Reflexions a la Paraula de Déu

La contaminació que ve de dins

Sempre he pensat que aquest text de l’evangeli de Marc és un pèl inquietant: quan afirma ‘només allò que surt de l’home el pot contaminar’ com si identifiqués que realment el mal ve de dins nostre. Justament, en la nostra societat ara mateix és al revés: associem que el mal i les temptacions venen de fora i que nosaltres, interiorment, som bons, bones persones amb bones intencions. També en la primera part de l’evangeli, els fariseus s’escandalitzen que els deixebles de Jesús no facin pràctiques que, aparentment, els farien més justos o més nets als ulls de Déu: per exemple, rentar-se abans dels àpats. Com si les pràctiques exteriors ens garantissin la puresa, la santedat o la bondat, justament en contradicció amb la resta d’evangeli.

Però, no cal esforçar-nos gaire per recordar moments socials, propers o llunyans, en què tots plegats hem mostrat que som capaços del millor, de la major qualitat humana, de la major bondat i quasi al mateix temps, de fer el pitjor, de les actituds més reprovables o les majors mesquineses. Ja sabem que aquesta visió dualista del bé i del mal dins nostre és falsa i que no hi ha persones bones o persones dolentes, ni tampoc que les pràctiques o les normes externes a nosaltres seran capaces de fer-nos bons o dolents, si el que roman són actituds vitals lligades al bé o al mal.

Jesús ens fa veure en aquesta lectura que les normes i els preceptes no són dolents, especialment en el context de la societat jueva del seu temps, però que no ens garanteixen res: quantes vegades les esglésies identifiquen pràctiques i normes que no tenen res a veure amb el missatge central de l’evangeli fins i tot arribant a dictar sentències o judicis per a aquells que no les compleixen. No té cap sentit establir normes humanes i aplicar-les com si fossin una fórmula empírica divina per garantir el bé, si en el nostre interior no hi ha l’amor com a actitud essencial.

No podem deslligar els fets de la nostra vida de les actituds amb què els vivim perquè són aquestes les que identifiquen un bé superior i una plena consciència dels nostres actes, d’acord amb la nostra fe. És aquesta reflexió interior la que val, la que ens dona pistes i ens mostra el camí del bé i, sovint, més enllà de preceptes i normes humanes més o menys afortunades en la seva formulació.

Lluís Rissech

Laudate Deum, Lloeu Déu (i 20)

73. “Lloeu Déu” és el nom d’aquesta carta. Perquè un ésser humà que pretén ocupar el lloc de Déu es converteix en el pitjor perill per a ell mateix. 

Laudate Deum, Lloeu Déu (19)

72. Si considerem que les emissions per càpita als Estats Units són al voltant del doble de les d’un habitant de la Xina i prop de set vegades més respecte a la mitjana dels països més pobres, podem afirmar que un canvi generalitzat en l’estil de vida irresponsable lligat al model occidental tindria un impacte significatiu a llarg termini. Així, juntament amb les indispensables decisions polítiques, estaríem en el camí de la cura mútua.

Laudate Deum, Lloeu Déu (18)

71. L’esforç de les llars per contaminar menys, reduir les deixalles, consumir amb prudència va creant una nova cultura. Aquest simple fet de modificar els hàbits personals, familiars i comunitaris alimenta la preocupació davant les responsabilitats incomplertes dels sectors polítics i la indignació front el desinterès dels poderosos. Advertim doncs que, encara que això no produeix immediatament un efecte massa notable des del punt de vista quantitatiu, sí col·labora per gestar grans processos de transformació que operen des de les profunditats de la societat.

Laudate Deum, Lloeu Déu (17)

69. Convido a cadascú a acompanyar aquest camí de reconciliació amb el món que ens allotja, i a embellir-lo amb la seva aportació, perquè aquest afany propi té a veure amb la dignitat personal i amb els grans valors. Malgrat això, no puc negar que és necessari ser sincers i reconèixer que les solucions més efectives no vindran només d’esforços individuals sinó sobretot de les grans decisions de la política nacional i internacional.

Laudato Deum, Lloeu Déu (16)

68. Això no és producte de la nostra voluntat, té un altre origen que està a l’arrel del nostre ésser, ja que «Déu ens ha unit tan estretament al món que ens envolta, que la desertificació del sòl és com una malaltia per a cadascú, i podem lamentar l’extinció d’una espècie com si fos una mutilació». Així acabem amb la idea d’un ésser humà autònom, totpoderós, il·limitat, i ens pensem a nosaltres mateixos per a entendre’ns d’una manera més humil i més rica.

Reflexions a la Paraula de Déu

Aquest diumenge acabem el Sermó del Pa de vida que ens ha acompanyat durant tot el mes d’agost. Recordem com va començar. Jesús a la muntanya donà menjar a cinc mil persones que estaven famolenques. Amb aquest signe Jesús ens volia mostrar que Ell és l’únic que pot donar el veritable Pa. Pa de vida. Pa de comunió amb ell i amb els homes. L’afirmació central de tot el discurs “Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia”. Sorprèn la reacció de les multituds després d’escoltar les paraules de Jesús. Passen de l’adhesió entusiasta de l’inici, fins i tot el volien proclamar rei, a la decepció i abandó, ja que troben que el seu missatge és molt dur.

Tot repassant el “Sermó del Pa de vida" cal que ens preguntem: per què aquesta reacció dels oients de Jesús? Una clau interpretativa és que arran de la multiplicació dels pans i peixos s'havien fet una idea falsa de qui era Jesús, i les paraules del “Sermó del Pa de vida”, els la desmunten totalment. Tot menjant del pa que Jesús ha multiplicat, creien que en Ell havien trobat algú que els estalviaria l'esforç i la suor per guanyar-se el pa de cada dia. Estaven disposats a proclamar-lo rei i retre-li vassallatge, en un regne on no caldria treballar.

Les paraules de Jesús, no sols desmunten aquesta falsa concepció que s'havien fet d'Ell, sinó que els diu molt més. La veritable menja és Ell mateix. Per dir-ho amb paraules entenedores: el que dona la veritable vida és Ell. El pa que van menjar en la multiplicació és un pa que es fa malbé, que satisfà la fam per un moment, però no garanteix la Vida, amb majúscula. I prendre el pa que Jesús ens ofereix, el pa de l'eucaristia, significa entrar en comunió amb Ell, deixar-nos transformar per Ell. Sant Pau, expressa molt bé què significa viure amb comunió amb Ell: “Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi. La meva vida terrenal, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi”. ( Ga. 2, 20).

Les multituds, i també ens pot passar a nosaltres, s'adhereixen a Jesús perquè creuen que és el profeta d'un "déu" que ens fa l'existència més fàcil. En canvi, Jesús, ens ofereix entrar en comunió amb Ell, i viure amb abnegació el veritable amor. Un amor que concep la vida, com el bé que hem de donar envers els altres. Veritablement el missatge és dur, però val la pena.

El relat acaba amb la gran pregunta de Jesús als Dotze i també a nosaltres: També vosaltres em voleu deixar? I preguntem-nos, si preguem perquè el Senyor ens il·lumini, perquè la nostra resposta coincideixi amb la de Simó Pere: Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna. I nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu.

Josep M. Jubany

Laudate Deum, Lloeu Déu (15)

64. Jesús «podia invitar els altres a estar atents a la bellesa que hi ha al món perquè ell mateix estava en contacte permanent amb la natura i li prestava una atenció plena d’afecte i admiració. Quan recorria cada racó de la seva terra s’aturava a contemplar la bellesa sembrada pel seu Pare, i convidava els seus deixebles a reconèixer en les coses un missatge diví.»

Laudate Deum, Lloem Déu (14)

58. Acabem d’una vegada amb les burles irresponsables que presenten aquest tema com una cosa només ambiental, “verda”, romàntica, sovint ridiculitzada pels interessos econòmics. Acceptem finalment que és un problema humà i social en un variat arc de sentits. Per això cal un acompanyament de tots. Acostumen cridar l’atenció a les Conferències sobre el clima les accions de grups que són criticats com a “radicalitzats”. Però en realitat ells cobreixen un buit de la societat sencera, que hauria d’exercir una sana “pressió”, perquè a cada família li correspon pensar que està en joc el futur dels seus fills.

Laudate Deum, Lloeu Déu (13)

43. Tot això suposa generar un nou procediment de presa de decisions i de legitimació d’aquestes decisions, perquè el que s’ha establert diverses dècades enrera no és suficient ni sembla eficaç. En aquest marc necessàriament es requereixen espais de conversa, de consulta, d’arbitratge, de resolució de conflictes, de supervisió i, en definitiva, una mena de major “democratització” en l’àmbit global perquè s’expressin i s’incorporin les diferents situacions. Ja no ens servirà sostenir institucions per a preservar els drets dels més forts sense tenir cura dels de tots.

Laudate Deum, Lloeu Déu (12)

42 El món esdevé tan multipolar i alhora tan complex que cal un marc diferent de cooperació efectiva. No és suficient pensar en els equilibris de poder sinó també en la necessitat de donar resposta als nous desafiaments i de reaccionar amb mecanismes globals davant els reptes ambientals, sanitaris, culturals i socials, especialment per a consolidar el respecte als drets humans més elementals, als drets socials i a la cura de la casa comuna. Es tracta d’establir regles globals i eficients que permetin «garantir» aquesta tutela mundial.

Laudate Deum, Lloeu Déu (11)

36. Segueix sent lamentable que les crisis mundials siguin desaprofitades quan serien l’ocasió per a provocar canvis saludables. És el que va passar a la crisi financera de 2007-2008 i ha tornat a esdevenir-se a la crisi de la covid-19. Perquè «les veritables estratègies que es van desenvolupar posteriorment en el món es van orientar a més individualisme, a més desintegració, a més llibertat per als veritables poderosos que sempre troben la manera de sortir indemnes».

Reflexions a la Paraula de Déu

Les lectures d’avui en remeten a l’eucaristia i ens parlen de Jesús com a aliment per les nostres vides.

En el llibre dels Proverbis es presenta la saviesa com a aliment i beguda que conviden a deixar la nostra ignorància “veniu a menjar el meu pa i a beure els meus vins. Deixeu la vostra ignorància i viureu i avançareu pel camí del coneixement”.

Jesús avui ens convida a menjar la seva carn i a beure la seva sang com a signe d’unió amb Ell, aliment que dona la vida veritable: “Jo soc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Més encara: El pa que jo donaré és la meva carn, perquè doni vida al món». Jesús parla d’entrega total d’Ell mateix per donar-nos vida eterna, una vida plena de felicitat, d’un món nou. Diu: «Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell». Jesús vol integrar-se a les nostres vides donant-se del tot, íntimament i a través d’Ell amb el Pare. Ell està amb nosaltres, enmig de totes les nostres vivències i per sempre, tant en els moments de tristesa com d’alegria.

El simbolisme del pa és l’experiència de l’aliment necessari per a viure. Molts seguien Jesús perquè els donava pa, merament per una qüestió material, potser nosaltres de vegades ens diem cristians per inèrcia, anem a missa per quedar bé... Nosaltres necessitem Jesús present i viu en les nostres vides, necessitem de l’aliment de l’eucaristia, del seu cos, la seva sang i la seva paraula.

Se’ns convida a tots a una taula de festa, a un banquet comunitari de vida, d’unitat i de solidaritat. Però no podem menjar si no tenim gana, si no tenim el cor i els ulls oberts, si no som sincers amb nosaltres mateixos i ens aturem a pensar què vol de nosaltres el Senyor, què hem de fer amb la nostra vida i com hem de esmerçar-la. Així ho expressa sant Pau als Efesis «Germans, fixeu-vos bé com viviu... mirant de treure bé del moment present... mireu d'entendre què vol de vosaltres el Senyor... Deixeu que us ompli l'Esperit Sant. Exhorteu-vos els uns als altres... donant sempre gràcies de tot a Déu Pare...».

Ens cal rebre a Jesús en la seva totalitat, és a dir, a creure en Ell, confessant qui és i acollint la seva vida, la seva mort i la seva resurrecció.

Pensem durant aquests dies, potser de vacances, què ens demana el Senyor a cadascú de nosaltres, quin paper hi juga en la nostra vida.

I deixem que ens ompli el seu Esperit tot donant gràcies a Déu Pare en tota ocasió.

Josep M. i Marisa

Aniversari ordenació Xavier

Avui fa 52 anys que Mn.Xavier Dou i d’Abadal va ser ordenat com a diaca a Mèxic.

En Xavier porta 50 anys col·laborant a Sant Ildefons i és una persona molt preuada i estimada per la comunitat, tant per la seva dedicació a Càritas com per la seva participació en la pastoral dels malalts, el seu servei a les eucaristies, i la seva presència en diferents actes de la parròquia.

El felicitem molt sincerament i ens unim a la seva pregària d’acció de gràcies, desitjant que per molts anys més pugui estar present a la comunitat de Sant Ildefons.

Laudate Deum, Lloeu Déu (10)

31. Aquesta situació no sols té a veure amb la física o la biologia, sinó també amb l’economia i la nostra manera de concebre-la. La lògica del màxim benefici amb el menor cost, disfressada de racionalitat, de progrés i de promeses il·lusòries, converteix en impossible qualsevol preocupació sincera per la casa comuna i qualsevol inquietud per a promoure els descartats de la societat. En els darrers anys podem advertir que, que, atordits i extasiats davant les promeses de molts falsos profetes, de vegades els pobres mateixos cauen en l’engany d’un món que no es construeix per a ells.

Laudate Deum, Lloeu Déu (9)

29. La decadència ètica del poder real es disfressa gràcies al màrqueting i la informació falsa, mecanismes útils en mans dels qui tenen majors recursos per a incidir en l’opinió pública a través d’ells. Amb l’ajuda d’aquests mecanismes, quan es pensa iniciar un projecte amb forta intervenció sobre l’ambient i alts efectes contaminants, s’il·lusiona els pobladors de la zona parlant del progrés local que podrà generar-se o de les possibilitats econòmiques, laborals i de promoció humana que això significarà per als seus fills. Però en realitat no sembla que els interessi de debò el futur d’aquestes persones, perquè no se’ls diu amb claredat que darrere d’aquest projecte quedaria una terra arrasada; unes condicions molt més desfavorables per a viure i prosperar; una regió desolada, menys habitable, sense vida i sense l’alegria de la convivència i de l’esperança; a més del dany global que acaba perjudicant molts més.

Laudate Deum, Lloeu Déu (8)

28. Necessitem repensar entre tots la qüestió del poder humà, quin n’és el seu significat, quins en són els límits. Perquè el nostre poder ha augmentat frenèticament en poques dècades. Hem fet impressionats i sorprenents progressos tecnològics, i no advertim que alhora ens convertim en éssers altament perillosos, capaços de posar en risc la vida de molts éssers i la nostra pròpia supervivència. Cal repetir avui amb la ironia de Soloviev: «Un segle tan avançat que era també l’últim». Cal lucidesa i honestedat per a reconèixer a temps que el nostre poder i el progrés que generem es giren en contra de nosaltres mateixos.

Reflexions a la Paraula de Déu

 "Jo sóc el pa de vida"

A l’Evangeli d’avui, Joan ens relata com els jueus murmuraven de Jesús, perquè havia dit "Jo sóc el pa que ha baixat del cel". Ells no podien acceptar que el que tenia un pare i una mare que tots coneixien, fos res més que un veí com ells; i del pa baixat del cel només coneixien el mannà que va alimentar els seus avantpassats durant la seva llarga travessia pel desert.

Ells, com també moltes vegades nosaltres, només mirem i veiem el que tenim més proper, el més fàcil, sense mirar amb altres ulls i perspectives.

Jesús va dir clarament: "Qui menja d’aquest pa viurà per sempre". Una promesa d’eternitat: no tot acaba en aquest món, creiem que darrera la mort, per la misericòrdia de Déu, ens espera la glòria.

Més endavant a Joan 20, 29 llegim: "¿Perquè m’has vist has cregut?," li diu Jesús; sortosos; els que creuran sense haver vist". En aquell moment Jesús ja ens tenia presents a tots, a nosaltres i als milions que ens han precedit i els que vindran més tard.

El nucli del discurs del pa de vida evoca la institució de l’eucaristia (Mc 14, 22-25).

Hem d’acollir la fe, com el que és, un regal de Déu. A Déu no l’ha vist mai ningú, només Jesús el seu Fill.

I l’esperança que el trobarem és a l’Apocalipsi 21:4 "Eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment¨.

Avui l’Església també ens recorda santa Clara d’Assís. Ella i sant Francesc són testimonis privilegiats de la pietat eucarística a la primeria del segle XIII. D’aquesta gran pietat en trobem a la Legenda S. Clarae Virginis (1255), escrita per Tomás de Celano, on ens relata un dels miracles més famosos: ens explica que un divendres del mes de setembre del 1240, davant l’amenaça dels soldats sarraïns que ja havien entrat al claustre del convent, sant Damià va aconseguir foragitar-los ensenyant-los el Santíssim Sagrament, estant resant amb gran devoció.

I als Goigs a santa Clara, amb lletra de Joan Castells i Casas i música del Dr. Sebastià Parés i Jordana:

Planta humil, flor sense tara / espargiu vostres olors.

Ensenyeu-nos santa Clara, / d’estimar el Senyor com vós.

Rosa M. Olivella

Laudate Deum, Lloeu Déu (7)

19. Finalment podem afegir que la pandèmia de la covid-19 ha constatat l’estreta relació de la vida humana amb la dels altres éssers vivents i amb el medi ambient. Però especialment ha confirmat que el que passa a qualsevol lloc del món té repercussions a tot el planeta. Això em permet repetir dues conviccions en les quals insisteixo fins al cansament: “tot està connectat” i “ningú no se salva sol”.

Laudate Deum, Lloeu Déu (6)

18. Per tant, urgeix una mirada més àmplia que ens permeti no només admirar-nos de les meravelles del progrés, sinó també és inajornable prestar atenció a altres efectes que probablement tan sols no es podien imaginar un segle enrere. Se’ns demana res més que una mica de responsabilitat davant l’herència que deixarem després del nostre pas per aquest món.

Laudate Deum, Lloeu Déu (5)

13. No és possible amagar la coincidència d’aquests fenòmens climàtics globals amb el creixement accelerat de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, sobretot des de mitjans del segle XX. Una aclaparadora majoria de científics especialitzats en clima sostenen aquesta correlació i només un ínfim percentatge intenta negar-ne l’evidència. Lamentablement la crisi climàtica no és precisament un assumpte que interessi als grans poders econòmics, preocupats pel rèdit més gran possible amb el menor cost i en el temps més curt que es pugui. 

Laudate Deum, Lloeu Déu (4)

 

9. Amb la pretensió de simplificar la realitat, no falten els qui responsabilitzen els pobres perquè tenen molts fills i fins i tot pretenen resoldre-ho mutilant les dones dels països menys desenvolupats. Com sempre, semblaria que la culpa és dels pobres. Però la realitat és que un baix percentatge més ric del planeta contamina més que el 50% més pobre de tota la població mundial, i que l’emissió per càpita dels països més rics és moltes vegades més gran que la dels més pobres. Com oblidar que l’Àfrica, que alberga més de la meitat de les persones més pobres del planeta, és responsable d’una mínima part de les emissions històriques?

Laudate Deum, Lloeu Déu (3)

6. En els darrers anys no han faltat persones que han pretès burlar-se d’aquesta constatació. Esmenten suposades dades científicament sòlides, com el fet que el planeta sempre ha tingut i tindrà períodes de refredament i d’escalfament. Obliden esmentar una altra dada rellevant: que el que estem verificant ara és una inusual acceleració de l’escalfament, a una velocitat tan alta que n’hi ha prou amb una sola generació —ni segles ni mil·lennis— per a constatar-ho. L’augment del nivell del mar i la fusió de les glaceres poden ser fàcilment percebudes per una persona al llarg de la vida, i probablement en pocs anys moltes poblacions hauran de traslladar les seves llars per aquests fets. 

Reflexions a la Paraula de Déu

"Senyor, doneu-nos sempre d’aquest pa”

Les lectures d’aquest diumenge fan referència a l’eucaristia i a la fe.

La primera lectura de l’Èxode explica com Jahvé es compadeix de la desesperació del poble d’Israel en la seva travessia pel desert després de sortir d’Egipte. És un moment de crisis i la seva fe trontolla perquè creuen que Jahvé els ha abandonat. És llavors quan el Senyor els sorprèn i meravella amb “el mannà” i “les guatlles” perquè puguin alimentar-se i seguir el seu camí. Jahvé, amb aquest prodigi, els vol mostrar que sempre els protegirà, i que espera que tornin a confiar en Ell.

Sant Pau, en la carta als Efesis, els encoratja a fer un canvi de vida; deixar enrere l’home vell , amb la seva forma de viure enganyosa pendent sempre de les coses terrenals, per anar a la cerca de l’home nou, renovat per una transformació espiritual a imatge de Déu en la justícia i la santedat .

Nosaltres homes i dones del segle xxi que som creients i volem seguir Jesús, també lluitem cada dia per despullar-nos de l’home vell que ens té atrapats, i transformar-nos per mitjà de la conversió i renovació de la nostra fe, en l’home nou que ens proposa sant Pau.

En aquest fragment de l’Evangeli, sant Joan ens presenta una multitud enfervorida que segueix Jesús per les seves ensenyances. És en aquest context que Jesús, a la sinagoga, els parla de l’eucaristia, “del pa que nodreix per la vida eterna”. Ells li digueren: “Senyor doneu-nos sempre d’aquest pa” Jesús els diu: “Jo soc el pa de vida ; qui ve a mi no tindrà fam, i qui creu en mi mai més no tindrà set.” Els jueus de cor obert i senzill el van creure i el van seguir; d’altres, descreguts i malfiats, van murmurar.

També per a nosaltres, la fe i l’eucaristia han de ser els eixos centrals que ens donin suport i aliment per avançar amb força pel camí de la vida.

Àngels Vilaró

Laudate Deum, Lloeu Déu (2)

5. Per més que es pretengui negar, amagar, dissimular o relativitzar, els senyals del canvi climàtic hi són, cada vegada més evidents. Ningú no pot ignorar que els darrers anys hem estat testimonis de fenòmens extrems, de períodes freqüents de calor inusual, de sequera i d’altres gemecs de la terra que són només algunes expressions flagrants d’una malaltia silenciosa que ens afecta a tots. És veritat que no cal atribuir de manera habitual cada catàstrofe concreta al canvi climàtic global. Malgrat això, sí que és verificable que determinats canvis en el clima provocats per la humanitat augmenten notablement la probabilitat de fenòmens extrems cada vegada més freqüents i més intensos. Per això sabem que cada vegada que augmenti la temperatura global en 0,5 graus centígrads, augmentaran també la intensitat i la freqüència de grans pluges i al·luvions en algunes zones, de sequeres severes en d’ altres, de calors extremes a certes regions i de grans nevades en altres. Si fins ara podíem tenir onades de calor algunes vegades l’any, què passaria amb l’augment de la temperatura global d’1,5 graus centígrads de la qual estem a prop? Aquestes onades de calor seran molt més freqüents i amb major intensitat. Si s’arriba a superar els 2 graus,es fondrien totalment les capes de gel de Groenlàndia i de bona part de l’Antàrtida, amb enormes i gravíssimes conseqüències per a tothom.

Laudate Deum, Lloeu Déu (1)

A principis del curs passat, coincidint amb la festivitat de sant Francesc d'Assís, el papa Francesc va publicar una nova exhortació apostòlica que complementa "Laudato si". A partir d'avui i durant tot el mes d'agost aniran apareixent en aquest blog vint punts destacats del "Laudate Deum".

2. Han passat ja vuit anys des que vaig publicar la Carta encíclica «Laudato si», quan vaig voler compartir amb tots vosaltres, germanes i germans del nostre sofert planeta, les meves més sentides preocupacions sobre la cura de la nostra casa comuna. Però amb el pas del temps constato que no reaccionem suficientment mentre el món que ens acull es va enfonsant i potser acostant-se a un punt de fallida. Més enllà d’aquesta possibilitat, és indubtable que l’impacte del canvi climàtic perjudicarà de manera creixent les vides i les famílies de moltes persones. En sentirem els seus efectes en els àmbits de la salut, les fonts de treball, l’accés als recursos, l’habitatge, les migracions forçades, etc.