13 d’abril 2019

Reflexions a la Paraula de Déu

No pot ser que els mateixos que reben Jesús amb palmes a Jerusalem com a Fill de Déu i cridant: “Beneït el qui ve en nom del Senyor, hosanna a dalt del cel”, siguin els qui dies més tard exigiran a Pilat la seva mort i no pararan fins aconseguir-ho: Crucifica’l! Crucifica’l! l’escridassen gairebé vociferant.

No, no poden ser els mateixos, d’una banda hi ha els qui veuen en Jesús quelcom més que senzillament un home, i de l‘altra, els qui veuen en ell un perill perquè desestabilitza l’ordre constituït i la llei de Moisès; el temen pel canvi tan radical que les seves paraules i els seus actes provoquen i arrelen en el poble jueu.

Els primers, ja convertits, diran que qui torna la salut als malalts, la vista als cecs, fa que els paralítics caminin, expulsa dimonis, els leprosos queden purificats, perdona pecats i ressuscita morts, per força Déu ha d’estar en ell. Com? Ningú no ho sap, però reconeixen que Jesús no només és un home, ni tan sols un profeta, és algú diferent a qui cal seguir perquè només ell té paraules de vida eterna.

Els altres, els seus enemics, diran que qui treballa en dissabte, qui a la Sinagoga fa seves les paraules d’Elies i es proclama a si mateix “l’ungit del Senyor”, qui expulsa els mercaders del temple, qui es fa amb cobradors d’impostos i prostitutes, qui permet que una dona pecadora vessi una ampolleta de perfum valuós sobre els seus peus i plorant els hi eixugui amb els seus cabells, qui salva una dona adúltera de ser apedregada només dient “qui estigui net de culpa que tiri la primera pedra”ha de ser un impostor que cal eliminar, guiats només per la por de perdre els seus privilegis.
Comencem, doncs, una setmana de sentiments amb significats oposats.

D’entrada una alegria desbordada; s’intueix que el Senyor és a prop. Alegria que durarà ben poc, tot just fins el moment en què Jesús fou arrestat a l’hort de les oliveres per la traïdoria de Judes, on comença la seva Passió i el camí fins a la creu on donarà la vida pels nostres pecats tot perdonant els seus botxins.

Aleshores el sentiment és de consternació, de desolació, de fracàs, de tristor... Jesús és mort. Endarrere queda tot el que Jesús ha dit i fet, que tant havia arrelat en el cor dels qui el van seguir. De sobte tot s’ha fos... no queda marge per l’esperança.

No entenen res, ni tan sols en les paraules de Jesús, ara plenes de sentit: “destruïu aquest temple que jo el reconstruiré en tres dies”, hi troben ara consol.

Aquest llarg fragment de l’Evangeli, no va més enllà, acaba narrant com Josep d’Arimatea desclavà el cos de Jesús, l’amortallà amb un llençol i el posà en un sepulcre tallat a la roca, on encara no hi havia estat posat ningú.

Josep Maria Lari