En el primer verset d’aquest fragment se’ns presenta a Jesús fent camí cap a Jerusalem. Després se’ns parla de deu leprosos en conjunt i, seguidament, de la reacció i actitud d’un d’ells.
Jesús
ha pres una decisió molt compromesa que li comportarà conseqüències greus. Pel
camí veu tot i tots els qui l’envolten, els convida a prendre les seves vides
entre les mans i a construir-les personalment. En la seva proposta alliberadora
i en les seves actituds mostra que el món no es pot dividir en sagrat i profà,
pur i impur, bons i dolents, justos i pecadors.
Ens
podem preguntar: què és un leprós? Es
tracta només d’una malaltia física de la pell o també d’un marginat i
menyspreat per la societat? Amb quina mentalitat llegim aquests textos? Hi
veiem només una curació física? Certament, Jesús sanava, però, si anem a fons
en aquest passatges “miraculosos”, més enllà de la mera “literalitat” podrem
entendre que la curació devia ser
integral i que Jesús continua actuant avui en nosaltres. De lluny estant “els
leprosos” demanen ajuda a Jesús i Ell els dóna una indicació: que busquin els
sacerdots, que compleixin la llei.
Tant
Jesús com els leprosos van a Jerusalem, però, no coincideixen en la
intencionalitat. Mentre Jesús hi va a desemmascarar l’status quo del temple i a brindar a tots la
llibertat, els leprosos van a acomplir un ritual. I nosaltres, quin camí fem? Cap a on anem?
Veiem
que mentre hi anaven, sense haver acomplert el ritual, troben la curació.
Curiosament, el que era doblement
marginat per la religió i tractat d’heretge per la seva condició de samarità és
qui pren consciència que aquell que realment l’ha curat és Jesús i torna cap a
Ell i el segueix. Surt de l’immobilisme, de la subjugació, de la mentalitat
tancada, i interioritza l’experiència, té sentiments i actituds humans de
gratitud, reconeixement; decideix donar
la seva total adhesió a Jesús i així es torna una persona plena, cordial i
lliure. Els altres s’integren de nou al sistema, accepten sotmetre’s a les
regles de joc de la institució que els feia viure postrats i exclosos, així senten
que se’ls obren les portes, i és que, els ritus donen seguretat. Però, què ens farà viure en tant
que fills lliures de Déu?
En
el camí de la vida, en les nostres dificultats, quan ens apropem a Jesús amb
una fe gran o petita, sempre el seu amor ens sorprèn, ens allibera i ens renova. Adrecem-nos a Ell,
car seguir-lo és alliberar-se de qualsevol tipus de “lepra”.
Esther Bochita
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada