Comunitat Eclesial de Sant Ildefons. c/Madrazo, 92 08021 Barcelona Telèfon: 93 209 73 63 / 93 209 43 28
email: santildefons100@arqbcn.org / twitter: @Sant_Ildefons
Parròquia agermanada amb la de Sant Paulí de Nola, del barri del Besòs


14 d’octubre de 2019

Suspesa la Trobada Mensual de la Comunitat d'avui dia 14 a les 8 del vespre

Donades les dificultats dels ponents per arribar a la Paròquia, s'ha decidit suspendre la Trobada d'avui.

Informarem quan tinguem la nova data.

12 d’octubre de 2019

Trobada mensual d'octubre: Laudato si

Desprès del parèntesi de l’estiu, poc a poc, reiniciem les activitats del curs i amb elles les trobades mensuals de la comunitat.

La primera serà el proper dilluns dia 14 d’octubre a les 8 del vespre. El tema que ens exposaran serà “Com des de les comunitats cristianes podem treballar per un món més ecològic “. L’exposició anirà a càrrec de Mn Josep M Fisa, delegat episcopal de Justícia i Pau i de la Sra. Maria Bargalló, responsable i coordinadora del projecte de Justícia i Pau anomenat “ Xarxa de Parròquies EcoSolidàries".

Tots coincidirem que un dels problemes més greus al que s’enfronta el nostre món és la degradació ecològica del nostre planeta. Justícia i Pau impulsa una "Xarxa de Parròquies EcoSolidàries" per promoure, en àmbits cristians, el model de persona i de societat justa, solidària i respectuosa amb la natura que reclama l’encíclica “Laudato si”.

El Consell Pastoral va valorar que seria bo conèixer aquest projecte a la vegada que la comunitat pogués fes una reflexió a partir de la important encíclica “Laudato si” del Papa Francesc, encíclica que per alguns és molt desconeguda.

Al marge del tema d’aquesta trobada i segons els fets polítics que puguin haver succeït, si es creu convenient, es farà una reflexió des de l’Evangeli de quina ha de ser la resposta de la comunitat de Sant Ildefons davant els moments que viu el nostre País.

10 d’octubre de 2019

Laudato si, sobre la cura de la casa de tots (i 10)

qualitat de vida en les ciutats té molt a veure amb el transport, que sol ser causa de grans sofriments per als habitants. En les ciutats hi circulen molts automòbils utilitzats per una o dues persones, amb la qual cosa el trànsit es fa complicat, el nivell de contaminació és alt, es consumeixen quantitats enormes d’energia no renovable i es fa necessària la construcció de més autopistes i llocs d’estacionament que perjudiquen la trama urbana. Molts especialistes coincideixen en la necessitat de prioritzar el transport públic. Però algunes mesures necessàries difícilment seran pacíficament acceptades per la societat sense una millora substancial d’aquest transport, que en moltes ciutats significa un tracte indigne a les persones a causa de l’aglomeració, la incomoditat o la baixa freqüència dels serveis i la inseguretat.

Quin tipus de món volem deixar als qui ens succeiran, als infants que estan creixent? Aquesta pregunta no afecta sols l’ambient de manera aïllada, perquè no es pot plantejar la qüestió de forma fragmentària. Quan ens interroguem pel món que volem deixar, entenem sobretot la seva orientació general, el seu sentit, els seus valors. Si no està bategant aquesta pregunta de fons, no crec que les nostres preocupacions ecològiques puguin aconseguir efectes importants. Però si aquesta pregunta es planteja amb valentia, ens porta inexorablement a altres qüestionaments molt directes: Per què passem per aquest món?, per a què hem vingut a aquesta vida?, per a què treballem i lluitem?, per a què ens necessita aquesta terra? Per això, ja no n’hi ha prou de dir que hem de preocupar-nos per les futures generacions. Es requereix advertir que el que està en joc és la nostra pròpia dignitat. Som nosaltres els primers interessats a deixar un planeta habitable per a la humanitat que ens succeirà. És un drama per a nosaltres mateixos, perquè això posa en crisi el sentit del propi pas per aquesta terra.

L’amor, ple de petits gestos de cura mútua, és també civil i polític, i es manifesta en totes les accions que procuren construir un món millor. L’amor a la societat i el compromís pel bé comú són una forma excel·lent de la caritat, que no sols afecta les relacions entre els individus, sinó «les macro-relacions, com les relacions socials, econòmiques i polítiques». Per això, l’Església va proposar al món l’ideal d’una «civilització de l’amor». L’amor social és la clau d’un autèntic desenvolupament: «Per a plasmar una societat més humana, més digna de la persona, és necessari revalorar l’amor en la vida social –a nivell polític, econòmic, cultural–, fent-ne la norma constant i suprema de l’acció». En aquest marc, juntament amb la importància dels petits gestos quotidians, l’amor social ens mou a pensar en grans estratègies que aturin eficaçment la degradació ambiental i encoratgin una cultura de la protecció que impregni tota la societat. Quan algú reconeix la crida de Déu a intervenir juntament amb els altres en aquestes dinàmiques socials, ha de recordar que això és part de la seva espiritualitat, que és exercici de la caritat i que d’aquesta manera madura i se santifica.

Papa Francesc

8 d’octubre de 2019

L'Esplai de Sant Ildefons

Enguany celebrem els cinquanta anys d’existència de l’Esplai Sant Ildefons. Hem de donar les gràcies a tots els pares i mares de la Comunitat que des del seu inici van creure que per als seus fills i filles l’Esplai era una molt bona opció per iniciar-se en el coneixement de la natura; i també hem de donar les gràcies als monitors i monitores que han fet possible que els infants creixin amb els valors humans necessaris per afrontar el futur que tenen per davant.

Tot això no hagués estat possible sense l'esforç dels primers pares que van treballar de valent per fer de la Masia del Padrós, a Castellterçol, un lloc habitable (estava en ruïna quan van començar a arreglar-la) per poder fer excursions de cap de setmana, colònies d'estiu, especialment per als més petits, i trobades familiars a les quals no faltava mai Mossèn Ignasi Cases, ànima i impulsor d'aquesta aventura.

L'Esplai de Sant Ildefons ha anat canviant al llarg dels anys, com correspon a qualsevol entitat social. Ben segur que a l'inici i les primeres dècades hi havia un component que potser avui no hi és, o si més no, no és prioritari; em refereixo a la dualitat natura- religió, ja que sempre que hi havia una trobada de cap de setmana al Padrós Mn. Cases hi celebrava la missa del diumenge amb una participació altíssima de tots els components de l’Esplai.

Això feia que, a més a més d'una creixença orientada a l’amor per la natura i per la vida que traspua dels boscos, també hi hagués la influència del coneixement i del creixement en la fe cristiana.

Un altre canvi important ha estat que, havent perdut la Masia del Padrós, ha calgut cercar altres indrets on fer les colònies, en especial, les dels més petits (els Trencapins).

Les colònies i els campaments sempre s’havien fet molt a prop de Barcelona. Recordo una vegada, cap als anys 1990, l’enorme discussió que es va plantejar en una reunió de pares, perquè els responsables de l'Esplai volien anar amb els Xerpes a Menorca !!!
Enguany els Mowglis (12 a 14 anys) han fet una ruta pel Cap de Creus, els Xerpes han fet un tros del Camí de Sant Jaume a Galícia (des d’Ourense) i els grans (Apostrofats) han anat... a Eslovènia !!!

No cal dir gran cosa més respecte de com ha canviat tot, tanmateix l'esperit de l'Esplai de Sant Ildefons continua fent que molts infants arribin a l’edat de plena adolescència conservant en el seu cor el llegat de persones que han col•laborat perquè aquest món on vivim sigui millor; i sense aquests infants, sense totes aquestes ànimes que van creixent en l'amor a la nostra Terra, el futur seria un forat negre sense retorn.

Donem gràcies a Déu per totes les persones que han treballat per l'Esplai de Sant Ildefons, que hi treballen i per als qui hi continuaran treballant; amb la confiança que aquesta tasca continuarà donant fruits abundosos i de bona qualitat.

Que aquests 50 anys que avui celebrem no siguin un tancament d’etapa, sinó un estímul per continuar la feina ben feta pel bé del nostre país.

Xavier Hernández, un pare de l'Esplai dels anys 80 - 90

6 d’octubre de 2019

Reflexions a la Paraula de Déu

Esclaus o lliures?

L’obra de Lluc té una estructura interna que no s’hauria de trencar. Si comencem el capítol 17 pel verset 5, perdem el sentit que l’autor dóna al text. Els versets 1-4 (omesos) ens donen el context d’allò que avui hem llegit. Parlen de l’escàndol que representen els marginats, els petits d’aquest món, però, també de qui el provoca: ai dels qui estan darrera l’explotació dels éssers humans i son responsables de l’empobriment dels altres. Els quatre primers versets també parlen del perdó com a condició “sine qua non” en les relacions humanes i per seguir Jesús.

Davant d’això, els deixebles fan una petició urgent: “Doneu-nos més fe”, suposant que en tenen, però la resposta de Jesús, “només que tinguéssiu una fe menuda com un gra de mostassa…”, deixa entendre que no en tenen gens ni mica. Però, què és la fe? Potser, és el coneixement d’unes “veritats”? unes pràctiques rituals? o més aviat és una adhesió a la persona de Jesús, una convicció profunda que el seu missatge il•lumina totes les situacions i experiències? Si cadascú de nosaltres, la nostra humanitat, tinguéssim una fe menuda com un gra de mostassa, podríem moure les muntanyes de la duresa interior, de l’ego, i llançar tots els egos al mar. Se’ns mostra que perdonar és propi de la persona humana; tanmateix, si ens costa tant, vol dir que no ens estem desenvolupant harmoniosament d’acord amb les nostres arrels. Quan estimem, servim els altres, perdonem, som solidaris, estem fent el que hem de fer com a fills de Déu que som.

Les dues analogies que proposa Jesús parlen d’una societat en què els drets humans no hi són reconeguts :“Suposem que algú de vosaltres té un esclau llaurant o pasturant el ramat...” Lluny de justificar l’esclavitud és una constatació de la realitat d’aquells temps. Avui, l’esclavitud està abolida legalment, però continuen existint maneres desastroses d’esclavatge que fan feredat. Son esclaus d’avui tots els que passen d’un contracte temporal a un altre amb sous miserables, els humiliats, els que viuen sota el flagell de les injustícies…

Jesús acaba llançant una ironia: igualment vosaltres… digueu: “Som servents sense cap mèrit…” És com si digués, si voleu viure la vostra vida complint normes, considerant-vos esclaus, pitjor per vosaltres, tanmateix, en realitat esteu cridats a ser i a viure com a fills lliures del Pare.

Esther Bochita

3 d’octubre de 2019

Laudato si, sobre la cura de la casa de tots (9)

D’altra banda, el creixement econòmic tendeix a produir automatismes i a homogeneïtzar, amb vista a simplificar procediments i a reduir costos. Per això és necessària una ecologia econòmica, capaç d’obligar a considerar la realitat de manera més àmplia. Perquè «la protecció del medi ambient haurà de constituir part integrant del procés de desenvolupament i no podrà considerar-se en forma aïllada». Però al mateix temps esdevé actual la necessitat imperiosa de l’humanisme, que per ell mateix convida els distints sabers, també l’econòmic, vers una mirada més integral i integradora. Avui l’anàlisi dels problemes ambientals és inseparable de l’anàlisi dels contextos humans, familiars, laborals, urbans, i de la relació de cada persona amb si mateixa, que genera una determinada manera de relacionar-se amb els altres i amb l’ambient. Hi ha una interacció entre els ecosistemes i entre els diversos mons de referència social, i així es mostra una vegada més que «el tot és superior a la part».

Juntament amb el patrimoni natural, hi ha un patrimoni històric, artístic i cultural, igualment amenaçat. És part de la identitat comuna d’un lloc i una base per a construir una ciutat habitable. No es tracta de destruir i de crear noves ciutats suposadament més ecològiques, on no sempre esdevé desitjable viure. Fa falta incorporar la història, la cultura i l’arquitectura d’un lloc, mantenint-ne la identitat original. Per això l’ecologia també suposa la cura de les riqueses culturals de la humanitat en el seu sentit més ampli. De manera més directa, reclama prestar atenció a les cultures locals a l’hora d’analitzar qüestions relacionades amb el medi ambient, posant en diàleg el llenguatge científico-tècnic amb el llenguatge popular. És la cultura no sols en el sentit dels monuments del passat, sinó especialment en el seu sentit viu, dinàmic i participatiu, que no pot excloure’s a l’hora de repensar la relació de l’ésser humà amb l’ambient.

Perquè pugui parlar-se d’un autèntic desenvolupament, caldrà assegurar que es produeixi una millora integral en la qualitat de vida humana, i això implica analitzar l’espai on transcorre l’existència de les persones. Els escenaris que ens envolten influeixen en la nostra manera de veure la vida, de sentir i d’actuar. Alhora, en la nostra habitació, en la nostra casa, en el nostre lloc de treball i en el nostre barri, usem l’ambient per a expressar la nostra identitat. Ens esforcem per adaptar-nos al medi, i quan l’ambient és desordenat, caòtic i carregat de contaminació visual i acústica, l’excés d’estímuls ens desafia a intentar configurar una identitat integrada i feliç.


2 d’octubre de 2019

Cinquantè aniversari de l’Esplai Sant Ildefons

Cinquanta anys que han deixat molta empremta, milers d’infants i joves han participat de les diverses activitats organitzades per les desenes o potser centenars de monitors que s’han anat succeint al llarg dels anys. La seva tasca quotidiana de transmetre valors i actituds als infants i joves justifiquen tota la trajectòria d’aquests anys. A tots ells cal felicitar-los i donar-los unes gràcies ben expressives per tot allò que ha significat la seva vinculació continuada a la nostra comunitat.

També són moltes les famílies que en portar-hi els seus fills i filles s’hi han sentit acollides i s’han incorporat amb il·lusió a les iniciatives i han participat en moltes de les tasques, i principalment en els actes festius que s’han anat realitzant.

La Comunitat els ha donat des del primer dia suport material i humà; des d’aquest punt de vista és obligat recordar la casa de colònies del Padrós de Castellterçol, reconeguda per la Conselleria de Joventut de la Generalitat de Catalunya com una de les millors. Cal recordar i reconèixer tota la dedicació i l’esforç que hi van esmerçar Mn. Ignasi Cases amb el seu patronat, mentre va ser possible fins que es va exhaurir la llicència de la família que va deixar la casa durant molts anys.

Ara, cinquanta anys després, el centre d’Esplai Sant Ildefons és una realitat consolidada, amb un reconeixement social important.

Els monitors actuals ens ho comuniquen amb aquesta nota que ens han fet arribar:

Ja hem començat el curs 19-20 i aquest any estem de celebració!

Com ja sabreu l'Esplai fa 50 anys i al llarg d'aquest any hem organitzat un parell d'activitats per tal de celebrar-ho.

La primera serà el 19 d'octubre al parc Moragues, convidem a que la gent de la parròquia s'animi a venir a berenar amb nosaltres a les 19h de la tarda just després de l'esplai. Es celebraran uns quants parlaments i tot seguit tindrem la companyia d'una persona que animarà la tarda.

El dia 25 d'abril farem una sortida a la masia del Padrós, antiga casa de colònies de l'Esplai, on gaudirem d'un dinar totes les famílies i persones implicades a l'esplai durant tots aquests anys.

Us esperem el dia 19!!!

Atentament,

Esplai Sant Ildefons

1 d’octubre de 2019

10 anys de blog

Avui, dia 1 d’octubre, fa 10 anysque es va obrir aquest blog de la comunitat cristiana de Sant Ildefons. En aquests anys s’han publicat unes 2.500 entrades i s’han visualitzat més de 270.000 pàgines, i es pot accedir a vídeos i imatges de la història recent dela nostra parròquia, així com a la majoria d'escrits del Full Informatiu.

Per celebrar aquest desè aniversari , el blog ha publicat en 10 entrades una selecció de punts de l’encíclica Laudato si, sobre la cura de la casa de tots. Cada dijous, des del 8 d’agost fins el 10 d’octubre, han anat apareixent i apareixeran aquests extractes que ens poden ajudar a conèixer el pensament de l’Església sobre la crisi climàtica,el model de societat i el sistema productiu existent.

30 de setembre de 2019

Crida d'entitats cristianes a pregar per la biodiversitat

El divendres 4 d’octubre, festa de Sant Francesc d’Assís, hi ha convocada una vetlla de pregària sota el títol "La xarxa de la vida: la biodiversitat com a benedicció de Déu", a les 20 hores, al Santuari de la Mare de Déu del Carme (Carmelites Descalços), Diagonal 424, Barcelona (Diagonal-Llúria).


Aquesta trobada és la cloenda del Temps de la Creació, durant el qual les comunitats cristianes han estat convidades a reflexionar sobre l’estil de vida, a demanar perdó per malmetre la natura com a Creació, per no saber compartir‐la com a germans i germanes, i a participar en accions que ajudin a revertir aquesta situació. Es també una oportunitat per donar gràcies a Déu per les meravelles de la creació i reflexionar sobre la cura, o no cura, que en tenim.

Les entitats convocants són Justícia i Pau, Centre d'estudis Cristianisme i Justícia, Mans Unides, Càritas Diocesana de Barcelona, Moviment de Professionals Catòlics de Barcelona (MIIC-PAX Romana), Delegació diocesana de Pastoral Social i Caritativa, Acció Catòlica General - joves, Lliga Mare de Déu de Montserrat, Grup Sant Jordi de Drets Humans, i la Fundació Escoles Parroquials.

Que el nostre sigui un temps que es recordi pel desvetllament d’una nova reverència davant la vida; per la ferma resolució d’aconseguir la sostenibilitat; per l’acceleració en la lluita per la justícia i la pau i per l’alegre celebració de la vida» Papa Francesc, (Laudato Si’, núm. 207)

29 de setembre de 2019

Reflexions a la Paraula de Déu

Jesucrist es va fer pobre perquè la seva pobresa ens enriquís

En l’Evangeli de Lluc d’aquest darrer diumenge de setembre, Jesús es dirigeix als fariseus, amants de riqueses i privilegis, i els parla en un llenguatge i amb una concepció del món que ells puguin entendre: si en la vida viviu en la riquesa més descarada, injusta i insolidària, en la mort us espera el patiment i el dolor. Però, aquells que en vida han viscut en la misèria, en la mort trobaran la seva recompensa. Així mirat, sembla un missatge ben dur per als benestants i ben contrastat per als pobres, però no sembla que arreglem res perquè, en vida, tothom pugui tenir una vida digna i feliç. Segurament si ens quedéssim amb aquesta interpretació hauríem de donar la raó als que deien que aquest missatge porta al conformisme i a beneficiar el que res no canviï en una societat injusta.

Però hi ha un passatge en el text que em sembla molt inspirador quan, des del Cel, Abraham diu a l’home ric, entre turments, que entre ells hi ha un abisme que no permet transitar cap a un o altre costat. Aquest abisme és el que el ric ha construït amb la seva avarícia, amb l’acumulació de béns i l’aferrament al diner i al poder que el feia sentir-se superior i dominador. Però aquest mateix abisme és el que el fa insensible i arrogant, aferrat a tot allò que només és material. Mentrestant, l’home pobre té la capacitat de veure al seu voltant, de fer-se sensible al mal que ell mateix pateix i, al mateix temps, poder de viure en la fraternitat i en la llibertat d’aquell que només pot gaudir la joia de cada dia, de cada moment viscut.

I encara hi ha un altre element que em crida l’atenció en el text de Lluc: l’home pobre té nom, Llàtzer, però l’home ric no en té (té un nom genèric ‘Epuló’). És un ric anònim. Podríem entendre que Lluc no ens vol assenyalar amb el dit, no acusa sinó que, més aviat, ens pot fer entendre que tots podem ser ‘rics’, insensibles, indiferents o esclaus dels béns materials o del poder. En aquest sentit m’agrada molt una frase de José Múgica, ex president de l’Uruguai: ‘No sóc pobre, sóc sobri i lleuger d’equipatge. Vull viure amb allò just perquè els béns no em robin la llibertat’.

Lluís Rissech

28 de setembre de 2019

Primera reunió de curs del Grup de Reflexió Bíblica

El Grup de Reflexió Bíblica comença el curs amb la seva primera reunió el proper dimarts primer d’octubre, a 2 quarts de vuit del vespre.

26 de setembre de 2019

Laudato si, sobre la cura de la casa de tots (8)

El paradigma tecnològic també tendeix a exercir el seu domini sobre l’economia i la política. L’economia assumeix tot el desenvolupament tecnològic en funció del rèdit, sense prestar atenció a eventuals conseqüències negatives per a l’ésser humà. Les finances ofeguen l’economia real. No s’han après les lliçons de la crisi financera mundial i amb molta lentitud s’aprenen les lliçons de la deterioració ambiental. En alguns cercles se sosté que l’economia actual i la tecnologia resoldran tots els problemes ambientals, de la mateixa manera que s’afirma, amb llenguatges no acadèmics, que els problemes de la fam i la misèria en el món simplement es resoldran amb el creixement del mercat. No és una qüestió de teories econòmiques, que potser ningú no s’atreveix avui a defensar, sinó de la seva instal·lació en el desenvolupament fàctic de l’economia. Els qui no ho afirmen amb paraules ho sostenen amb els fets, quan no sembla preocupar-los una justa dimensió de la producció, una millor distribució de la riquesa, una cura responsable de l’ambient o els drets de les generacions futures. Amb els seus comportaments expressen que l’objectiu de maximitzar els beneficis és suficient. Però el mercat per si mateix no garanteix el desenvolupament humà integral i la inclusió social. Mentrestant, tenim un «superdesenvolupament malbaratador i consumista, que contrasta de manera inacceptable amb situacions persistents de misèria deshumanitzadora», i no s’elaboren amb suficient celeritat institucions econòmiques i vies socials que permetin als més pobres accedir de manera regular als recursos bàsics. No s’acaba d’advertir quines són les arrels més profundes dels actuals desajusts, que tenen a veure amb l’orientació, els fins, el sentit i el context social del creixement tecnològic i econòmic.

El que està passant ens posa davant la urgència d’avançar en una valenta revolució cultural. La ciència i la tecnologia no són neutrals, però poden implicar des del començament fins al final d’un procés diverses intencions o possibilitats, i poden configurar-se de distintes maneres. Ningú no pretén tornar a l’època de les cavernes, però sí que és indispensable minorar la marxa per a mirar la realitat d’una altra manera, recollir els avenços positius i sostenibles, i alhora recuperar els valors i els grans fins arrasats per un desenfrenament megalòman.

Perquè continuï essent possible donar ocupació, és imperiós promoure una economia que afavoreixi la diversitat productiva i la creativitat empresarial. Per exemple, hi ha una gran varietat de sistemes alimentaris agrícoles i de petita escala que continua alimentant la major part de la població mundial, utilitzant una baixa proporció del territori i de l’aigua i produint menys residus, sigui en petites parcel·les agrícoles, hortes, caça i recol·lecció silvestre, pesca artesanal. Les economies d’escala, especialment en el sector agrícola, acaben forçant els petits agricultors a vendre les seves terres o a abandonar els seus conreus tradicionals. Els intents d’alguns d’ells per avançar en altres formes de producció, més diversificades, acaben essent inútils per la dificultat de connectar-se amb els mercats regionals i globals o perquè la infraestructura de venda i de transport està al servei de les grans empreses. Les autoritats tenen el dret i la responsabilitat de prendre mesures de clar i ferm suport als petits productors i a la varietat productiva. Perquè hi hagi una llibertat econòmica de la qual tots efectivament es beneficiïn, a vegades pot ser necessari posar límits als qui tenen majors recursos i poder financer. Una llibertat econòmica només declamada, però en què les condicions reals impedeixen que molts puguin accedir-hi realment, i en què es deteriora l’accés al treball, es converteix en un discurs contradictori que deshonra la política. L’activitat empresarial, que és una noble vocació orientada a produir riquesa i a millorar el món per a tothom, pot ser una manera molt fecunda de promoure la regió on instal·la les seves empreses, sobretot si entén que la creació de llocs de treball és part ineludible del seu servei al bé comú.

Papa Francesc



25 de setembre de 2019

Reunió extraordinària d’inici de curs del Consell Pastoral

El Consell Pastoral es reunirà divendres dia 27 de setembre a 2/4 de 6 de la tarda. És un Consell extraordinari on es parlarà de les prioritats del nou curs i de continuar treballant a la nostra Comunitat el Pla Pastoral Diocesà de l'Arquebisbat, "Orientacions i propostes per a una conversió pastoral a l'arxidiòcesi de Barcelona", que té com a eslògan "Sortim", donant continuïtat al que ja es va fer el curs passat.

La Comissió permanent és la que prepara l’ordre del dia des d’una òptica general que abraça totes les activitats de la comunitat, per revisar-les i posar-les al dia.

Cal planificar les Trobades de la Comunitat i estar amatents a les necessitats de tots els grups que hi estan vinculats. Cadascun d’ells té la seva dinàmica pròpia; per exemple, la catequesi d’infants, en les seves dues versions, ja fa dies que va presentar el programa d’activitats de tot el curs, el qual va ser publicat al Full Informatiu del passat diumenge 8 de setembre.

Recordem que el Consell Pastoral està format pels mossens i dotze membres de la comunitat que hi tenen una permanència de tres anys; cada any se’n renova una tercera part, cosa que s’ha fet ininterrompudament des dels seus inicis seguint les directrius del Concili Vaticà II.

23 de setembre de 2019

Mare de Déu de la Mercè, patrona de Barcelona i patrona dels captius

El 24 de setembre Barcelona celebra la Festa Major sota l’advocació de la seva Patrona la Mare de Déu de la Mercè, d’aquí el nom de “Festes de la Mercè”.

La ciutat lluirà esplendorosa amb tota mena d’actes a celebrar sobretot al carrer, per més que la solemne celebració Eucarística a la Basílica de la Mercè no consti al programa de festes, com era habitual que hi fos amb altres governs municipals.

Pregarem sobretot per Barcelona, per tots els seus ciutadans sense excepció, perquè els malalts, els pobres i els marginats siguin la nostra prioritat i la dels nostres governants, sense oblidar que la Verge de la Mercè és patrona des dels seus orígens dels captius, per la qual cosa hem de pregar també pel seu prompte alliberament i perquè conforti els seus cors i els del seus familiars mentre compleixen la pena que els ha estat imposada per la llei.

Enguany, però, haurem de pregar intensament perquè el nostre país trobi vies de solució a la llarga i penosa situació que arrossega des de fa vuit anys.

Nou presos polítics, després de quasi dos anys de presó preventiva, estan a l’espera de la sentència del judici a que van ser sotmesos, que s’anuncia per a la primera quinzena d’octubre, en un moment en el qual ja sabem que l’Estat espanyol convocarà noves eleccions el 10 de novembre, la qual cosa fa pensar que molt probablement la sentència es farà pública en plena campanya electoral.

La sentència hauria de ser absolutòria perquè els delictes que es jutgen no van existir. Tanmateix, en cas de ser condemnatòria, s’espera una resposta institucional i de la població, a hores d’ara no especificada.

Preguem a la nostra Patrona per què el seny s’imposi i apareguin solucions factibles.

22 de setembre de 2019

Reflexions a la Paraula de Déu

Ens preguntem: cada dia creix més la pobresa o és que cada dia ens assabentem més de tot el que passa?

El profeta Amós escriu allò que deien els seus contemporanis: “Per tenir un esclau, comprarem amb diners gent necessitada.” I nosaltres, quan hem sentit que aquí, a Catalunya, hi ha infants amb risc de passar gana per la situació d’atur dels seus pares o famílies, no ens hem quedat esglaiats?, no hem pensat que això només podia passar lluny de casa, a Àfrica, a Àsia o a certs llocs d’Amèrica Llatina?

Ens trobem immersos en una estructura econòmica internacional que és com una màquina que converteix en esclaus un gran nombre d’éssers humans.

Segueix dient Amós: "El Senyor ho jura per la glòria de Jacob: No oblidaré mai això que fan.”

El Papa Francesc està denunciant contínuament aquesta situació, per això té tants enemics, tants mitjans de comunicació que no en diuen res i, malgrat tot, tantes persones que l'estimem i preguem per ell.

L’evangeli d’avui és difícil d’interpretar. Són tants els missatges, profunds i psicològics, que Jesús ens va donar, que cal fer molt silenci per poder-los captar.

Sols en comentarem dos punts. El primer: sembla que de sobte Jesús ens està recomanant fer com aquells que s’apropien indegudament de béns aliens. “Guanyem amics a costa de la riquesa enganyosa, perquè quan desaparegui, trobem qui us rebi eternament a casa seva.”

¿Què vol dir riquesa enganyosa? Tota la riquesa, petita o gran, és enganyosa, perquè li acostumem a donar un valor que realment no té, “perquè quan desaparegui (qui se l’emporta?) trobem qui us rebi eternament a casa seva”. Però, qui viu eternament? sols el que És.

El segon punt: “No podem ser servidors de Déu i de les riqueses”

Voleu dir que en el fons no estem més adherits a les riqueses que a Déu? Aprofundim, fem silenci, contemplen i de debò trobarem la llum.

Angelina i Josep

21 de setembre de 2019

Nou curs

Benvolguts,

Amb la celebració de la “Diada”, l’onze de setembre, i la tornada dels infants a l’escola, el curs poc a poc va reprenent el seu ritme normal. També a la nostra comunitat anem reiniciant les activitats. Aquesta setmana comencen les inscripcions a la catequesi i el divendres dia 27 ens trobarem el Consell Pastoral per fixar els objectius del curs.

El perill que tenim en programar l’inici del curs és el de caure en la rutina i posar-nos els mateixos objectius que els altres anys. És cert que costa molt ser creatius, i es fa difícil trobar noves activitats o nous reptes. Ara bé, no ens podem resignar a anar fent, i com diu l’adagi , “qui dia passa, any empeny”. Ja que cada curs és diferent, cada any té nous desafiaments. Com deia el recordat Papa Sant Joan XXIII, hem d’estar atents als ”signes dels temps”.

La nostra comunitat té el deure de saber detectar aquests signes dels temps. I aquí és on hi juga un paper indispensable la pregària. Som conscients que l’Esperit continua parlant-nos per mitja de les persones, dels esdeveniments. Pregària per poder escoltar el que l’Esperit ens diu i demana per a aquest curs 2019-2020. Si sabem donar resposta al que l’Esperit diu a la nostra comunitat, aquest curs, encara que aparentment les activitats siguin les mateixes dels altres anys, el viurem d‘una forma nova.

Un dels reptes del nou any, és com fem que l’Evangeli sigui significatiu per als nostres amics i veïns. Ens adonem que, per molts motius, l’Església catòlica cada vegada és menys rellevant en la nostra societat. Una prova simptomàtica d’aquesta poca rellevància de l’Església, és que l’importantíssim viatge del Papa Francesc per Àfrica, no ha tingut cap ressò en els nostres mitjans de comunicació. Al desprestigi de l’Església, també hi han ajudat els escàndols sexuals, el fet que a vegades la seva moral, especialment la sexual, per a molts està desfasada, un llenguatge litúrgic no sempre comprensible, el paper de la dona, etc. Ara bé, malgrat les critiques que es puguin fer a l’Església, Jesús i el seu missatge d’alliberament i esperança no perden mai vigència, ans el contrari.

Ens ha de preocupar l’allunyament massiu de joves i persones de mitjana edat de l’Església. Per part nostra hem d’intensificar la bona feina que ja es fa des de la catequesi. Un dels grans desafiaments que tenim és la transmissió de la fe a les noves generacions.

Un altre motiu de preocupació és la situació social i política del nostre país. No m’hi allargo, tots sabem els moments convulsos que viu Catalunya i som molts els qui patim pels presos i pel seu futur. Com a comunitat, no podem viure d’esquenes a aquesta realitat. En la comunitat hi té cabuda tothom, independentment de les ideologies polítiques. No hem de fer política, però sí que cal que defensem els drets de les persones.

I sobretot, no ens podem oblidar dels pobres, dels malalts, dels qui sofreixen, dels immigrants que venen a casa nostra buscant una vida digna; en una paraula: els petits i els que sofreixen han de ser al centre de tot.

A escala de la Diòcesi, haurem de fer estrets els llaços de comunió amb la nostra Església local, tot treballant el Pla pastoral Diocesà vigent.

I molt més. Com informava al principi d’aquest escrit, el divendres 27, ens reunim el Consell Pastoral, ja informarem del seu treball.

Aparentment tot és igual, però tot ha de ser nou.

19 de setembre de 2019

Laudato si, sobre la cura de la casa de tots (7)

Al mateix temps, el pensament judeo-cristià va desmitificar la natura. Sense deixar d’admirar-la per la seva esplendor i la seva immensitat, ja no li va atribuir un caràcter diví. D’aquesta manera es destaca encara més el nostre compromís davant d’ella. Un retorn a la natura no pot ser a costa de la llibertat i la responsabilitat de l’ésser humà, que és part del món amb el deure de conrear les seves pròpies capacitats per a protegir-lo i desenvolupar les seves potencialitats. Si reconeixem el valor i la fragilitat de la natura, i alhora les capacitats que el Creador ens va atorgar, això ens permet posar fi avui al mite modern del progrés material sense límits. Un món fràgil, amb un ésser humà a qui Déu confia la seva cura, interpel•la la nostra intel•ligència per a reconèixer com hauríem d’orientar, conrear i limitar el nostre poder.

Avui creients i no creients estem d’acord que la terra és essencialment una herència comuna, els fruits de la qual han de beneficiar tothom. Per als creients, això es converteix en una qüestió de fidelitat al Creador, perquè Déu va crear el món per a tots. Per consegüent, qualsevol plantejament ecològic ha d’incorporar una perspectiva social que tingui en compte els drets fonamentals dels més postergats. El principi de la subordinació de la propietat privada a la destinació universal dels béns i, per tant, el dret universal al seu ús és una «regla d’or» del comportament social, i el «primer principi de tot l’ordenament ètico-social». La tradició cristiana mai no ha reconegut com a absolut o intocable el dret a la propietat privada i ha subratllat la funció social de qualsevol forma de propietat privada. Sant Joan Pau II va recordar amb molt èmfasi aquesta doctrina, dient que «Déu ha donat la terra a tot el gènere humà perquè aquesta sustenti tots els seus habitants, sense excloure ningú ni privilegiar ningú». Són paraules denses i fortes. Va remarcar que «no seria veritablement digne de l’home un tipus de desenvolupament que no respectés i promogués els drets humans, personals i socials, econòmics i polítics, incloent-hi els drets de les nacions i dels pobles». Amb tota claredat explicà que «l’Església defensa, sí, el legítim dret a la propietat privada, però ensenya amb no menor claredat que sobre tota propietat privada hi grava sempre una hipoteca social, perquè els béns serveixin a la destinació general que Déu els ha donat». Per tant, afirmà que «no és conforme amb el designi de Déu usar aquest do de tal manera que els seus beneficis afavoreixin només uns pocs». Això qüestiona seriosament els hàbits injustos d’una part de la humanitat.

Podem dir, doncs, que, en l’origen de moltes dificultats del món actual, hi ha primer de tot la tendència, no sempre conscient, a constituir la metodologia i els objectius de la tecnociència en un paradigma de comprensió que condiciona la vida de les persones i el funcionament de la societat. Els efectes de l’aplicació d’aquest motlle a tota la realitat, humana i social, es constaten en la degradació de l’ambient, però aquest és tan sols un signe del reduccionisme que afecta la vida humana i la societat en totes les seves dimensions. Cal reconèixer que els objectes producte de la tècnica no són neutres, perquè creen un entramat que acaba condicionant els estils de vida i orienten les possibilitats socials en la línia dels interessos de determinats grups de poder. Certes eleccions que semblen purament instrumentals, en realitat són eleccions sobre la vida social que es vol desenvolupar.



18 de setembre de 2019

DONA I ESGLÉSIA - Número extraordinari d’Estiu-Tardor de El Pregó

Es tracta d’un número extraordinari pel que fa a l’edició de El Pregó, però també extraordinari pel seu contingut. Un quadern de 24 pàgines en el qual nou dones posen al dia un tema tossudament etern de la jerarquia de l’Església que en l’actualitat no s’aguanta ni amb pinces.

És de lectura del tot recomanable perquè ens situa en l’òrbita del que hauria de ser un món plural en el qual la dona estigués en un pla de total igualtat amb l’home a tots els nivells.

Prou sabem que això ja està passant en molts àmbits de la societat occidental, per més que encara estem molt lluny d’aconseguir-ho en plenitud. Però pel que fa a l’Església fa la impressió que el temps s’hagi aturat; no parlem ja ni d’anys ni de segles, som allà on érem a la primeria dels temps. La dona no compta i en canvi la seva presència a l’Església és universal, això sí, però, sempre a l’ombra, invisible per un conjunt d’homes que li neguen el pa i la sal.

Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist, Gàlates 3:28. Ho diu Sant Pau! en una carta al gàlates probablement dels anys 56-57. No hi ha home ni dona, i dos mil anys després continuem com si res.

Sefa Amell, Glòria Barrete, Montserrat Camps Gaset, Magda Tomàs i Ribes, Maite Cura, Natàlia Reverdin Effront, Noemí Cortés i Roca, Elisabeth Schüssler Fiorenza i Montserrat Morera són les autores de sengles articles sobre aquest tema tan punyent que ens implica a tots i que més tard o més d’hora l’Església haurà de resoldre.

De moment el tema està bloquejat perquè els darrers Sants Pares l’han donat per tancat adduint que una dona no podrà ostentar mai el rol d’un home que celebra l’Eucaristia “in persona Christi” perquè Crist era un home. Com molt bé diu Sefa Amell: “ens podem demanar: ¿el cos de Crist ressuscitat, immaterial, conserva els trets de masculinitat que el diferencien de la dona?”

Josep Maria Lari

17 de setembre de 2019

Relleu en la correcció del Full Informatiu

La nostra comunitat amb la devoció cristiana per damunt de tot, s’ha distingit sempre per la seva catalanitat i progressisme, virtuts de les quals el nostre Full Informatiu n’ha estat un exemple clar. D’aquí que el seu text hagi d’estar revisat amb molta cura perquè la seva edició sigui sempre correcte.

D’això se n’ha ocupat fins ara la Berta Castellet que ho ha fet sempre amb gran pulcritud. Però tot té una fi i la Berta ha decidit deixar de fer-ho després de més de 15 anys de dedicació. Pren el relleu l’Helena Cots, redactora i traductora, que ja havia participat una llarga temporada com a ponent de les “Reflexions a la Paraula de Déu” de la primera pàgina del Full.

Li donem la benvinguda i a la Berta li agraïm de tot cor el compromís que ha dut a terme fins ara.

14 de setembre de 2019

Reflexions a la Paraula de Déu

Començo aquest escrit quan encara no hem celebrat la Diada i ho faig amb la convicció plena que la nostra festa ha estat un èxit de participació, de pau, de reivindicació i de clam per la llibertat dels nostres presos i el dret a decidir com a nació que som.

Avui l’evangeli ens presenta unes paràboles que són la justícia de Déu de les quals la que més m’agrada és la del fill pròdig. Sempre em ve a la memòria el quadre tan expressiu del pintor Rembrandt i sembla que vegi la mà ampla del pare sobre l’espatlla del fill que ha tornat.

En el món d’avui, el més normal seria que el pare en comptes de celebrar la tornada del fill disbauxat, el fes fora de la finca o el destinés a cuidar els porcs. Em diríeu que malgrat tot avui trobem que hi ha excepcions molt meritòries semblants al relat de l’evangeli. És evident que, si la societat ho perdonés tot, segurament tindríem més problemes dels que tenim ara i per això existeixen les normes, per facilitar una convivència suportable. Això significa que les normes són instruments al servei del poble i no a l’inrevés. El que és d’una categoria superior a les normes és el diàleg que representa allunyar-se de l’autoritarisme, com fa el pare de l’evangeli quan es posa al nivell del seu fill malgrat la seva vida equivocada.

Avui la justícia fa servir més la venjança que no pas el diàleg i l’exemple més clar és el judici de la vergonya. I els seus jutges procuraran recargolar els sentit de les lleis per poder donar una condemna exemplar. Aquí les normes no estan al servei del poble sinó al servei del poder d’una manera més o menys amagada. Tenir el poder és una temptació molt gran per dirigir el poble en benefici propi i permet perpetuar-se en el seient. Fins i tot poden arribar a pensar que el seu poder ve per la G. (la gràcia) de Déu. Hem vist moltes monedes on els monarques s’atribueixen aquesta gràcia. Un cas paradigmàtic d’aquesta figura és aquell que es va rebel·lar contra el poder legítim, que es va atribuir la capacitat de ser el senyor de la vida i de la mort i que matava simplement amb la paraula “Enterado”, aquell que va aconseguir una fortuna immensa amb donatius forçats i tot això ho va convertir en una “cruzada”. Tinc una moneda d’argent de 100 pessetes que diu: “Francisco Franco Caudillo de España por la G. de Dios”. Si això no és una blasfèmia no sé què ho és.

Tornem a l’evangeli d’avui i si perdonem estimant, com fa el pare del quadre de Rembrandt, no hi ha res millor.

Procuro oblidar-me del desori de tota la nostra humanitat on hi ha de tot menys estimació, i menys encara perdó, i on abunda l’autoritarisme. I, en el meu petit món, haig de recordar de tant en tant el quadre de Rembrandt.

Àngel Oliva

13 de setembre de 2019

Missatge del Sant Pare Francesc per a la Jornada Mundial d'Oració per a la Cura de la Creació

Cada 1 de setembre es celebra la Jornada Mundial d’ Oració per a la Curta de la Creació, establerta així pel papa Francesc l’any 2015, en consonància amb el tema tractat a la seva encíclica Laudato Si sobre la cura de la casa comú.

Tot seguit es reprodueix el missatge del papa Francesc en motiu de la Jornada d’enguany.

També s'hi pot accedir clicant aquí.

«Dios vio que era bueno» (Gn 1,25). La mirada de Dios, al comienzo de la Biblia, se fija suavemente en la creación. Desde la tierra para habitar hasta las aguas que alimentan la vida, desde los árboles que dan fruto hasta los animales que pueblan la casa común, todo es hermoso a los ojos de Dios, quien ofrece al hombre la creación como un precioso regalo para custodiar.

Trágicamente, la respuesta humana a ese regalo ha sido marcada por el pecado, por la barrera en su propia autonomía, por la codicia de poseer y explotar. Egoísmos e intereses han hecho de la creación —lugar de encuentro e intercambio—, un teatro de rivalidad y enfrentamientos. Así, el mismo ambiente ha sido puesto en peligro, algo bueno a los ojos de Dios se ha convertido en algo explotable en manos humanas. La degradación ha aumentado en las últimas décadas: la contaminación constante, el uso incesante de combustibles fósiles, la intensiva explotación agrícola, la práctica de arrasar los bosques están elevando las temperaturas globales a niveles alarmantes. El aumento en la intensidad y frecuencia de fenómenos climáticos extremos y la desertificación del suelo están poniendo a dura prueba a los más vulnerables entre nosotros. El derretimiento de los glaciares, la escasez de agua, el descuido de las cuencas y la considerable presencia de plásticos y microplásticos en los océanos son hechos igualmente preocupantes, que confirman la urgencia de intervenciones que no pueden posponerse más. Hemos creado una emergencia climática que amenaza seriamente la naturaleza y la vida, incluida la nuestra.

En la raíz, hemos olvidado quiénes somos: criaturas a imagen de Dios (cf. Gn 1,27), llamadas a vivir como hermanos y hermanas en la misma casa común. No fuimos creados para ser individuos que mangonean; fuimos pensados y deseados en el centro de una red de vida compuesta por millones de especies unidas amorosamente por nuestro Creador. Es la hora de redescubrir nuestra vocación como hijos de Dios, hermanos entre nosotros, custodios de la creación. Es el momento de arrepentirse y convertirse, de volver a las raíces: somos las criaturas predilectas de Dios, quien en su bondad nos llama a amar la vida y vivirla en comunión, conectados con la creación.

Por lo tanto, insto a los fieles a que se dediquen en este tiempo a la oración, que a partir de una oportuna iniciativa nacida en el ámbito ecuménico se ha configurado como Tiempo de la creación: un período de oración y acción más intensas en beneficio de la casa común que se abre hoy, 1 de septiembre, Jornada Mundial de Oración por el Cuidado de la Creación, y finalizará el 4 de octubre, en memoria de san Francisco de Asís. Es una ocasión para sentirnos aún más unidos con los hermanos y hermanas de las diferentes denominaciones cristianas. Pienso, de modo particular, en los fieles ortodoxos que llevan treinta años celebrando esta Jornada. Sintámonos también en profunda armonía con los hombres y mujeres de buena voluntad, llamados juntos a promover, en el contexto de la crisis ecológica que afecta a todos, la protección de la red de la vida de la que formamos parte.

12 de setembre de 2019

Laudato si, sobre la cura de la casa de tots (6)

Sobre moltes qüestions concretes l’Església no té per què proposar una paraula definitiva i entén que ha d’escoltar i promoure el debat honest entre els científics, respectant la diversitat d’opinions. Però n’hi ha prou de mirar la realitat amb sinceritat per a veure que hi ha una gran deterioració de la nostra casa de tots. L’esperança ens invita a reconèixer que sempre hi ha una sortida, que sempre podem reorientar el rumb, que sempre podem fer alguna cosa per resoldre els problemes. Tanmateix, semblen advertir-se símptomes d’un punt ruptura, a causa de la gran velocitat dels canvis i de la degradació, que es manifesten tant en catàstrofes naturals regionals com en crisis socials o àdhuc financeres, donat que els problemes del món no poden analitzar-se ni explicar-se de forma aïllada. Hi ha regions que ja estan especialment en risc i, més enllà de qualsevol predicció catastròfica, el cert és que l’actual sistema mundial és insostenible des de diversos punts de vista, perquè hem deixat de pensar en els fins de l’acció humana: «Si la mirada recorre les regions del nostre planeta, de seguida ens adonem que la humanitat ha defraudat les expectatives divines».

Si tenim en compte la complexitat de la crisi ecològica i les seves múltiples causes, hauríem de reconèixer que les solucions no poden arribar des d’una única manera d’interpretar i transformar la realitat. També és necessari acudir a les diverses riqueses culturals dels pobles, a l’art i a la poesia, a la vida interior i a l’espiritualitat. Si de debò volem construir una ecologia que ens permeti de guarir tot el que hem destruït, llavors cap branca de les ciències i cap forma de saviesa no pot ser apartada, tampoc la religiosa amb el seu propi llenguatge. A més, l’Església Catòlica està oberta al diàleg amb el pensament filosòfic, i això li permet produir diverses síntesis entre la fe i la raó. Pel que fa a les qüestions socials, això es pot constatar en el desenvolupament de la doctrina social de l’Església, que és cridada a enriquir-se cada vegada més a partir dels nous desafiaments.

No som Déu. La terra ens precedeix i ens ha estat donada. Això permet de respondre a una acusació llançada al pensament judeo-cristià: s’ha dit que, des del relat del Gènesi que invita a «dominar» la terra (cf. Gn 1,28), s’afavoria l’explotació salvatge de la natura presentant una imatge de l’ésser humà com a dominant i destructiu. Aquesta no és una correcta interpretació de la Bíblia com l’entén l’Església. Si és veritat que algunes vegades els cristians hem interpretat incorrectament les Escriptures, avui hem de rebutjar amb força que, del fet de ser creats a imatge de Déu i del mandat de dominar la terra, se’n dedueixi un domini absolut sobre les altres criatures. És important llegir els textos bíblics en el seu context, amb una hemenèutica adequada, i recordar que ens conviden a «treballar i tenir cura» del jardí del món (cf. Gn 2,15). Mentre «treballar» significa conrear, llaurar o forjar, «tenir cura» significa protegir, custodiar, preservar, guardar, vigilar. Això implica una relació de reciprocitat responsable entre l’ésser humà i la natura. Cada comunitat pot agafar de la bondat de la terra el que necessita per a la seva supervivència, però també té el deure de protegir-la i de garantir la continuïtat de la seva fertilitat per a les generacions futures. Perquè, en definitiva, «la terra és del Senyor» (Sl 24,1), a ell pertany «la terra i tot el que conté» (Dt 10,14). Per això, Déu nega tota pretensió de propietat absoluta: «La terra no es pot vendre a perpetuïtat, perquè la terra és meva, i vosaltres sou forasters i hostes a la meva terra» (Lv 25,23).

Papa Francesc

11 de setembre de 2019

Catequesi d'infants 2019/2020

* Catequesi SETMANAL d’infants: dilluns de 18h. a 19’15
Inici: Dilluns 7 d’octubre de 2019

* Catequesi FAMILIAR, pares i fills: un diumenge al mes de 10’45 a 12h.
Celebració de l’Eucaristia: de 12’15 a 13h.

Inscripcions presencials: 18 i 19 de setembre, de 17’30h. a 19’30h.

Inscripcions on-line (clicant aquí), fins el 30 de setembre, obertes a tothom. Les noves famílies podran escollir preferència de torn A o B a la familiar, però segons els inscrits es confirmarà quin grup se’ls assigna.


Calendari trobades Catequesi Familiar:


CATEQUESI GRUP A
CATEQUESI GRUP B
TEMA
OCTUBRE 2019
20/10/2019
27/10/2019

TOTS SANTS

NOVEMBRE 2019
17/11/2019
24/11/2019

ADVENT

DESEMBRE 2019

15/12/2019

22/12/2019
NADAL

GENER 2020

19/1/2020
26/1/2020
EPIFANIA + MISSATGE DE JESÚS

FEBER 2020

9/2/2020
16/2/2020
QUARESMA
MARÇ 2020
15/3/2020
22/3/2020

SETMANA SANTA+PERDÓ
ABRIL 2020
26/04/2020
Trobada dels dos
Grups a Valldonzella
26/04/2020
Trobada dels dos
Grups a Valldonzella
PASQUA
MAIG 2020
17/5/2020

Trobada i Comunions
24/5/2020

Trobada i Comunions
PENTECOSTA
JUNY 2020
14/06/2020
Grup A + Grup B
Celebració final de curs
14/06/2020
Grup A + Grup B
Celebració final de curs
TRINITAT


10 de setembre de 2019

Quarta edició de la Nit de les Religions

Els dies 14 i 15 de setembre tindrà lloc la quarta edició de La Nit de les Religions a Barcelona. Seran dos dies de portes obertes i d’activitats organitzades per conèixer i interaccionar amb la diversitat de conviccions, tradicions espirituals i confessions de molts veïns i veïnes de la ciutat.

Entre les activitats organitzades, hi ha previstes visites guiades, tallers, actuacions musicals i teatrals, conferències i degustacions de menjar típic. Podeu trobar el programa d’activitats en el següent enllaç:
https://ajuntament.barcelona.cat/oficina-afers-religiosos/ca/noticia/per-quart-any-la-nit-de-les-religions-torna-a-barcelona

La iniciativa ha estat organitzada per l‘Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós i Interconviccional (AUDIR), amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona i l’Obra Social de “la Caixa”.

8 de setembre de 2019

Reflexions a la Paraula de Déu

Com podria l’Amor no ser estimat?

L’Església avui ens convida a meditar l’Evangeli que ens relata Lluc (14, 25-33), el deixeble de Sant Pau, a qui anomena «el metge estimat» i «l’únic que s’ha quedat amb mi» (Col 4,14 i 2 Tm 4,11). Veiem com Lluc va ser fidel al que va escoltar de Pau: ens en va deixar constància amb el seu relat i el seu exemple de vida.

La primera part d’aquest Evangeli d’avui ens parla de que hem d’estimar a Déu sobre totes les coses, fins i tot, la pròpia vida; i afegeix «Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu».
Segles més tard Benet XVI ens diu «Amor a Déu i al proïsme són inseparables, són un únic manament».*

Aquest manament que ens sembla tan difícil i dur de seguir, queda aclarit a (Mt 11,28-30): «En aquell temps, Jesús digué: Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera».

Al comentari de l’Evangeli d’avui, a Espai sagrat trobem les paraules de Jaume Roig, sí «Jesús no ha vingut a que jo renunciï a tot, sinó que el trobi en tot i sàpiga viure la seva trobada i els seus valors en la història de cada dia».**

Tota la humanitat ha tingut sempre necessitat de Déu; ens ho recorda el bisbe Torras i Bages que va escriure: «La necessitat de Déu és una de les primeres necessitats humanes». ***

Déu és amor, és un Pare bo que ens ha creat, l’ésser humà és la prova del seu infinit amor. Així, doncs, no ens demana res que no ens hagi donat per endavant i amb escreix.

Sant Bernat va deixar escrit «Com podria l’Amor no ser estimat?» (Sobre el Càntic dels Càntics).****

Tots els pares volem que els nostres fills ens estimin i segueixin els nostres consells: no desitgem, doncs, el mateix que Déu ens demana en aquest Evangeli?

Rosa Maria Olivella

***********************************************
* Benet XVI. Déu és amor, p. 36
**Roig, Jaume. Espai sagrat. https://www.espaisagrat.org/node/186963
***Alimbau i Argila, Josep Maria. Paraules per al silenci, p. 68
**** https://www.esglesiabarcelona.cat/santoral/20-dagost/

5 de setembre de 2019

Laudato si, sobre la cura de la casa de tots (5)

Avui advertim, per exemple, el creixement desmesurat i desordenat de moltes ciutats que s’han fet insalubres per a viure-hi, a causa no solament de la contaminació originada per les emissions tòxiques, sinó també del caos urbà, dels problemes del transport, i de la contaminació visual i acústica. Moltes ciutats són grans estructures ineficients que gasten energia i aigua en excés. Hi ha barris que, encara que hagin estat construïts recentment, estan congestionats i desordenats, sense espais verds suficients. No és propi d’habitants d’aquest planeta viure cada vegada més inundats de ciment, asfalt, vidre i metalls, privats del contacte físic amb la natura.

La injustícia no afecta sols individus, sinó països sencers, i obliga a pensar en una ètica de les relacions internacionals. Perquè hi ha un veritable «deute ecològic», particularment entre el Nord i el Sud, relacionat amb desequilibris comercials amb conseqüències en l’àmbit ecològic, com també en l’ús desproporcionat dels recursos naturals dut a terme històricament per alguns països. Les exportacions d’algunes matèries primeres per a satisfer els mercats en el Nord industrialitzat han produït danys locals, com la contaminació amb mercuri en la mineria de l’or o amb diòxid de sofre en la del coure, etc. Especialment cal computar l’ús de l’espai ambiental de tot el planeta per a dipositar-hi residus gasosos que s’han anat acumulant durant dos segles i han generat una situació que ara afecta tots els països del món. L’escalfament originat per l’enorme consum d’alguns països rics té repercussions en els llocs més pobres de la terra, especialment a l’Àfrica, on l’augment de la temperatura unit a la secada fa estralls en el rendiment dels conreus. S’hi afegeixen els danys causats per l’exportació cap als països en desenvolupament de residus sòlids i líquids tòxics i per l’activitat contaminant d’empreses que fan en els països menys desenvolupats el que no poden fer en els països que els aporten capital: «Constatem que sovint les empreses que actuen així són multinacionals, que fan aquí el que no se’ls permet en països desenvolupats o de l’anomenat primer món. Generalment, en cessar les seves activitats i en retirar-se, deixen grans passius humans i ambientals, com la desocupació, pobles sense vida, esgotament d’algunes reserves naturals, desforestació, empobriment de l’agricultura i ramaderia locals, cràters, turons triturats, rius contaminats i algunes poques obres socials que ja no es poden sostenir».

Crida l’atenció la feblesa de la reacció política internacional. El sotmetiment de la política davant la tecnologia i les finances es mostra en el fracàs de les Cimeres mundials sobre medi ambient. Hi ha massa interessos particulars i molt fàcilment l’interès econòmic arriba a prevaler sobre el bé comú i a manipular la informació per a no veure afectats els seus projectes. En aquesta línia, el Document d’Aparecida reclama que «en les intervencions sobre els recursos naturals no predominin els interessos de grups econòmics que arrasen irracionalment les fonts de vida». L’aliança entre l’economia i la tecnologia acaba deixant a fora el que no formi part dels seus interessos immediats. Així només podrien esperar-se algunes declamacions superficials, accions filantròpiques aïllades, i fins i tot esforços per mostrar sensibilitat envers el medi ambient, quan en la realitat qualsevol intent de les organitzacions socials per modificar les coses serà vist com una molèstia provocada per il·lusos romàntics o com un obstacle a esquivar.

Papa Francesc

4 de setembre de 2019

Doctrina social de l'Església (V)

Benvolguts,

Començament de setembre, a les portes d’un nou curs. A poc a poc les activitats de la comunitat aniran reemprenent el seu ritme normal.

Encara que potser ens queda lluny, en aquest escrit vull completar el que vaig escriure durant el mes de juliol. Breument, vaig descriure alguns dels trets fonamentals de la Doctrina Social de l’Església (DSE). Ja ho vaig advertir, i ho repeteixo ara, el que els escrits del mes de juliol vaig tractar, només era un tast, molt breu, d’alguns continguts de la DSE. Sóc molt conscient que varen quedar moltes coses al tinter. La finalitat d’aquests escrits no era altra que recordar que l’Església té un ric contingut doctrinal, en el que vol il·luminar l’acció social dels creients. I també posar l’èmfasi de que els que ens gloriem de ser seguidors de Jesús no podem viure al marge dels esdeveniments que marquen la nostra societat.

Si teniu la bondat de recordar els escrits del mes de juliol, veureu que vaig parlar de la dignitat humana, del bé comú, de la destinació universal dels béns. Queden moltes altres qüestions com són: el principi de subsidiarietat, la dignificació del treball, les condicions per la dignificació de la vida política, el valor de la vida, l’ecologia i molts més. El meu desig és fer conèixer aquests ensenyaments socials. No sé si seria molt descabellat, fer una crida a la comunitat per organitzar un curset sobre la DSE. Tant sols és una idea que s’hauria de madurar.

La Doctrina social de l’Església és un cos que va evolucionant amb els temps, ja que ha de donar resposta als desafiaments que les circumstàncies històriques presenten a cada moment. Per aquest motiu, se l’anomena també “ensenyament social de l’Església”(aquesta era la denominació preferida pel Papa Sant Pau VI), ja que el nom de Doctrina, pot donar la falsa idea que és un cos doctrinal, ja tancat.

2 de setembre de 2019

Setembre

Per a molts avui acaben les vacances, per a d’altres tot just comencen, i d’altres, que potser tenim molt a prop, no han disposat ni tan sols d’uns pocs dies per sortir del seu deficient estat. Hi ha moltes raons que ho condicionen, però per sobre de tot l’atur, la pobresa i la malaltia són les causes més freqüents. Fins i tot alguns dels qui sí que hem fet vacances ens hem vist atrapats per episodis feridors de causes molt diverses que no respecten el calendari per aparèixer en el moment menys pensat.

Continuem tenint presos polítics en presó preventiva des de fa dos anys per delictes que no han comés i exiliats per la mateixa raó. Estem a l’espera de la sentència del judici a què van ser sotmesos; l’absolució és l’única resposta acceptable. No obstant això no podem ser massa optimistes i hem d’estar preparats per una sentència condemnatòria. Els nostres governants i entitats cíviques estudien la resposta que haurà de donar el poble de Catalunya en cas que es confirmi aquest supòsit.

El problema de les migracions no cessa. És de lloar la iniciativa de l’església de Santa Anna d’acollir “menes” i donar-los aixopluc al temple.

Les ONGs tenen molts impediments i dificultats per rescatar vides al mar. Se’ls prohibeix actuar amb amenaces de multes, detencions i presó, i els costa molt ser acollits en ports europeus.

La violència de gènere no cessa; casos continuats de dones assassinades a mans d’indesitjables que es creuen amos de les seves vides amb dret a menystenir-les i maltractar-les de forma denigrant. Les xifres són altament preocupants.

I a més el fenomen de les violacions de dones en grup. Fenomen que sembla nou perquè ara es coneix i se’n parla, però no ho és, perquè actualment les dones s’atreveixen a denunciar-los amb la qual cosa el delicte es fa més visible i posa en evidència la brutalitat d’un masclisme ferotge.

A casa nostra tenim per davant un nou curs, i tot i que encara és d’hora podem dir que la maquinària ja s’està posant en marxa. Aviat hi haurà la primera reunió del Consell Pastoral renovat amb la incorporació de quatre nous membres, que fixaran el rumb del curs valorant-ne les prioritats.

Possiblement la setmana que ve podrem anunciar les dates dels dies d’inscripció a la Catequesi d’infants així com el calendari de la Catequesi familiar per a tot el curs.

També començaran aviat les inscripcions per a l’Agrupament Escolta Joan Maragall i per a l’Esplai Sant Ildefons, després d’haver assolit amb èxit els campaments d’estiu amb els quals van tancar les seves activitats el curs passat.

Disposem-nos, doncs, a ser actius dins la comunitat, per dur a bon terme el nou curs.

Josep Maria Lari

31 d’agost de 2019

Reflexions a la Paraula de Déu

Jesús era agosarat i no es tallava a l’hora de posar preguntes que de vegades eren de difícil resposta. Aquesta vegada en un entorn de festa i de convidats a casa d’un dels principals dels fariseus va preguntar a aquells homes abans de dinar, com qui no vol la cosa: és permès o no de curar en dissabte?

Allí hi havia mestres de la llei i fariseus que van callar per no comprometre’s. Tots tenien por de quedar malament davant dels altres personatges importants i no es volien manifestar. Però Jesús s’hi encarà: No trauríeu del pou el vostre fill perquè era dissabte? Ni tan sol el vostre bou si hi hagués caigut? Els convidats callaven... és clar que sabien la resposta però davant de la concurrència no volien dir què pensaven. Ells eren bons complidors de la llei!

A més Jesús que els tenia al davant havia vist com els convidats havien triat els primers llocs i s’hi havien assegut. I els va dir: si et conviden a unes noces no seguis mai als primers llocs, no sigui que l’amo que t’ha convidat no vingui fins a tu i davant de tothom et digui : “cedeix-li el teu lloc. És més important que tu”, fent-te passar vergonya davant de tots els convidats. És una recomanació plena de sentit comú.

Jesús amb aquestes paraules ens invita a trencar les lleis establertes per més tradicionals i esteses que siguin, en el cas que siguin injustes. Treure el fill d’un pou és primer que seguir la llei al peu de la lletra, que ho prohibia perquè era dissabte. Jesús no és inhumà, té un cor matern i no pot permetre que un fill es faci mal per una caiguda estúpida i per una llei encara més estúpida.

Jesús demostra que té el cap ben posat i que ordena les coses amb criteri intel·ligent. Moltes vegades s’han fet disbarats per no trencar algunes coses: lleis obsoletes, costums aberrants, malentesos, mentre que Jesús té el cap ben posat i no deixa que el seu criteri quedi diluït per coses que no tenen importància. Podríem posar exemples ben actuals que son al cap de tothom.

Sefa Amell

29 d’agost de 2019

Laudato si, sobre la cura de la casa de tots (4)

Els recursos de la terra també són actualment depredats a causa de formes immediatistes d’entendre l’economia i l’activitat comercial i productiva. La pèrdua de selves i boscos implica al mateix temps la pèrdua d’espècies que podrien significar en el futur recursos summament importants, no sols per a l’alimentació, sinó també per a la curació de malalties i per a múltiples serveis. Les diverses espècies contenen gens que poden ser recursos clau per a resoldre en el futur alguna necessitat humana o per a regular algun problema ambiental.

La cura dels ecosistemes suposa una mirada que vagi més enllà del que és immediat, perquè quan només es busca un rèdit econòmic ràpid i fàcil, a ningú no li interessa realment la seva preservació. Però el cost dels danys que s’ocasionen per la descurança egoista és moltíssim més alt que el benefici econòmic que es pugui obtenir. En el cas de la pèrdua o el dany greu d’algunes espècies, estem parlant de valors que excedeixen tot càlcul. Per això, podem ser testimonis muts de gravíssimes injustícies quan hom pretén obtenir importants beneficis fent pagar a la resta de la humanitat, present i futura, els altíssims costos de la degradació ambiental.

Si tenim en compte que l’ésser humà també és una criatura d’aquest món, que té dret a viure i a ser feliç, i que a més té una dignitat especialíssima, no podem deixar de considerar els efectes de la degradació ambiental, de l’actual model de desenvolupament i de la cultura del rebuig en la vida de les persones.

Papa Francesc

27 d’agost de 2019

Biblista i ermità

Entrevista a Josep Rius-Camps, teòleg, biblista i rector de l'ermita de Sant Pere de Reixac, i conductor del grup de Reflexió Bíblica de la nostra parròquia.

24 d’agost de 2019

Reflexions a la Paraula de Déu

La porta és estreta, i a més, el cap de casa la tancarà

Encongeix el cor aquest fragment de l’Evangeli de Lluc, i m’espanta la possibilitat de trobar-me en la situació que descriu i veure’m abocat a la possibilitat de privació de la vida eterna.

Hi he pensat molt abans de començar a escriure perquè tinc com a premissa bàsica i inqüestionable l’amor i la misericòrdia de Déu, i per això em dic amb una certa incredulitat: -Això no pot ser possible.

I al mateix temps em pregunto: -Si realment crec que no és possible, perquè Jesús ho afirma amb aquesta contundència?

Anem a pams, qui més qui menys pot tenir experiència d’haver hagut de passar per una porta petita (o estreta) enmig d’una aglomeració de gent que pugna per entrar a algun lloc: un estadi de futbol, un concert multitudinari, una visita turística, etc. També tenim experiència que alguna vegada ens han tancat la porta als nassos després de molta estona de fer cua quan ja quasi estàvem arribant. I, perquè no, també alguna vegada ens haurem quedat amb un pam de nas quan esperàvem ser convidats a alguna festa i ningú no s’ha recordat de nosaltres.

Descric unes experiències possibles fàcilment identificables, amb les que intento justificar la meva angoixa... Però, és realment això el que Jesús vol??

Que n’és de diferent aquest fragment de l’evangeli de Lluc d’aquest altre fragment del llibre de l’Apocalipsi, amb el que vull contrastar-lo per més que no correspongui a les lectures d’avui: “Ell eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment. Perquè les coses d’abans han passat.”

No són molt més seductores aquestes paraules?

I tanmateix, tant les unes com les altres són Paraula de Déu!

On rau, doncs, la diferència tant en el to com en la forma?

El Misteri, així amb majúscula, depassa molt la nostra capacitat de discerniment.
Això no obstant, és molt més raonable el que comporta creure en el Regne de Déu, aquest Regne que Jesús ha vingut a anunciar amb tanta fermesa i que ens empeny a la conversió de cor sense que sigui massa important la forma d’expressar-ho; perquè si com he dit abans el seu amor i la seva misericòrdia són un tresor molt preuat, res no ens pot fer por, ben al contrari, ens cal confiar sempre en la seva Paraula salvadora, tenint molt clar que la conversió que Ell vol i espera de nosaltres no és només una decisió puntual i aïllada d’un moment d’il•luminació, és l’inici d’un camí que ha de durar tota la vida.

Josep Maria Lari