Vosaltres en sou testimonis
Començo aquest breu comentari de l’evangeli
d’aquest tercer Diumenge de Pasqua amb la frase que tanca la lectura d’avui:
‘Vosaltres en sou testimonis’, plena de sentit per a mi en aquest moment de la meva vida. Però testimonis de què? De la
mort absurda de Jesús, una persona justa perseguida per la justícia? De la seva
reaparició quasi màgica i misteriosa amb uns deixebles que encara no entenien
res del que havia passat? Potser, si volem mirar més enllà, de la presència
plena de Jesucrist ressuscitat per tal que el crucificat sigui glorificat? El testimoni dels apòstols després de la mort de
Jesús ens és sempre contradictori: des de la completa incomprensió de tot el
que havia passat a la plena confiança quan Jesús els tranquil·litza i anima a
ser testimonis de la llum i la reconciliació. Des de Tomàs que ha de posar la
mà al costat de Jesús per estar segur que efectivament és Ell ressuscitat fins
a fer-se plenament partícips de la missió que Jesús els (ens) encomana. Els
deixebles i tots nosaltres pertanyem a aquest col·lectiu ambigu, contradictori
i limitat que sovint no hi veiem més enllà de la nostra realitat quotidiana;
incapaços de veure-hi més enllà i, tanmateix, oberts a la gràcia que Déu, a
través de Jesús, ens dona cada dia. Potser
ens podríem plantejar ser testimonis a través de
dues actituds fonamentals: primera, vivint una gran humanitat, i, segona,
exercitant-nos en una profunda espiritualitat. Aquestes són les dues fonts
d’energia que donen vida. I una vida abundosa. Som realment humans i
comprensius? Quina mena d’espiritualitat vivim? Som plenament testimonis del
Crist ressuscitat o encara vivim en la foscor? Com els apòstols, fem el nostre procés de la
foscor a la llum, del dubte a la Fe. Aquest és el camí que l’Església fa en el
temps de Pasqua: obrir-nos a la llum de
Crist ressuscitat que ens diu a cada moment que, malgrat tot, la vida té
sentit. Que no vivim sols, que no treballem sols, afortunadament, ja que ho fem amb molts altres creients i no creients i que hem de
ser solidaris amb tots els germans. Que no podem fer altra cosa que viure amb
compassió i esperança perquè el món ho
mereix i necessita aquest esforç. I ens
demana que en siguem testimonis per tal que amb les nostres paraules i els nostres
fets la llum arribi fins a l’últim racó d’aquest món on, potser, el Sol mai no
ha arribat. Lluís Rissech
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada