Parròquia de Sant Ildefons | Barcelona

La parròquia de Sant Ildefons va acollir dilluns, 5 d’octubre, la conferència Doctrina Social de l’Església: una fe compromesa amb el món, a càrrec de Jordi López Camps, doctor en Biologia, expert en gestió pública i antic director general d’Afers Religiosos de la Generalitat. La sala es va omplir malgrat la meteorologia adversa, en una sessió que va oferir un recorregut per l’evolució de la Doctrina Social de l’Església i pels principals reptes que planteja en el món actual.

L’acte forma part del cicle de conferències i activitats que la parròquia dedica a aprofundir en l’encíclica del papa Lleó XIV, Magnifica humanitas, tot i que la intervenció es va centrar especialment en la trajectòria de la doctrina social i en les aportacions dels principals documents que l’han anat configurant.

Una tradició de reflexió i compromís

López Camps va començar explicant que la Doctrina Social de l’Església és el conjunt d’ensenyaments elaborats pels papes i pels organismes eclesials per orientar la presència dels cristians en la societat, en la política i en el món del treball. No es tracta, per tant, d’un sistema tancat, sinó d’un patrimoni de reflexió que es va actualitzant a mesura que canvien les realitats socials.

El ponent va recordar que aquesta tradició té precedents en els Pares de l’Església, com sant Basili, sant Joan Crisòstom, sant Ambròs de Milà i sant Agustí, que ja havien reflexionat sobre la relació de l’Església amb la societat i sobre la responsabilitat envers les persones pobres i marginades.

La doctrina social moderna es va consolidar, però, amb Rerum novarum, publicada per Lleó XIII l’any 1891 en plena transformació industrial. A partir d’aquest document, López Camps va repassar les principals encícliques socials, aportacions i documents, i va destacar la idea central aportada per cadascuna.

Les grans aportacions

• Rerum novarum, de Lleó XIII (1891): va situar en primer pla la dignitat del treball i el dret dels treballadors a un salari just. El treball humà havia de prevaldre sobre la lògica del capital i del benefici.

• Quadragesimo anno, de Pius XI (1931): va desenvolupar els principis de subsidiarietat, solidaritat i bé comú. La subsidiarietat defensa que les instàncies superiors no han d’assumir allò que poden fer les persones, les associacions o les administracions més properes.

• Les intervencions de Pius XII durant la Segona Guerra Mundial: van vincular la dignitat humana amb la justícia i la pau i van reivindicar la democràcia com l’ instrument adequat per a l’exercici de l’autoritat i la convivència social.

• Mater et Magistra, de Joan XXIII (1961): va ampliar la mirada sobre els problemes socials i va assenyalar que les desigualtats ja no es podien analitzar només en l’àmbit de les relacions entre treballadors i empresaris, sinó també en el marc de les relacions entre països.

• Pacem in terris, de Joan XXIII (1963): proposa una obertura a la convivència mundial basada en la veritat, la justícia, l’amor i la llibertat. En aquesta encíclica el papa no es dirigeix únicament als catòlics, sinó que ho fa a totes les persones de bona voluntat que vulguin escoltar aquesta paraula a favor de la pau.

• Dignitatis humanae, del Concili Vaticà II (1965): reconeix la llibertat religiosa com un dret fonamental de totes les persones. Al nostre país, aquesta declaració va ser molt important, perquè es vivia en una situació de nacionalcatolicisme en què semblava que només es podia ser catòlic. Es declara que la dignitat de les persones està associada al reconeixement del dret a practicar la religió que vulguin.

• Populorum progressio, de Pau VI (1967): va defensar el desenvolupament integral dels pobles i va denunciar les desigualtats entre països i regions del món. La pau, va recordar López Camps, no es pot separar de la justícia.

• Octogesima adveniens, de Pau VI (1971): va assumir que l’Església vivia en una societat postindustrial, marcada per la urbanització, els canvis laborals, les noves formes de pobresa i les transformacions culturals. La seva aportació principal va ser la necessitat de discernir allò que humanitza i allò que deshumanitza.

• Laborem exercens, de Joan Pau II (1981): va afirmar que el treball existeix per a la persona i no la persona per al treball. L’encíclica defensava així la prioritat del treball humà sobre el capital.

• Sollicitudo rei socialis, de Joan Pau II (1987): va aprofundir en el concepte d’«estructures de pecat», és a dir, estructures econòmiques i socials que generen pobresa i desigualtat. La solidaritat no es pot limitar a la compassió, sinó que ha de comportar una responsabilitat concreta per transformar aquestes estructures.

• Centesimus annus, de Joan Pau II (1991): va reconèixer el valor de la iniciativa privada i del mercat, però amb condicions. El mercat no pot convertir-se en l’únic regulador de la societat ni sacrificar les persones més febles en nom del lucre.

• Caritas in veritate, de Benet XVI (2009): va alertar sobre el poder creixent dels capitals financers i dels grans actors econòmics transnacionals, sovint fora del control dels estats. La caritat, va subratllar, s’ha de concretar en compromisos històrics i en estructures justes.

• Evangelii gaudium, del papa Francesc (2013): va proposar una Església en sortida, capaç d’anar a les perifèries, escoltar els pobres i deixar-se interpel·lar per ells. També va denunciar unes economies que generen exclusió.

• Laudato si’, de Francesc (2015): va presentar la cura del medi ambient com una qüestió inseparable de la justícia social. El clam de la terra i el clam dels pobres, va explicar el ponent, formen part d’una mateixa realitat.

• Fratelli tutti, de Francesc (2020): va posar la fraternitat universal i l’amistat social al centre de la vida col·lectiva, com a alternativa a l’individualisme i a la cultura de l’enfrontament.

• Dilexi te, iniciada durant el pontificat de Francesc i publicada l’any 2025 durant el pontificat de Lleó XIV: va aprofundir en la pobresa entesa en un sentit ampli i en la necessitat de situar les persones més vulnerables al centre de l’acció de l’Església.

El repte de Magnifica humanitas

En arribar a Magnifica humanitas, Jordi López Camps va explicar que l’encíclica recull aquest llarg camí de reflexió i el situa davant una realitat nova: la societat de les noves tecnologies i de la intel·ligència artificial.

La idea principal del document és que la humanitat es troba davant una elecció decisiva. D’una banda, pot construir una nova torre de Babel, basada en la pretensió de dominar-ho tot, en l’individualisme i en la concentració del poder. De l’altra, pot edificar una nova Jerusalem, fonamentada en la cooperació, la trobada i la participació de tothom.

La imatge expressa dues maneres d’entendre el progrés. La primera confia que la tecnologia i el poder, per si sols, poden donar resposta a tots els problemes. La segona recorda que cap persona ni cap actor social no pot construir el futur tot sol i que cal comptar amb l’aportació de tothom.

Per això, Magnifica humanitas no és simplement una encíclica sobre la intel·ligència artificial, sinó una encíclica sobre la doctrina social de l’Església en temps de la intel·ligència artificial. El seu repte és discernir com es poden posar les noves tecnologies al servei de la dignitat humana, el bé comú i una societat més justa.

A partir d’aquest marc, López Camps va remarcar que la doctrina social ofereix principis per pensar, criteris per discernir i orientacions concretes per actuar. Entre els seus eixos principals hi ha el bé comú, la solidaritat, la subsidiarietat, la justícia social, la participació política i social i la destinació universal dels béns.

Aquests principis es fonamenten en tres conviccions bàsiques: que l’ésser humà és creat a imatge de Déu; que totes les persones tenen la mateixa dignitat, sense haver de demostrar el seu valor; i que els drets humans i els drets dels pobles han de ser la base de la convivència.

En aquest sentit, el ponent va defensar que la doctrina social no és només una reflexió teòrica, sinó una invitació a intervenir en la realitat. L’Església, va afirmar, no pot restar indiferent davant l’explotació, la pobresa, la discriminació o els discursos que neguen la dignitat de determinats col·lectius.

Un diàleg sobre el compromís

Mn. Jubany va remarcar que la doctrina social no diu què ha de votar cadascú, però sí que ofereix criteris per discernir com prendre decisions polítiques. També va afirmar que l’Església no és neutral davant les situacions que atempten contra la dignitat de les persones.

López Camps va coincidir que aquest patrimoni ofereix criteris per discernir, jutjar i actuar. En el diàleg final, va defensar la necessitat de perdre la por a denunciar les injustícies i els discursos d’exclusió, especialment quan es dirigeixen contra les persones immigrants o contra altres col·lectius vulnerables.

La trobada va acabar reivindicant una fe compromesa amb la realitat, capaç d’unir l’anunci de l’Evangeli amb la construcció d’una societat més justa, solidària i respectuosa amb la dignitat de tothom.