Doctrina Social de l’Església (I)

Aquests primers dies d’estiu són molt intensos, fa molta calor i això comporta malestar físic, però al mateix temps ha estat la causa dels incendis forestals. Incendis que han comportat molt de sofriment i també pèrdues econòmiques a ramaders i pagesos de les zones afectades. Malgrat tot, ens hem de felicitar, ja que de moment no hi ha hagut desgràcies personals, i també per la gran solidaritat que s’ha produït a favor dels damnificats.

També, aquests primers dies de juliol, són molt intensos a nivell polític. Quan redacto aquestes ratlles han acabat les sessions maratonianes dels dirigents europeus per elegir els qui exerciran els càrrecs responsables en les comunitats europees. No queda clar si s’hauran de repetir les eleccions al Parlament Espanyol. I tres parlamentaris electes catalans no han pogut assistir a la sessió constituent del Parlament Europeu a Estrasburg.

Caldria afegir a tots aquests esdeveniments, totes les qüestions que semblem enquistades entre nosaltres. Només per posar uns exemples, el problema de l’habitatge, les desigualtats socials, l’acollida dels migrants (és escandalosa la detenció de qui el seu delicte ha estat portar nàufrags a bon port), les notícies dels menors no acompanyats (els coneguts com a “menes” ) i un llarg etcètera...

Com podeu comprovar, no ens falten motius de conversa, i també de preocupació, i davant de tot això, quina ha de ser la nostra resposta? Com a creients en Jesucrist, no podem quedar insensibles. I l’Església, per imperatiu evangèlic, no pot restar callada davant el canvi climàtic, el futur d’Europa, les grans injustícies socials...


Insisteixo en aquesta afirmació, l’Església ha de parlar, encara que això li comporti incomprensions. Sovint se sent a dir que l’Església no pot fer política, que la seva missió és espiritual. Per posar exemples, alguna vegada ( per sort, poques) desprès d’alguna celebració ha entrat algú a la sagristia de la nostra comunitat queixant-se perquè algú que havia llegit una lectura, portava una xapa demanat la llibertat dels presos, o per alguna pregària demanant aquesta llibertat. Aquests manifestaven el seu desacord, el seu principal argument és, l’Església ha de ser neutral políticament, la seva missió és espiritual. Algú ha arribat a dir: una cosa és el carrer, i una altra el temple.

El papa Francesc ens recorda en l’exhortació apostòlica la Joia de l’evangeli: ningú no pot exigir-nos que releguem la religió a la intimitat secreta de les persones, sense cap influència en la vida social i nacional, sense preocupar-nos per la salut de les institucions de la societat civil, sense opinar sobre els esdeveniments que afecten als ciutadans. Qui pretendria tancar en un temple i emmudir el missatge de sant Francesc d’Assís i de la beata Teresa de Calcuta? Ells no podrien acceptar-ho. Una autèntica fe —que mai no és còmoda ni individualista— sempre implica un profund desig de canviar el món, de transmetre valors, de deixar quelcom millor darrere el nostre pas per la terra.( La Joia de l’evangeli n 182)

És important que es clarifiqui la missió de l’església, i per aquest motiu em proposo escriure durant el mes de juliol, en aquesta quarta pàgina del Full, sobre aquesta qüestió. Exposaré, encara que molt sintèticament, els principis de la Doctrina social de l’Església. Em sembla important que es coneguin quins són els principis que sustenten aquesta important doctrina.

Josep m Jubany