Doctrina social de l’Església (II)

Al llarg de la seva història, i en particular els darrers cent anys, l’Església no ha renunciat mai -segons paraules del papa Lleó XIII- a dir la paraula que li correspon sobre les qüestions de la vida social. Així ha publicat un ric i intens magisteri que es coneix amb el nom de Doctrina social de l’Església (DSE).

És una doctrina que és citada genèricament moltes vegades, però que la majoria dels creients desconeixen molt el seu contingut. Recordo que quan a Barcelona, es va fer la presentació del Compendi de la DSE, el Cardenal Martino, president del Consell Pontifici de la Justícia i la Pau, digué irònicament, que la DSE és com el secret de la fórmula de la Coca Cola, tothom sap que existeix, però ignora el seu contingut.

És un ensenyament on l’Església exposa els criteris d’actuació que han de tenir els cristians davant de qüestions de tipus socials. L’ensenyament social és fruit de la sàvia reflexió del magisteri i expressió del compromís constant de l’Església en la fidelitat a la gràcia de la salvació de Crist i en la sol·licitud amorosa per la sort de la humanitat (compendi DSE , n 8).

Si bé és cert, que els primers destinataris de la DSE són els catòlics, l’Església ofereix el seu ensenyament a tots els homes i dones de bona voluntat, independentment del seu credo religiós, ja que en el seu contingut hi poden trobar els principis de reflexió, els criteris de judici i les directrius d’acció d’on partir per promoure un humanisme integral.


Són molts el temes que tracta la DSE, en aquests breus articles, ni de bon tros , els podré tractar tots. Tota la temàtica de la DSE té un denominador comú , està al servei de la Persona humana , de les persones en concret, independentment del seu lloc de naixement, de la seva condició social, del seu credo religiós. Si bé és cert que la DSE no fa excepcions de persones, mostra una preferència, els pobres. L’opció pels més desafavorits és l’opció prioritària de l’Església.

Sovint es diu que l’Església no ha de fer política. Sobre aquest aspecte ja en vaig parlar en el full de la setmana anterior. Ara només vull aclarir que l’Església no pot fer política de partits, no pot afavorir una determinada opció política amb detriment d’altres. Ara bé, el que no entri en el joc partidista, no significa que l’Església sigui neutral. Pot i té el deure de denunciar als partits, ideologies, cultures econòmiques que atemptin contra la persona humana.

Aquests dies en tenim alguns exemples molt concrets en les paraules del papa Francesc. El dilluns al matí, el bisbe de Roma va celebrar una Eucaristia, a la Basílica de sant Pere. El Papa havia convidat a participar-hi a persones que han vingut a Europa buscant refugi, fugint de la fam, de la guerra... Davant de la política de la comunitat europea en general, i d’Itàlia en particular, el Papa va alçar amb molta força la seva veu en contra d’aquestes polítiques. Les seves paraules "Els últims enganyats i abandonats per morir al desert, són els últims torturats, maltractats i violats en els camps de detenció; són els últims que desafien les onades d'un mar despietat; són els últims deixats en camps d'una acollida que és massa llarga per ser cridada temporal".

¿Fa política el Papa, denunciant les polítiques europees, i molt especialment la italiana? Per alguns sí, i li recriminen que critiqui obertament a algunes polítiques governamentals. Però, el Papa no fa res més que ser fidel a la missió que se li ha encomanat. Denunciar el mal. (Continuaré, la setmana vinent).

Josep m Jubany