EL Misteri de la Paraula(Trobada 17/12/2024)
1-
Introducció.- Dintre d’aquest cicle de reflexió sobre
el Misteri de l’Encarnació, hem tocat punts importants, segons
perspectives diferents i alhora complementàries.
A
la primera trobada, a partir de la consideració de fe de que la
“Paraula de Déu es feu carn” en expressió de Sant Joan, vam
insistir molt en la necessitat que tots els que formem part de la que
vam anomenar “era secular”, més enllà de pors i dubtes, hem
d’implicar-nos-hi i intentar estar oberts a maneres diferents de
veure i comprendre el món. “Encarnar-se” vol dir, entre moltes
altres coses, sembrar i fer brollar en les nostres consciències un
respecte, una estima, una valoració immensa, per tot el que és
natural, per la creació sencera: en primer lloc, per la nostra
realitat humana integral, posant l’accent just en l’estima i
respecte per al cos humà, element visible de la nostra condició
humana, i tan menyspreat i denigrat en una llarga etapa de la
tradició occidental del passat; i, en segon lloc, encarnar-se vol
dir respecte i estima per tota la natura amb tota la seva plenitud de
vida, començant per les realitats que ens són més properes, que
ens envolten i amb les quals convivim: els boscos, els rius, els mars
i oceans, l’aire, amb tots els éssers que els habiten.
A
la segona trobada, ens vam entretenir a repensar el Misteri de
l’Encarnació com un esdeveniment que, malgrat ser un fet històric
del passat (fa més de 2.000 anys), la seva transcendència fa que
avui continuï fent-se present per a nosaltres, com a mínim per a
tots els qui, d’una manera o altra, ens sentim seguidors de Jesús.
La tensió i la interacció entre passat i present , entre absència
i presència, entre matèria i esperit, entre símbol (signe) i
realitat, és una constant constitutiva de tot Misteri o Sagrament.
Des d’aquesta perspectiva vam dir que Jesucrist és el sagrament de
Déu, és a dir, l’home Jesús i la seva vida ens revela la
realitat de Déu, el visible ens desvela l’invisible, una
manera de veure que la nostra història present ens pot obrir el cor
al futur. En aquest sentit afirmem que el Misteri de l’Encarnació
fonamenta i dona sentit a tots els sagraments de l’església i ens
fa comprendre millor el concepte general de sacramentalitat.
A
la reflexió d’avui ens aferrem al concepte que Joan té de Jesús
quan diu que Ell és la Paraula de Déu, contraposant el valor i
sentit d’aquesta expressió amb l’escàs valor que avui donem a
les nostres paraules i, sobre tot, a la manera com les utilitzem. Per
això, crec que tota paraula, la de Déu i la dels humans, l’hem
d’emmarcar dintre d‘un gran misteri com és el de la comunicació:
és el Misteri de Paraula. La darrera reflexió d’aquest
cicle d’Advent-Nadal.
2-
“I la Paraula s’ha fet carn” (Jn 1,14).- El que
coneixem com a pròleg del quart evangeli, no parla només de
l’Encarnació de Jesús, que és el que reflecteix aquest verset,
sinó que fa tot una reflexió sobre el que és i representa la
Paraula de Déu al llarg de tota la història: el que representa per
a la creació, per a la humanitat i també per a la comprensió de
qualsevol temps.
“Al
principi hi havia la Paraula i la Paraula era Déu” (Jn 1, 1).
Abans de la creació, la Paraula ja existia. És una Paraula que
està més enllà del temps, no té principi i en el temps no té
fi. És eterna, és a dir, sense temps, fora del temps de la
història. És una Paraula sense mesura temporal, infinita,
il·limitada, sense cap finalitat preestablerta, però...
“Per
mitjà d’ella tot ha començat a existir i sense ella res no
existiria” (Jn 1, 3). És una Paraula explicativa i,
com tota paraula, tendeix a exterioritzar-se, a sortir de si mateixa
i quan s’explica és una Paraula creadora de vida: “De tot
allò que existeix, la Paraula n’era la vida” (Jn 1, 4a).
Aquesta “vida” de la que parla el pròleg, no és vida només
per oposició a la mort, sinó que és una vida consistent, amb
vocació de permanència, de plenitud.
“i
la vida era la llum dels homes. La llum brilla en les
tenebres i les tenebres no poden ofegar-la” (Jn 1, 4b-5). La
vida de la que se’ns parla no és una vida abstracta. Aquesta vida
amb vocació de perdurabilitat, és la nostra vida, la vida de tots
els homes, és el bé més preuat, la llum que guia l’existència
de tots els homes i dones. No hi ha cap realitat, per fosca obscura
o tenebrosa que puguem imaginar, que pugi extingir-la. Vida, llum,
tenebres són temes recurrents que Joan posa en boca de Jesús, quan
aquest intenta explicar el sentit ple de l’existència humana".
(Jn 1, 9a)... era present al món
(Jn 1, 10a)... ha vingut al seu poble i la seva gent no l’ha
rebut (Jn 1, 11). Amb aquesta fragmentació del text, intento
ressaltar-ne el sentit més profund. Aquesta vida que és llum,
sempre ha estat present en el món, des de que el món és mon i pel
sol fet de que ella va crear el món (v. 10, b). És més: aquesta
llum, que és i dona vida consistent i perdurable, va entrar en la
història concreta d’un poble, però la seva gent optà per
romandre en les tenebres, en la foscor. L’home sempre és lliure
de bastir la seva existència com li plagui. El camí de la vida es
pot il·luminar amb llums curtes o llargues.
“Però
ha fet que tot els qui l’han acollit, tots els qui creuen en ell,
poguessin esdevenir fills de Déu, *ells que ni de sang, ni de
voluntat carnal, ni de voluntat humana no han estat engendrats, sinó
de Déu” (Jn 1, 12-13). Aquests versets, segons la traducció
que s’ha fet valdre al llarg de la història, ha tingut diferents
interpretacions: 1) Els qui han acollit al qui era la “llum
veritable”, tots els qui han cregut en ell, tenen la possibilitat
d’arribar a ser fills de Déu, participar de la divinitat, ser
semblants a la llum. 2) En una versió singular es llegiria: *”ell,
que ni de sang, ni de voluntat carnal, ni de voluntat humana no ha
estat engendrat, sinó de Déu”. Molts Pares de l’església
han fet aquesta lectura, referint-se al “naixement virginal” de
Jesús. 3) En la versió més acceptada, que és la que hem donat,
es fa referencia també al “naixement virginal” de església, de
la comunitat cristiana, per la fe en Jesucrist considerat un do
gratuït de Déu.
D’aquesta
manera, Jesús mateix, la Paraula de Déu feta home (carn) esdevé
la “bona notícia” (evangeli) per a la humanitat. Com
expressa el nom de Jesús, Ell mateix és la salvació i així la
història humana queda oberta a l’esperança de que alliberar-se
del mal és possible, que les tenebres no podran ofegar mai la llum.
3- La paraula de la promesa escatològica.-
“Escatologia” és una paraula d’origen grec, composta de
dos arrels, expressions o conceptes: “eskhatós”, que vol
dir “darrer”, “últim”, “definitiu”; i “logos /
lògia”, que vol dir “paraula”, “verb”, “discurs”,
“tractat”. De manera que, l’etimologia, ens diu que aquesta
paraula vol dir “discurs o tractat d’allò que és últim o
definitiu”, si bé hauríem de dir també que és una reflexió
impossible, embolcallada en una paraula una mica pretensiosa en
qualsevol llenguatge humà, perquè de la mateixa manera que ningú
pot pretendre tenir la primera paraula de la vida, ni de la pròpia
existència, tampoc pot pretendre tenir-ne la última.
El
cert és que la Bíblia utilitza la paraula “fi” (que els LXX
tradueixen al grec com “eskhatà”) per indicar el “fi
últim”, el “destí del individu”, la “fi del món”, de
manera que a partir d’aquí la reflexió s’eixampla vers el més
enllà de la vida humana: la mort, el “sheol”, el judici, la
remuneració, el cel, l’infern, etc. Per a un eminent biblista
(Mowinckel), l’escatologia tractaria “de la fi de la
present era que inaugura el temps de la salvació nova i eterna”.
A
la litúrgia de la paraula del Primer Diumenge d’Advent, vam
escoltar al profeta Jeremies (33, 14-16) que anunciava: “Vindran
dies, diu l’oracle del Senyor, que compliré aquella
promesa que tinc feta a la casa d’Israel i a la de Judà.
Aquells dies, aquells, aquells temps, faré néixer a David un plançó
bo, que es comportarà en el país amb justícia o bondat. Aquells
dies serà salvat el país de Judà i viurà
confiada la ciutat de Jerusalem (i a ella l’anomenaran
Ell és allí). I a Ell l’anomenaran:
El-Senyor-és-el-nostre bé”. Aquesta és la promesa
escatològica: la que finalment portarà la salvació per a tot
un poble a través del naixement d’un arbre jove empeltat de
justícia i de bondat. I la Paraula, que “era Déu” i que
“existia des del principi”, ara, en aquest nou temps, “s’ha
fet carn” en la persona de Jesús. I aquesta era, que és la
nostra, és l’”eskhaton”, la fi dels temps. “Tot s’ha
complert”, no hi haurà més temps, no hi haurà cap més
paraula, no hi haurà cap més promesa, no n’hi ha prou amb les
ocasionals i petites promeses humanes per demà.
4-
Escatologia cristiana i camí de la història: l’esperança.-
En
aquests temps
d’incertesa i foscor, la celebració de la Festivitat del Naixement
de Jesús ens ha de donar una perspectiva nova i diferent de les
promeses que, des d’àmbits molt diferents, es fan de cara a un
futur que mai no acaba d’arribar. Com diu Marina
Garcés
estem en “El
temps de la promesa”,
un temps de bones però de masses paraules, sovint buides de
contingut, que generen una frustració social creixent. Com diu
Francesc
J. Vitoria,
“el
cristianisme ha de donar raó de la seva esperança a qui li ho
demani, siguin quines siguin les circumstàncies històriques i
l’estat d’ànim amb què culturalment afronti el futur. Però
en cap cas les seves característiques, favorables o no a l’esperança
intrahistòrica, poden condicionar el
contingut de la
virtut
teologal de l’esperança, perquè depèn exclusivament de la
promesa de Déu».
Una promesa ja complerta indiciàriament en la persona de Jesús, com
intueix Jürgen
Moltmann
(“Teologia
de la esperança”).
Per
als cristians l’escatologia ja no tracta de
les darreries o acaballes del món (judici, cel, infern, glòria,
purgatori, etc.), sinó és una reflexió que dona raó de
l’esperança cristiana i per a tot ésser humà, i no per un demà
incert, sinó per al nostre temps. Quina és aquesta esperança? Que
el mal desaparegui i que es consolidin aquelles realitats que donen
sentit a la vida. És una esperança que dona raons per esperar,
enmig d’un món efímer on totes les realitats que ens envolten
canvien i desapareixen ràpidament (reflexió de Josep Giménez
a CJ). Hauríem de parlar encara de la relació entre el Misteri
del Naixement i de la Mort de Jesús. Una mort que tanca el temps
vell, que “esquinça el vel del temple” (Mc 15, 37-38),
que trenca en dos la història. És una mort que a partir d’ella
se’ns invita a centrar la nostra atenció en els que se
sacrifiquen, en els que donen la seva vida, en els que es buiden o
els buiden. La seqüència de l’escatologia cristiana seria:
Jesús, primera i darrera Paraula de Déu - Plenitud de
la revelació - Esperança ferma en aquest Paraula -
Dimensió de futur per l’ésser humà.
Per
aquest motiu si ens atrevim encara avui a parlar d’escatologia ho
hauríem de fer en certes condicions: 1) No escamotejar ni menysprear
el nostre futur, perquè 2) al final ens trobarà la plenitud de la
vida (Déu); 3) això vol dir: no acontentar-nos, ni desesperar-nos
en el que hi ha i tenim en el present; 4) proclamar i donar veu a
l’esperança.
“Infoneu,
Senyor, la vostra gràcia en els nostres cors: I feu que els qui, per
l’anunci de l’àngel, hem conegut l’encarnació de
Jesucrist, el vostre Fill, siguem conduïts, per la seva
passió i la seva creu, a la glòria de la resurrecció”
(Oració IV Diumenge d’Advent).
Anton
Ramon Sastre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada