Sant Ildefons: Segona sessió de catequesi d'adults d'Advent i Nadal

El misteri de la presència (sacramental)- Trobada 10-12-2024

Introducció.- En un intent de posar al dia la nostra fe, en el capítol anterior hem fet una ullada –ràpida i una xic superficial- sobre la realitat de les nostres societats occidentals. No perquè aquestes siguin més importants, encara que alguns així ho creguin, sinó perquè de les altres (les societats orientals, les africanes, les asiàtiques, les dels pobles originals d’Amèrica del Sud, etc.) ens fa por dir-ne res, senzillament perquè no les coneixem prou, per no dir que no les coneixem gens, malgrat que tots els instruments virtuals al nostre abast ens les podrien fer presents. En el present capítol, l’exposició ens vol fer reflexionar justament sobre determinats tipus de presències reals, perquè encara que nosaltres estem habituats a fixar-nos bàsicament en aquelles realitats físiques que copsem per mitjà dels nostres sentits corporals, n’hi ha d’altres que també són reals si bé les copsem d’una manera diferent. En aquest sentit podríem parlar de presències virtuals, presències a través d’imatges, presències a través de l’art, presències sacramentals. Totes aquestes presències les hauríem de considerar també com diferents maneres de mirar i/o contemplar una mateixa realitat, i en aquest sentit no són necessàriament excloents entre sí, sinó que estan cridades a ser complementàries, perquè ens fan veure una mateixa realitat des d’angles diferents i, en conseqüència, ens la fan comprendre millor, de manera més perfecte. De entre totes aquestes modalitats, en aquest capítol ens aturarem a explicar la presència sacramental, una presència que des de la fe no dubtem en afirmar que és real, si bé misteriosa, punt a partir del qual moltes vegades ens excusem d’aprofundir el sentit d’aquesta presència.

Una manera d’observar i fer història.- Una de les dificultats més grans amb les que ens trobem els humans és la de definir les situacions i circumstàncies rellevants que caracteritzen diferents moments històrics. Hi ha expressions en les nostres llengües que fan referència a aquesta dificultat: “s’ha de deixar passar el temps per a comprendre el que realment ha passat”, “la història ho jutjarà”, “ara no és el moment de jutjar; ja hi haurà temps per a fer-ho”; “el temps dona i treu les raons”, “qualsevol temps passat fou millor”, etc. Si ens fixem, en totes aquestes dites hi ha una desconfiança en creure que la mera presència davant d’un fet concret sigui suficient per poder-lo comprendre o per poder-lo explicar. Això és així, perquè, en realitat, tots els “testimonis”, és a dir, totes les persones que poden donar fe d’un determinat succés, perquè hi eren i el van presenciar, sempre estan condicionades per múltiples circumstàncies: el lloc, la sensibilitat individual, l’ambient i l’entorn cultural, els prejudicis personals o socials o de classe, els costums seculars i arrelats, etc. Això ho podem constatar dia a dia quan, davant d’una mateixa realitat o un mateix fet, no solament hi ha discrepàncies en els relats que es fan, sinó que, fins i tot, es produeixen enfrontaments personals. Però, en canvi, hi ha esdeveniments del passat, que han marcat profundament la nostra vida, que d’alguna manera sempre els tenim o els fem presents.

En aquest sentit, és important en tot moment saber fugir i allunyar-se de la immediatesa i la precipitació de voler valorar els fets, les coses que passen i les persones que hi intervenen. Més enllà de qualsevol opinió que podem tenir sobre un esdeveniment que ens toca de prop, ens cal afirmar amb força la vida, individual o social, que tenim i de la qual en gaudim o patim ara, en aquest moment, en el present. Això no és fugir d’estudi, ni fer deixadesa de responsabilitats a l’hora de jutjar determinats fets, sinó que és anteposar la nostra presència activa i dinàmica en aquells fets que estan al nostre abast perquè ens són propers, abans de jutjar-los i qualificar-los. És una manera d’estar en el món, d’estar en societat, d’evitar enfrontaments i lluites inútils, d’estabilitzar ansietats sobrevingudes o provocades, en definitiva, es tracte de viure de forma positiva i constructiva el nostre present amb tot allò que ens ha fet ser el que som.

Aquesta és la meva personal visió del què ens ensenya Jesús a través dels diferents relats evangèlics. En els evangelis, amb la seva particular manera de presentar-nos la persona de Jesús, no hi trobarem gaires discursos abstractes, sinó que el més freqüent és trobar-hi una manera de construir i fomentar actituds concretes i pràctiques d’aproximació entre persones. Els evangelis ens mostren una autèntica “antropologia de la proximitat”, com es diu avui, passant per damunt de prejudicis o de judicis precipitats o de posicionaments habituals sobre el significat de certes malalties, de notícies desgraciades, sobre la posició social de les persones, de la seva dedicació laboral i, fins i tot, passant per damunt de plantejaments i prescripcions legals. És tota una aposta per reafirmar i valorar la vida present, la vida quotidiana, aquesta petita història en la qual, d’una manera o altra, tots ens hi veiem implicats.

La presència d’esdeveniments del passat.- Encara que ens pugui semblar xocant, hi ha certes realitats o esdeveniments del passat que, malgrat el temps ja les hagi deixat enrere, ens continuen sent presents d’alguna manera. Cert que estem parlant de situacions especials i particulars que poden ser llunyanes en el temps, constatables en un determinat moment, però que avui, en el nostre present, continuen tenint importància perquè d’una manera o altra continuen marcant la nostra vida actual. Hi ha fets del passat dels que nosaltres en vam ser testimonis o, potser, fins i tot, en vam ser protagonistes i que, de tant en tant, ens assalten, ens venen a la memòria. El record d’aquests moments viscuts de prop deixaren un senyal profund en el nostre esperit, de manera que quan la memòria, voluntàriament o per cas, ens els fa present, tenen força suficient per causar-nos diferents tipus d’emocions o, fins i tot, de pertorbar-nos. Sovint es tracta de naixements o morts de persones que estimem o hem estimat, o de certs esdeveniments que han omplert la nostra existència de felicitat o d’angoixa. En aquests casos ens basta fer-ne memòria, tenir-ne un record per commoure’ns.

Alguns d’aquests fets, però, succeïren en temps molt llunyans, quan nosaltres no hi érem, però que, així i tot, varen ser molt importants i deixaren una empremta decisiva en la història i en l’evolució d’un determinat poble. Es tracta d’esdeveniments que els pobles volen recordar de generació en generació, perquè saben que foren constitutius del seu caràcter, de la seva manera de ser, i perquè, malgrat el transcurs dels anys, tingueren una força i una influència que continuen sent presents avui. Dit d’una altra manera, es tracta d’esdeveniments que transcendeixen l’espai i el temps en que varen succeir. Tot sovint, per continuar mantenint viva la seva memòria, els pobles que se senten concernits per aquells fets construeixen monuments o realitzen accions commemoratives, civils o religioses, amb la intenció de no oblidar-los i d’alguna manera renovar-se en l’esperit que els originà. D’aquests monuments o accions commemoratives en diem “Memorial”. El “Memorial”, segons una accepció del “Diccionari de la llengua catalana” (IEC), és “una observança periòdica o acció cultual com a signe per a preservar i fer present la memòria d’una persona o d’un esdeveniment”.

Presència i absència d’una mateixa realitat.- Seguint el fil de la definició que acabem de donar, el “memorial” és quelcom més que un record, perquè es tracta d’una institució simbòlica: una realitat que nosaltres, els humans, construïm o realitzem amb coses sensibles (monuments materials, desfilades militars, manifestacions reivindicatives, accions cultuals reglades) que signifiquen, fan referència i “representen” (= fer present d’una manera nova i diferent) una realitat que materialment és absent. Quan les cristians celebrem els sagraments estem realitzant accions cultuals, i ens servim de realitats que ens són ordinàries i pròximes en la nostra vida de cada dia (aigua, pa, vi, oli, paraules i gestos), però que “representen” realitats extraordinàries i llunyanes en el temps. Els sagraments són sempre una misteriosa combinació de presència i absència. Es tracta, doncs, d’una presència real d'un fet originari, creatiu i irrepetible, però físicament llunyà, físicament absent. Aquesta és la naturalesa de la presència simbòlica que fa comprensible, encara que d’una manera sempre imperfecta, la presència sacramental. Sant Tomàs d’Aquino també ho va entendre d’aquesta manera quan afirmava que “sacramenta sunt in genere signi”, “els sagraments s’han d’entendre en la dimensió i perspectiva del signe (símbol)”, una afirmació que els seus seguidors i la reflexió teològica posterior la va passar per alt o li donà una interpretació totalment esbiaixada.

Per entendre el que estem dient només cal que parem atenció en la persona de Jesús. D’ell ens parlen els evangelis com un home bo, que sempre va fer el bé, amb paraules i amb fets extraordinaris que acompanyaren les seves paraules. Però aquesta persona visible i tangible de la que ens parlen els evangelis, en realitat ens revela i ens descobreix qui és Déu, quines són les seves principals característiques, unes aproximacions, però, que sempre conserven una part velada, misteriosa, indesxifrable. En aquest sentit afirmem que Jesucrist és el sagrament de Déu. Els cristians només arribem a Déu a través de la nostra fe en la persona de Jesucrist. Ell és Déu fet carn. En definitiva, és la carn de la nostra carn la que ens descobreix i revela qui és Déu. És el Misteri de l’Encarnació, que explica i al qual fan referència tots els sagraments de l’església.