Reflexions a la Paraula de Déu

“Beneeix el Senyor ànima meva, no t’ho oblidis del seus favors” (Sl. 102,2)

Hi ha qui creu en la pregària perquè les coses li surten rodones, però, n’hi ha d’altres que han deixat de creure-hi perquè les coses els surten malament. Per alguns pregar és una obligació, per altres és un formalisme i poca cosa més. Uns i altres, saben què vol dir pregar? Pregar és demanar, sí, però és molt més quan ho fem per lloar Déu o senzillament per donar-li gràcies.

Em ve a la memòria que en unes vacances, estan al jardí a casa la meva germana, assegut i tranquil fent Vespres, un nebot, llavors petit, em va preguntar què feia i li vaig respondre: -estic pregant per no ser tan animal. Es va girar i a corre-cuita va anar a trobar la seva mare i li digué: -el tiet diu que és un animal! M’imagino la sorpresa del nebot i la cara de la mare, però aclarit el succés, tot va quedar arreglat.

Ara no em vull ficar en si es prega poc o gens i si abans es feia massa. Segur que els mitjans que ens rodegen ara ens tenen segrestat el temps de pregària i ens ocupen part del nostre lleure. Pregar és fer un esforç de sinceritat davant Déu en qui creiem, esperem i ens complaem.

Demanar, agrair i contemplar són moments de pregar eficaçment. Jesús ensenyà a petició d’un deixeble l’oració del Parenostre, que és una oració sublim i que, resada personal i comunitàriament després de 2.000 anys, conserva la seva frescor inicial. Aquesta eficàcia, necessitat i perseverança ens venen il·lustrades per Jesús que en l’evangeli ens posa l’exemple d’un amic i d’un infant. Ens acaba dient “i si vosaltres que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als que li demanen”.

Que la pregària sigui pel món d’avui el pa de cada dia, mancats de tantes necessitats espirituals, materials, socials, humanes, etc. Que ella mogui l’esperit de tots a ser solidaris i servidors i disposats a no viure només mirant-nos a nosaltres sinó mirant les mancances del pròxim que mai és lluny de nosaltres. En plena canícula de l’estiu gaudim el que ens permetin les nostres butxaques, però sobretot gaudim com a cristians de lloar a Déu, de ser agraïts per tot el que ens ha donat, el que fem i som.

Francesc Xavier de Dou