Reflexions a la Paraula de Déu

De vegades preguntem no pas per saber, no pas per avançar en el coneixement, sinó per mostrar com d’intel·ligents som i quant en sabem, competint amb el nostre interlocutor a qui volem posar en una situació difícil o desacreditar-lo. Jesús s’hi va trobar amb això.

El mestre de la llei li fa una pregunta, i la fa «per posar-lo a prova». Jesús li contesta fent-li una altra pregunta que l’invita a entrar dins seu, on és la resposta, i que talla el camí a la seva intenció de desacreditar-lo. Llavors, el mestre de la llei vol justificar-se i li fa una segona pregunta: «qui són els altres que haig d’estimar?» Però Jesús tampoc li contesta directament. Li presenta un escenari ben complex: un sacerdot...(que, com sabia bé el mestre de la llei, si toca al ferit, quedarà impur i no podrà celebrar el culte), un levita... (dedicat al servei del Temple)... i un samarità! (un heretge per als jueus, un proscrit, un «pecador»), i de nou l’invita a buscar la resposta dins seu.

El sacerdot i el levita «passen de llarg per l’altra banda». El samarità té cura del ferit. I Jesús vol deixar palès que a Déu, la Vida, el trobem en l’amor, la compassió, i la cura dels altres. Aquest és el nucli del camí vers Ell. Més important que el culte (d’acord amb les creences sinceres que hom té), que també té el seu lloc en aquest camí. I el mestre de la llei va encertar la resposta dient: «el qui el va tractar amb amor». No va poder dir «el samarità», la paraula que designava un proscrit? Era massa fort per a ell? No ho sabem. Però, com ens costa acceptar que Déu està moltes vegades justament en aquells que considerem allunyats d’ell, «pecadors» en el llenguatge religiós tradicional! I és que, en el nostre orgull inconscient, sovint ens creiem millors que els altres, els judiquem i els «condemnem», no sabent veure com estimen i com Déu és present en el seu cor!

No cal ser mestre de la llei per esbrinar i endevinar la resposta. Cal entrar dins nostre, amb sinceritat, amb honestedat, i mirar què hi ha en el nostre cor perquè:  «Aquesta Llei  que avui et dono ..., la tens al cor...»  No és la llei d’un ésser poderós que mana coses capriciosament per satisfer el seu desig narcisístic de glòria, de domini i control. Això és una projecció nostra, antropomòrfica, sobre Déu. La «Llei de Déu», és la llei de l’Ésser, i del nostre ésser, que ens construeix com a persones. Llavors s’entenen les paraules: «El Senyor tindrà, altra vegada el goig de fer-te feliç...» perquè la felicitat rau en ser plenament allò que som: éssers humans... vulnerables, en evolució, amb capacitat d’estimar i amb desig d’infinit.

Santiago Quijano