Un casament

Fa temps que a la nostra comunitat de Sant Ildefons observem el buit d’un sagrament, el del matrimoni. Sabem el perquè o perquès. Doncs bé, el dia 20 de juliol, dissabte, vaig beneir un matrimoni. Una parella d’equatorians que ho varen demanar. Una preparació prèvia d’un dia a la setmana durant algunes setmanes. I va arribar el dia escollit. Als seus tres fills, dos nois i una noia, els havia preparat fa uns anys enrere per a rebre la primera comunió i confirmació.

El casament va ser a la capella pintada recentment. Feia goig veure-la plena de gom a gom de familiars i amics dels contraents, entre els quals hi havia els seus fills. Tothom impecable amb els seus vestits de festa.

El fet més rellevant va ser el clima viscut de pregària, recolliment i silenci, un silenci només trencat en dues ocasions, pels aplaudiments després del consentiment mutu i al comiat.

Acabada la benedicció final vaig tenir la curiositat de saber si tots els reunits per l’esdeveniment eren de l’Equador, i ho vaig demanar en castellà, idioma que vaig fer servir a la celebració: “¿Todos ustedes son del Ecuador?- Sí, todos.” I jo fent broma vaig dir: “¡ o sea que hoy el Ecuador ha invadido Cataluña!” Els somriures espontanis esclataven dels seus cors. Potser reprimits per sentir-se en una terra d’acollida. I ara en una llar, l’església, que és de tots i per a tots.

Els nuvis fa anys que són conserges d’una casa del carrer Muntaner i em consta que són molt apreciats. Gent senzilla i treballadora que han hagut d’emigrar del seu país per tenir una vida digna i guanyar-se el pa de cada dia per poder donar una educació i uns estudis als seus fills. Els dos nois ja treballen i la noia està fent estudis superiors. Quants com ells, en el nostre país, saben el sacrifici que han tingut que patir per tirar endavant una família!

Som a l’estiu, els turistes ho envaeixen tot i això molesta a molts, com aquests dies s’ha comentat a la televisió. Amb els immigrants també n’hi ha que argumenten que prenen la feina als d’aquí i en diuen d’altres de més grosses. El que crec és que, com a creients, hem de sentir-nos orgullosos de poder ajudar als qui en tenen menester per la situació que els ha tocat viure injustament i que pateixen a les seves carns. Preguem i preguem, i no deixem de pregar per a tots aquests nouvinguts, però no deixem mai de donar-ne gràcies al bon Déu i Pare de tots, l’únic que ens estima de veritat. Que aquest matrimoni s’estimi més i més del que s’han estimat fins ara i puguin veure els fills dels seus fills.

Francesc Xavier de Dou