Doctrina social de l'Església (IV)

Encara que la frase pugui semblar demagògica no ho és: els rics cada vegada són més rics, els pobres cada vegada ho són més.

Aquesta diferència entre la població rica i pobra ha estat des de sempre motiu de reflexió per la Església catòlica. Ja en els orígens de l’Església trobem el cèlebre passatge del llibre dels Fets dels Apòstol, on se’ns diu que els primers no posseïen res en comú ( Cfr. Fets 4, 34-35).

Avui dia, tots els estudiosos coincideixen que la narració de Lluc és més un ideal que l’evangelista ens presenta que s’ha d’assolir, que no un fet històric, però el que s’ensenya en aquest passatge bíblic és que no podem restar indiferents davant de la pobresa del que viu al costat nostre.

Sant Pau, recriminarà amb paraules molt dures als corintis que participen en el banquet eucarístic i menyspreen i arraconen als necessitats (Cfr. ! Cor 11, 17-22), i per no estendre’m més en aquest repàs dels primers creients, llegiu la carta de sant Jaume. Els anomenats Pares de l’Església (escriptors dels primers segles , majoritàriament bisbes), van parlar sempre del Destí universal dels béns de la terra, no puc reproduir aquí, els molts testimonis escrits que ens van deixar aquests benemèrits escriptors, només cito Sant Basili (s. IV) : Aquell que despulla un home dels seus vestits rep el nom de bandoler. I aquell que no vol veure la nuesa de l’esparracat, quan podria fer-ho ,mereix un nom diferent?


La tesis que defensa la DSE, és que no som amos , sinó administradors dels béns de la terra, i seguint la doctrina dels Pares de l’Església, una de les formes d’estimar a aquells que tenen molt és advertir-los dels perills de la seva riquesa, i també que la comunicació dels béns és una exigència de la justícia.

L’Església no s’oposa a la propietat privada, ara bé , com ensenya el Compendi de la DSE, la propietat privada no és un dret absolut i intocable . “La Propietat privada, siguin quines siguin les formes concretes dels règims i de les normes jurídiques que s’hi refereixen, es, en la seva essència, tan sols un instrument amb vista al respecte del principi de la destinació universal dels béns, i per tant, en última instància, no un fi, sinó un mitjà” (Compendi DSE n 177).

Com? I de quina forma s’ha de fer aquesta distribució de la riquesa?. En primer lloc hi ha d’haver una disponibilitat personal. La caritat i l’almoina han estat sempre una de les formes de compartir amb els més necessitats tot allò que nosaltres tenim en abundància. Encara que potser més pròpiament haurien de parlar de justícia. Ja que com afirmava el Papa Pau VI en la Populorum progressio. No hi ha cap raó per reservar-se per ús exclusiu allò que supera la pròpia necessitat, quan als altres els manca el necessari (Cfr. PP 23).

La DSE va més enllà, no és només responsabilitat personal, sinó és una de les responsabilitats de les polítiques dels diferents governs. Cal una política fiscal justa, que respectant els drets legítims de la propietat privada, amb una gestió transparent, sense corrupcions administratives, ajudi a una major distribució de la riquesa. Una política que afavoreixi la igualtat d’oportunitats. Que ningú a causa del seu origen estigui condemnat per vida a la pobresa.

I ja que abans he citat a Popolorum Progressió, no em resisteixo a transcriure un fragment de la mateixa, que em sembla de plena actualitat en els nostres dies : No es pot admetre que ciutadans proveïts de recursos de l’activitat nacional, els transfereixen en part considerable a l’estranger per pur profit personal, sense preocupar-se del mal que infligeixen a la pròpia pàtria “ (PP n 24)

Josep m Jubany