La
mort és molt fàcil de descriure. El que anomenem resurrecció requereix un
llenguatge molt més subtil. Això ho té molt present el Nou Testament amb
relació als fets pasquals que descriu a propòsit de Jesús de Natzaret. La mort
de Jesús és explicada amb un detall escabrós i vergonyós per als seus
executors. El just és víctima de la injustícia aplicada amb tots els recursos
de la crueltat i l’arbitrarietat de l’anomenada justícia. Fem de la creu un
símbol “tolerable”, però en realitat la creu “real” era una mostra dels
impulsos menys presentables dels humans, que resulten tan descriptibles que
sovint ens veiem obligats a ometre per sensibilitat elemental i decència.
La
resurrecció de Jesús és presentada en tots els evangelis amb una elegància
simbòlica notable. No hi ha descripcions de la resurrecció de Jesús, sinó només
indicacions, suggeriments, expressions indirectes, pistes orientadores...
Deixeu-me’n comentar algunes.
La
primera
és que les protagonistes són enviades a anunciar-la sorpreses esperançades. La
resurrecció posa en marxa una mobilització de missatgeres que fan córrer
notícies de vida. És l’antítesi de tota mena de protagonistes de mals auguris
immobilitzats per la por. Al centre de la notícia hi ha el missatge
importantíssim i dinamitzador que comunica que la mort no és la darrera paraula
de tot. Objectivament aquest missatge admet moltes lectures. En molts moments
concrets que potser ens convidarien a “tirar el barret al foc”, com diem
vulgarment, som convidats a posar en marxa metodologies d’esperança i curació.
Enfront dels grans problemes de la humanitat el missatge de Pasqua ha d’entrar
a formar part de les bones notícies que conviuen amb alarmes i amenaces, amb la
confiança no sempre fàcil de què allò vital domini sobre el vertigen de la
mortalitat, i en el límit, el de la mort física, l’esperança contra tota
desesperança de què hi ha vida transcendent a la merament biològica. I això
demana una mobilització espiritual. Per la fe som enviats, no a controlar sinó
a comunicar i beneir. L’anunci de vida més enllà de la mort ha de tenir, però,
una expressió de compatibilitat cultural, altrament no pot comunicar res. Els
llenguatges críptics i descontextualitzats no transmeten cap missatge.
El
segon
aspecte simbòlicament revelador de la literatura evangèlica és que la
resurrecció es presenti sota el símbol dominant del sepulcre buit. La temptació
fàcil en aquest punt era la de descriure les llumetes triomfals d’un Jesús
il·luminat sortint del sepulcre tot deixant esmaperduts a tots els soldats que
vigilaven. En canvi, només el sepulcre buit, possible resta d’un robatori de
cadàver. El tema de la buidor com element espiritual és central en totes les
espiritualitats i teologies. A Orient, el taoisme proposa la buidor com a
motlle d’una plenitud no representable. La imatge del Tao Te King,
llibre de referència del taoisme, és la de l’elogi de la buidor de l’olla en
tant que element central, que dona a
l’olla sentit i utilitat. Només aquella buidor ens suggereix alguna
disponibilitat cap a la immensitat que no té cabuda enlloc, però almenys pot
ser acollida buidant la faramalla que ens distreu, que ens omple i desorienta.
Només des de la buidor es pot copsar la plenitud.
En
les tradicions religioses cristianes, la buidor dels místics amb relació a Déu
és proverbial. El gran místic castellà Juan de la Cruz, bon amic de Teresa
d’Àvila, proposa anar cap al Tot (Déu) des del no-res (buit), i en això
coincideix amb tots els místics i savis espirituals. Karl Rahner, el gran
teòleg del segle XX, deia que el cristià del segle XXI seria místic o no seria,
indicant aquesta virtualitat i potència del buit per a intentar copsar alguna
dimensió de la immensa plenitud. El no-res (La Nada) era per a Juan de
la Cruz una rica imatge del Tot. Veieu el perquè de que el sepulcre buit sigui
la millor imatge simbòlica de Jesús ressuscitat. Avui evocar la plenitud de la
buidor com a recerca de la immensitat plena no té res de sospitós. Tota la física
fonamental ens descriu el món meravellós del qual formem part com una
estructura pràcticament buida, tant a nivell atòmic com a nivell còsmic. Però,
tanta buidor s’estructura en immensitats inabastables. Per això no ens trobem
incòmodes parlant de buit i no-res en referir-nos a la immensa realitat
d’aquell Misteri fonamental que anomenem Déu.
El
tercer
punt que volia comentar és el fet que els evangelis presentin la notícia de la
resurrecció com un rumor de dones, les amigues de Jesús que són les que reben
l’anunci de joves vestits de blanc que vetllen la reveladora buidor del
sepulcre. Potser molts dels qui fa temps haurien considerat el rumor entre
dones com un senyal de sospita, avui admiraran el fet com a senyal de valent
empoderament o apoderament femení.
El
rumor de dones presenta matisos interessants per a la fe. Homes i dones som
afortunadament diferents. Hem de ser iguals en drets, oportunitats etc., però
és important seguir essent diferents perquè en la diferència hi ha la riquesa.
La ment femenina té respecte de la masculina un to més ric d’intuïció,
vinculació afectiva, confiança... més potent que el to masculí. I la fe
masculina ha acabat volent demostrar que Déu existeix, quan, en realitat, deu
ser suficient simplement mostrar-ho. No cal demostrar-ho. Allò més racional no
sempre és més raonable perquè la ment humana és molt més que raó.
Les
dones apostolesses evangèliques tenen la riquesa espiritual i el coratge que
els va permetre estar prop de la creu de Jesús, i ara els dona la “raonabilitat”
de la seva fidelitat. L’evangeli de Joan acabarà presentant a Maria Magdalena
en un poètic relat, que té lloc al sepulcre buit emmarcat per dos joves (àngels
naturalment), descobrint Jesús com discretament dissimulat en la figura d’un hortolà
no conegut (tan poca aparença triomfal presentava), però que acaba revelant-se
com l’estimat Mestre (Rabbuni en l’hebreu que precisa el text) que la
converteix en primera apostolessa de la resurrecció. Tot plegat un bon escenari
per a què els misògins clergues de tantes religions, en aquest cas la cristiana
catòlica, perdin la por a les dones com a missatgeres de nova vida que triomfa
de la mort.
Ramon M. Nogués
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada