Doctrina social de l’Església (III)

En el full de la darrera setmana, comentava que tota la temàtica de la DSE té un denominador comú, estar al servei de la Persona humana. La persona creada a imatge i semblança de Déu. Com recordava repetidament el papa sant Joan Pau II, atemptar contra la persona és atemptar contra el mateix Déu. De la dignitat i la igualtat de totes les persones deriva sobretot el principi del bé comú, al qual tot aspecte de la vida social, s’ha de referir per trobar plenitud de sentit (Compendi DSE, n 164).

El bé comú, és una expressió que diem sovint, ara bé, a vegades tinc la sensació que amb el bé comú, passa el mateix que amb el sentit comú, que és el menys comú de tots els sentits. Una explicació del que és el bé comú, la trobem en el Compendi de la DSE:” el conjunt d’aquelles condicions de la vida social que permeten a les col·lectivitats com als membres individuals, d’atènyer la pròpia perfecció més plenament i més ràpidament”. L’explicació pot semblar una mica abstracta, però té implicacions tant a nivell personal, com polític i fins i tot en les relacions internacionals.

A nivell personal. Per dir-ho de forma molt senzilla, la pregunta que ens hem de fer el que volem assolir el bé comú, és la mateixa que es fa el samarità de la paràbola que llegíem el diumenge passat. Ell davant de l’home que es trobava al marge es va interrogar, que li passarà a aquest home si jo no l’ajudo. En canvi la pregunta que va en contra el bé comú, és la del sacerdot i levita, que la seva preocupació era , què em passarà a mi si m’aturo per atendre’l? La DSE de l’Església ens ensenya (juntament amb altres doctrines) que només podrem assolir la plenitud personal, quan treballem i ens preocupem de la felicitat dels altres i això ho hem de fer “amb” i “per” els altres. La vida, la intel·ligència, els dons que cadascú podem tenir, els béns que posseïm , els hem de posar al servei dels altres. No és lícit disposar només pel nostre profit, d’allò que tenim.


A nivell polític. La responsabilitat d’aconseguir el bé comú correspon, no tan sols a les persones individuals, també a l’Estat, ja que , com diu la DSE, el bé comú és la raó de ser de l’autoritat política. Les societats són plurals, estan formades per persones, i diferents col·lectius que poden tenir opinions diferents, que professen diferents credos religiosos, provenen de diferents cultures etc. La conciliació d’aquestes diferents sensibilitats, formes de ser, etc., és una de les funcions més delicades del poder públic.

Afortunadament en els països de la nostra àrea més propera, són democràtics els diferents sistemes polítics. Això és, les decisions són preses per aquells que han aconseguit en les eleccions a les institucions major nombre de vots . Ara bé , el que les autoritats polítiques siguin recolzades per una majoria, no els permet menystenir les minories. I també, en els països multinacionals, s’ha de respectar les peculiaritats culturals, lingüístiques, històriques de les diferents nacions, així com el de les diferents ètnies que hi puguin haver. No respectar les minories ha estat el motiu de molts enfrontaments i de moltes guerres a Europa en el passat segle XX.

A nivell internacional. La DSE de l’Església sempre ha defensat la necessitat d’una autoritat que tingui un abast mundial. Quan es parla d’una autoritat mundial, no es defensa ni molt menys, que aquesta autoritat l’exerceixi una persona, el que es vol dir és que cal un organisme internacional, com pot ser l’ONU, que tingui prou autoritat per regular les relacions entre els diferents països, i pugui restablir la justícia en els llocs del planeta en que sigui vulnerada, i fer d’àrbitre en els conflictes que puguin sorgir entre diferents estats. Aquest desig de la DSE, és un dels principals reptes que tenim en el nostre món globalitzat. No cal que digui que estem molt lluny d’aconseguir-ho. S’han fet passos amb els tribunals internacionals de justícia, però tot està molt prim.

Josep m Jubany