Londres crema... se’ns ha acabat l’aigua

Molts recordem que, quan érem jovenets, cantàvem a l’escoltisme un cànon senzill que començava i acabava amb les paraules que encapçalen aquest editorial. Aquest estiu comprovem que no és Londres el que crema: crema tot i se’ns acaba l’aigua.

Fa anys que els especialistes en ecologia global ens adverteixen que la humanitat no va per bon camí en l’aspecte ecològic. Consumim productes i energia en quantitats creixents i això es tradueix en un escalfament i una degradació probablement en gran part deguts a aquests consums energètics desproporcionats. L’aigua dolça comença a ser també un problema preocupant quan veiem que les glaceres fòssils se’ns fonen. Si, a més, tenim presents uns mínims d’exigència de justícia distributiva universal, cal admetre que som en un moment delicat. Comprometem la viabilitat de la humanitat.

El papa Francesc va alertar sobre el tema espiritualment i tècnicament el maig del 2015 en l’encíclica Laudato si, en la qual convocava la bona voluntat humana, especialment dels cristians, a respectar les estructures que ens permeten viure a la terra, evocant l’actitud de Francesc d’Assís, el gran enamorat de la naturalesa.

Quan es va iniciar l’episodi de la COVID-19, hi va haver una reacció en favor d’una ‘nova normalitat’ de respecte a la naturalesa, semblava que tots finalment adquiríem consciència que calia enfocar de noves maneres la nostra presència a la terra. Quan ens hem començat a ‘veure les orelles’ en el moment en què la COVID-19 ha afluixat la gravetat, és ben clar que la ‘nova normalitat’ no era una voluntat de canvi sinó una pura vel·leïtat retòrica.

Ara l’episodi de la brutal invasió d’Ucraïna replanteja el tema energètic, un dels que són clau en tot el tema ecològic. La resposta de moment és declarar ‘verdes’ les energies nuclears i tornar al carbó i al petroli. És a dir, que no ens en sortim, i ningú sembla disposat a enfrontar-se seriosament amb el problema central: replantejar d’una altra manera la presència humana a la terra; nova presència en la qual caldria segurament acabar amb coses tan ‘habituals’ entre els països rics com son les segones residències, les vacances amb mobilitats excessives o els consums superflus (per esmentar-ne algun exemple).

“Londres crema, correm-hi, foc, foc, se’ns ha acabat l’aigua”. Si s’acaba l’aigua, en aquesta Terra s’acaba la vida.

 Ramon M. Nogués

 Editorial de El Pregó del mes de setembre