Catalunya, ¿encara cristiana?

Ser cristià vol dir creure en Jesús de Natzaret com a “revelador” del Misteri de Déu i entrar en el seu moviment profètic. Si partim d’aquesta definició (que deu ser prou correcta), analitzant els paràmetres amb que es mesuren les creences de les societats, es pot dir que a mig termini Catalunya com a societat no serà cristiana. Això no implica que no estigui amarada de molts valors cristians a partir dels que s’ha constituït la societat europea, ni que no hi hagi a Catalunya nombroses comunitats cristianes més aviat menors.

No és que la societat catalana anterior fos globalment una fidel creient en Jesús, però tenia unes estructures cristianes ben definides i àmpliament participades per la gran majoria de la població, situació que permetia que aquesta majoria orientés en aquelles estructures les seves inquietuds religioses i les seves conductes. Aquesta situació fou la que marcà l’experiència de la generació que avui te de 60 a 90 anys.

La generació següent (30-60 anys actualment) va ser educada en el cristianisme però de forma majoritària ha anat abandonat la fe cristiana. L’altra generació (més joves de 30) manifesta una ignorància greu del cristianisme (no coneix ni les beceroles culturals bàsiques) i lògicament no te pràctica cristiana.

Aquesta dimissió de la fe s’ha produït en el termini curt de tres generacions, i per tant a una velocitat vertiginosa i en plena normalitat cultural. És una implosió pacífica. Els pares que han vist frustrades les seves aspiracions de transmetre la fe cristiana es consolen comprovant que els seus fills i nets “són bones persones i generosos”.


Certamen això és una bona comprovació, però no són cristians, si és que analitzem la fe cristiana. Tot plegat succeeix en una societat, la catalana, que globalment ha optat per considerar que de la fe cristiana, com a molt, se’n pot parlar amb condescendència com a un element més aviat anecdòtic, però no com una peça important de la cultura.
¿Què ens ha passat? Els grans moviments culturals són complexos i no fàcils d’analitzar. D’altra banda, Catalunya en aquest tema ha realitzat en poc temps, el que en diversos països europeus ja feia molts decennis que passava. No hi ha dubte però, que dins de la complexitat del fenomen, hi ha algunes debilitats clares del sistema cristià que han confluït en el procés i han propiciat el trencament cultural de les noves generacions amb la fe cristiana. Anotem-ne un parell.

El primer gran tema és el llenguatge. La paraula és l’element simbòlic central de la cultura humana i la peça central de la fe cristiana. I les paraules tenen sentit dins dels paràmetres culturals en els que es pronuncien. En la nostra societat hi ha un llenguatge crític i descriptiu que és el que utilitza la ciència, i un altre llenguatge igualment important que és el simbòlic i que serveix per a indicar aquelles realitats fondes de les que només el símbol en pot donar referències. El llenguatge eclesiàstic ha volgut situar-se en la “ciència sobre Déu” oblidant que de Déu només se’n pot parlar (les paràboles de Jesús) de forma metafòrica. Això ha produït un missatge cristià congelat (una mena de teologia de La Sirena) que aguanta molt però no te l’escalfor d’allò acabat de cuinar. L’església te pànic a reconèixer que l’Evangeli són símbols. En realitat les grans realitats humanes només es poden atènyer a través dels símbols. O el missatge cristià s’enquadra clarament dins la riquesa simbòlica o apareix com un mite buit a l’estil de la mitologia romana.

L’altre tema és la institució eclesial. L’Església catòlica no és participativa i no te els mínims democràtics que actualment donen garantia de sanitat a qualsevol institució. A més és misògina, excloent explícitament la dona per raó només de sexe, de responsabilitats d’ordre i jurisdicció, i això és escandalós en les societats democràtiques i encara més si es vol atribuir a Déu. D’altra banda l’alta jerarquia manifesta encara uns tons de poder en els seus capteniments que estan òbviament per a tothom a les antípodes del que Jesús visqué i proclamà.

¿Quines dimensions es poden preveure per a aquest “encara cristiana” del futur? Quedaran comunitats cristianes, unes de caire conservador i altres molt obertes, però marcades per l’empobriment de personal i de recursos. Això significarà una ascesi espiritual dura. Aprendrem “a cops” què vol dir el petit grup de seguidors de Jesús lluny de solemnitats i vanitats mundanes.

Hi ha, a més una reflexió afegida: fins a quin punt aquest procés de secularització típicament europeu, pot anar estenent-se a les altres cultures portant-nos a aquella situació que el màrtir Dietrich Bonhoeffer definia com “actuar davant Déu, però “sense Déu”, i suggerint que les formes religioses explícites podrien no ser la millor presentació del “ser per als altres” que Jesús va proclamar. En societats obertes i plurals com les actuals, definir precisament l’especificitat cristiana serà una tasca important. Caldrà veure com ho podran fer les petites comunitats cristianes del futur.

Ramon Maria Nogués - Catalunya Cristiana