De vegades preguntem no pas per saber, no pas per avançar en el coneixement, sinó per mostrar com d’intel·ligents som i quant en sabem, competint amb el nostre interlocutor a qui volem posar en una situació difícil o desacreditar-lo. Jesús s’hi va trobar amb això.
El
mestre de la llei li fa una pregunta, i la fa «per posar-lo a prova».
Jesús li contesta fent-li una altra pregunta que l’invita a entrar dins seu, on
és la resposta, i que talla el camí a la seva intenció de desacreditar-lo.
Llavors, el mestre de la llei vol justificar-se i li fa una segona pregunta:
«qui són els altres que haig d’estimar?» Però Jesús tampoc li contesta
directament. Li presenta un escenari ben complex: un sacerdot...(que, com sabia
bé el mestre de la llei, si toca al ferit, quedarà impur i no podrà celebrar el
culte), un levita... (dedicat al servei del Temple)... i un samarità! (un heretge
per als jueus, un proscrit, un «pecador»), i de nou l’invita a buscar la
resposta dins seu.
El
sacerdot i el levita «passen de llarg per l’altra banda». El samarità té
cura del ferit. I Jesús vol deixar palès que a Déu, la Vida, el trobem en
l’amor, la compassió, i la cura dels altres. Aquest és el nucli del camí vers
Ell. Més important que el culte (d’acord amb les creences sinceres que hom té),
que també té el seu lloc en aquest camí. I el mestre de la llei va encertar la
resposta dient: «el qui el va tractar amb amor». No va poder dir «el
samarità», la paraula que designava un proscrit? Era massa fort per a ell? No
ho sabem. Però, com ens costa acceptar que Déu està moltes vegades justament en
aquells que considerem allunyats d’ell, «pecadors» en el llenguatge religiós
tradicional! I és que, en el nostre orgull inconscient, sovint ens creiem
millors que els altres, els judiquem i els «condemnem», no sabent veure com
estimen i com Déu és present en el seu cor!
No
cal ser mestre de la llei per esbrinar i endevinar la resposta. Cal entrar dins
nostre, amb sinceritat, amb honestedat, i mirar què hi ha en el nostre cor
perquè: «Aquesta Llei que avui et dono ..., la tens al cor...» No és la llei d’un ésser poderós que mana
coses capriciosament per satisfer el seu desig narcisístic de glòria, de domini
i control. Això és una projecció nostra, antropomòrfica, sobre Déu. La «Llei de
Déu», és la llei de l’Ésser, i del nostre ésser, que ens construeix com a
persones. Llavors s’entenen les paraules: «El Senyor tindrà, altra vegada el
goig de fer-te feliç...» perquè la felicitat rau en ser plenament allò que
som: éssers humans... vulnerables, en evolució, amb capacitat d’estimar i amb
desig d’infinit.
Santiago Quijano
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada