Reflexions a la Paraula de Déu

Jesús era agosarat i no es tallava a l’hora de posar preguntes que de vegades eren de difícil resposta. Aquesta vegada en un entorn de festa i de convidats a casa d’un dels principals dels fariseus va preguntar a aquells homes abans de dinar, com qui no vol la cosa: és permès o no de curar en dissabte?

Allí hi havia mestres de la llei i fariseus que van callar per no comprometre’s. Tots tenien por de quedar malament davant dels altres personatges importants i no es volien manifestar. Però Jesús s’hi encarà: No trauríeu del pou el vostre fill perquè era dissabte? Ni tan sol el vostre bou si hi hagués caigut? Els convidats callaven... és clar que sabien la resposta però davant de la concurrència no volien dir què pensaven. Ells eren bons complidors de la llei!

A més Jesús que els tenia al davant havia vist com els convidats havien triat els primers llocs i s’hi havien assegut. I els va dir: si et conviden a unes noces no seguis mai als primers llocs, no sigui que l’amo que t’ha convidat no vingui fins a tu i davant de tothom et digui : “cedeix-li el teu lloc. És més important que tu”, fent-te passar vergonya davant de tots els convidats. És una recomanació plena de sentit comú.

Jesús amb aquestes paraules ens invita a trencar les lleis establertes per més tradicionals i esteses que siguin, en el cas que siguin injustes. Treure el fill d’un pou és primer que seguir la llei al peu de la lletra, que ho prohibia perquè era dissabte. Jesús no és inhumà, té un cor matern i no pot permetre que un fill es faci mal per una caiguda estúpida i per una llei encara més estúpida.

Jesús demostra que té el cap ben posat i que ordena les coses amb criteri intel·ligent. Moltes vegades s’han fet disbarats per no trencar algunes coses: lleis obsoletes, costums aberrants, malentesos, mentre que Jesús té el cap ben posat i no deixa que el seu criteri quedi diluït per coses que no tenen importància. Podríem posar exemples ben actuals que son al cap de tothom.

Sefa Amell

Laudato si, sobre la cura de la casa de tots (4)

Els recursos de la terra també són actualment depredats a causa de formes immediatistes d’entendre l’economia i l’activitat comercial i productiva. La pèrdua de selves i boscos implica al mateix temps la pèrdua d’espècies que podrien significar en el futur recursos summament importants, no sols per a l’alimentació, sinó també per a la curació de malalties i per a múltiples serveis. Les diverses espècies contenen gens que poden ser recursos clau per a resoldre en el futur alguna necessitat humana o per a regular algun problema ambiental.

La cura dels ecosistemes suposa una mirada que vagi més enllà del que és immediat, perquè quan només es busca un rèdit econòmic ràpid i fàcil, a ningú no li interessa realment la seva preservació. Però el cost dels danys que s’ocasionen per la descurança egoista és moltíssim més alt que el benefici econòmic que es pugui obtenir. En el cas de la pèrdua o el dany greu d’algunes espècies, estem parlant de valors que excedeixen tot càlcul. Per això, podem ser testimonis muts de gravíssimes injustícies quan hom pretén obtenir importants beneficis fent pagar a la resta de la humanitat, present i futura, els altíssims costos de la degradació ambiental.

Si tenim en compte que l’ésser humà també és una criatura d’aquest món, que té dret a viure i a ser feliç, i que a més té una dignitat especialíssima, no podem deixar de considerar els efectes de la degradació ambiental, de l’actual model de desenvolupament i de la cultura del rebuig en la vida de les persones.

Papa Francesc

Biblista i ermità

Entrevista a Josep Rius-Camps, teòleg, biblista i rector de l'ermita de Sant Pere de Reixac, i conductor del grup de Reflexió Bíblica de la nostra parròquia.

Reflexions a la Paraula de Déu

La porta és estreta, i a més, el cap de casa la tancarà

Encongeix el cor aquest fragment de l’Evangeli de Lluc, i m’espanta la possibilitat de trobar-me en la situació que descriu i veure’m abocat a la possibilitat de privació de la vida eterna.

Hi he pensat molt abans de començar a escriure perquè tinc com a premissa bàsica i inqüestionable l’amor i la misericòrdia de Déu, i per això em dic amb una certa incredulitat: -Això no pot ser possible.

I al mateix temps em pregunto: -Si realment crec que no és possible, perquè Jesús ho afirma amb aquesta contundència?

Anem a pams, qui més qui menys pot tenir experiència d’haver hagut de passar per una porta petita (o estreta) enmig d’una aglomeració de gent que pugna per entrar a algun lloc: un estadi de futbol, un concert multitudinari, una visita turística, etc. També tenim experiència que alguna vegada ens han tancat la porta als nassos després de molta estona de fer cua quan ja quasi estàvem arribant. I, perquè no, també alguna vegada ens haurem quedat amb un pam de nas quan esperàvem ser convidats a alguna festa i ningú no s’ha recordat de nosaltres.

Descric unes experiències possibles fàcilment identificables, amb les que intento justificar la meva angoixa... Però, és realment això el que Jesús vol??

Que n’és de diferent aquest fragment de l’evangeli de Lluc d’aquest altre fragment del llibre de l’Apocalipsi, amb el que vull contrastar-lo per més que no correspongui a les lectures d’avui: “Ell eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment. Perquè les coses d’abans han passat.”

No són molt més seductores aquestes paraules?

I tanmateix, tant les unes com les altres són Paraula de Déu!

On rau, doncs, la diferència tant en el to com en la forma?

El Misteri, així amb majúscula, depassa molt la nostra capacitat de discerniment.
Això no obstant, és molt més raonable el que comporta creure en el Regne de Déu, aquest Regne que Jesús ha vingut a anunciar amb tanta fermesa i que ens empeny a la conversió de cor sense que sigui massa important la forma d’expressar-ho; perquè si com he dit abans el seu amor i la seva misericòrdia són un tresor molt preuat, res no ens pot fer por, ben al contrari, ens cal confiar sempre en la seva Paraula salvadora, tenint molt clar que la conversió que Ell vol i espera de nosaltres no és només una decisió puntual i aïllada d’un moment d’il•luminació, és l’inici d’un camí que ha de durar tota la vida.

Josep Maria Lari

Laudato si, sobre la cura de la casa de tots (3)

El clima és un bé comú, de tothom i per a tothom. A nivell global, és un sistema complex relacionat amb moltes condicions essencials per a la vida humana. Hi ha un consens científic molt consistent que indica que ens trobem davant un preocupant escalfament del sistema climàtic. En les darreres dècades, aquest escalfament ha estat acompanyat del constant creixement del nivell del mar, i a més és difícil no relacionar-lo amb l’augment d’esdeveniments meteorològics extrems, més enllà del fet que no pugui atribuir-se una causa científicament determinable a cada fenomen particular. La humanitat és cridada a prendre consciència de la necessitat de realitzar canvis d’estils de vida, de producció i de consum, per a combatre aquest escalfament o, almenys, les causes humanes que el produeixen o accentuen. És veritat que hi ha altres factors (com el vulcanisme, les variacions de l’òrbita i de l’eix de la Terra o el cicle solar), però nombrosos estudis científics assenyalen que la major part de l’escalfament global de les últimes dècades es deu a la gran concentració de gasos d’efecte hivernacle (anhídrid carbònic, metà, òxids de nitrogen i altres) emesos sobretot a causa de l’activitat humana. En concentrar-se en l’atmosfera, impedeixen que la calor dels raigs solars reflectits per la terra es dispersi en l’espai. Això es veu potenciat especialment pel patró de desenvolupament basat en l’ús intensiu de combustibles fòssils, que constitueix el cor del sistema energètic mundial. També hi ha incidit l’augment en la pràctica del canvi d’usos del sòl, principalment la desforestació per a l’agricultura.

Molts d’aquells qui tenen més recursos i poder econòmic o polític semblen concentrar-se sobretot a emmascarar els problemes i a amagar els símptomes, mirant només de reduir alguns impactes negatius del canvi climàtic. Però molts símptomes indiquen que aquests efectes podran ser cada vegada pitjors si continuem amb els actuals models de producció i de consum. Per això s’ha tornat urgent i imperiós el desenvolupament de polítiques perquè en els pròxims anys l’emissió d’anhídrid carbònic i d’altres gasos altament contaminants sigui reduïda dràsticament, per exemple, reemplaçant la combustió de combustibles fòssils i desenvolupant fonts d’energia renovable. En el món hi ha un nivell exigu d’accés a energies netes i renovables. Encara és necessari desenvolupar tecnologies adequades d’acumulació. Tanmateix, en alguns països s’han donat avenços que comencen a ser significatius, encara que estan lluny d’aconseguir una proporció important. També hi ha hagut algunes inversions en formes de producció i de transport que consumeixen menys energia i requereixen menys quantitat de matèria primera, així com en formes de construcció o de sanejament d’edificis per a millorar-ne l’eficiència energètica. Però aquestes bones pràctiques estan lluny de generalitzar-se.

Altres indicadors de la situació actual tenen a veure amb l’esgotament dels recursos naturals. Coneixem bé la impossibilitat de sostenir l’actual nivell de consum dels països més desenvolupats i dels sectors més rics de les societats, on l’hàbit de gastar i llençar assoleix nivells inaudits. Ja s’han superat certs límits màxims d’explotació del planeta sense que hàgim resolt el problema de la pobresa.

Papa Francesc

75 anys de Càritas

Entrevista a Salvador Busquets, director de Càritas Diocesana de Barcelona, en motiu del 75è aniversari.

Reflexions a la Paraula de Déu

Com era Jesús de Natzaret? Vull dir, quina personalitat tenia? Era vital, fort, alegre, apassionat? O potser era un home calmat, assossegat, reflexiu…? La lectura de l’Evangeli d’avui m’hi ha fet pensar. La reacció de Jesús és la d’un home apassionat, jove, radical. No deixa gaire espai per als matisos. Sembla un personatge enderiat de Shakespeare. Quan penso en Ell me l’imagino apassionadament convençut de la causa de la llibertat humana, en tots els sentits.

Alliberament interior, en el sentit de ser fidels a allò en què creiem, sense les rebaixes habituals. I alliberament exterior, en el sentit de parlar clar, de no deixar-nos endur per les febleses col•lectives, per altra part tan humanes.

Jesús no està per orgues. Demana exemplaritat als seus seguidors, i es posa ell mateix com a exemple. Per això el cristianisme és tan exigent… Jesús no ens va deixar un compendi ideològic, ni unes normes, ni un seguit de rituals complicats. Ens va deixar només el seu exemple.

I això és el que hem de mirar de seguir. Ens preguntem tantes vegades sobre quin és el sentit de la vida i, de sobte, quatre ratlles de l’Evangeli ens descobreixen que el sentit de la vida som, segurament, nosaltres mateixos… seguint, en la mesura de les nostres forces, les passes de Jesús de Natzaret.

Els cristians som persones amb causa, com ho va ser el profeta Jeremies, com ho és tota persona que té la mirada fixada en Jesús, com tan bé ens indica Pau.

Atenció: podria semblar que només poden ser cristians els que fan com Jeremies, els que s’ho juguen tot, posant en risc la pròpia vida. O com Pau. O com el mateix Jesús. No és cert: el seu exemple és un camí, un procés diari, pastat en la compassió, en el somriure, en comprendre que som profundament humans, és a dir, absolutament febles.

Fins i tot en aquesta extrema feblesa, però, som capaços de generar molt de bé. Llancem-nos-hi cada dia. Veurem canviar el món davant nostre.

Família Vives Requena

Laudato si, sobre la cura de la casa de tots (2)

Faig una invitació urgent a un nou diàleg sobre la manera com estem construint el futur del planeta. Necessitem una conversa que ens uneixi a tots, perquè el desafiament ambiental que vivim, i les seves arrels humanes, ens interessen i ens impacten a tots. El moviment ecològic mundial ja ha recorregut un llarg i ric camí, i ha generat nombroses agrupacions ciutadanes que han ajudat a la conscienciació. Lamentablement, molts esforços per buscar solucions concretes a la crisi ambiental solen ser frustrats no sols pel rebuig dels poderosos, sinó també per la falta d’interès dels altres. Les actituds que obstrueixen els camins de solució, fins i tot entre els creients, van de la negació del problema a la indiferència, la resignació còmoda o la confiança cega en les solucions tècniques. Necessitem una solidaritat universal nova. Com van dir els Bisbes de Sud-àfrica, «es necessiten els talents i la implicació de tothom per a reparar el dany causat per l’abús humà a la creació de Déu». Tots podem col·laborar com a instruments de Déu per a la cura de la creació, cadascú des de la seva cultura, la seva experiència, les seves iniciatives i les seves capacitats.

La contínua acceleració dels canvis de la humanitat i del planeta s’afegeix avui a la intensificació dels ritmes de vida i de treball, en la que alguns anomenen «rapidació». Si bé el canvi és part de la dinàmica dels sistemes complexos, la velocitat que les accions humanes li imposen avui contrasta amb la natural lentitud de l’evolució biològica. A això s’hi suma el problema que els objectius d’aquest canvi veloç i constant no necessàriament s’orienten al bé comú i a un desenvolupament humà, sostenible i integral. El canvi és quelcom desitjable, però esdevé preocupant quan es converteix en deterioració del món i de la qualitat de vida de gran part de la humanitat.

Existeixen formes de contaminació que afecten diàriament les persones. L’exposició als contaminants atmosfèrics produeix un ampli espectre d’efectes sobre la salut, en particular dels més pobres, provocant milions de morts prematures. Emmalalteixen, per exemple, a causa de la inhalació d’elevats nivells de fum que procedeix dels combustibles que fan servir per a cuinar o per a escalfar-se. S’hi afegeix la contaminació que afecta tothom, deguda al transport, al fum de la indústria, als dipòsits de substàncies que contribueixen a l’acidificació del sòl i de l’aigua, als fertilitzants, insecticides, fungicides, controladors de males herbes i agrotòxics en general. La tecnologia que, lligada a les finances, pretén ser l’única solució dels problemes, de fet sol ser incapaç de veure el misteri de les múltiples relacions que existeixen entre les coses, i per això a vegades resol un problema creant-ne d’altres.

Papa Francesc

Turismes religiós

Entrevista a Sílvia Aulet, professora de la Facultat de Turisme de la Universitat de Girona i especialista en turisme religiós i espiritual, al programa "Signes dels temps".

Reflexions a la Paraula de Déu

Assegurança celestial

Estem en plenes vacances estivals i sempre abans de començar-les rebem una quantitat d’invitacions per tal d’assegurar bé la casa i les nostres pertinences, no fos cas que en tornar trobéssim la nostra llar desballestada. M’ha vingut al cap aquesta reflexió després de llegir el text de l’evangeli quan ens diu “aplegueu-vos al cel un tresor allà on els lladres no s’hi acosten, ni les arnes fan malbé res, on hi teniu el vostre tresor allà hi tindreu el vostre cor”.

Entenc que avui dia segons qui ens escoltés pensaria que això de parlar del cel i d’un tresor amagat sona com depassat. Jesús ens invita a fonamentar aquestes seves paraules i ens demana que hi sapiguem entendre què ens vol dir avui. On hem de posar el nostre cor?

El diumenge passat vèiem que no podíem ser esclaus del diner, és una manera repetitiva de dir que una altra societat és possible i perquè aquesta societat canviï hi hem d’estar compromesos nosaltres. Jesús ens urgeix amb el seu missatge “veneu els vostres béns i doneu-los als pobres”.

Això dit en una societat com la d’avui la traducció seria: feu que els vostres béns siguin productius en bé de tota la societat, creant llocs de treball, afavorint la sanitat, l’educació i l’ancianitat, lluitant per un canvi climàtic... On hi teniu el tresor allà hi tindreu el cor”. Vet aquí de quina manera ens cal veure la nostra realitat i preguntar-nos quina herència volem deixar als qui vindran després de nosaltres. Sigui com sigui, a nosaltres ens toca viure el present, i el més important i decisiu és viure estimant.

Només qui estima viu intensament i està despert al que és essencial. És d’aquesta manera que treballarem per un futur millor. Tot això ho aconseguirem si la nostra vida ve recolzada pel que hem escoltat a la segona lectura que és un tractat de com ens cal viure la fe. “Creure és posseir anticipadament els béns que esperem” És conèixer per endavant allò que encara no veiem, tenir l’íntima convicció que Déu no falla en les seves promeses i si ens mantenim fidels posseirem els béns que ens ha promès. Potser una bona pràctica d’estiu seria exercitar-nos per veure si realment som capaços de creure’ns que tenim el nostre tresor al cel.

Lluís Saumell

Laudato si, sobre la cura de la casa de tots (1)

Des d'avui i durant les properes setmanes es publicaran alguns extractes de l'encíclica del papa Francesc Laudato si en 10 entrades.

«Lloat sigueu, Senyor meu», cantava sant Francesc d’Assís. En aquest formós càntic ens recordava que la nostra casa de tots és també com una germana, amb la qual compartim l’existència, i com una mare bella que ens acull entre els seus braços: «Lloat sigueu, Senyor meu, per la nostra germana terra, la qual ens sosté, i governa i produeix diversos fruits amb acolorides flors i herbes.

Aquesta germana clama pel dany que li provoquem a causa de l’ús irresponsable i de l’abús dels béns que Déu hi ha posat. Hem crescut pensant que érem els seus propietaris i dominadors, autoritzats a espoliar-la. La violència que hi ha en el cor humà, ferit pel pecat, també es manifesta en els símptomes de malaltia que advertim en el sòl, en l’aigua, en l’aire i en els éssers vivents. Per això, entre els pobres més abandonats i maltractats, hi ha la nostra oprimida i devastada terra, que «gemega i sofreix dolors de part» (Rm 8,22). Oblidem que nosaltres mateixos som terra (cf. Gn 2,7). El nostre propi cos està constituït pels elements del planeta, el seu aire és el que ens dóna l’alè i la seva aigua ens vivifica i restaura.

El desafiament urgent de protegir la nostra casa de tots inclou la preocupació d’unir tota la família humana en la recerca d’un desenvolupament sostenible i integral, ja que sabem que les coses poden canviar. El Creador no ens abandona, mai no ha fet marxa enrere en el seu projecte d’amor, no es penedeix pas d’haver-nos creat. La humanitat encara posseeix la capacitat de col·laborar per a construir la nostra casa comuna. Desitjo reconèixer, encoratjar i regraciar tots els qui, en els més variats sectors de l’activitat humana, estan treballant per garantir la protecció de la casa que compartim. Mereixen una gratitud especial els qui lluiten amb vigor per resoldre les conseqüències dramàtiques de la degradació ambiental en les vides dels més pobres del món. Els joves ens reclamen un canvi. Ells es pregunten com és possible que es pretengui construir un futur millor sense pensar en la crisi de l’ambient i en els sofriments dels exclosos.

Papa Francesc

Diaconat familiar: les parròquies de la Vall Fosca

Conxita Salvadó i Josep Montoya, responsables pastorals de la Vall Fosca i delegats de Pastoral Familiar del bisbat d'Urgell, són entrevistats per Francesc Rosaura al programa de TV3 "Signes dels temps". Interessant entrevista de com es celebra la fe en aquests pobles del Pallars i del paper del diaca i la seva esposa en l'organització pastoral.

Reflexions a la Paraula de Déu

Aprendre a viure

Les lectures que avui se’ns proclamen a la celebració eucarística ens fan una reflexió bàsica. Jesús no va morir, ni ens va donar el seu Esperit per resoldre els entrebancs que podem trobar cada dia a la nostra vida. El Misteri de la Pasqua de Jesús, a més de revelar-nos el sentit de la seva existència i de la seva missió, ens descobreix també el sentit de la nostra pròpia vida, si ens la prenem amb perspectiva i sempre en relació a la nostra condició de seguidors de Jesús adquirida pel baptisme.

Els qui realment ens hem compromès amb Jesús i amb el seu evangeli no podem veure’ns entortolligats per petits problemes que -és veritat- poden ser molt molestos, però que tenim moltes maneres, personals i socials, per a resoldre’ls. A l’evangeli no hi trobarem respostes per part de Jesús per veure si s’han de pagar tributs al Cèsar o com s’ha de repartir una herència. Les societats on vivim té costums, normes i lleis suficients per saber com ens hem de comportar i com hauríem de conviure amb els altres.

La paràbola de l’evangeli incideix en una problemàtica molt antiga, però que continua sent molt actual: la set d’acumular riqueses per assegurar-se el futur, un futur, per cert, que no se sap quan comença ni quan s’acaba. Ja la primera lectura, treta del llibre anomenat de l’Eclesiastès, sembla donar resposta a aquest afany, però ho fa des d’una perspectiva pessimista, individualista i de curt recorregut, perquè, en el fons, alliçona als homes només per aquesta vida, com es desprèn de la seva reflexió en una altra part del llibre: “És bo que l’home mengi, begui i gaudeixi de la felicitat del treball amb què s’afanya sota el sol, durant els dies comptats que Déu li dóna... És un do de Déu que un home hagi rebut béns i riqueses, que tingui la possibilitat de fruir-ne... i que gaudeixi del seu treball. Un home així no pensarà gaire en la brevetat de la seva vida...” (5, 17-19).Aquesta mateixa és la reflexió que es fa l’home ric de la paràbola: “... em diré a mi mateix: Tens reserves per a molts anys; reposa, menja, beu, diverteix-te”.

Jesús fa notar l’egoisme d’aquest home. Només pensa en si mateix, en passar-s’ho el millor que pugui. Ho sentin a dir tot sovint: “Frueix força, que només són dos dies”. Jesús: “Vas errat! Aquesta mateixa nit et demanaran comptes de la teva vida”.

L’evangeli de Jesús posa als altres al centre de la nostra vida i, per això,només qui s’ocupa i es preocupa per als altres, com ho va fer Ell per a tots els homes, “es fa ric als ulls de Déu”. Els que seguim Jesús ens identifiquem amb la seva Pasqua, ens hem revestit de vida nova.

Anton Ramon Sastre