12 ( Jesús i la dona adúltera)

"Jesús se n’anà a la muntanya de les Oliveres. Però de bon matí es va presentar de nou al temple. Tot el poble acudia cap a ell. S’assegué i començà a instruir-los. Llavors els mestres de la Llei i els fariseus li van portar una dona que havia estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. La posaren allà al mig"
Els escribes i fariseus s'erigeixen en guardians de la moral. Han trobat a una dona en flagrant delicte. En tenen prou per detenir-la. La jutgen, no saben, ni volen saber res de la seva situació personal. Sorprèn que només és acusada la dona. On és l'home amb qui ha comès adulteri?
La dona és la persona més feble. Discriminem les persones per raó del seu sexe?, de la seva ètnia? de les seves creences? de les seves idees polítiques? de la seva condició social?

I digueren: Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. Moisès en la Llei ens ordenà d’apedregar aquestes dones. I tu, què hi dius? Deien això per temptar-lo.
Demanen a Jesús que faci de jutge, Jesús ens dirà uns versets més endavant: Vosaltres judiqueu segons la carn; jo no judico a ningú.
I nosaltres jutgem a lleugera? Ens sentim superiors quan podem criticar, acusar als altres de malifetes? Jutgem, segons el que diuen les normes, sense compassió?
Detestem el pecat però estimem als pecadors? Quin sentit té per a nosaltres la paraula misericòrdia? Estem promptes a ajudar a aquells que van equivocats. O preferim acusar-los públicament, encara que això comporti que els acusats vegin que se'ls ensorra la seva reputació? Ens dediquem més a criticar als altres, que a corregir-los?

Li feien aquesta pregunta per parar-li una trampa i tenir de què acusar-lo.
La dona és el pretext, no és el compliment de la llei allò que veritablement volen, busquen un motiu per acusar a Jesús.
Utilitzem a les persones pel nostre benefici? Som conscients que pels seguidors de Jesús, el més sagrat és la dignitat de tots els homes i dones?

Però Jesús es va ajupir i començà a escriure a terra amb el dit. Ells continuaven insistint en la pregunta.
Jesús no atén a les demandes dels acusadors. El seu gest és d'indiferència i menyspreu.
¿Nosaltres sabem distanciar-nos de les notícies, proclames, tafaneries que acusen a persones concretes o a col·lectius de ser culpables dels mals en el món de l'economia? en el camp de l'ordre públic? o fàcilment donem crèdit a les tafaneries i difamacions? Abans de jutjar som capaços de reflexionar?

Llavors, Jesús es va posar dret i digué: Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra. Després es tornà a ajupir i continuà escrivint a terra. En sentir això, s’anaren retirant l’un darrere l’altre, començant pels més vells.
La mirada i la paraula de Jesús capgira la situació. Ara són ells, els acusadors que es veuen acusats.
Sabem confrontar amb sinceritat la nostra vida amb la paraula i la mirada de Jesús? El reconeixement dels nostres pecats ens porta a la conversió?
Som conscients que tots som pecadors? Veiem la brossa a l’ull del germà i no ens adonem de la biga que hi ha en el nostre? Som capaços de perdonar les febleses dels altres, perquè també nosaltres en tenim moltes?
Valorem de diferent forma els pecats sexuals, que els altres pecats que atempten a les persones? als col·lectius familiars? a la justícia social? a la moral familiar?

Jesús es va quedar sol, i la dona encara era allà al mig. Jesús es posà dret i li digué: Dona, on són? ¿Ningú no t’ha condemnat? Ella va respondre: Ningú, Senyor. Jesús digué: Jo tampoc no et condemno. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més.
Jesús no condemna; perdona, salva, compadeix, allibera, i ens exhorta a seguir-lo.
Som conscients que desprès de rebre el perdó de Déu la nostra vida ha de canviar?

D’ara endavant

“Tampoc jo et condemno. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més.” Hi ha, per a mi, dos lligams essencials en les tres lectures i el salm d’avui: aquest “d’ara endavant”. D’ara en endavant relliga el moment present, l’ara i aquí, amb el futur. Ens relliga per tant amb la reconfiguració personal a partir del seguiment de Jesús de Natzaret. Ho farem en la mesura de les nostres forces, la de cadascun i cadascuna de nosaltres, és clar, en una conversa personal amb Ell.

Cal dir que l’Evangeli ens ho complica molt quan ens posa Pau de Tars com a exemple. Bé, els sants serveixen per a això, oi? Fan d’exemple i ens demostren que amb forces humanes és possible acostar-nos a Déu. En tot cas no ens cal arribar a la santedat extrema de Sant Pau per fer de la nova naixença diària en Jesús un exercici continuat, un camí, de canvi de vida permanent. Jesús ho demana amb senzillesa a la dona, sense escarafalls, sense admonicions. Al cap i a la fi, què en sabem, nosaltres, de la vida dels altres?

Mirar de reconfigurar-nos vol dir fer una gimnàstica diària, una “cursa”, en paraules de Sant Pau. Una pràctica quotidiana que, fent-nos millors a nosaltres, millora la col·lectivitat a la que pertanyem. Val a dir que ho fem enfocats a un Déu personal i vivent, que ens parla, que ens interpel·la individualment i que ens impulsa a esdevenir el seu poble, el que converteix els nostres deserts particulars en valls pròsperes, plenes de vida, plenes del sentit que busquem més sovint del que volem reconèixer.

Els temps canvien, i les imatges. Però crec que tots podem entendre què simbolitza el desert de la Bíblia: el desert pot ser un lloc de pèrdua i un lloc de perills, però també un lloc de silenci, de trobada i de revelació. El desert és, en resum, la nostra vida. Les lectures d’avui ens conviden a confiar en l’obertura de camins en el desert, en el naixement de rius i de vida. És a dir, ens conviden a viure la nostra vida des de la fe en una novetat regeneradora i fecunda, una fe que no condemna sinó que acull, que no defalleix sinó que persevera des de l’alegria i la lloança. Que així sigui.

Família Vives Requena

La setmana dia a dia

Dilluns, 8
Catequesi setmanal d'infants de 6 a 1/4 de 8 del vespre

Quarta (i última) Conferència Quaresmal organitzada per l'Associació CIC i la nostra Comunitat. La conferència es farà a l'auditori de la Institució Cultural del CIC, Via Augusta, 205 a 2/4 de 8 del vespre. El tema com a fil conductor serà: La Bondat. La Professora Laia de Ahumada, Filòloga i escriptora, ens parlarà de "Exemples de bondat"

Dissabte, 13
Activitats de l'Agrupament Escolta Joan Maragall i de l'Esplai Sant Ildefons de 4 a 7 de la tarda

Diumenge, 14
Diumenge de Rams. Inici de la Setmana Santa

El perdó en família

La capella del Santíssim ha estat el lloc ideal per a la celebració del Sagrament del Perdó de la Catequesi Familiar amb els nens i nenes més grans i les seves famílies, tot preparant-nos per la Setmana Santa que vindrà. En un ambient recollit i íntim hem reflexionat per obrir-nos al perdó de Déu amb les Benaurances.

Ens hem preguntat si estem disposats a compartir les coses, ja que Déu vol que tots els homes i dones puguem ser iguals perquè el Regne és dels pobres en l'esperit. Com que són els humils els qui posseiran la terra, hem pensat si realment no ens sentim superiors als altres i estem disposats a ajudar. Hem reflexionat sobre si tenim ganes de buscar la veritat i el que és just, perquè només els que tenen fam i set de ser justos seran saciats. Déu ens vol pacificadors i no pacífics, la justícia de Déu consisteix en estimar!

Hem acollit el perdó de Déu, hem pregat junts agafats de les mans i n'hem donat gràcies. Ha estat la primera vegada que els nens i nenes de quart de catequesi participaven de la celebració i ens hem sentit comunitat en el Perdó.

Mercè Corbella

Vetlla de pregària de Quaresma Al peu de la Creu amb els qui pateixen

La creu que hi ha a la capella del Santíssim és realitzada per l'escultor Josep M Subirachs. Cal agrair a l'artista que hagi pogut mostrar amb la seva obra, el patiment de Jesús a l'hora suprema de la seva mort. Us confesso que passo molt de temps contemplant-la. En ella no tant sols hi veiem el Crist sofrent, sinó, i sobretot, com ens vol abraçar a tots. La imatge recorda les paraules de l'Evangeli : Veniu a mi tots els que esteu cansats i afeixugats i trobareu el repòs que tant desitjàveu.

En el nostre món hi ha moltes persones que sofreixen. Penso en les persones que pateixen la soledat, la marginació, que no tenen el mínim necessari per mantenir dignament la família, els que estan malalts, els que es troben privats de llibertat, els que són jutjats amb l'única acusació de ser fidels als seus ideals, i tants altres patiments. Per tots aquests homes i dones que troben en la Creu la solidaritat de Jesús. Ell des del patíbul, tot donant la vida, els mostra que Déu té entranyes de misericòrdia, no és un Déu impassible. No tant sols es solidaritza amb els que sofreixen, sinó que consola, dóna esperança i els infon ànims, perquè puguin alçar-se de la seva postració, i es rebel·lin contra les injustícies. La Creu no és resignació, ans al contrari, és la denúncia feta pel mateix Jesús, de què el mal que hi ha en el nostre món, no és volgut per Déu. Déu, amb Jesús a la Creu ens diu que un altre món és possible, i que hem de treballar perquè sigui una realitat enmig de nosaltres.

La Creu no és muda, el Crist de Subirachs que contemplem, ens parla a tots nosaltres, en la seva bellesa artística ens interpel·la, ens diu que si de veritat creiem amb el Crucificat, no podem restar de braços plegats davant de les injustícies del nostre món. És per aquest motiu que a vegades s'ha qualificat el signe de la Creu com un element revolucionari. Ja que ella ens proclama que no hi pot haver veritable amor a Déu, si no estimem, no de paraules, sinó de fets, a tots els desheretats de la terra.

En l'Evangeli, Jesús ens exhorta de manera intensa que preguem. La pregària és el mitjà necessari per interioritzar tot el missatge de la Creu. Tot resant fem nostres els anhels que van portar a Jesús a donar la seva vida. Com a comunitat cristiana no podem deixar de pregar insistentment. Per aquest motiu us convidem a tots a participar en la pregària que el dimecres dia 3, a les 8 del vespre, celebrarem a la nostra comunitat. El lema és ben expressiu. Al peu de la Creu amb els qui pateixen. Com a creients, com a comunitat cristiana, resarem, escoltarem la paraula de Déu, llegirem reflexions, cantarem, tot demanant al Déu de Jesús, que ens ajudi a ser solidaris amb els més febles, a treballar per un món on hi hagi menys dolor, i que el Senyor conforti i ajudi als crucificats dels nostres dies.

La pregària realitzada a l'estil de Taizé, ha de ser un moment fort de la nostra quaresma. I també ens ajudarà a preparar-nos perquè la propera setmana santa, no sigui només dies d'esbarjo, sinó uns dies que vivim profundament el misteri de la Creu i de la Resurrecció.

El Pla pastoral diocesà ens convida aquest any a posar l'accent en la centralitat de Jesucrist, i a incrementar la fraternitat. Resant pels que pateixen, denunciant les injustícies, ens acosta a Jesucrist i a augmentar la fraternitat

Josep m Jubany