Instagram WhatsApp YouTube

11 d’octubre 2026

Reflexions a la Paraula de Déu - Diumenge XXVIII de durant l’any


Festival de Josep Guinovart (1957), mural ubicat a Recinte Mundet (vestíbul de l'Edifici del Teatre): una festa compartida, oberta i comunitària, que evoca el Regne de Déu com a celebració a la qual tota persona és convidada a participar-hi.
L’evangelista Mateu és un jueu autèntic, i això fa que en el seu evangeli sovint aparegui la profunda estima que té pel seu poble. Coneix molt bé la història d’Israel i sap que ha estat objecte privilegiat de l’amor de Déu: un Déu que l’ha guiat durant anys en els moments més complicats de la seva existència com a poble, particularment quan era a l’exili. Ara, que l’evangelista ha conegut Jesús, Mateu s’adona de com n’és, de difícil, correspondre a l’amor desinteressat i generós de Déu.

A la paràbola d’aquest diumenge, Mateu explica que el Regne de Déu és com una gran festa. La imagina tan majestuosa com quan un rei celebra les noces del seu fill, amb tot l’esplendor del qual és capaç, i procurant que la taula dels convidats sigui plena de tota mena de viandes, de plats gustosos i de vins abundants, tal com també s’imaginava Isaïes que succeiria al final dels temps per a tots els pobles de la terra. Per a Mateu, els primers convidats a la festa van ser els fills del poble d’Israel; però els convidats, a través de tantes i tantes veus dels profetes, no només no en van fer cap cas, perquè havien de resoldre assumptes d’interès privat, sinó que alguns gosaren maltractar, i fins i tot assassinar, els enviats pel Rei. Hi ha un tractat del segle I, titulat La vida dels profetes, en què es relaten el martiri i la mort de molts dels profetes d’Israel, seguint una vella tradició històrica. Mateu era molt conscient d’aquesta realitat, així que fa fer un gir sobtat a la narració de Jesús: a partir d’ara, els convidats a la festa són i seran tots els homes i dones de la terra, siguin d’on siguin i vinguin d’on vinguin.

Aquesta versió de la paràbola, en què es feien desaparèixer els privilegis del poble escollit, era del tot intolerable per als fariseus. De fet, aquesta paràbola figura entre els capítols en què Mateu explica les controvèrsies mantingudes per Jesús amb els fariseus (Mt 21–23), i el que en ella es diu és que, quan es rebutja l’amor de Déu, un queda sol, aïllat per sempre i llançat a la sort que ell mateix ha escollit. Però la dinàmica del Regne de Déu és així: tothom és convidat a viure en un espai lluminós; tothom hi és cridat sense cap distinció, ni de classe, ni d’origen, ni de color. Però on és aquest Regne? És només de futur o és ja present? Potser la lectura d’Isaïes ens fa pensar que només serà una realitat futura, però els cristians sabem que, des de l’encarnació de Jesús, la realitat del Regne és història de present, i que l’Església n’ha de donar testimoni, n’ha de tenir cura i l’ha de fer créixer. Per què encara avui, fora i dins de l’Església, hi ha qui no va vestit com cal?

Anton Ramon Sastre