Comunitat Eclesial de Sant Ildefons. c/Madrazo, 92 08021 Barcelona Telèfon: 93 209 73 63 / 93 209 43 28
email: santildefons100@arqbcn.org / twitter: @Sant_Ildefons
Parròquia agermanada amb la de Sant Paulí de Nola, del barri del Besòs


18 d’agost de 2018

Reflexions a la Paraula de Déu


Continuem llegint fragments del capítol 6 de l'Evangeli de Sant Joan. Capítol conegut com el sermó del Pa de Vida. Avui , Jesús ens ha sorprès amb afirmacions, que per la seva rotunditat, es feien incomprensibles als seus oients.

La primera d'aquestes afirmacions és: Jo sóc el pa viu, baixat del cel. Qui menja d’aquest pa, viurà per sempre. El Senyor s'identifica amb el pa. Pels seus oients el pa significava l'aliment pel que havien de treballar de sol a sol, el cansament de la feina diària, la preocupació per alimentar la família, la fam i la malaltia quan aquest faltava. Ara, Jesús, com aquell que no diu res, té la gosadia de dir, que el pa és ell. Un pa que no tant sols satisfà les nostres necessitats de subsistència , sinó que té la virtut de donar-nos la vida. Un pa que no necessita cap tipus de blat, ni de forn, perquè ja ens és donat, i per si no fos poc , s'atreveix a dir, que ha baixat del cel.
La segona afirmació: "Qui menja d’aquest pa, viurà per sempre. Més encara: El pa que jo donaré és la meva carn, perquè doni vida al món."

Cada vegada és més fort, no n'hi ha prou en veure els signes, en creure, ara és tracta de menjar la carn del fill de l'home. Un dels verbs utilitzat es podria traduir per mastegar. Cal mastegar la carn ( o millor dit, el cos). Una carn que ens assegura per sempre la vida. La reacció del jueus fou d'estranyesa i es preguntaven tot esverats: "Com s'ho pot fer aquest, per donar-nos la seva carn per menjar".
Nosaltres, desprès del Dijous sant, estem en millors condicions d'entendre aquestes afirmacions. Quan a nosaltres ens fascina una persona, diem en llenguatge col·loquial, que devorem les seves paraules, però aquí la cosa va més lluny, sabem que la Paraula de Jesús, és ell mateix. Ell és la Paraula de Déu feta carn. Celebrar l'Eucaristia i combregar significa això, entrar en comunió total amb ell. 

Ell, se'ns dóna, amb el Pa i Vi consagrat, i així ens dóna la vida, la vida que no és la biològica, sinó la Vida de Déu, del Déu de l'amor. En L'Eucaristia, no només escoltem la seva Paraula, paraula que ens instrueix, sinó que rebem tota la seva persona. El seu cos, enforteix la nostra existència, la seva sang corre per les nostres venes i ens dóna la vida (cal tenir present que pels jueus la vida es trobava en la sang). Sant Joan ens parla amb un realisme que ens pot sorprendre, suposo que la intenció de l'evangelista és fer-nos adonar que l'Eucaristia no és un ritus, ni un record del passat, sinó que cada vegada que la celebrarem és el mateix Senyor Ressuscitat, que amb una presència misteriosa, però real, se'ns dóna a tots. L'Eucaristia, ens ha de transformar, ens ha d'unir amb tots el creients,  amb tots els homes i dones de bona voluntat, ja que el pa és un del sol, i és donat per a tots.


Volem un món millor, treballem per la pau, estem al costa dels pobres, en definitiva desitgem que la Vida de Déu sigui realitat enmig nostre. L'aliment que ens donarà la força necessària és el Pa viu, baixat del cel.

Josep m Jubany




15 d’agost de 2018

Mn.Xavier de Dou celebra l'aniversari de la seva ordenació

Avui dia 15 d’agost, festivitat de la Mare de Déu, Mn. Xavier de Dou celebrarà el 46è aniversari de la seva ordenació com a diaca que va tenir lloc a Mèxic.

El felicitem ben de cor tot unint-nos a la seva pregària d’acció de gràcies i demanem al Senyor que per molts anys pugui seguir assistint la litúrgia de la nostra comunitat i dirigint la Pastoral de Salut i l’equip de Càritas Parroquial.

14 d’agost de 2018

Aspectes econòmics i financers (2)

II. Consideraciones básicas de fondo
7. Algunas consideraciones elementales son evidentes a los ojos de todos los que, lealmente, tienen presente la situación histórica en la que vivimos; y ello más allá de cualquier teoría o escuela de pensamiento, en cuyas legítimas discusiones este documento no pretende intervenir y a cuyo diálogo, por el contario, desea contribuir, con la conciencia de que no hay recetas económicas válidas universalmente y para siempre.

8. Toda realidad y actividad humana, si se vive en el horizonte de una ética adecuada, es decir, respetando la dignidad humana y orientándose al bien común, es positiva. Esto se aplica a todas las instituciones que genera la dimensión social humana y también a los mercados, a todos los niveles, incluyendo los financieros.

A este respecto cabe señalar que incluso aquellos sistemas que dan vida a los mercados, más que basarse en dinámicas anónimas, elaboradas por tecnologías cada vez más sofisticadas, se sustentan en relaciones, que no podrían establecerse sin la participación de la libertad de los individuos. Resulta claro entonces que la misma economía, como cualquier otra esfera humana, «tiene necesidad de la ética para su correcto funcionamiento; no de una ética cualquiera, sino de una ética amiga de la persona».

11 d’agost de 2018

Reflexions a la Paraula de Déu



La resurrecció

A l'evangeli segons sant Joan d'avui Jesús parla a un grup de jueus i els explica que Ell era el pa vessat del cel. Els jueus murmuraven, no se'l creien de res i tampoc se'l deurien creure quan els deia: -"I els que venen amb mi, jo els ressuscitaré el darrer dia". Segurament jo no soc tan incrèdul com aquells jueus però, quan penso en el tema de la resurrecció, tanco els ulls i dic que això és un misteri. Quan recitem el credo en les eucaristies, diem sempre la frase: creiem en la resurrecció de la carn.

He llegit en una revista científica que en una cova del Marroc es va trobar un crani d'homo sapiens, amb una antiguitat de 300.000 anys. Costa de creure que des d'aquella llunyana època tots els homo sapiens que van néixer i morir (també ens hi podem incloure tots i totes nosaltres) hauran de ressuscitar. Em sembla que no hi cabrem en tota la terra. Potser caldrà ocupar alguna estrella de la nostra galàxia perquè hi ha espai suficient i, segons estudis recents, la nostra galàxia conté més de 1.300 milions d'estrelles, algunes distants de nosaltres a 30.000 anys llum. Això no ho explica tot, segueix essent un misteri, la resurrecció.

No vull pensar en galàxies quan recito el credo. El que sé amb seguretat és que en la nostra terra, entre nosaltres, existeix el misteri, que és allò que no té explicació racional. Un exemple de misteri positiu, i no parlaré dels negatius: fa més de 62 anys que ens vam casar l'Elisa i jo i ens hem estimat sempre malgrat el temperament i el caràcter ben diferents de l'un i de l'altre, amb les petites trontollades que comporta la convivència. Com és possible l'amor en aquestes condicions? En una teoria raonable, el que havia de passar al cap de poc temps de l'enllaç matrimonial, amb aquestes diferències de caràcter i temperament, és que ens hauríem tirat pel cap els plats de porcellana, i no ha estat així, i si no tenim la vaixella completa és per altres motius accidentals. Ja ho veieu, l'amor vertader és un misteri, com ho és l'altruisme, la imaginació, l'enginy i tants d'altres mecanismes de la ment inexplicables. Em fixo en què allò que és misteri positiu és el millor que té la vida i si al misteri l'acompanya la confiança, que és un derivat de la fe, encara millor.

Val la pena tenir present això que diu Jesús: -"Jo soc el pa viu, baixat del cel, qui menja d’aquest pa, viurà per sempre". No penso donar-hi més voltes.
                              Àngel Oliva

8 d’agost de 2018

Aspectes econòmics i financers (1)

Durant aquest mes d'agost anirem reproduint per parts (5) un document de l’Església titulat: Oeconomicae et pecuniariae quaestiones. Consideracions per a un discerniment ètic sobre alguns aspectes de l’actual sistema economicofinancer. Aquest document és la proposta de l’Església per a una nova economia financera que redundi en benefici de tots i no només d’uns quants, i que es va fer públic el passat mes de maig.


I. Introducción

1. Las cuestiones económicas y financieras, nunca como hoy, atraen nuestra atención, debido a la creciente influencia de los mercados sobre el bienestar material de la mayor parte de la humanidad. Esto exige, por un lado, una regulación adecuada de sus dinámicas y, por otro, un fundamento ético claro, que garantice al bienestar alcanzado esa calidad humana de relaciones que los mecanismos económicos, por sí solos, no pueden producir. Muchos demandan hoy esa fundación ética y en particular los que operan en el sistema económico-financiero. Precisamente en este contexto se manifiesta el vínculo necesario entre el conocimiento técnico y la sabiduría humana, sin el cual todo acto humano termina deteriorándose y con el que, por el contrario, puede progresar en el camino de la prosperidad para el hombre que sea real e integral.

2. La promoción integral de cada individuo, de cada comunidad humana y de todas las personas, es el horizonte último de este bien común, que la Iglesia pretende lograr como «sacramento universal de salvación». Esta integridad del bien, cuyo origen y cumplimiento último están en Dios, y que ha sido plenamente revelada en Jesucristo, aquel que recapitula todas las cosas (cf. Ef 1, 10), es el objetivo final de toda actividad eclesial. Este bien florece como anticipación del reino de Dios, que la Iglesia está llamada a anunciar e instaurar en todos los pueblos; y es un fruto peculiar de esa caridad que, como pilar de la acción eclesial, está llamada a expresarse en el amor social, civil y político. Este amor «se manifiesta en todas las acciones que procuran construir un mundo mejor. El amor a la sociedad y el compromiso por el bien común son una forma excelente de la caridad, que no sólo afecta a las relaciones entre los individuos, sino a “las macro-relaciones, como las relaciones sociales, económicas y políticas”. Por eso, la Iglesia propuso al mundo el ideal de una “civilización del amor”». El amor al bien integral, inseparablemente del amor a la verdad, es la clave de un auténtico desarrollo.

4 d’agost de 2018

Reflexions a la Paraula de Déu


Evangeli del pa de vida

A la Missa d’avui escoltarem l’anomenat Evangeli del pa de vida (Jn. 6, 24-35). Ens el relata Joan, el deixeble predilecte de Jesús. L’hem vist, als Evangelis, acompanyant-lo, en moltes i diferents circumstàncies, com per exemple a l’Evangeli que llegirem demà, el de la Transfiguració, on ell pot veure la grandesa de Jesús, i tastar un bocinet de la glòria del cel. El missatge que  ens tramet l’Evangeli d’avui és el gran misteri de l’Eucaristia; que en paraules de l’Abat de Poblet Octavi Vilà en la seva Homilia del dia 29 de maig de 2016 ens diu:

 «Entrem en el misteri de l’amor de Déu, del seu immens amor, de la seva bondat infinita, la saviesa absoluta, la seva bellesa»
També parla de com al poble d’Israel, Déu  «els donà el pa del cel per aliment».
Els homes del temps de Jesús i tots els homes que han existit estem plens de necessitats físiques i espirituals i Jesús ens diu «Jo sóc el pa de vida: qui ve a mi no passarà mai fam i qui creu en mi no tindrà mai set». Jesús sabia que al llarg de tota l’existència patiríem malalties, exilis, èxodes, injustícies...

I amb la institució de l’Eucaristia ens deixa la seva companyia i la seva força que ens acompanyaran tota la vida. Des de la primera comunió, les Eucaristies de la Missa, fins al Viàtic com aliment per al darrer viatge.

També ens ensenyà a resar el Parenostre on demanem el pa de cada dia, i a les Benaurances ens diu «Feliços els qui tenen fam i set de justícia, perquè seran saciats».

Des de Moisès al Sinaí sempre trobem el mateix missatge: creure i estimar. I malgrat els anys passats seguim sense escoltar-lo i oblidant que aquest és el fonament de l’alegria de la nostra fe. I el món continua igual d’inhòspit per a la immensa majoria de la humanitat: que diferent seria el món si tots ho practiquéssim.

En la reciprocitat solidària, en el compromís envers els altres s’expressa la vivència de la presència vital de Jesucrist entre nosaltres»
Eucaristía
Llamados por la luz de Tu memoria, marchamos hacia el Reino haciendo Historia, fraterna y subversiva Eucaristía.
 Pere Casaldàliga

*Ricart, Ignasi, claretià. Vida Diocesana, Bisbat de Tortosa, 2015, núm. 32

Rosa Maria Olivella  

2 d’agost de 2018

Si tots els nostres cossos es convertiran en pols, per què... ?


Doncs sí, la meva reflexió avui serà aquesta, plena de perquès que aniré desgranant. Ho sabem molt bé, que la mort arriba i ho destrueix tot, i aquesta reflexió no és per desanimar a ningú, sinó perquè prenguem consciència de la nostra brevetat i actuem altrament.

Em costa d’entendre actualment que sabent la fi del nostre cos actuem com ho fem. Això no vol dir que no puguem gaudir de la vida abastament, que cuidem bé el nostre cos, que és el vehicle que ens porta pel nostre planeta, i que tinguem l’alegria de tenir la vida, però amb el pensament posat en la nostra finitud, que ens doni el seny que cal per tirar endavant. 

Per què som tan ambiciosos i corruptes alguns, sabent que la pols ho envairà tot? Per què creem tant d’odi i conflicte que malbarata la convivència? Per què tantes discussions i baralles inútils? Per què no es busquen ponts d’entesa per anar trobant el nostre punt de pau? Cada dia estic més esgarrifada de seure davant la televisió i veure tantes desgràcies i conflictes arreu. Em dona molt malestar i aconsegueixen que miri poc les notícies, sabent que em quedo fora del coneixement del que passa. Què hi farem!

Per què tantes guerres i matances que ho arrasen tot per interessos d’alguns? No em cap a dintre el cervell. Per què tants imperis, tanta esclavitud i maltractament a les persones, que condueix a un sofriment enorme? Per què? De quina pasta estem creats que la idea del mal ens persegueix i s’arriben a alts graus de sofriment inútil?

Perdoneu-me aquests pensaments avui, però m’entristeix molt quan miro l’entorn ple d’angoixes que la majoria de vegades creem nosaltres mateixos, i que ens deterioren tant, no tenint present la nostra finitud i de tot el que ens envolta.

La vida és breu, ja ho sabem, però precisament per això l’hauríem de gaudir amb bondat i benestar, perquè és molt bella. I aquestes reflexions em porten a creure en la transcendència per aquest desig de perdurar que portem a dintre i perquè veig absurda la nostra creació per venir a patir una estona on ens ha tocat viure.

L’apologia de l’espiritualitat és bona, perquè ens transforma i ens ajuda a viure millor i amb l’esperança que tots portem dins el cor. Estem vivint temps molt convulsos, com en altres èpoques, i de desànim i buidor, i jo crec que això té una finalitat, que és sacsejar-nos per tal que despertem i no cometem més bajanades que van en contra nostra.

Seria tan feliç de veure despertar la consciència en la majoria d’humans i veure les transformacions positives que arribarien, que no podem ni imaginar! L’amor ho embolcalla tot; per què l’ofeguem per interessos egoistes i minsos que ens enrareixen l’ambient i ho embruten tot? 

Desitjaria de veritat que tots poguéssim anar descobrint el nostre interior, que el tenim adormit, i passéssim d’una vida superficial i frívola a una vida plena de sentit i transcendència, per il·luminar-nos una mica i que el nostre pas per la Terra fos de gaudi i creixement, per aconseguir la fita del nostre esperit després que el cos quedi transformat en pols i en no res. No ens desanimem, però siguem conscients de la realitat.

Mª Teresa Quintana i Riera


31 de juliol de 2018

Anècdotes d’adolescent de l’Àngel Oliva



Classe d’alemany

El senyor Soler, que evidentment no era un padre, impartia aquesta assignatura. L’anglès estava postergat perquè era el temps de l’eufòria franquista i la figura del Hitler era més important que els altres dirigents aliats. El senyor Soler era un bon home, que feia els possibles per fer agradable l’aprenentatge de la llengua alemanya. Tenia un defecte des del punt de vista dels estudiants: no li agradava veure riure els alumnes i això era, per a nosaltres, molt difícil. Ho intentava tot per atraure el nostre interès i ens va voler ensenyar a cantar una cançoneta: Maria zu lieben

Era realment heroic no riure perquè, a més a més, aquell dia havia portat el violí i era difícil per a nosaltres amagar la cara enmig de les veus d’aquella mena de coral, tot i que les rialles quedaven mig ofegades. S’havia d’anar amb compte perquè riure suposava l’expulsió de classe i, a fora, ens trobàvem amb el pare Pujades, que era un home que no reia mai. Si t’expulsaven de classe ja havies rebut, no físicament, però sí que hi havia conseqüències. 

Normalment, sèiem de costat els tres amics de sempre, l’Enric, en Josep Maria i jo. En Josep Maria era el deixeble modèlic: tenia bones notes, era tranquil, sabia contenir les rialles i era un bon amic. Els tres hem mantingut l’amistat fins que l’actualitat ho ha permès. En un moment donat, el senyor Soler es fixa en nosaltres tres –en aquell moment en Josep Maria estava al mig– i, tant l’Enric com jo vam fer un mig somriure. El senyor Soler ens va mirar i va dir: “Un capullo de rosas en medio de la podredumbre”. La podredumbre érem l’Enric i jo. Hi va haver un esclat de rialles, menys l’Enric, en Josep Maria i jo. 

La classe seguia i van començar les expulsions. En un moment donat, malgrat que em tapava la boca i amb el cap mig amagat mirant a terra, se’m va escapar un estrany soroll de la boca. No hi havia dubte que era una rialla. El senyor Soler em va dir: “Usted, que aúlla como un lobo, salga” (es referia a fora de classe). Jo, veient que ja tot estava perdut i que no venia d’un pam, tot rient li vaig dir: “Yo no soy ningún lobo, porque llevo lentes”. Tots els que quedaven a classe es van posar a riure sonorament. Es va acabar la sessió. El pare Pujades no va castigar ningú. 

28 de juliol de 2018

Reflexions a la Paraula de Déu



 El miracle dels pans i els peixos

Està descrit en els quatre evangelis de manera que es pot considerar un relat històric, amb això vull dir que els detalls concorden i que descriuen el mateix episodi. Mateu 14,13-21; Marc 6,32-44; Lluc 9,10-17. 

Jesús i la seva colla de deixebles acabaven de rebre una mala notícia: havien degollat Joan el Baptista per ordre d’Herodes, el rei. Jesús volia reposar en un lloc tranquil, sopar i parlar amb els amics, però la gent que l’havia seguit per la vora del llac era tanta que ja no n’hi cabia més, i s’anava fent de nit. Aquella gent fidel eren unes 10.000 persones o més, força més, comptant les criatures i les dones, cosa que no recull el relat de cap evangelista. El consell dels amics va ser acomiadar tota aquella gent perquè era tard, i enviar-los a buscar-se el sopar i el descans on poguessin.

Però Jesús els diu: doneu-los menjar vosaltres mateixos. Van trobar un noiet -d’entre els que no s’havien comptat- que duia uns pans i uns peixos. Era tot el que tenia i els ho donà. Jesús amb tan poca cosa va celebrar la primera eucaristia: Va beneir el pa, el partí i els el va repartir. Per a tothom n’hi va haver i encara en va sobrar. Diuen que dels bocins sobrants en van omplir dotze cistells. És l’abundància del regal de Jesús amb la col·laboració del noi que no havia estat comptat i dels deixebles. Jesús sí que compta amb la gent per fer el bé. Per a Jesús no n’hi ha d’insignificants perquè tothom val per alguna cosa i el que cal és donar valor a cada persona. No hi ha persones “poca cosa”. Jesús treia de cada una allò que podia ser útil també als altres.

Per sort tenim persones que actuen d’aquesta manera. Tenim Sor Lucia, el Pare Manel, les cooperatives agràries especialitzades, com l’Olivera de Vallbona de les Monges, i, sorprenentment, almenys una companyia de dansa que integra ballarins i ballarines professionals amb persones amb discapacitats diverses. Algunes amb cadires de rodes i altres amb la seva fesomia característica. Tothom hi és comptat i cada un i cada una hi té el seu paper de lluïment.

Sefa Amell

27 de juliol de 2018

1968, l’any que ho canvia tot

Un any més, Cristianisme al Segle XXI organitza una Jornada en el marc de la Universitat Catalana d’estiu (UCE) a Prada de Conflent. Aquest any recordarem alguns esdeveniments que van succeir ara fa 50 anys, és a dir, durant l’any 1968. El títol de la jornada serà: ”1968, l’any que ho canvia tot”.

Per aquesta efemèride hem demanat la col·laboració de persones expertes en els temes a tractar i que, en algun cas, van ser presents en aquests esdeveniments.

La Jornada tindrà lloc el proper 21 d’agost a Prada de Conflent.


Si algú vol ser present en aquesta jornada i vol que fem la gestió de la seva inscripció pot contactar amb nosaltres per correu electrònic o telèfon mòbil.

També es pot fer directament la inscripció en aquesta jornada o a qualsevol altra activitat de la UCE a través d’Internet: www.uce.cat

Per a qualsevol aclariment que pugueu necessitar no dubteu en contactar amb nosaltres a través del mòbil 627 14 22 81.

Programa de la Jornada

09,45 Benvinguda
10,00 Ramon Alcoberro, filòsof.
Maig del 68, consciència radical
10,50 Col·loqui
11,15 Café

11,40 Jordi Porta, doctor honoris causa per la UAB.
Maig del 68, vivència, causes i conseqüències
12,30 Col·loqui
13,00 Dinar

15,30 Aureli Argemí, fundador del CIEMEN.
Aureli M. Escarré, una mort que va ser llavor
16,15 Col·loqui
16,35 Café

16,50 Gaspar Mora, doctor en teologia moral.
Humanae Vitae, un abans i un després del
Magisteri de l’Església
17,35 Col·loqui
18,00 Comiat

Moderador: Lluís Busquets

25 de juliol de 2018

Ha mort Victòria Bartrull

Ens ha deixat la Victòria Bartrull Illa, membre de la nostra comunitat des de fa molts i molts anys. Darrerament una malaltia que no ha pogut superar l’ha allunyada físicament de la comunitat durant massa temps.

Fem un retrocés d’uns quants anys. Eren temps en què els ordinadors estaven encara a les beceroles, i la Victòria, responsable aleshores de l’economia de Sant Ildefons, va saber portar els números amb una perfecció difícil d’igualar, sempre moguda per una estimació per la nostra comunitat fins el darrer minut de la seva vida.

Expressem des d’aquí el nostre més sentit condol a la família.

Descansi en pau.

23 de juliol de 2018

Ha mort Mn. Francesc d'Assis Malgosa i Riera

El dia 10 de juliol, moria a la Residència sacerdotal Sant Josep Oriol, Mn. Francesc d'Assis Malgosa i Riera. Mn. Malgosa va celebrar durant molts anys l'Eucaristia de les 8 del matí a la nostra comunitat. Mn. Malgosa fou, durant la major part del seu ministeri sacerdotal, rector en pobles del Montseny, especialment en el Montnegre.

Va néixer el 16 d'agost del 1926. Sacerdot des del 4 març del 1951. Llicenciat en Teologia. Fou vicari a: Olesa de Montserrat, Sant Josep de Mataró i aSant Miquel del Port. També va ser rector a Sant Martí del Montnegre, on restaurà l'església, transformà la casa rectoral en una llar oberta a persones i a grups, i a Sant Martí de Mosqueroles, on també restaurà l'església, la casa rectoral i el seu entorn. Durant un temps fou Consiliari dels Minyons Escoltes i Noies Guies. Va fer de professor de religió, i era membre del Col·legi de Periodistes i Soci d'honor de l'Associació d'Escriptors Catalans.

Fou un gran escriptor, i poeta. Autor de molts llibres d'espiritualitat i de poesia, exercí de periodista i juntament amb Mn. Jarque fundà el setmanari "Catalunya Cristiana" ara fa 50 anys.

Com ell mateix va escriure en una poesia, reproduïda en l'estampa de recordatori : "la meva mort, Senyor, ha mort en la mort teva; la teva resurrecció, és també meva".

Ara, el Senyor l'ha rebut en les estances eternes, ja que com deia Santa Teresa de Jesús: " jo no moro, jo entro la vida", frase que ell va escollir perquè fos transcrita en el recordatori de la seva mort.

21 de juliol de 2018

Reflexions a la Paraula de Déu


Ovelles i pastors

Recentment el Papa Francesc ha dit que voldria “clergues amb olor d’ovella”; una manera explícita de manifestar la proximitat que, segons el seu criteri, els pastors de l’Església haurien de tenir amb les seves ovelles, és a dir, amb als seus fidels.
Ovelles i pastors són un tema recurrent en les paraules de Jesús; l’auditori a qui anaven dirigides n’era bon coneixedor perquè els parlava de la seva feina diària.

Les ovelles són gregàries, tenen tendència innata a anar juntes; no obstant això, algunes es poden allunyar del ramat i perdre’s; el pastor vigila perquè no passi.
A la primera lectura el Senyor, Déu d’Israel -diu Jeremies- fa una acusació severa als pastors que perden i dispersen les ovelles i una aferrissada defensa per retornar, Ell mateix, totes les ovelles als seus prats perquè siguin fecundes i es multipliquin.

El Salm és tan expressiu que parla per si sol; és un bàlsam de pau, una pau d’eternitat, aquella pau que només el Senyor pot donar. No goso endinsar-me a interpretar-lo per no malmetre’n el sentit, prefereixo incloure’l sencer a la reflexió:

El Senyor és el meu pastor, no em manca res,
em fa descansar en prats deliciosos;
em mena el repòs vora l’aigua, i allí em retorna.
Em guia per camins segurs per l’amor del seu nom.
Ni quan passo per barrancs tenebrosos
no tinc por de res, perquè us tinc vora meu;
la vostra vara de pastor m’asserena i em conforta.
Davant meu pareu taula vos mateix i els enemics ho veuen;
m’heu ungit el cap amb perfums, ompliu a vessar la meva copa.
Oh, sí! La vostra bondat i el vostre amor m’acompanyen tota la vida,
i viuré anys i més anys a la casa del Senyor.


I a l’Evangeli se’ns explica com Jesús es compadí de la gran gentada que el seguia, perquè eren com “ovelles sense pastor”, i es posà a instruir-les llargament.

No és difícil veure’ns identificats amb les ovelles, i els clergues amb els pastors, per més que ells també són ovelles del gran ramat del Senyor, el Bon Pastor. De Bon Pastor només n’hi ha un, aquell qui dóna la vida per les seves ovelles; i això Jesús ja ho ha fet, ho ha fet per tu, per mi, per nosaltres, per totes les ovelles...

Josep Maria Lari

18 de juliol de 2018

Celebració Comunitària del Sagrament del Baptisme

La propera celebració serà el diumenge 7 d'octubre, acabat el temps d’estiu i a les portes del nou curs escolar.

Els pares que vulguin demanar el bateig per als seus fills cal que facin la inscripció personalment a la secretaria de la Comunitat en hores de despatx.


16 de juliol de 2018

Dilluns 16 de juliol festivitat de la Mare de Déu del Carme

Preguem per aquells que, sovint en condicions molt dures, fan possible que puguem menjar peix.

Per aquells que creuen els mars realitzant la major part del tràfic de mercaderies que diàriament utilitzem.

Per aquells que, tripulant els vaixells de creuer, fan possible que fruïm d’unes bones vacances.

Per aquells que vetllen per la seguretat als mars i a les nostres costes.

Perquè la nostra ciutat, conscient de la importància de l’aportació de la gent de mar a la economia i desenvolupament de la nostra societat, doni sempre el suport necessari a les iniciatives per millorar les seves condicions laborals i de benestar.

14 de juliol de 2018

Reflexions a la Paraula de Déu

Prediquem des de la pobresa, i amb llibertat

Pàgina important de l'Evangeli. Avui llegim les instruccions que Jesús dóna als seus deixebles en enviar-los a predicar. Aquestes paraules han de ser escoltades, meditades i portades a terme per l'Església, ja que van adreçades a tots nosaltres.

Examinem-les breument. El Senyor els envia de dos en dos. La missió, mai no és obra d'un sol, precisa de la col·laboració. El testimoni que hem de transmetre no és el que jo crec, sinó el que ens transmet l'Evangeli. Per això és corroborat per més d'un. Els missioners no han de portar res, fora del bastó i sandàlies. El bastó i les sandàlies són signes que no s'han d'aturar, ni d’entretenir, han de caminar. La missió va adreçada a tothom. La missió és urgent. Han d'anar lleugers d'equipatge.

La predicació no és pot sostenir en res més que en la força de la paraula. No és pot mercadejar amb la Paraula de Déu. Prediquem un Jesús pobre, que no té on reposar el cap. La gran riquesa no es troba en el diners, sinó en l'autenticitat de vida. L'Església no pot acumular riquesa. No és ni amb el diner, ni amb el poder, que farem creïble l'Evangeli. Com ens recorda el papa Francesc, l'Església ha de ser pobre i per als pobres. No és fàcil, ja que a tots individualment, i l'Església comunitàriament, sempre hem tingut la temptació d’imposar-nos per la influència social i pel prestigi de les institucions. Costa molt viure a la intempèrie, renunciar a la coacció, encara que aquesta no sigui violenta, sinó que sovint és moral.

Jesús continua dient que no s'ha d'anar de casa en casa, que s'allotgin allí on siguin ben rebuts, que marxin d’on no els vulguin acollir. L'Església té la missió de proclamar l'Evangeli. Sant Pau ho deia amb paraules vibrants: Ai de mi si no evangelitzo. Ara bé, transmetre no vol dir imposar. Hem de testimoniar sempre, oportunament i inoportunament, però respectant la llibertat del qui rep el missatge. Només des de la llibertat, el missatge donarà fruit.

L'Evangeli acaba dient que els apòstols predicaven, convertien, treien dimonis i guarien a molta gent. Una Església que predica i forma comunitats des de la pobresa, des de la gratuïtat i la llibertat és una església que guareix, denuncia i combat el mal, i ajuda a propagar el Regne de Déu.

Aquest curs treballarem les orientacions i propostes pel Pla pastoral diocesà. Tot pla pastoral, parroquial, diocesà, s'ha d'emmirallar amb aquestes paraules de Jesús. Afortunadament l'Església ja no té el prestigi, ni la valoració de fa alguns anys. No enyorem temps passats, i aprofitem aquesta nova situació, per ser una església més evangèlica, on la seva força es troba en l’autenticitat de la vida en Jesús, i no ni en bosses ni sarrons, que sempre destorben.

Josep m Jubany

12 de juliol de 2018

Anècdotes d’adolescent de l’Àngel Oliva

Classe de geometria

Era a l'ingrés de batxillerat i el mestre era el pare Coll. En aquella època jo tenia gran curiositat per les paraules llargues i exòtiques i no pel seu significat, que normalment ignorava, sinó per la seva fonètica.

El pare Coll, de tant en tant, per fer-nos trobar interès pel tema d’estudi, com si fos un concurs, ens situava dempeus al voltant de la classe, en una cua. Feia una pregunta i si el preguntat no sabia la resposta passava el torn al següent, i així successivament fins que algú donava la resposta adequada i aquest se situava davant del primer preguntat. I si aquest era el primer de la cua moltes vegades ja donava la resposta correcta perquè era el més espavilat de tots, que també n’eren els quatre que el seguien. Jo era el tercer, però comptant des del final de la cua. Tots plegats érem uns quaranta companys.

El pare Coll tenia aquell dia un objecte que semblava de fusta sobre la seva taula. En aquells moments jo estava completament despistat del que havia preguntat el pare Coll al primer de la cua. Em vaig adonar que ningú sabia la resposta correcta i llavors pregunto al company de davant meu: -“De què va avui això?” i en Ramon em diu: -“El pare Coll pregunta quina figura geomètrica és allò que té sobre la taula”. Jo li dic a en Ramon: -“Se m’acut una paraula molt bona, em penso que és la d’un ocellot...” El company em diu: -“No siguis burro que el pare Coll no està per bromes”.

Llavors en Ramon, a qui li tocava el torn, va dir: -“Aquesta figura és un taco”. El pare Coll va fer un comentari sarcàstic i va dir: -“El siguiente”. Aquest era jo. Vaig i dic: -“¡Paralelepípedo!” Tots els companys van esclatar a riure i jo vaig pensar: -“He estat burro” i em vaig posar vermell com un tomàquet. Quan van acabar les rialles generals el pare Coll va dir: -“La figura geométrica es un paralelepípedo. ¡Oliva (aquest era jo), pase al primer lugar!”.

Des d’aquell dia sé que el paralelepípedo no és un ocellot.

10 de juliol de 2018

Dimecres dia 11: Sant Benet de Núrsia, abat. Patró d’Europa

Benet de Núrsia (Núrsia, Úmbria, 480 - Montecassino, Laci, 547) fou un patrici romà cristià, fundador de monestirs i autor de la Regula, que van donar origen a l'orde benedictí. Considerat com a pare del monaquisme occidental, és venerat com a sant per diverses confessions cristianes.

L'única biografia coneguda de Benet és la que li dedicà el papa Gregori I Magne en el llibre segon dels Diàlegs on narra molts fets meravellosos i miracles de la vida de Benet, probablement exagerats amb la intenció d'enaltir-ne la popularitat.

Venerat com a sant, la família benedictina el celebra el 21 de març, aniversari de la seva mort. L'Església Catòlica Romana, que fins el 1964 en feia la festa aquell dia, el celebra des de llavors el dia 11 de juliol, aniversari de la translació de les seves relíquies. Pau VI proclamà Benet com a sant patró protector d'Europa el 24 d'octubre de 1964. El 1958 havia estat declarat pare d'Europa i patró d'Occident. Joan Pau II el proclamà copatró d'Europa, amb els sants Ciril i Metodi. Els ortodoxos en celebren la festa el 14 de març (27 de març segons el calendari gregorià).

La regla de sant Benet és un codi de vida monàstica, obra de Benet de Núrsia, escrit en llatí els anys 534-550, d'una importància cabdal i es converteix en la base del monaquisme a Occident. L'esperit de la regla es resumeix en pax (pau) i ora et labora (resa i treballa).

L'Orde de Sant Benet, més conegut sota el nom d'orde benedictí, és un orde monàstic de l'Església catòlica, amb branques masculina i femenina. Els seus monjos, coneguts com a benedictins, benets o monjos negres, posposen al seu nom les sigles O.S.B. Va ser fundat el 529 per sant Benet de Núrsia a Montecassino. Si s'exceptua la introducció de la laus perennis el 515 a l'Abadia de Saint-Maurice d'Agaune, és l'orde monàstic més antic d'Occident. Els seus membres pronuncien els vots solemnes que, a més dels vots de pobresa, obediència i castedat, els lliguen a romandre sempre al monestir escollit, seguint-hi la Regla de sant Benet.

7 de juliol de 2018

Reflexions a la Paraula de Déu

A punt de fer vacances

A aquestes alçades de l’estiu, la majoria de famílies tenen programades les seves vacances, uns per anar al seu lloc habitual, altres per anar a descobrir món, o potser un ingredient per programar-les és anar de rebaixes. Dic això perquè m’ha cridat l’atenció veure moltes persones sortint de botigues i grans magatzems amb les seves bosses de rebaixes... enhorabona! Aquest és l’ambient que respiren algunes d’aquestes persones.

Deixeu-me dir, però, que les lectures d’aquest diumenge no són precisament de vacances ni refrescants, fixeu-vos què diu el profeta Ezequiel: ”t’envio al poble d’Israel que s’ha alçat contra mi” i el mateix sant Pau es troba en lluita amb ell mateix amb unes paraules molt dures ”Déu ha permès que em clavessin com una espasa en la carn” i a l’ evangeli els mateixos convilatans de Jesús parlant en to despectiu diuen d’ell: ”d’on li ve a aquest tot això, no és el fill de Maria?” Mai no ha estat fàcil ni planer l’anunci del regne; de vegades pot haver-ho semblat quan en comptes d’anunciar-lo amb tota claredat hem buscat succedanis que han aigualit el missatge. “Ha vingut a casa seva i els seus no l’han acollit” dirà sant Joan, i avui qui són els seus? ens hauríem de preguntar. Sens dubte que la resposta és fàcil de deduir: som nosaltres.

Què fer davant les contradiccions que moltes vegades ens depara la vida? Tots veiem l’ambient que avui respira la societat, fins i tot nosaltres mateixos hi quedem sotmesos; potser molts us pregunteu: -que no podem tenir uns dies de vacances? Es clar que sí, però el que no podem fer és desentendre’ns del món en què vivim. Aquests dies han arribat a Barcelona amb un vaixell una colla d’immigrants rescatats del Mediterrani. Això ens ha de fer prendre consciència de la tragèdia que viuen moltes persones que lluiten només per salvar la vida. Són coses que no estan al nostre abast, però això ens ha de fer sensibles a les situacions dramàtiques que viuen moltes persones. Alternem el nostre lleure amb fer més lleugera la vida de les persones que pateixen. Fem-los-hi la vida més amable; visitar persones que potser es troben soles i que agraeixen la visita d’una persona amiga. El missatge de Jesús és un missatge que no s’imposa per força sinó pel convenciment, i potser dir també que una bona manera de fer vacances és estar acompanyats d’un bon llibre o d’una bona música i també, per que no, d’un temps de reflexió i de pregària que ens ajudi a sortir dels entrebancs que sovint ens porta el dia a dia. Bon estiu!

Lluís Saumell

5 de juliol de 2018

En record de Mn. Cardona i Mn. Martínez Trilla

Amb pocs dies de diferència han mort a la Residència sacerdotal de sant Josep Oriol: el 27 de juny Mn. Joan Lluís Cardona Quevedo als 89 anys, i el 29 de juny Mn. Antoni Martínez Trilla als 81 anys. Tots dos van estar durant un temps vinculats a la nostra comunitat de Sant Idelfons. En períodes diferents celebraren durant uns anys la missa del migdia, dels dies de cada dia.

Preguem al Senyor que els rebi en la plenitud del seu amor. I nosaltres els volem agrair tots els dons que hem rebut de l’exercici del seu ministeri. Ells poden fer seves les paraules de sant Pau: “He lliurat un bon combat, he acabat la cursa, he conservat la fe. I des d’ara tinc reservada la corona de la justícia que el darrer dia em donarà el Senyor, jutge just; i no tan sols a mi, sinó a tots els qui hauran esperat amb amor la seva manifestació.”

3 de juliol de 2018

Assemblea de fi de curs de la Comunitat

El dissabte dia 9 de juny a les sis de la tarda, se celebrà la darrera assemblea del curs. Aquesta assemblea tingué un caire especial. Presidí la trobada el Bisbe auxiliar de Barcelona Mons. Sergi Gordo, qui després a les 8 del vespre conferí el sagrament de la Confirmació a un grup d'adolescents de la nostra comunitat.

El tema central de l'assemblea fou el nou Pla pastoral de l'Arquebisbat de Barcelona. Pla que amb el títol: "Orientacions i propostes per a una conversió pastoral a l'arxidiòcesi de Barcelona" i té com eslògan "Sortim". L' objectiu d'aquest Pla és que el poble de Déu que fa camí en l'Església de Barcelona, durant els propers anys faci una revisió profunda de les actituds que ens motiven en el nostre treball pastoral.

L'eslògan "Sortim", fa referència a una expressió repetidament dita pel Papa Francesc. Ell ens exhorta a què abandonem les nostres monotonies i amb creativitat sortim, sense por ni complexos, a testimoniar amb caritat la nostra fe en Jesucrist. Aquest Pla vol ser una concreció a casa nostra de l’exhortació del Bisbe de Roma, "L'alegria de l'Evangeli".

El Bisbe Sergi ens explicà com s’havia elaborat el pla Pastoral. Aquest és el fruit d’un procés participatiu. Foren moltes les comunitats i grups que durant el curs passat feren moltes aportacions. Després una comissió de redacció estudià i recollí tot aquest valuós material i redactaren el text del Pla. Text àmpliament difós per mitjà de diverses publicacions. També hi ha editat materials gràfics que es poden trobar a la Web del Bisbat.

El Pla té cinc eixos, el primer dedicat a " l'encontre i l'anunci de Jesucrist", el segon "Els pobres destinataris privilegiats de l'Evangeli", el tercer "els joves", el quart " la fraternitat" i el darrer "el discerniment". Aquest Pla ve representat per un "panot". El panot és un disseny de Puig i Cadalfach, i és el dibuix de les rajoles dels carrers de Barcelona. El Cercle central és el dedicat a Jesucrist. Una forma senzilla de dir-nos que aquest Pla ens ha d'acostar la gent que viu al nostre bisbat.

El bisbe Sergi continuà dient-nos que la comissió de seguiment que s'ha creat per aquest Pla, proposa que pel curs vinet 2018-2019 es treballi l'eix primer dedicat a Jesucrist (aquest és treballarà tots els anys) i el tercer, la fraternitat. El curs 2019-2020 sigui dedicat a l'eix primer dedicat a Jesucrist i el tercer, el dels joves. L'elecció del joves es degut a què l'octubre hi haurà a Roma un sínode episcopal, dedicat a la joventut. Hi ha propostes també pels següents cursos.

El Bisbe ens animà a què treballem amb realisme, però també amb il•lusió, aquestes propostes.

En la reunió del Consell Pastoral, del mes de setembre establirem un programa per veure com hem de concretar aquestes propostes a la nostra comunitat.

També en aquesta Assemblea s'agraí el treball dels membres del Consell pastoral que aquest any acaben, i es donà la benvinguda als qui s’hi incorporen de nou.

Agraïm al Bisbe aquesta completa i extensa explicació del Pla.

30 de juny de 2018

Reflexions a la Paraula de Déu


La fe en Jesús, possibilitat de nova vida


Els miracles que ens narren els evangelis no poden ser interpretats només com accions espectaculars de Jesús davant de les necessitats de les persones. Són sobretot “signes” de la profunda realitat salvadora que Déu vol per a tots els homes i dones. Al final de l’evangeli de Sant Joan el sentit dels signes s’explicita amb claredat: “Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres signes... Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom” (Jn 20, 30-31). Dit d’una altra manera: l’esclat de vida nova que Déu vol per a tothom és fruit de la fe en l’home Jesús com a Fill de Déu. La possibilitat d’aquesta vida nova i perdurable, representada en el Crist ressuscitat, és present en tota la predicació de Jesús, i és causa sempre d’escàndol o de burla unes vegades, o de temor en altres moments.

Recordem com davant la presència de Crist ressuscitat la por envaeix les dones davant el sepulcre buit, fins que l’àngel els diu: “No tingueu por vosaltres... el crucificat no és aquí ha ressuscitat” (Mt 28, 5. 10; Mc 16, 6). A l’evangeli d’aquest diumenge Jesús dona vida a la filla d’un cap d’una sinagoga i la restitueix als seus pares i, davant d’aquest retorn de la vida, els presents “quedaren estupefactes amb gran sorpresa de tots”(Mc 5, 42). L’evangeli no ens diu si davant d’aquest fet, davant d’aquest “signe” que Jesús obrà, hi hagué persones que van creure en ell o van comprendre que Déu es feia present en la persona de Jesús. No sabem si els que se’n van riure de Jesús quan digué que la nena no era morta, sinó que només dormia, davant del “signe” que acabaven de veure, varen quedar només estupefactes o hi hagué qui va creure que Jesús mateix era vida.

Però hem de llegir bé aquesta narració. Quan l’angoixat cap de la sinagoga tornava cap casa amb Jesús, arribaren missatgers que li digueren que la seva filla havia mort i que, per tant, no calia que amoïnés “el Mestre”.“Però Jesús, que ho va sentir, digué al cap de la sinagoga: “No tinguis por; tingues només fe”. I el cap de la sinagoga, malgrat les males notícies, ple d’angoixa, de dubtes i de por, decidí creure en Jesús i dur-lo a casa seva. L’autèntic miracle d’aquesta narració és la fe d’aquest home. La seva fe en Jesús va fer possible que la vida tornés a casa seva.

Anton Ramon Sastre

26 de juny de 2018

Assemblea del Casal Sant Ildefons

El passat dimarts 19 es va celebrar l'assemblea anual del Casal Sant Ildefons. Aquesta vegada l'Assemblea va tenir un caire excepcional, en ella és va decidir dissoldre l'Associació que donava suport al Casal.

Com tots ja sabeu, a partir del mes de juliol les dependències del Casal Sant Ildefons, del carrer Marià Cubí, són cedides per 25 anys a l'Ajuntament de Barcelona, qui gestionarà l'entitat i es farà càrrec de totes les activitats. Aquest conveni amb l'Ajuntament farà possible que el nostre Casal pugui continuar fent el servei per al qual fou creat.

Tots el participants a l'Assemblea aprovaren per unanimitat la proposta de la Junta, si bé es percebia una certa nostàlgia. S'accepta la nova realitat, es reconeix que les activitats del Casal milloraran de forma molt positiva, però també amb certa nostàlgia per tot el que ha estat el Casal durant aquests llargs anys.

L'actual Junta del Casal ha passat a ser la Junta rectora que haurà de dur a terme tots els tràmits jurídics per la dissolució de l'Associació. Els estatuts, redactats pel recordat Mn. Ignasi Cases, ja preveien aquesta situació.

En l'Assemblea es va recordar de forma emotiva a totes les persones que han gaudit de les seves activitats durant la seva existència. I de forma molt particular a Mn. Ignasi Cases, el seu inspirador.

A partir del mes de juliol, el Casal ja tindrà la seva seu al C. Marià Cubí. Casal que ha estat totalment remodelat. Durant aquest curs, les activitats s'han realitzat en els locals de la Comunitat.

En nom de tota la Comunitat, hem d'agrair a totes les persones que han fet possible aquesta nova etapa del Casal. I desitgem que el Casal continuí per molts anys el seu servei a favor de les persones més grans del nostre barri.

Josep m Jubany


23 de juny de 2018

Reflexions a la Paraula de Déu

Enguany els catalans cristians no viurem per igual aquesta festa de fogueres, coets, coca i cava, atès els moments que vivim i que ens tenen a tots engarjolats per idees i fets bons per a uns i dolents per a d’altres. El problema s’ha fet massa viu i perniciós per a tots, però que no manqui la responsabilitat de ningú per arribar a una bona entesa ferma i duradora pel bé de tothom, especialment pels qui viuen en aquesta terra estimada.

Mes enllà d’aquesta situació que requereix una bona resolució, res no ens ha de massacrar l’esperit cristià per viure i meditar sobre la festa de Sant Joan Baptista, que està emmarcada en la línia històrica del projecte de Déu en ordre a la salvació. Tenim un naixement que es pot qualificar d’extraordinari, com l’altre que dintre de sis mesos celebrem en la festa de Nadal.

Joan nasqué d’una dona gran i estèril. Jesús d’una donzella jove i verge, tot per un misteri d’un Déu sublim que no deixa de sorprendre’ns a totes les generacions humanes. Les similituds dels anuncis d’aquests naixements per part d’uns àngels, les referències adreçades a Zacaries, que quedà mut fins el dia que li posen el nom al seu Fill que s’ha de dir Joan. Com també Maria que creu per les paraules de l’àngel i que dóna un sí tot dient: “Sóc l’esclava del Senyor...” i que com a prova se li dona a conèixer que la seva cosina Elisabet també espera un fill, tot, tot amaga un misteri que és el que avui i ara ens ocupa per fer memòria d’una diada molt especial de Sant Joan.

Trobem també similituds en les missions d’encàrrec de cadascun d’ells: Joan enfocada a l’anunci del Crist que portarà a terme amb senzillesa i humilitat durant 30 anys. Fa una confessió digne al verbalitzar: “Jo no sóc el que vosaltres penseu, després de mi en ve un altre de qui no sóc digne de deslligar-li el seu calçat. ”Joan ha estat l’anella d’enllaç de l’Antic i del Nou Testament i és reconegut per Jesús com el més gran dels profetes de tots els temps. Vingué al món en un lloc i en un temps que, salvaguardant les distàncies, no eren els millors, si fa o no fa com els que ara ens toca viure a nosaltres a casa nostra.

Crist tingué la missió de portar fil per randa les promeses de tots els profetes i la de salvar el món entregant la seva pròpia vida, tot donant el millor de si mateix. En el solstici d’estiu, el dia més llarg de l’any, allarguem nosaltres el coneixement i la joia d’aquesta història sagrada d’homes i dones, sants i pecadors, que volen lluitar per un món millor i per mantenir una esperança actualitzada fent de la nostra missió aquest deure d’estimar i servir amb generositat de mires el nostre món.

Francesc Xavier de Dou

21 de juny de 2018

Anècdotes d’adolescent de l’Àngel Oliva

Fa uns setanta cinc anys, en plena època franquista, jo era deixeble dels Escolapis del carrer Balmes. D’aquella època recordo diverses vivències i és curiós que ara la meva memòria em traeix fàcilment en les coses recents però, en canvi, algunes coses de fa molts anys són com si fossin presents. M’atreveixo a oferir-vos alguns records del meu batxillerat.

Classe de religió

El pare Pio era més que una bona persona, una santa persona i nosaltres, salvant alguna escassa excepció, no. Teníem una gran facilitat per ignorar el que ens explicava el pare Pio i, entre rialles mig amagades, ens tiràvem boles de paper i alguna llibreta Aquesta situació es podria definir, avui, com a rebel·lió o sedició, però, malgrat l’època franquista en la que vivíem, es va considerar com un desordre general i sorollós. El pare Pio, amb la seva veu dolça i forçada, intentava establir l’ordre i la pau. Només ho va aconseguir donant un fort cop de puny a la taula i es va produir el silenci. Amb veu molt alterada ens va dir: “Estáis todos suspendidos”. De moment no ens va afectar massa però, al cap d’una estona, vam pensar: “avui és dimecres i dilluns vinent ens donaran la llibreta de les notes”, perquè seria final de mes i hauríem de tornar la llibreta signada pels nostres pares. Ja podíem pensar en excuses...

La festa setmanal era el dijous a la tarda i els dissabtes teníem classe. A la tarda del dissabte hi havia confessions. No era obligatori i normalment ens hi apuntàvem més per quedar bé amb els “padres” que per consciència de pecadors i, de vegades, no sabíem ben bé què dir al confessor. Aquell dissabte sí que sabíem què havíem de dir. Primer vam buscar el confessionari del pare Pio. No hi havia dubte perquè del confessionari en sortien els seus sabatots, un d’ells amb la sola mig oberta, que semblava que se n’estava rient. Al confessionari dels sabatots s’hi va formar una cua imponent perquè hi érem els quaranta companys.

Va arribar el final de mes i quan recollíem la llibreta de les notes quasi tremolàvem. Obrim la temuda llibreta i ens costava de creure: tots teníem un notable de religió.

Va arribar el dimecres, classe de religió. El pare Pio estava somrient i nosaltres no sabíem on mirar. El silenci i la tensió eren totals. El tema d’aquella sessió no era especialment apassionant: era l’apologètica. Tots vam estar tan atents que, avui, els que encara estem vius, sabem perfectament què és l’apologètica. A partir d’aquell dia sempre vam estar tots els companys, a classe de religió, amb un comportament exemplar i acompanyats del somriure bondadós del pare Pio.

Àngel Oliva

19 de juny de 2018

Fi de curs

Hem arribat a la fi del curs 2017-18; un curs marcat pels esdeveniments polítics que han sacsejat la vida del nostre país. Tots els coneixem prou bé perquè els hem viscut intensament, però sobretot el referèndum de l’1 d’octubre, la proclamada i no declarada República catalana, l’aplicació a Catalunya de l’article 155 de la Constitució espanyola amb l’empresonament i l’exili dels nostres governants, han tingut un gran efecte sobre la població, que demana incansablement el seu alliberament i retorn. En aquests moments, el fet que tant a Catalunya com a Espanya hi hagi governs nous obre una escletxa d’esperança per encetar un diàleg que tothom diu voler però que tots sabem que serà molt difícil.

Des del nostre àmbit eclesial, a la comunitat, hem anat fent el nostre camí de sempre sobretot en les accions pastorals i litúrgiques -“primum movens” de tota la nostra tasca- no ens atrevirem a dir que “com sempre”, perquè les nostres converses han estat plenes d’aquesta penosa situació que hem suportat estoicament, tot i que ens ha comportat molts moments de desànim, que no de dimissió ni renúncia, però sí que ho hem fet amb l’esperança i confiança que tenim posada en el Senyor i en el convenciment que més d’hora que tard s’arribarà a una entesa que posarà fi a les desavinences actuals. Ens hi ha ajudat la pregària comunitària estil Taizè que hem fet en tres ocasions: Quaresma, Setmana Santa i Pasqua.

El període de vacances que iniciem ens hauria de servir de reflexió de cara el curs vinent, en el qual haurem de treballar el nou Pla Pastoral Diocesà.

17 de juny de 2018

Reflexions a la Paraula de Déu

“La més petita de les llavors acaba més grossa que totes les hortalisses”

En les tres lectures d’avui hi veig la importància de les petites coses que podem i hem de fer els seguidors de Jesús per tal de construir un món nou, un món millor, amb humilitat i confiança, preocupant-nos de sembrar i no de recollir i a més amb la mirada posada en Jesús i atents al regal que és la vida que ens ha estat donada, gaudint i agraint l’amor gratuït de Déu.

Així, a la primera lectura, Ezequiel diu: “També jo prendré un esqueix del brot alterós que corona el cedre, arrencaré un ull tendre de la punta del seu brancatge i el plantaré visiblement en una muntanya ben alta, en una muntanya de la serralada d’Israel...”.

Fixem-nos bé: prendrà un esqueix i el plantarà. A la segona lectura, Sant Pau diu: “Ens sentim tan coratjosos, que preferim emigrar del cos, per anar a viure amb el Senyor, i no ambicionem res més que ser-li plaents, tant ara que som en el cos, com quan en sortirem”, o sia, coratjosos i no pretenent rés més que ser plaents al Senyor. I Sant Marc, a l’Evangeli, ens relata dues paràboles de Jesús. En la primera, ressalta com la llavor, una vegada sembrada, creix sola sense la intervenció de l’home, i en la segona, compara el Regne de Deu a la més petita de les llavors –el gra de mostassa- que un cop sembrada, es posa a créixer i acaba més grossa que totes les hortalisses.

Vivim molt preocupats per fer moltes coses però molt imbuïts de materialisme. Les nostres accions han de produir quelcom material i són tantes les injustícies i desgràcies que ens envolten que quedem saturats i és fàcil que caiguem en la temptació de pensar que nosaltres no hi podem fer res, que ja ens agradaria que canviés el món però és feina dels governants i dels poderosos. I no, això no és així. Jesús amb les paràboles de l’Evangeli d’avui ens crida a tots a sembrar la llavor d’un món nou, d’un món millor i no ens demana coses grans, sinò precisament coses petites -la més petita de les llavors- diu Jesús.

Potser ens cal deixar de banda l’afany de fer i fer, que ens porta a posar en primer lloc el materialisme, i aprendre a interioritzar, a contemplar, a prendre consciència de l’amor gratuït de Déu, agraint-li amb naturalitat i senzillesa i anar fent les petites coses que estan al nostre abast, la petita llavor: una ajuda a aquell veí, amic o familiar que sabem que ho necessita; saber escoltar a aquell que necessita ser escoltat encara que sigui un pesat; un somriure en un moment determinat; una actitud positiva però de denúncia davant les injustícies, etc. etc.

Podria anomenar-ne tantes de petites llavors que podem sembrar en el nostre dia a dia! Estiguem segurs que la nostra llavor és necessària i que un cop sembrada, creixerà sola camí d’un món nou.

Maite Cura

15 de juny de 2018

Celebració del Sagrament de la Confirmació

La celebració del sagrament de la Confirmació de dissabte passat va ser llarga i intensa, ben preparada pels onze adolescents, amb la guia dels catequistes.

Els confirmants van manifestar el desig d'emprendre la nova etapa deixant-se omplir per l'Esperit Sant, creixent al costat de Déu i ajudats per la pregària, en aquesta societat tant necessitada.

El bisbe Sergi Gordo els va instar a ser reconeguts com a testimonis actius per les conseqüències i els resultats de les seves accions que l'Esperit en ells els ajudarà a realitzar. Ens demana a tots a viure amb l'alegria de l'Esperit Sant.

La Comunitat els va obsequiar amb el llibre del Nou Testament.

10 de juny de 2018

Reflexions a la Paraula de Déu

L'evangeli de Marc -sense parlar de la infància de Jesús- ens el presenta com un adult, la família del qual -mare i germans- va a buscar-lo per endur-se'l, perquè -deien- ha perdut el seny. Són episodis de l'evangeli, potser incòmodes, que ens parlen d'un Crist no sempre ben vist, i conflictiu.

Episodis en els que sovint no parem esment, per no dir mai. Però ja he comentat altres vegades com Jesús, amb tot el que feia i deia, va ser molt mal vist per les autoritats religioses del seu temps, i per molta «gent bona», oficialment «religiosa». Sovint aquestes persones, veient el què deia i feia -veient les «seves obres»- en comptes de descobrir en elles les obres de Déu, senyals de Déu, recargolaven la seva mirada (perquè el seu cor era recargolat), i les usaven com arguments en contra d'ell. Està posseït per Beelzebul... treu els dimonis pel poder del príncep dels dimonis. (Mc 3, 22) llegim avui. I Crist respon contundent: Us asseguro que tot serà perdonat als homes, els pecats i totes les blasfèmies que hagin proferit, però el qui blasfema contra l'Esperit Sant no tindrà mai perdó: és culpable del seu pecat per sempre més. (Mc 3, 28-29).

El pecat contra l'Esperit Sant és el pecat contra la llum. És veure la llum... i negar-la, i encegar-se. Per això no té perdó. Perquè hom ja no pot veure la falsedat del seu propi relat, ja no pot reconèixer-ho, ni penedir-se d'ell. Ha quedat atrapat en ell, degut als seus ocults i inconfessables desitjos i objectius. I, no ens passa quelcom d'això avui dia a la nostra societat? És ben legítim desitjar la unitat d'Espanya. I un valor per a molts (a banda del que cadascú entén per unitat). Però construir un relat sobre manifestacions pacífiques, o sobre la declaració de la República de Catalunya, com una «rebelión y levantamiento tumultuoso y violento» (que suposa «violència armada»), ¿no és negar la llum? Quan molts juristes a Espanya, jutges a Europa, ciutadans i polítics d'arreu del món -molts d'ells sense cap interès partidari previ- no veuen violència per enlloc, ¿no estaran mostrant el recargolament d'un relat construït per interessos i objectius al marge de la «justícia» que es pretén defensar? Mantenir un relat que no s'aguanta en els fets, per poder condemnar i castigar als independentistes amb 30 anys de presó, ¿no és això un pecat contra l'Esperit Sant?

Les nostres emocions i ressentiments ens sacsegen i ens esclavitzen des del més pregon de nosaltres. Per això, més que mai, necessitem pregar sincerament amb el Salm d'avui per ser alliberats: «Des de l'abisme et crido, Senyor; Senyor, escolta el meu clam;». (Sm.129)

Santiago Quijano

9 de juny de 2018

La setmana dia a dia

Dimarts, 12
Reunió del Consell Pastoral a les 9 del vespre

Dimecres, 13
Trobada del grup de pregària a 2/4 de 8 del vespre

Dissabte, 16
Activitats de l'Agrupament Escolta Joan Maragall i de l'Esplai Sant Ildefons de 4 a 7 de la tarda

Diumenge, 17

Celebració Comunitària del Sagrament del Baptisme a les 12 del migdia.