Paraules de Josep Maria Lari per Xavier de Dou

El passat dissabte dia 8 d’octubre vàrem celebrar el 50è aniversari del diaconat de Mn.Xavier de Dou. En representació de la comunitat va dir unes sentides paraules Josep Maria Lari, que tot seguit es reprodueixen:

Amb Mn. Xavier de Dou ens coneixem des del 1977, l’any que amb la meva família ens vam incorporar a la comunitat de Sant Ildefons arran de la primera comunió de la nostra filla gran, fa, doncs, 45 anys que ens coneixem, més de la meitat de la nostra vida. Tota una vida en podríem dir.

Aquesta coneixença ben aviat es convertí en amistat, i només aquesta amistat, i no pas altra cosa, és la que em faculta per fer ara una petita semblança del que significa per tots nosaltres la presència de tants anys de Mn. Xavier a la nostra comunitat.

No he trobat millor manera de parlar aquí davant de tots vosaltres per fer aquesta semblança, que no sigui dirigint-me directament a ell. Permeteu-me, doncs, que ho faci així.

Estimat Xavier: no és possible resumir aquí la gran quantitat de vivències i anècdotes que em compartit al llarg de tot aquest  temps, tant a nivell de comunitat com a nivell de família, dos aspectes de la teva vida que has sabut conciliar plenament.

D’una banda el lliurament incondicional a la teva família; primer tenint cura dels teus pares fins al final de la seva vida, i ara de les teves germanes que tant necessiten del teu suport i ajuda.

Pel que fa a la amistat, tots els qui la gaudim, sabem prou bé com n’és de sincera. Personalment, i amb el cor a la mà, et vull dir que la nostra amistat va més enllà d’allò que considerem estrictament un amic, perquè per a mi Xavier tu ets un germà, sense llaços de sang, però amb els llaços de l’Esperit que són els que uneixen de veritat.

Ens hem freqüentat sovint, tu a casa nostra i nosaltres a casa teva, a Vic, a Sant Jaume de Fenollet, a Torredembarra; fins i tot hem viatjat junts, amb el Fer Sanchez-Lafuente i la Tere Masgoret a Galícia, la terra on vas néixer, on el teu pare estava destinat aleshores i on encara no hi havies tornat.

La teva gran humanitat i el teu altruisme configuren el que ha estat tota la teva vida, una vida dedicada a Servir i a Servir amb majúscules, que això és ni més ni menys el significat de la paraula diaca, que, per expressa voluntat teva, has volgut mantenir sempre, des de l’ordenació fins ara.

Avui justament celebrem aquest cinquantè aniversari de la teva ordenació que es va fer a Mèxic, on hi vas viure cinc anys de la teva vida. Sens dubte que això és un do de Déu que tu has rebut amb una voluntat inequívoca de ser servidor de tots els homes i dones.

Sempre, amb senzillesa, has estat discretament en una segona fila en totes les celebracions litúrgiques, però en canvi has sabut ser capdavanter a l’hora de servir els qui més ho necessiten, els pobres i els malalts. D’això en son testimonis Càritas Parroquial i l’equip de Pastoral de malalts de la parròquia, dues responsabilitats que et vas fer teves, i que has dirigit amb tant d’encert des de fa anys amb un grup de persones de la comunitat.

Però no acaba aquí la teva capacitat de lliurament als altres, també cal fer memòria de la teva dedicació a la docència que vas exercir com a professor de religió al llarg de gairebé 30 anys, a l’Escola Pia de Catalunya tan aquí a Barcelona com a Mèxic.

Personalment vull recordar aquí el temps que vas ser consiliari del grup de matrimonis (que ens anomenàvem a nosaltres mateixos: grup de matrimonis amics) i que ens reuníem cada mes per meditar i aprofundir temes de fe. Les  teves paraules en la reunió, sempre van ser de pau i de confiança absoluta en el Senyor i en la pregària.

La teva condició de diaca i haver renunciat voluntàriament al presbiterat, t’ha limitat poder presidir la celebració dels sagraments, només el baptisme, el matrimoni i celebrar les exèquies dels difunts estan al teu abast, però sí que pots estar al costat dels malats fins al seu últim alè... Jo em pregunto: la teva presència en aquell moment com representant de l’església no és ja per si mateixa un sagrament?

Pel que fa al sagrament del perdó, t’hem sentit dir distesament: “per mi qui demana perdó, ja està perdonat”; no és això molt semblant al que feia Jesús quan deia: “Ves-te’n i no pequis més”? No sembla també això un sagrament?

A la missa la lectura de l’Evangeli et pertany i el proclames sempre amb convicció, però, per expressa voluntat teva, les teves mans no han convertit mai el pa i el vi de l’eucaristia en el Cos i la Sang de Crist; i aquí també em pregunto... la teva presència diària i continuada en el temps, invitant-nos en cada missa a proclamar el misteri de la fe, després de la consagració del prevere que celebra amb tu el misteri de la mort i resurrecció de Jesús... no és també un sagrament?

Amb aquestes darreres preguntes vull significar que des del diaconat participes d’una manera més plena dels sagraments que no pas nosaltres des del laïcat.

Arribes ara als cinquanta anys de la teva ordenació lleuger d’equipatge, però amb una motxilla ben plena de l’estima i el reconeixement de tots els qui hem tingut la sort i el goig de compartir amb tu la fe i les nostres joies, sofriments i esperances.

Per tot això t’hem de donar gràcies: Moltes gràcies Xavier, per tants anys de presència entre nosaltres, pel teu exemple de vida, per haver estat sempre tant proper a qualsevol de nosaltres i per haver compartit els veritables valors de la vida.

I ara per acabar, en justa correspondència no només d’aquests 50 anys d’ordenació, sinó també de tots els anys de permanència a la nostra comunitat i fent-me ressò del sentiment de tots els qui avui estem aquí presents acompanyant-te en aquesta pregària d’acció de gràcies..., deixa-m’ho dir amb aquestes paraules: T’estimem Xavier i volem que segueixis amb nosaltres durant molts anys.