Comunitat Eclesial de Sant Ildefons. c/Madrazo, 92 08021 Barcelona Telèfon: 93 209 73 63 / 93 209 43 28
email: santildefons100@arqbcn.org / twitter: @Sant_Ildefons
Parròquia agermanada amb la de Sant Paulí de Nola, del barri del Besòs


31 de juliol de 2019

Doctrina social de l'Església (IV)

Encara que la frase pugui semblar demagògica no ho és: els rics cada vegada són més rics, els pobres cada vegada ho són més.

Aquesta diferència entre la població rica i pobra ha estat des de sempre motiu de reflexió per la Església catòlica. Ja en els orígens de l’Església trobem el cèlebre passatge del llibre dels Fets dels Apòstol, on se’ns diu que els primers no posseïen res en comú ( Cfr. Fets 4, 34-35).

Avui dia, tots els estudiosos coincideixen que la narració de Lluc és més un ideal que l’evangelista ens presenta que s’ha d’assolir, que no un fet històric, però el que s’ensenya en aquest passatge bíblic és que no podem restar indiferents davant de la pobresa del que viu al costat nostre.

Sant Pau, recriminarà amb paraules molt dures als corintis que participen en el banquet eucarístic i menyspreen i arraconen als necessitats (Cfr. ! Cor 11, 17-22), i per no estendre’m més en aquest repàs dels primers creients, llegiu la carta de sant Jaume. Els anomenats Pares de l’Església (escriptors dels primers segles , majoritàriament bisbes), van parlar sempre del Destí universal dels béns de la terra, no puc reproduir aquí, els molts testimonis escrits que ens van deixar aquests benemèrits escriptors, només cito Sant Basili (s. IV) : Aquell que despulla un home dels seus vestits rep el nom de bandoler. I aquell que no vol veure la nuesa de l’esparracat, quan podria fer-ho ,mereix un nom diferent?

27 de juliol de 2019

Reflexions a la Paraula de Déu

“Beneeix el Senyor ànima meva, no t’ho oblidis del seus favors” (Sl. 102,2)

Hi ha qui creu en la pregària perquè les coses li surten rodones, però, n’hi ha d’altres que han deixat de creure-hi perquè les coses els surten malament. Per alguns pregar és una obligació, per altres és un formalisme i poca cosa més. Uns i altres, saben què vol dir pregar? Pregar és demanar, sí, però és molt més quan ho fem per lloar Déu o senzillament per donar-li gràcies.

Em ve a la memòria que en unes vacances, estan al jardí a casa la meva germana, assegut i tranquil fent Vespres, un nebot, llavors petit, em va preguntar què feia i li vaig respondre: -estic pregant per no ser tan animal. Es va girar i a corre-cuita va anar a trobar la seva mare i li digué: -el tiet diu que és un animal! M’imagino la sorpresa del nebot i la cara de la mare, però aclarit el succés, tot va quedar arreglat.

Ara no em vull ficar en si es prega poc o gens i si abans es feia massa. Segur que els mitjans que ens rodegen ara ens tenen segrestat el temps de pregària i ens ocupen part del nostre lleure. Pregar és fer un esforç de sinceritat davant Déu en qui creiem, esperem i ens complaem.

Demanar, agrair i contemplar són moments de pregar eficaçment. Jesús ensenyà a petició d’un deixeble l’oració del Parenostre, que és una oració sublim i que, resada personal i comunitàriament després de 2.000 anys, conserva la seva frescor inicial. Aquesta eficàcia, necessitat i perseverança ens venen il·lustrades per Jesús que en l’evangeli ens posa l’exemple d’un amic i d’un infant. Ens acaba dient “i si vosaltres que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als que li demanen”.

Que la pregària sigui pel món d’avui el pa de cada dia, mancats de tantes necessitats espirituals, materials, socials, humanes, etc. Que ella mogui l’esperit de tots a ser solidaris i servidors i disposats a no viure només mirant-nos a nosaltres sinó mirant les mancances del pròxim que mai és lluny de nosaltres. En plena canícula de l’estiu gaudim el que ens permetin les nostres butxaques, però sobretot gaudim com a cristians de lloar a Déu, de ser agraïts per tot el que ens ha donat, el que fem i som.

Francesc Xavier de Dou

25 de juliol de 2019

Doctrina social de l’Església (III)

En el full de la darrera setmana, comentava que tota la temàtica de la DSE té un denominador comú, estar al servei de la Persona humana. La persona creada a imatge i semblança de Déu. Com recordava repetidament el papa sant Joan Pau II, atemptar contra la persona és atemptar contra el mateix Déu. De la dignitat i la igualtat de totes les persones deriva sobretot el principi del bé comú, al qual tot aspecte de la vida social, s’ha de referir per trobar plenitud de sentit (Compendi DSE, n 164).

El bé comú, és una expressió que diem sovint, ara bé, a vegades tinc la sensació que amb el bé comú, passa el mateix que amb el sentit comú, que és el menys comú de tots els sentits. Una explicació del que és el bé comú, la trobem en el Compendi de la DSE:” el conjunt d’aquelles condicions de la vida social que permeten a les col·lectivitats com als membres individuals, d’atènyer la pròpia perfecció més plenament i més ràpidament”. L’explicació pot semblar una mica abstracta, però té implicacions tant a nivell personal, com polític i fins i tot en les relacions internacionals.

A nivell personal. Per dir-ho de forma molt senzilla, la pregunta que ens hem de fer el que volem assolir el bé comú, és la mateixa que es fa el samarità de la paràbola que llegíem el diumenge passat. Ell davant de l’home que es trobava al marge es va interrogar, que li passarà a aquest home si jo no l’ajudo. En canvi la pregunta que va en contra el bé comú, és la del sacerdot i levita, que la seva preocupació era , què em passarà a mi si m’aturo per atendre’l? La DSE de l’Església ens ensenya (juntament amb altres doctrines) que només podrem assolir la plenitud personal, quan treballem i ens preocupem de la felicitat dels altres i això ho hem de fer “amb” i “per” els altres. La vida, la intel·ligència, els dons que cadascú podem tenir, els béns que posseïm , els hem de posar al servei dels altres. No és lícit disposar només pel nostre profit, d’allò que tenim.

23 de juliol de 2019

Campaments i Colònies d’estiu dels nostres grups: Esplai Sant Indefons i Agrupament Escolta Joan Maragall

Com cada any aquests dos grups vinculats a la Parròquia duen a terme aquestes sortides amb tots el nois i noies de diferents edats que tenen al seu càrrec i que són el colofó de tota la tasca feta al llarg del curs que ara finalitza. Agraïm molt sincerament la tasca dels monitors responsables de les activitats i els desitgem que no solament portin a bon terme aquestes sortides sinó que puguin assolir els objectius que s’havien marcat des de l’inici de curs.

Informació de l'Esplai:

- Marxem de campaments el dissabte 13 i tornarem el dimecres 24.
- El grup dels petits, els Picanúvols, acamparan en un terreny del municipi de Cabó, a la comarca de l’Alt Urgell.
- El grup d’infants que aquest any han fet 5è i 6è de primària, els Trencapins, aniran a un terreny situat a Gósol, davant del Pedraforca.
- Els Mowglis, de 12, 13 i 14 anys, faran una ruta pel Cap de Creus.
- Els Xerpes, de 3r i 4t d’ESO, marxaran a fer un tros del Camino de Santiago. Començaran a Ourense i acabaran a Santiago de Compostela.
- Finalment, el grup de grans, els Apostrofats, com a últims campaments faran una ruta per Eslovènia.

Informació dels Escoltes:

Ara mateix totes les unitats es troben de campaments. Ens ho estem passant molt bé. Tornem diumenge!
Castors, llúdrigues, llops i daines: a Figueres! Un camp molt bonic per plantar la tenda i passar 10 dies plens de pedagogia.
Ràngers i Noies Guia: Fent una ruta pel Pallars Sobirà, arribant al peu de la Pica d’Estats! Després hem acampat 7 dies a un camp prop de Tavascan.
Pioners i Caravel··es: Estan a l’Algarve, sud de Portugal, recorrent la costa durant 15 dies!
Trucs: aniran el dia 16 a fer una ruta per la Vall d’Aran!

20 de juliol de 2019

Reflexions a la Paraula de Déu

“Maria ha escollit la millor part”

En llegir les lectures d’avui i meditar què em diuen per tal de poder fer aquest comentari, el primer que em fa vibrar és el reconeixement de la dona que té Déu en el Llibre del Gènesi, i Jesús a l’Evangeli.

En el Llibre del Gènesi, Déu pregunta per una dona, Sara, que no se la veu, està dins de casa treballant, complint les ordres del seu espòs, Abraham, per tal que ell pugui quedar bé acollint i servint al Senyor. I el Senyor, a més de preguntar per Sara, li diu a Abraham, que ja pensava que Sara no tindria fills, que en tindrà un.

I en l’Evangeli, Lluc ens relata com una dona, Marta, recrimina a la seva germana, Maria, que està asseguda escoltant Jesús, el fet què no es preocupi de ajudar-la en els treballs domèstics per tal de servir a Jesús. I Jesús premia la actitud de Maria i diu: “Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària. La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa.”
Deixa clar, doncs, Jesús, ja en el seu temps, que la dona no ha de quedar reduïda a les feines domèstiques, sinó que té dret a una cosa millor que és escoltar la paraula de Déu i viure-la.

Superada la visió feminista, és evident que les paraules de Jesús a Marta són extensibles a totes les persones, homes i dones. Les activitats, preocupacions i treball del dia a dia modelen la nostra manera de viure amb el neguit de fer i fer i ens resulta difícil interioritzar i viure l’espiritualitat en el nostre interior.

Podríem aprofitar el proper mes d’agost, temps de descans, en general, per, en el silenci i la pau interior, reflexionar sobre les paraules de Jesús a Marta i preguntar-nos: quines són les petites coses de la vida a les que la manca de silenci i pregària ha fet que hi haguem dedicat molt temps sense que ens hagin proporcionat gaudi? I quines són les coses realment grans a les que hauríem d’haver dedicat més temps per tal d’enriquir la nostra vida?

Maite Cura

17 de juliol de 2019

Doctrina social de l’Església (II)

Al llarg de la seva història, i en particular els darrers cent anys, l’Església no ha renunciat mai -segons paraules del papa Lleó XIII- a dir la paraula que li correspon sobre les qüestions de la vida social. Així ha publicat un ric i intens magisteri que es coneix amb el nom de Doctrina social de l’Església (DSE).

És una doctrina que és citada genèricament moltes vegades, però que la majoria dels creients desconeixen molt el seu contingut. Recordo que quan a Barcelona, es va fer la presentació del Compendi de la DSE, el Cardenal Martino, president del Consell Pontifici de la Justícia i la Pau, digué irònicament, que la DSE és com el secret de la fórmula de la Coca Cola, tothom sap que existeix, però ignora el seu contingut.

És un ensenyament on l’Església exposa els criteris d’actuació que han de tenir els cristians davant de qüestions de tipus socials. L’ensenyament social és fruit de la sàvia reflexió del magisteri i expressió del compromís constant de l’Església en la fidelitat a la gràcia de la salvació de Crist i en la sol·licitud amorosa per la sort de la humanitat (compendi DSE , n 8).

Si bé és cert, que els primers destinataris de la DSE són els catòlics, l’Església ofereix el seu ensenyament a tots els homes i dones de bona voluntat, independentment del seu credo religiós, ja que en el seu contingut hi poden trobar els principis de reflexió, els criteris de judici i les directrius d’acció d’on partir per promoure un humanisme integral.

13 de juliol de 2019

Reflexions a la Paraula de Déu

Avui les lectures ens parlen de la felicitat, de la «llei» del nostre ésser, del Crist com a fonament de tot, i, finalment, de l'amor i la compassió com la clau que tot ho integra. «El Senyor tindrà, altra vegada, el goig de fer-te feliç...perquè tu obeiràs el Senyor...i guardaràs els seus manaments» (Deuteronomi, 30, 9-10).

Qué bonica aquesta expressió de l'autor inspirat ('il•luminat' dirien altres tradicions), i el seu convenciment que Déu gaudeix en fer-nos feliços. Diu que ho serem perquè guardarem la seva Llei, i obeirem els seus manaments. Però, com és possible que «obeir una Llei» ens faci feliços? No és un constrenyiment i una limitació? Sí, pot ser-ho. Però quan seguim la Llei del nostre ésser, allò que anhelem ser, i que és inscrit al nostre cor, llavors el nostre cor respira. «Aquesta Llei que avui et dono, no és massa difícil per a tu, ...no és pas al cel, ...tampoc a l'altra banda de mar, ...és molt a prop teu: la tens al cor...» (Deuteronomi, 30, 11-14).

No és una llei exterior a nosaltres, més o menys arbitrària, sortida del caprici de Déu. No. És allò que demana el nostre ésser per a ser, per a realitzar-nos, per fer-nos humans... i alhora divins. És allò que esbrinem quan estem en contacte amb el nostre cor. És la nostra veritat, la nostra essència. Llavors, seguir-la «no és massa difícil», perquè ens construeix i ens fa lliures, com les vies que subjecten un tren d'alta velocitat el fan 'lliure', i li permeten ser tot allò que pot arribar a ser.

La pau, la serenor, la felicitat (el 'nirvana', dirien altres tradicions) son un bon senyal per a discernir interpretacions correctes o errònies d'aquesta llei, que de vegades transmeten autoritats religioses o moralistes de diferents tradicions. I aquesta Llei se sintetitza en l'amor i la compassió. La paràbola que utilitza Jesús és ben provocativa. Allò que ens fa accedir «a la vida eterna», a Déu, no és ser 'sacerdot', o 'levita', o persona religiosa, complidora de la Llei. No.

És l'amor i la compassió. El «samarità» que, a judici dels jueus, era un 'heretge', i un exclòs de la Llei, va ser qui es va compadir, va estimar, i va cuidar l'home que havia caigut en mans dels lladres. Crist ho té clar. Quan la Llei ens impedeix estimar i viure la compassió, llavors cal ser 'conscients i lliures transgressors de la Llei'. Ell ho va ser. Li va costar l'odi dels fariseus i sacerdots que el van acusar, condemnar i finalment matar a la creu. La capitana del «Sea Watch» (més enllà de les seves creences o increences), recollint nàufrags, practicant la compassió, desafiant Salvini i transgredint la seva llei, accedeix a la Vida, ara i aquí.

Santiago Quijano

10 de juliol de 2019

Doctrina Social de l’Església (I)

Aquests primers dies d’estiu són molt intensos, fa molta calor i això comporta malestar físic, però al mateix temps ha estat la causa dels incendis forestals. Incendis que han comportat molt de sofriment i també pèrdues econòmiques a ramaders i pagesos de les zones afectades. Malgrat tot, ens hem de felicitar, ja que de moment no hi ha hagut desgràcies personals, i també per la gran solidaritat que s’ha produït a favor dels damnificats.

També, aquests primers dies de juliol, són molt intensos a nivell polític. Quan redacto aquestes ratlles han acabat les sessions maratonianes dels dirigents europeus per elegir els qui exerciran els càrrecs responsables en les comunitats europees. No queda clar si s’hauran de repetir les eleccions al Parlament Espanyol. I tres parlamentaris electes catalans no han pogut assistir a la sessió constituent del Parlament Europeu a Estrasburg.

Caldria afegir a tots aquests esdeveniments, totes les qüestions que semblem enquistades entre nosaltres. Només per posar uns exemples, el problema de l’habitatge, les desigualtats socials, l’acollida dels migrants (és escandalosa la detenció de qui el seu delicte ha estat portar nàufrags a bon port), les notícies dels menors no acompanyats (els coneguts com a “menes” ) i un llarg etcètera...

Com podeu comprovar, no ens falten motius de conversa, i també de preocupació, i davant de tot això, quina ha de ser la nostra resposta? Com a creients en Jesucrist, no podem quedar insensibles. I l’Església, per imperatiu evangèlic, no pot restar callada davant el canvi climàtic, el futur d’Europa, les grans injustícies socials...

6 de juliol de 2019

Reflexions a la Paraula de Déu

El que poden fer les nostres mans

Isaïes ens parla de l’amistat que Déu té per a tots els qui l’estimen servint els germans. Déu és amb ells, es notarà la mà del Senyor en les seves obres.

Diu el Salm: “Veniu, fidels de Déu, escolteu-me; us contaré el que ha fet per mi. Beneït sigui Déu: no ha refusat la meva súplica, ni m’ha negat el seu amor”.

És l’acció de gràcies que hem de fer cada dia. Ell vetlla en tot moment per la seva obra: l’Home, la persona. Descobrim el que fa cada dia Déu per a tota la humanitat: se serveix de les mans de les persones que han entès el que és estimar els altres.
Hem de donar gràcies a Jesús crucificat. Amb la seva mort la humanitat rep una creació nova, basada en la pau i la misericòrdia. És la gràcia que ens imparteix Jesús al nostre esperit. Déu ha infós el seu Esperit a totes les persones en la seva ànima, depèn de cadascú que l’Esperit augmenti amb les accions del nostre treball ben fet, ple de veritat, ajudant que per tot arreu regni la veritable pau, que és el Regne de Déu aquí a la terra. És la cultura de la pau que moltes persones de diferents ideologies i religions han treballat i treballen sense fer soroll.

El Bé guanya les forces d’aquest món. Cada dia rebem quantitat d’informació de guerres que massacren pobles, de tirotejos venjatius en escoles, mercats, esglésies, mesquites, de violències de gènere i de moltes altres violències. Cal descobrir el bé del món per donar pau interior a les persones. Reflexionem-hi cada dia.

La pau i el servei dels setanta-dos nous deixebles. Setanta-dos són tots els pobles del la Terra. Tots els pobles tindran pau i misericòrdia. És l’anunci de l’Evangeli després de la Mort i Resurrecció de Jesús. És el seu testament.

Déu es val de les nostres mans perquè el Regne de Déu aquí a la Terra es vagi fent realitat. En tenim exemples que ens han d’omplir de pau i joia: Càritas, Open Arms, Intermón, Sant Paulí, Justícia i Pau, Dit i Fet –només per citar-ne alguns que tenim més a prop i que coneixem. El compromís social d’entitats i sindicats que vetllen per als més desfavorits, de tantes i tantes persones dedicades amb cos i ànima als seus malalts, als seus vells, als seus veïns. No es veuen, no fan soroll, però hi són. És la pau que necessitem.

Pere Rius

3 de juliol de 2019

Jornada de Responsabilitat en el Trànsit


El proper diumenge 7 de juliol se celebra aquesta jornada amb el lema: Fes als altres tot allò que vols que et facin a tu.

És cert que el trànsit comporta molta responsabilitat per part de tots, però també és cert que el trànsit ha canviat molt els darrers anys, sobretot a la ciutat.

Tothom que condueix un vehicle coneix bé els riscos a què s’enfronta, perquè la realitat ens demostra que els accidents són freqüents. Ens hi juguem la vida sense tenir present que la rutina de la conducció ens pot jugar males passades.

A títol personal diré que la meva esposa i jo quan pugem al cotxe ens encomanem sempre a sant Antoni amb aquesta minipregària: “que Sant Antoni ens guardi de prendre mal i de fer-ne”, pregària que ens fa conscients que també nosaltres podem ser la causa d’aquest mal del que demanem que se’ns guardi.

Avui se’ns invita a reflexionar sobre la responsabilitat de cadascú, ningú en queda exclòs, ni tant sols els vianants, perquè també són part del trànsit encara que no condueixin. Una fracció de segon és suficient perquè es produeixi l’accident , la qual cosa significa que no ens és permesa la distracció, que l’atenció al volant ha de ser constant, i tots hem de reconèixer que la distracció l’hem patida en més d’una ocasió.

L’ús del mòbil o la manipulació de GPS en són exemples. No vull deixar de referir-me als obstacles afegits al trànsit els darrers anys a les ciutats: bicicletes, patinets elèctrics i fins i tot monopatins (algun en contra direcció). Són la causa de moltes imprudències que posen en risc la nostra seguretat, amb l’agreujant que circulen sense protecció adequada ni assegurança, la qual cosa fa que puguin fugir impunement del lloc on ha estat la causa de l’accident.

I una darrera reflexió encara, no solament no s’ha de fugir mai per por, d’un accident amb víctimes, sinó que, a més, tenim el deure de socorre-les.

Josep Maria Lari