25 de novembre 2024

Reflexió sobre l'Advent i el Nadal (2024)

Es fa complicat reflexionar en el Misteri de l’Encarnació de Jesús en els nostres dies i treure’n unes conclusions que, a més d’una possible meditació que ens faci créixer humanament, puguin tenir al mateix temps una dimensió pràctica. La nostra societat es mou en aquests moments dintre d’un ambient altament conflictiu, que ens impedeix tenir una visió amplia de les possibilitats del nostre viure quotidià. A més de la gran tragèdia esdevinguda en el País Valencià i de guerres tan cruentes com les protagonitzades per Rússia i Israel, entre les més de cinquanta que hi ha en el món, ens absorbeix la petita i estreta notícia de la baralla partidista, de la notícia d’última hora, de la vida privada airejada d’algun famós, dels escàndols que més poden vendre. Tot això ens allunya d’altres problemes importants que te el nostre món i que queden marginats dels focus mediàtics. Aquests ambients conflictius estrenyen les nostres perspectives i escurcen el nostre camp de visió, però, en canvi, el que sí fan és crear al nostre voltant angoixa, inestabilitat, por, desorientació, foscor.

Potser, aquests dies d’Advent i Nadal, engalanant els carrers i les places de guarniments i de llums, arribem a oblidar-nos d’aquesta situació i, com mínim, podrem atendre millor les expectatives dels nostres infants, la qual cosa no és poc. I no és poc perquè la mirada dels més petits, neta, directe, franca, sense distorsions i argumentacions hipòcrites, ens recorda l’observació amb la que Jesús deia que els adults, només si es feien com a nens, potser, podrien arribar a comprendre el significat del Regne de Déu. Però davant de la mortal devastació que han sofert els nostres germans de València i davant l’assassinat de desenes de milers d’innocents es fa molt difícil mirar el futur amb un bri d’esperança, quan hi ha persones o col·lectius que s’espolsen del damunt les responsabilitats o quan hi ha organitzacions com la ONU, la UE i els USA (això sí, totes amb la ”U” d’unitat) no van més enllà d’alçar paraules de protesta contra una cínica i descarada proclamació d’uns drets, que no respecten el més elemental i fonamental dret humà, que és la vida. Malgrat aquest panorama, la comunitat cristiana durant aquest temps d’Advent i de Nadal no pot fer altra cosa que continuar cantant i proclamant “glòria a Déu a les altures i a la terra pau als homes”, que és el missatge que proclamarem a l’eucaristia de la nit de Nadal i que repetim a l’eucaristia de tots els diumenges quan cantem el glòria.

Aquest missatge és exclusiu de l’evangeli de sant Lluc, que és l’evangelista que ens acompanyarà durant tots els diumenges d’aquest any. És un missatge que l’evangelista el dibuixa com un escenari idíl·lic, un anunci joiós d’esperança d’uns àngels a uns pastors, en una nit, com tantes altres, envoltada de misteri i de foscor. És una paraula d’esperança que estimula les consciències, perquè no és solament un anunci de futur, sinó que ja és una bona notícia de present. Jesús és la bona notícia, perquè l’evangeli és el mateix Jesús. No és una promesa de futur, no és una paraula qualsevol que s’oblida a mida que passa el temps i que es fa esperar. “És la paraula de Déu feta carn”, que ha volgut arrelar i quedar-se entre nosaltres, que ha volgut entrar a la nostra història humana i que continua present en la nostra petita i, sovint, esquifida història d’avui. Aquesta paraula és lluminosa, encara que gairebé ningú la vol veure i així la nit es fa llarga, massa llarga, i com cantava el poeta: “La nit tots la portem al cor, la nit. Nit de déus, nit de dimonis, nits d’infants, nits de Nadal, tantes nits perdudes que no tornaren mai...”. Parlar de nit, de foscor, de boira que impedeix veure un horitzó clar és massa freqüent en els nostres dies, però el Misteri de Nadal, el Misteri de l’Encarnació, tot i no deixant de ser un misteri que sempre haurem d’aprofundir, ens estimula a refermar la nostra fe en Jesús, de qui confessem que és la llum, el camí, la veritat, la vida. Segurament a tots ens és necessari “no perdre tant de temps” en lamentacions que no duen a cap lloc i que no tenen cap retorn positiu per la nostra ment i el nostre esperit. Enmig de la nit, si sabem crear silenci i endinsar-nos-hi, potser veurem petits estels, petites llums, petits espais d’esperança. A la comunitat cristiana hauríem d’aprendre a obrir-nos sense por a moviments que neixen en el nostre món, vinguin d’on vinguin, però que ajuden als pobres i desvalguts, que denuncien les injustícies i les atrocitats, que fan força davant els governs perquè s’impliquin a trobar solucions eficaces en favor de la vida, de la justícia i de la pau, més enllà de declaracions i paraules. Encarnar-se, fer-se carn, avui també vol dir comprometre’s a fer costat a les persones que sofreixen, qualsevol que en sigui la causa. Així contribuirem a que el Regne no sigui només una promesa, sinó que sigui també una realitat present.

Anton Ramon Sastre

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)