La contaminació que ve de dins
Sempre
he pensat que aquest text de l’evangeli de Marc és un pèl
inquietant: quan afirma ‘només allò que surt de l’home el pot
contaminar’ com si identifiqués que realment el mal ve de dins
nostre. Justament, en la nostra societat ara mateix és al revés:
associem que el mal i les temptacions venen de fora i que nosaltres,
interiorment, som bons, bones persones amb bones intencions. També
en la primera part de l’evangeli, els fariseus s’escandalitzen
que els deixebles de Jesús no facin pràctiques que, aparentment,
els farien més justos o més nets als ulls de Déu: per exemple,
rentar-se abans dels àpats. Com si les pràctiques exteriors ens
garantissin la puresa, la santedat o la bondat, justament en
contradicció amb la resta d’evangeli. Però,
no cal esforçar-nos gaire per recordar moments socials, propers o
llunyans, en què tots plegats hem mostrat que som capaços del
millor, de la major qualitat humana, de la major bondat i quasi al
mateix temps, de fer el pitjor, de les actituds més reprovables o
les majors mesquineses. Ja sabem que aquesta visió dualista del bé
i del mal dins nostre és falsa i que no hi ha persones bones o
persones dolentes, ni tampoc que les pràctiques o les normes
externes a nosaltres seran capaces de fer-nos bons o dolents, si el
que roman són actituds vitals lligades al bé o al mal. Jesús ens fa veure en aquesta
lectura que les normes i els preceptes no són dolents, especialment
en el context de la societat jueva del seu temps, però que no ens
garanteixen res: quantes vegades les esglésies identifiquen
pràctiques i normes que no tenen res a veure amb el missatge central
de l’evangeli fins i tot arribant a dictar sentències o judicis
per a aquells que no les compleixen. No té cap sentit establir
normes humanes i aplicar-les com si fossin una fórmula empírica
divina per garantir el bé, si en el nostre interior no hi ha l’amor
com a actitud essencial. No
podem deslligar els fets de la nostra vida de les actituds amb què
els vivim perquè són aquestes les que identifiquen un bé superior
i una plena consciència dels nostres actes, d’acord amb la nostra
fe. És aquesta reflexió interior la que val, la que ens dona
pistes i ens mostra el camí del bé i, sovint, més enllà de
preceptes i normes humanes més o menys afortunades en la seva
formulació.
Lluís Rissech
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada