Reflexions a la Paraula de Déu

Com era Jesús de Natzaret? Vull dir, quina personalitat tenia? Era vital, fort, alegre, apassionat? O potser era un home calmat, assossegat, reflexiu…? La lectura de l’Evangeli d’avui m’hi ha fet pensar. La reacció de Jesús és la d’un home apassionat, jove, radical. No deixa gaire espai per als matisos. Sembla un personatge enderiat de Shakespeare. Quan penso en Ell me l’imagino apassionadament convençut de la causa de la llibertat humana, en tots els sentits.

Alliberament interior, en el sentit de ser fidels a allò en què creiem, sense les rebaixes habituals. I alliberament exterior, en el sentit de parlar clar, de no deixar-nos endur per les febleses col•lectives, per altra part tan humanes.

Jesús no està per orgues. Demana exemplaritat als seus seguidors, i es posa ell mateix com a exemple. Per això el cristianisme és tan exigent… Jesús no ens va deixar un compendi ideològic, ni unes normes, ni un seguit de rituals complicats. Ens va deixar només el seu exemple.

I això és el que hem de mirar de seguir. Ens preguntem tantes vegades sobre quin és el sentit de la vida i, de sobte, quatre ratlles de l’Evangeli ens descobreixen que el sentit de la vida som, segurament, nosaltres mateixos… seguint, en la mesura de les nostres forces, les passes de Jesús de Natzaret.

Els cristians som persones amb causa, com ho va ser el profeta Jeremies, com ho és tota persona que té la mirada fixada en Jesús, com tan bé ens indica Pau.

Atenció: podria semblar que només poden ser cristians els que fan com Jeremies, els que s’ho juguen tot, posant en risc la pròpia vida. O com Pau. O com el mateix Jesús. No és cert: el seu exemple és un camí, un procés diari, pastat en la compassió, en el somriure, en comprendre que som profundament humans, és a dir, absolutament febles.

Fins i tot en aquesta extrema feblesa, però, som capaços de generar molt de bé. Llancem-nos-hi cada dia. Veurem canviar el món davant nostre.

Família Vives Requena