Fa 3 dies
31 de maig 2020
30 de maig 2020
Reflexions a la Paraula de Déu
No tingueu por
Avui, celebrem el Diumenge de Pentecosta i a Joan, 20, 19-23, podem llegir l’aparició de Jesús als seus deixebles i com per dues vegades els diu «Pau a vosaltres»: aquesta pau tan desitjada i necessària que malgrat els segles que han passat la humanitat no acaba de trobar. I segueix el relat amb la descripció de la gran joia que experimentaren els deixebles al veure el Senyor, després dels dies de por, inquietud i incertesa que passaren.
Estaven tancats per por dels jueus i amb la pena i l’angoixa de la pèrdua del Mestre i amic, i sabent que l’havien abandonat quan Jesús més els necessitava; i jo pensava, perquè no s’havien escapat enlloc d’estar reclosos en un lloc de fàcil localització?
I aquests dies de confinament he pensat, que nosaltres com ells, no em pogut fugir de les nostres circumstàncies, i com ells ens em quedat confinats a casa, i també com ells hem passat por i angoixa per nosaltres i per als nostres, i per la humanitat sencera.
Seguint el relat de l’Evangeli veiem com Jesús no els retreu res, i els diu «No tingueu por»; aquesta frase i la «Pau sigui amb vosaltres» potser són les dues salutacions de Jesús més repetides.
A tots els llibres de la Bíblia trobem aquestes paraules d’ànim «no tingueu por»* moltes vegades, val la pena de mirar la llista que comença al Gènesi 15:1 amb «No temis, Abram! Jo sóc el teu escut; la teva recompensa serà molt gran».
De l’Evangeli potser m’agrada especialment: Mt 14, 27 quan Jesús camina sobre l’aigua i diu: «Confiança! Sóc jo, no tingueu por».
Hem vist a L’Evangeli com Jesús se sentia commogut pels problemes humans. I per vèncer tots els obstacles que els esperen i posar en pràctica les virtuts els infon l’Esperit Sant que els comunica els seus dons de: saviesa, enteniment, ciència, consell, pietat i finalment el do de la fortitud.
Al document Concili Vaticà II, Lumen Gentium, 4. Trobem:
És l’Esperit Sant el qui renova l’Església, el qui fa de mestre, el qui la dirigeix amb els seus dons i el qui la rejoveneix amb la força de l’Evangeli.
I el Papa Pau VI ens diu: La primera necessitat de l'Església és la de viure sempre en Pentecosta.
* http://catholic-resources.org/Bible/HaveNoFear.htm
Rosa Maria Olivella
Avui, celebrem el Diumenge de Pentecosta i a Joan, 20, 19-23, podem llegir l’aparició de Jesús als seus deixebles i com per dues vegades els diu «Pau a vosaltres»: aquesta pau tan desitjada i necessària que malgrat els segles que han passat la humanitat no acaba de trobar. I segueix el relat amb la descripció de la gran joia que experimentaren els deixebles al veure el Senyor, després dels dies de por, inquietud i incertesa que passaren.
Estaven tancats per por dels jueus i amb la pena i l’angoixa de la pèrdua del Mestre i amic, i sabent que l’havien abandonat quan Jesús més els necessitava; i jo pensava, perquè no s’havien escapat enlloc d’estar reclosos en un lloc de fàcil localització?
I aquests dies de confinament he pensat, que nosaltres com ells, no em pogut fugir de les nostres circumstàncies, i com ells ens em quedat confinats a casa, i també com ells hem passat por i angoixa per nosaltres i per als nostres, i per la humanitat sencera.
Seguint el relat de l’Evangeli veiem com Jesús no els retreu res, i els diu «No tingueu por»; aquesta frase i la «Pau sigui amb vosaltres» potser són les dues salutacions de Jesús més repetides.
A tots els llibres de la Bíblia trobem aquestes paraules d’ànim «no tingueu por»* moltes vegades, val la pena de mirar la llista que comença al Gènesi 15:1 amb «No temis, Abram! Jo sóc el teu escut; la teva recompensa serà molt gran».
De l’Evangeli potser m’agrada especialment: Mt 14, 27 quan Jesús camina sobre l’aigua i diu: «Confiança! Sóc jo, no tingueu por».
Hem vist a L’Evangeli com Jesús se sentia commogut pels problemes humans. I per vèncer tots els obstacles que els esperen i posar en pràctica les virtuts els infon l’Esperit Sant que els comunica els seus dons de: saviesa, enteniment, ciència, consell, pietat i finalment el do de la fortitud.
Al document Concili Vaticà II, Lumen Gentium, 4. Trobem:
És l’Esperit Sant el qui renova l’Església, el qui fa de mestre, el qui la dirigeix amb els seus dons i el qui la rejoveneix amb la força de l’Evangeli.
I el Papa Pau VI ens diu: La primera necessitat de l'Església és la de viure sempre en Pentecosta.
* http://catholic-resources.org/Bible/HaveNoFear.htm
Rosa Maria Olivella
Litúrgia de la setmana
Diumenge dia 31 de maig:
Solemnitat litúrgica del Diumenge de Pentecosta que preval davant la Festa de la Visitació de la Benaurada Verge Maria i del diumenge IX de durant l'any. Després de Completes s'acaba el temps de Pasqua i el ciri pasqual es retira del presbiteri
Dia de l'Acció Catòlica i l'Apostolat Seglar
De dilluns dia 1 a dissabte 6 de juny:
Dies de la setmana IX de durant l'any o del Temps Ordinari
Dilluns dia 1 de juny:
Commemoració litúrgica de la Benaurada Verge Maria, Mare de l'Església
A la ciutat de Barcelona es dia festiu de caràcter laboral, anomenat popularment dilluns de Pasqua Granada
Dijous dia 4 de juny: Festivitat litúrgica de Jesucrist, Gran Sacerdot per sempre
Proper diumenge dia 7 de juny:
Solemnitat liturgica de la Santíssima Trinitat que preval davant el diumenge X de durant l'any
Dia pro Orantibus
Solemnitat litúrgica del Diumenge de Pentecosta que preval davant la Festa de la Visitació de la Benaurada Verge Maria i del diumenge IX de durant l'any. Després de Completes s'acaba el temps de Pasqua i el ciri pasqual es retira del presbiteri
Dia de l'Acció Catòlica i l'Apostolat Seglar
De dilluns dia 1 a dissabte 6 de juny:
Dies de la setmana IX de durant l'any o del Temps Ordinari
Dilluns dia 1 de juny:
Commemoració litúrgica de la Benaurada Verge Maria, Mare de l'Església
A la ciutat de Barcelona es dia festiu de caràcter laboral, anomenat popularment dilluns de Pasqua Granada
Dijous dia 4 de juny: Festivitat litúrgica de Jesucrist, Gran Sacerdot per sempre
Proper diumenge dia 7 de juny:
Solemnitat liturgica de la Santíssima Trinitat que preval davant el diumenge X de durant l'any
Dia pro Orantibus
29 de maig 2020
La festivitat de la Pentecosta (Notes catequètiques)
Amb aquesta festivitat es clou el “temps pasqual” com a cicle litúrgic i, alhora, se n’obre un altre que oficialment s’anomena “temps ordinari”, suposo que per a distingir-lo dels “temps forts”. Crec que seria més adient parlar, com es feia abans, de diumenges de després de la Pentecosta o, encara més breument, “diumenge XXX de Pentecosta”, perquè, un cop contemplats els Misteris de l’Encarnació, de la Mort i de la Resurrecció de Crist, s’entra en una sèrie de diumenges que ens parlen de les “paraules i dels fets” de Jesús, durant la seva vida pública. Es tracta d’aquests evangelis que escoltem any rere any, que ens semblen sempre els mateixos (encara que les versions difereixen, segons l’evangelista), però que ens agafen també en moments diferents de la nostra vida i que, per tant, adquireixen una perspectiva diferent de dir-nos coses, de significar-se. I és que el nostre temps, el temps que vivim, és canviant, és com un riu d’aigua, cada instant és diferent de l’anterior, i per aquest motiu, personalment, m’atreveixo a dir que aquest temps tan evolutiu i dinàmic, des del punt de vista cristià i desprès d’aquell esdeveniment que en diem la Pentecosta, es podria ben bé anomenar “l’Era de l’Esperit”, el temps que, en absència física de Jesús, el seu Esperit és present i actua en el món.
Quan parlem de la “Pentecosta”, doncs, parlem de l’Esperit de Déu, de l’Esperit de Jesús, de l’Esperit Sant. Les escriptures, quan ens parlen d’aquest Esperit, ens parlen d’una força vital, d’una força que dona vida, d’una força creadora, d’una força que s’experimenta, però que és lluny de poder-se definir conceptualment o, fins i tot, de poder-la imaginar. Ens cal, per tant, dimensionar (o deconstruir) les representacions que tradicionalment s’han fet d’aquest Esperit, perquè totes aquestes representacions són en tot cas un recurs simbòlic del nostre llenguatge que fa referència a una realitat que no som capaços d’explicar d’una altra manera. Les representacions bíbliques d’aquest Esperit són diferents (un vent suau o un cop de vent fort i sobtat, una forma de colom, unes columnes o llengües de foc), però que totes elles volen significar el mateix: la presència real en el món de la força d’un Misteri inabastable i indescriptible.
Per aquesta raó, donar unes notes catequètiques sobre aquesta realitat misteriosa és un atreviment, que només té sentit si es prenen com una aproximació descriptiva a allò que simbòlicament ens narren les escriptures.
Per iniciar, podríem dir que l’Esperit és la força vital de Déu que dóna vida a la creació i a l’ànima de l’home.
Dintre de la tradició cristiana, subratllem els aspectes més essencials d’aquesta força:
Quan parlem de la “Pentecosta”, doncs, parlem de l’Esperit de Déu, de l’Esperit de Jesús, de l’Esperit Sant. Les escriptures, quan ens parlen d’aquest Esperit, ens parlen d’una força vital, d’una força que dona vida, d’una força creadora, d’una força que s’experimenta, però que és lluny de poder-se definir conceptualment o, fins i tot, de poder-la imaginar. Ens cal, per tant, dimensionar (o deconstruir) les representacions que tradicionalment s’han fet d’aquest Esperit, perquè totes aquestes representacions són en tot cas un recurs simbòlic del nostre llenguatge que fa referència a una realitat que no som capaços d’explicar d’una altra manera. Les representacions bíbliques d’aquest Esperit són diferents (un vent suau o un cop de vent fort i sobtat, una forma de colom, unes columnes o llengües de foc), però que totes elles volen significar el mateix: la presència real en el món de la força d’un Misteri inabastable i indescriptible.
Per aquesta raó, donar unes notes catequètiques sobre aquesta realitat misteriosa és un atreviment, que només té sentit si es prenen com una aproximació descriptiva a allò que simbòlicament ens narren les escriptures.
Per iniciar, podríem dir que l’Esperit és la força vital de Déu que dóna vida a la creació i a l’ànima de l’home.
Dintre de la tradició cristiana, subratllem els aspectes més essencials d’aquesta força:
28 de maig 2020
27 de maig 2020
26 de maig 2020
25 de maig 2020
24 de maig 2020
La joia del retrobament
Després de 10 setmanes sense missa dominical amb fidels, avui hem tingut la joia de retrobar-nos en una emocionada eucaristia a la parròquia de Sant Ildefons.
Agraïment profund a totes aquelles persones que han col·laborat en adequar el temple durant aquesta setmana per complir amb els requisits de sanitat exigibles.
23 de maig 2020
Reflexions a la Paraula de Déu
L’Ascensió del Senyor
Dos homes vestits de blanc se’ls van presentar quan encara miraven el cel per on Jesús havia desaparegut. Els digueren: “Homes de Galilea, perquè us esteu mirant el cel? Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres, vindrà tal com heu vist que se n’hi anava”. Efectivament Jesús acabava de dir-los: “Quan l’Esperit Sant vindrà damunt vostre, rebreu una força que us farà testimonis meus”, i s’enlairà damunt d’ells. Quan el perderen de vista, els deixebles es van trobar sols. Jesús els demana que li facin confiança, sembla que necessiti el seu escalf, necessita sentir-los al seu costat. Ell se’n va cap a D*, va a trobar-se amb D* però no perdrà el contacte amb els seus deixebles estimats i els promet que rebrien una força que els faria els seus testimonis fins als confins de la Terra, “Estaré amb vosaltres fins a la fi del mon”. Nosaltres, successors i successores dels Apòstols, mai no hem vist Jesús, ni l’hem pogut escoltar sinó és per la fe, i la nostra fe és tan prima! Solament podem llegir allò que els apòstols van dir d’Ell, que no és tot el que va dir i va fer. Ara només podem recórrer a la fe perquè ens sostingui en l’esperança. Hem d’acceptar la nostra petitesa, la nostra ineptitud per a entendre tot allò que JC amb motiu de les seves visites, ens volia comunicar.
Ara aquest coronavirus ens ha deixat tocats i una mica enfonsats o força enfonsats. Hem entès una mica la nostra insignificança i tots tenim morts per recordar i una certa por que torni. És el mon invisible que junt amb els humans i els animals grans o petits de tota mena, habitem aquest món, d’altra banda tan insignificant.
Sefa Amell
Dos homes vestits de blanc se’ls van presentar quan encara miraven el cel per on Jesús havia desaparegut. Els digueren: “Homes de Galilea, perquè us esteu mirant el cel? Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres, vindrà tal com heu vist que se n’hi anava”. Efectivament Jesús acabava de dir-los: “Quan l’Esperit Sant vindrà damunt vostre, rebreu una força que us farà testimonis meus”, i s’enlairà damunt d’ells. Quan el perderen de vista, els deixebles es van trobar sols. Jesús els demana que li facin confiança, sembla que necessiti el seu escalf, necessita sentir-los al seu costat. Ell se’n va cap a D*, va a trobar-se amb D* però no perdrà el contacte amb els seus deixebles estimats i els promet que rebrien una força que els faria els seus testimonis fins als confins de la Terra, “Estaré amb vosaltres fins a la fi del mon”. Nosaltres, successors i successores dels Apòstols, mai no hem vist Jesús, ni l’hem pogut escoltar sinó és per la fe, i la nostra fe és tan prima! Solament podem llegir allò que els apòstols van dir d’Ell, que no és tot el que va dir i va fer. Ara només podem recórrer a la fe perquè ens sostingui en l’esperança. Hem d’acceptar la nostra petitesa, la nostra ineptitud per a entendre tot allò que JC amb motiu de les seves visites, ens volia comunicar.
Ara aquest coronavirus ens ha deixat tocats i una mica enfonsats o força enfonsats. Hem entès una mica la nostra insignificança i tots tenim morts per recordar i una certa por que torni. És el mon invisible que junt amb els humans i els animals grans o petits de tota mena, habitem aquest món, d’altra banda tan insignificant.
Sefa Amell
Litúrgia de la setmana
Diumenge dia 24:
Solemnitat litúrgica de l'Ascensió del Senyor que preval davant el Diumenge VIII de durant l'any
Jornada Mundial de les Comunicacions Socials
Dimarts dia 26:
Commemoració litúrgica de Sant Felip Neri, (Florència 1515 - Roma 1595), prevere, fundador de la Congregació de l'Oratori
Proper diumenge dia 31:
Solemnitat litúrgica del Diumenge de Pentecosta que preval davant la Festa de la Visitació de la Benaurada Verge Maria i del Diumenge IX de durant l'any
Després de Completes s'acaba el temps de Pasqua i el ciri pasqual es retira del presbiteri
Dia de l'Acció Catòlica i l'Apostolat Seglar
Solemnitat litúrgica de l'Ascensió del Senyor que preval davant el Diumenge VIII de durant l'any
Jornada Mundial de les Comunicacions Socials
Dimarts dia 26:
Commemoració litúrgica de Sant Felip Neri, (Florència 1515 - Roma 1595), prevere, fundador de la Congregació de l'Oratori
Proper diumenge dia 31:
Solemnitat litúrgica del Diumenge de Pentecosta que preval davant la Festa de la Visitació de la Benaurada Verge Maria i del Diumenge IX de durant l'any
Després de Completes s'acaba el temps de Pasqua i el ciri pasqual es retira del presbiteri
Dia de l'Acció Catòlica i l'Apostolat Seglar
22 de maig 2020
La festivitat de l'Ascenció (Notes catequètiques)
1. De la narració evangèlica a la festa de l’Església
La narració de l’Ascensió de Jesús és un episodi que se’ns narra dues vegades per Sant Lluc (Lc 24, 50-53; Fets 1,9-12) i una altra per Sant Marc (Mc 16,19-20). No ens diuen res d’aquesta escena ni Mateu, ni Joan. És una escena que marca un abans i un desprès de la relació entre Jesús i els seus deixebles. Les paraules que Jesús dirigeix als seus deixebles o les veus que se senten provinents dels núvols són paraules importants, perquè d’alguna manera indiquen la darrera comunicació de Jesús als deixebles. Aquest darrer missatge de Jesús no el reprodueixen els evangelistes en el mateix moment, ni de la mateixa manera (Lluc [24,47-48], a la muntanya de les oliveres; Mateu [28, 18-20], a una muntanya de Galilea). L’evangelista Mateu fa coincidir les paraules de Jesús amb l’aparició als seus deixebles, sense que ens parli de cap ascensió. En canvi, el mateix missatge queda molt més destacat a la narració de Lluc (Fets 1,4-8), que li dona una solemnitat especial: són les seves darreres paraules, les que pronuncia abans d’enlairar-se i deixar als seus deixebles, i constitueixen, per així dir-ho, el seu testament o, si es vol, l’essència de la missió que Jesús encarrega als seus deixebles per al nou temps que tot just comença. L’evangeli de Marc dedica només un verset a l’ascensió, donant la notícia en la que és la segona conclusió del seu evangeli: “va ser enlairat al cel, on seu a la dreta del Pare” (16, 19).
L’escenografia de la narració de l’Ascensió més rica ens la fa, per tant, Lluc en el llibre dels Fets dels Apòstols, una escenografia que s’ha de col·locar en la tradició de les narracions de les teofanies de l’Antic Testament. Cal fer atenció a certs detalls de la narració que ens posen en situació de comprendre que el que s’està narrant no és un moment més de la vida de Jesús, sinó que és un moment particularment significatiu. L’escena, en la versió de Mateu, té lloc dalt d’una muntanya; hi ha la presència d’un núvol (vegeu exemples a l’A.T.: Ex 24: 12-18; 19: 16-23); segons el relat de Sant Lluc, hi ha també la presència o l’aparició dels missatgers de Déu (àngels).
--- Les muntanyes i els turons són els llocs alts, on segons la tradició religiosa de molts pobles s’hi construeixen els santuaris, perquè són els llocs on Déu es comunica amb els homes, són les representacions simbòliques de la salvació de Déu.
--- El núvol a l’A.T. és el signe permanent de la presència de Déu enmig del seu poble, mentre aquest feia la travessia del desert (Ex 13: 21-22). És l’espai simbòlic de la divinitat, un espai lluminós des d’on Déu parla i fa sentir la seva veu, un espai en el qual l’home no hi té cap tipus d’accés. Recordem les escenes del baptisme i de la transfiguració de Jesús: el núvol és el lloc des d’on Déu parla i manifesta el seu missatge.
--- Els àngels: la paraula significa “missatgers de Déu”. A les narracions ells parlen, però el que veritablement indiquen les seves paraules és que hi ha algú que és el destinatari d’un missatge o d’una missió, expliciten el contingut del missatge, i indiquen que el missatge és una exigència de Déu per al seu destinatari.
L’Església amb la Festivitat de l’Ascensió de Jesús (Lc 24, 50-53; Mc 16,19-20; Fets 1,9-12) ens ajuda a aprofundir el Misteri de la seva Pasqua. Aquesta és una festivitat que, al llarg dels segles i segons les diferents tradicions cristianes, s’ha celebrat en diferents moments de l’any litúrgic. En algunes esglésies orientals es celebrava al mateix diumenge de la Resurrecció; en altres, la trobem unida al diumenge de la Pentecosta. La litúrgia romana la va fixar als quaranta dies (Fets 1, 3) després del diumenge de Pasqua (per això queia en dijous) i, finalment, per raons pastorals, ha traslladat la festa al diumenge que precedeix el diumenge de la Pentecosta. Aquesta variabilitat en el temps de celebració de l’Ascensió de Jesús ens fa entreveure que, des d’un començament, la comunitat cristiana ha interpretat l’ascensió narrada als evangelis no com un fet aïllat, sinó íntimament vinculat a la Pasqua de Jesús. Una narració i una festa que es pot llegir en una doble vessant: respecte al Crist i respecte als seus seguidors
La narració de l’Ascensió de Jesús és un episodi que se’ns narra dues vegades per Sant Lluc (Lc 24, 50-53; Fets 1,9-12) i una altra per Sant Marc (Mc 16,19-20). No ens diuen res d’aquesta escena ni Mateu, ni Joan. És una escena que marca un abans i un desprès de la relació entre Jesús i els seus deixebles. Les paraules que Jesús dirigeix als seus deixebles o les veus que se senten provinents dels núvols són paraules importants, perquè d’alguna manera indiquen la darrera comunicació de Jesús als deixebles. Aquest darrer missatge de Jesús no el reprodueixen els evangelistes en el mateix moment, ni de la mateixa manera (Lluc [24,47-48], a la muntanya de les oliveres; Mateu [28, 18-20], a una muntanya de Galilea). L’evangelista Mateu fa coincidir les paraules de Jesús amb l’aparició als seus deixebles, sense que ens parli de cap ascensió. En canvi, el mateix missatge queda molt més destacat a la narració de Lluc (Fets 1,4-8), que li dona una solemnitat especial: són les seves darreres paraules, les que pronuncia abans d’enlairar-se i deixar als seus deixebles, i constitueixen, per així dir-ho, el seu testament o, si es vol, l’essència de la missió que Jesús encarrega als seus deixebles per al nou temps que tot just comença. L’evangeli de Marc dedica només un verset a l’ascensió, donant la notícia en la que és la segona conclusió del seu evangeli: “va ser enlairat al cel, on seu a la dreta del Pare” (16, 19).
L’escenografia de la narració de l’Ascensió més rica ens la fa, per tant, Lluc en el llibre dels Fets dels Apòstols, una escenografia que s’ha de col·locar en la tradició de les narracions de les teofanies de l’Antic Testament. Cal fer atenció a certs detalls de la narració que ens posen en situació de comprendre que el que s’està narrant no és un moment més de la vida de Jesús, sinó que és un moment particularment significatiu. L’escena, en la versió de Mateu, té lloc dalt d’una muntanya; hi ha la presència d’un núvol (vegeu exemples a l’A.T.: Ex 24: 12-18; 19: 16-23); segons el relat de Sant Lluc, hi ha també la presència o l’aparició dels missatgers de Déu (àngels).
--- Les muntanyes i els turons són els llocs alts, on segons la tradició religiosa de molts pobles s’hi construeixen els santuaris, perquè són els llocs on Déu es comunica amb els homes, són les representacions simbòliques de la salvació de Déu.
--- El núvol a l’A.T. és el signe permanent de la presència de Déu enmig del seu poble, mentre aquest feia la travessia del desert (Ex 13: 21-22). És l’espai simbòlic de la divinitat, un espai lluminós des d’on Déu parla i fa sentir la seva veu, un espai en el qual l’home no hi té cap tipus d’accés. Recordem les escenes del baptisme i de la transfiguració de Jesús: el núvol és el lloc des d’on Déu parla i manifesta el seu missatge.
--- Els àngels: la paraula significa “missatgers de Déu”. A les narracions ells parlen, però el que veritablement indiquen les seves paraules és que hi ha algú que és el destinatari d’un missatge o d’una missió, expliciten el contingut del missatge, i indiquen que el missatge és una exigència de Déu per al seu destinatari.
L’Església amb la Festivitat de l’Ascensió de Jesús (Lc 24, 50-53; Mc 16,19-20; Fets 1,9-12) ens ajuda a aprofundir el Misteri de la seva Pasqua. Aquesta és una festivitat que, al llarg dels segles i segons les diferents tradicions cristianes, s’ha celebrat en diferents moments de l’any litúrgic. En algunes esglésies orientals es celebrava al mateix diumenge de la Resurrecció; en altres, la trobem unida al diumenge de la Pentecosta. La litúrgia romana la va fixar als quaranta dies (Fets 1, 3) després del diumenge de Pasqua (per això queia en dijous) i, finalment, per raons pastorals, ha traslladat la festa al diumenge que precedeix el diumenge de la Pentecosta. Aquesta variabilitat en el temps de celebració de l’Ascensió de Jesús ens fa entreveure que, des d’un començament, la comunitat cristiana ha interpretat l’ascensió narrada als evangelis no com un fet aïllat, sinó íntimament vinculat a la Pasqua de Jesús. Una narració i una festa que es pot llegir en una doble vessant: respecte al Crist i respecte als seus seguidors
21 de maig 2020
Catequesi de l'Ascenció
Com que aquest any no ha estat possible fer de forma presencial la catequesi de Pasqua, Anton Ramon Sastre ens proposa una catequesi sobre l'Ascenció i Pentecosta aquesta setmana i la vinent a través d'aquest blog.
Avui i dijous vinent hi haurà un vídeo i demà i el divendres de la setmana que ve unes notes catequètiques sobre aquestes festivitats.
Li agraïm ben sincerament el seu treball i la seva predisposició per fer aquestes sessions catequètiques.
Avui i dijous vinent hi haurà un vídeo i demà i el divendres de la setmana que ve unes notes catequètiques sobre aquestes festivitats.
Li agraïm ben sincerament el seu treball i la seva predisposició per fer aquestes sessions catequètiques.
20 de maig 2020
19 de maig 2020
A Sant Ildefons cada dia missa a les 12
A partir de demà dimecres dia 20 es reprenen les celebracions de l'Eucaristia amb fidels a Sant Ildefons. L'horari serà cada dia, tant feiners com festius, a les 12 del migdia.
Agraïm a totes les persones que han preparat la capella central per poder celebrar la missa cada dia amb les condiciones adequades.
Agraïm a totes les persones que han preparat la capella central per poder celebrar la missa cada dia amb les condiciones adequades.
18 de maig 2020
17 de maig 2020
16 de maig 2020
Reflexions a la Paraula de Déu
Aquest diumenge VI de Pasqua renuncio a fer el meu comentari de les lectures; tot seguit veureu perquè. Em permeto, doncs, aquesta petita llicència amb l’autorització de l’Àngel Oliva, al qual li cedeixo avui aquest espai.
M’explico, fa trenta anys, concretament el 20 de maig de 1990, l’Àngel, va fer la reflexió d’aquest fragment de l’Evangeli d’avui i el cert és que la va brodar. Ja en el seu moment la vaig trobar tan original i inspirada que la vaig guardar i llegit moltes vegades. Avui tinc la oportunitat de que aquelles paraules tan sentides de l’Àngel tornin a veure la llum; en elles es posa de manifest d’una manera extraordinàriament senzilla com Déu i l’home per mediació de Jesús, home i Déu alhora, són en el fons una mateixa cosa.
És una visió actualitzada d’aquelles paraules tan conegudes de Jesús, posades de manera figurada en boca d’un pare que s’acomiada dels seus fills a l’andana d’una estació tren.
Josep Maria Lari
Reflexió de la Paraula de Déu de l’Àngel Oliva del 20 de maig de 1990
“Qui m’estima farà cas de les meves paraules, diu el Senyor, el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell” (de l’Al·leluia d’avui).
L’andana de l’estació és ben plena de gent. Un pare s’acomiada dels seus fills des de la finestra del tren i els diu: “Porteu-vos bé, feu tot allò que jo us he ensenyat”.
Podem llegir a l’Evangeli d’avui les paraules de Jesús quan també s’acomiada dels seus deixebles: “Si m’estimeu, guardareu els meus manaments” (Jo 14,15)
Els fills, ben a prop del tren, estiren els braços fins agafar les mans del pare i ell els diu somrient: “Ja sabeu que vaig a casa de l’avi; quan hi arribi us escriuré de seguida i també ho faré molt sovint; l’estimació que vindrà amb les meves lletres us donarà força per esperar el meu retorn”.
Jesús ens diu per la ploma de Sant Joan: “Jo pregaré al Pare que us donarà un altre defensor, l’Esperit de la veritat, perquè es quedi amb vosaltres per sempre”, i més endavant: “No us deixaré orfes, tornaré a venir”.
El pare agafa fort les mans dels fills i els diu: “Ara ja no em veureu, però em mantindré viu i present al vostre pensament, perquè des de la casa del meu pare sempre estaré vivint i pensant en vosaltres”
L’Evangeli ens diu: D’aquí poc, el món ja no em veurà, però vosaltres sí que em veureu perquè jo visc i vosaltres també viureu. Aquell dia sabreu que jo estic amb el meu Pare i vosaltres en mi, i jo en vosaltres”.
La màquina fa un xiulet i el tren comença a moure’s lentament. Els fill no volen deixar les mans del pare i ell els diu: “Sé que m’estimeu i per això crec que us portareu bé. Jo us estimaré sempre i l’avi també”.
Jesús diu: “El qui m’estima és aquell que té els meus manaments i els compleix, i el meu Pare l’estimarà”.
El tren ja camina; les mans es deslliguen; hi ha també llàgrimes als ulls del pare quan diu: el meu pare desitja molt estar amb vosaltres i ara no pot fer-ho, i a mi em costa tant deixar-vos”.
Podem llegir avui: “El meu Pare l’estimarà i jo també l’estimaré.”
El tren s’allunya i amb veu forta el pare diu: “Us estimo fills meus. Aviat tornaré”.
Al fons del nostre cor, si ens aturem a escoltar-lo, podem sentir també la veu de Jesús que ens diu el mateix: “I me li faré conèixer clarament.”
Àngel Oliva
M’explico, fa trenta anys, concretament el 20 de maig de 1990, l’Àngel, va fer la reflexió d’aquest fragment de l’Evangeli d’avui i el cert és que la va brodar. Ja en el seu moment la vaig trobar tan original i inspirada que la vaig guardar i llegit moltes vegades. Avui tinc la oportunitat de que aquelles paraules tan sentides de l’Àngel tornin a veure la llum; en elles es posa de manifest d’una manera extraordinàriament senzilla com Déu i l’home per mediació de Jesús, home i Déu alhora, són en el fons una mateixa cosa.
És una visió actualitzada d’aquelles paraules tan conegudes de Jesús, posades de manera figurada en boca d’un pare que s’acomiada dels seus fills a l’andana d’una estació tren.
Josep Maria Lari
Reflexió de la Paraula de Déu de l’Àngel Oliva del 20 de maig de 1990
“Qui m’estima farà cas de les meves paraules, diu el Senyor, el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell” (de l’Al·leluia d’avui).
L’andana de l’estació és ben plena de gent. Un pare s’acomiada dels seus fills des de la finestra del tren i els diu: “Porteu-vos bé, feu tot allò que jo us he ensenyat”.
Podem llegir a l’Evangeli d’avui les paraules de Jesús quan també s’acomiada dels seus deixebles: “Si m’estimeu, guardareu els meus manaments” (Jo 14,15)
Els fills, ben a prop del tren, estiren els braços fins agafar les mans del pare i ell els diu somrient: “Ja sabeu que vaig a casa de l’avi; quan hi arribi us escriuré de seguida i també ho faré molt sovint; l’estimació que vindrà amb les meves lletres us donarà força per esperar el meu retorn”.
Jesús ens diu per la ploma de Sant Joan: “Jo pregaré al Pare que us donarà un altre defensor, l’Esperit de la veritat, perquè es quedi amb vosaltres per sempre”, i més endavant: “No us deixaré orfes, tornaré a venir”.
El pare agafa fort les mans dels fills i els diu: “Ara ja no em veureu, però em mantindré viu i present al vostre pensament, perquè des de la casa del meu pare sempre estaré vivint i pensant en vosaltres”
L’Evangeli ens diu: D’aquí poc, el món ja no em veurà, però vosaltres sí que em veureu perquè jo visc i vosaltres també viureu. Aquell dia sabreu que jo estic amb el meu Pare i vosaltres en mi, i jo en vosaltres”.
La màquina fa un xiulet i el tren comença a moure’s lentament. Els fill no volen deixar les mans del pare i ell els diu: “Sé que m’estimeu i per això crec que us portareu bé. Jo us estimaré sempre i l’avi també”.
Jesús diu: “El qui m’estima és aquell que té els meus manaments i els compleix, i el meu Pare l’estimarà”.
El tren ja camina; les mans es deslliguen; hi ha també llàgrimes als ulls del pare quan diu: el meu pare desitja molt estar amb vosaltres i ara no pot fer-ho, i a mi em costa tant deixar-vos”.
Podem llegir avui: “El meu Pare l’estimarà i jo també l’estimaré.”
El tren s’allunya i amb veu forta el pare diu: “Us estimo fills meus. Aviat tornaré”.
Al fons del nostre cor, si ens aturem a escoltar-lo, podem sentir també la veu de Jesús que ens diu el mateix: “I me li faré conèixer clarament.”
Àngel Oliva
Litúrgia de la setmana
15 de maig 2020
14 de maig 2020
13 de maig 2020
12 de maig 2020
11 de maig 2020
10 de maig 2020
09 de maig 2020
Reflexions a la Paraula de Déu
“Qui creu en mi farà les obres que jo faig, i fins i tot en farà de més grans.” Som seguidors d’un Déu fet home del tot, i en tot. I en som de la seva Paraula, és a dir, del seu exemple. Ens emmirallem en Ell, que ens encoratja amb cordialitat amical, sense escarafalls, a ser, fins i tot a ser millors que Ell. Hi ha un to d’humilitat sana, no impostada, en tot el que té a veure amb el Jesús Pasqual. De grandesa que no s’amaga, però que no s’exhibeix. No hi ha falsa modèstia. Hi ha en Ell un to de normalitat somrient, que convida.
És precisament aquesta invitació al convit de l’amor, la crida a la acollida, la que ens hauria de despertar al veritable seguiment de Crist. Creure en Ell és escoltar la seva Paraula amb actitud reflexiva i predisposició a l’acció. Escoltar com qui escolta un amic, un vell conegut, un familiar que arriba amb noves, després d’un viatge llarg.
En la primera lectura eren grecs i conversos els qui volien participar activament de l’escolta activa de la Paraula. A l’Evangeli, Felip, un altre home de cultura grega, demana que Jesús li mostri el Pare, sense adonar-se que el Pare es mostra a través de l’amor encarnat en el seu Fill. A Déu no s’hi arriba a través de l’intel·lecte, sinó a través de l’amor. Per això cal que recuperem la mirada dels més senzills, la mirada innocent dels infants, ens dirà en una altra part de l’Evangeli el mateix Jesús, per veure en les nostres germanes i en els nostres germans veritables sacerdots. Tots som membres d’un mateix poble, tan sols per haver volgut acollir activament la Paraula, a través de Jesús.
La Lectio Divina ens ensenyava a llegir, meditar, pregar i finalment contemplar la vida a través de la Paraula. Tots som convidats a fer les obres que Ell fa, fins i tot de més grans. Tot és qüestió de proposar-nos-ho, en la mesura de les nostres possibilitats. Al cap i a la fi, Ell, que és camí, i per tant vida, ens ha posat la veritat a l’abast de tots nosaltres. Només cal aprendre a escoltar.
Família Vives Requena
És precisament aquesta invitació al convit de l’amor, la crida a la acollida, la que ens hauria de despertar al veritable seguiment de Crist. Creure en Ell és escoltar la seva Paraula amb actitud reflexiva i predisposició a l’acció. Escoltar com qui escolta un amic, un vell conegut, un familiar que arriba amb noves, després d’un viatge llarg.
En la primera lectura eren grecs i conversos els qui volien participar activament de l’escolta activa de la Paraula. A l’Evangeli, Felip, un altre home de cultura grega, demana que Jesús li mostri el Pare, sense adonar-se que el Pare es mostra a través de l’amor encarnat en el seu Fill. A Déu no s’hi arriba a través de l’intel·lecte, sinó a través de l’amor. Per això cal que recuperem la mirada dels més senzills, la mirada innocent dels infants, ens dirà en una altra part de l’Evangeli el mateix Jesús, per veure en les nostres germanes i en els nostres germans veritables sacerdots. Tots som membres d’un mateix poble, tan sols per haver volgut acollir activament la Paraula, a través de Jesús.
La Lectio Divina ens ensenyava a llegir, meditar, pregar i finalment contemplar la vida a través de la Paraula. Tots som convidats a fer les obres que Ell fa, fins i tot de més grans. Tot és qüestió de proposar-nos-ho, en la mesura de les nostres possibilitats. Al cap i a la fi, Ell, que és camí, i per tant vida, ens ha posat la veritat a l’abast de tots nosaltres. Només cal aprendre a escoltar.
Família Vives Requena
Litúrgia de la setmana
08 de maig 2020
07 de maig 2020
05 de maig 2020
Canvi de cosmologia, canvi de teologia
L’evangeli del IV Diumenge de Pasqua (Jo, 10,1-10) posa en boca de Jesús una expressió complicada : “Jo soc la porta de les ovelles. Tots els que havien vingut abans que jo eren lladres o bandolers...només venen per robar, matar i fer destrossa”. No cal dissimular : és un text que ens produeix molta incomoditat.
Canvi de cosmologia
Començo per aquest punt que em permetrà comentar el que correspon al segon, a propòsit del text evangèlic.
La cosmologia clàssica o ptolemaica del segle II (geocentrisme) considerava que la Terra era el centre de l’Univers i aquest model va funcionar fins al segle XVI en el que Nikklas Koppernigk, (1473-1543), més conegut com a Copèrnic, natural de Cracòvia, va proposar l’heliocentrisme, una de les revolucions científiques més importants de la història. El seu autor era un personatge molt singular, sacerdot canonge de la catedral de Frauenburg, i és un dels casos freqüents (deixeu-m’ho dir de passada per a desmentir la idea que ciència i fe són incompatibles) en els que sacerdots figuren com a grans autors de la ciència moderna. Passa per exemple amb el pare de la genètica moderna, Gregor Mendel (1822-1884), sacerdot regular agustí de Brno, o Lazzaro Spallanzani (1729-1799) sacerdot italià i biòleg, que abans que Pasteur va demostrar que no existia la generació espontània, o amb Georges Lemaitre (1894-1966), sacerdot belga que cap a 1927 proposà, abans que Hubble, les idees sobre l’expansió de l’Univers , i fou l’autor de la teoria del Big Bang, en un article publicat el 1931 a la revista Nature cosa que gairebé ningú diu, potser entre altres coses perquè Einstein s’oposà molt durament a aquesta teoria avui tant de moda, sobre la que Einstein i Lemaitre varen discutir agrament, imposant-se al final l’opinió de Lemaitre. És curiós que Einstein sospitava que Lemaitre amb la teoria del Big Bang intentés portar l’origen de l’Univers cap a la idea teològica de la Creació, idea que Einstein coneixia bé per ser jueu. A prop nostre i a nivell del país, un altre sacerdot, Jaume Almera (1845-1919), canonge de la catedral de Barcelona fou la gran figura de la Geologia a Catalunya, senda en la que el seguiren altres sacerdots com N. Font i Sagué (1873-1910), J.R. Bataller (1890-1962) , L. Via (1910-1991) i S. Calzada (1932-), tots ells geòlegs responsables del prestigiós Museu de Geologia del Seminari de Barcelona.
La cosmologia copernicana va suposar un canvi radical en la comprensió de l’Univers i en tota mena de llenguatges descriptius astronòmics, inclosos naturalment tots els que es fan servir als textos bíblics. La Terra deixava de ser el “centre” de l’Univers per a passar a formar part d’un entrellaçat d’òrbites immenses, totes juntes constituint la dansa misteriosa d’un Univers del que no en sabem gran cosa. Per això cada vegada que en un text bíblic llegim expressions astronòmiques ptolemaiques ens veiem obligats a fer la traducció del geocentrisme a l’heliocentrisme i més enllà, a la visió actual de l’Univers (el pluricentrisme o “a-centrisme”), no sense dificultats en molts casos, perquè es tracta de no fer cas del que literalment diu la Bíblia. Les idees bíbliques referents als astres, a les dimensions de l’Univers, a les forces físiques astronòmiques etc etc. són totes inadequades. Ens cal anar-les traduint adequadament.
Canvi de teologia
Anem pel segon punt, que és el canvi “copernicà” que ha sofert la teologia. L’expressió que l’evangelista Joan posa en boca de Jesús evoca aquest canvi “copernicà” en la teologia al que em vull referir. Efectivament en la teologia bíblica domina la idea que la “salvació” és patrimoni del poble escollit ( el jueu) i en el NT domina la idea que la salvació només es produeix a través de Jesús ( tot i que hi ha expressions puntuals que manifesten un to universalista). La frase de Joan en l’Evangeli d’avui te el to exclusivista que comento i per això ens resulta incòmoda.
Canvi de cosmologia
Començo per aquest punt que em permetrà comentar el que correspon al segon, a propòsit del text evangèlic.
La cosmologia clàssica o ptolemaica del segle II (geocentrisme) considerava que la Terra era el centre de l’Univers i aquest model va funcionar fins al segle XVI en el que Nikklas Koppernigk, (1473-1543), més conegut com a Copèrnic, natural de Cracòvia, va proposar l’heliocentrisme, una de les revolucions científiques més importants de la història. El seu autor era un personatge molt singular, sacerdot canonge de la catedral de Frauenburg, i és un dels casos freqüents (deixeu-m’ho dir de passada per a desmentir la idea que ciència i fe són incompatibles) en els que sacerdots figuren com a grans autors de la ciència moderna. Passa per exemple amb el pare de la genètica moderna, Gregor Mendel (1822-1884), sacerdot regular agustí de Brno, o Lazzaro Spallanzani (1729-1799) sacerdot italià i biòleg, que abans que Pasteur va demostrar que no existia la generació espontània, o amb Georges Lemaitre (1894-1966), sacerdot belga que cap a 1927 proposà, abans que Hubble, les idees sobre l’expansió de l’Univers , i fou l’autor de la teoria del Big Bang, en un article publicat el 1931 a la revista Nature cosa que gairebé ningú diu, potser entre altres coses perquè Einstein s’oposà molt durament a aquesta teoria avui tant de moda, sobre la que Einstein i Lemaitre varen discutir agrament, imposant-se al final l’opinió de Lemaitre. És curiós que Einstein sospitava que Lemaitre amb la teoria del Big Bang intentés portar l’origen de l’Univers cap a la idea teològica de la Creació, idea que Einstein coneixia bé per ser jueu. A prop nostre i a nivell del país, un altre sacerdot, Jaume Almera (1845-1919), canonge de la catedral de Barcelona fou la gran figura de la Geologia a Catalunya, senda en la que el seguiren altres sacerdots com N. Font i Sagué (1873-1910), J.R. Bataller (1890-1962) , L. Via (1910-1991) i S. Calzada (1932-), tots ells geòlegs responsables del prestigiós Museu de Geologia del Seminari de Barcelona.
La cosmologia copernicana va suposar un canvi radical en la comprensió de l’Univers i en tota mena de llenguatges descriptius astronòmics, inclosos naturalment tots els que es fan servir als textos bíblics. La Terra deixava de ser el “centre” de l’Univers per a passar a formar part d’un entrellaçat d’òrbites immenses, totes juntes constituint la dansa misteriosa d’un Univers del que no en sabem gran cosa. Per això cada vegada que en un text bíblic llegim expressions astronòmiques ptolemaiques ens veiem obligats a fer la traducció del geocentrisme a l’heliocentrisme i més enllà, a la visió actual de l’Univers (el pluricentrisme o “a-centrisme”), no sense dificultats en molts casos, perquè es tracta de no fer cas del que literalment diu la Bíblia. Les idees bíbliques referents als astres, a les dimensions de l’Univers, a les forces físiques astronòmiques etc etc. són totes inadequades. Ens cal anar-les traduint adequadament.
Canvi de teologia
Anem pel segon punt, que és el canvi “copernicà” que ha sofert la teologia. L’expressió que l’evangelista Joan posa en boca de Jesús evoca aquest canvi “copernicà” en la teologia al que em vull referir. Efectivament en la teologia bíblica domina la idea que la “salvació” és patrimoni del poble escollit ( el jueu) i en el NT domina la idea que la salvació només es produeix a través de Jesús ( tot i que hi ha expressions puntuals que manifesten un to universalista). La frase de Joan en l’Evangeli d’avui te el to exclusivista que comento i per això ens resulta incòmoda.
04 de maig 2020
03 de maig 2020
02 de maig 2020
Reflexions a la Paraula de Déu
Aquest quart diumenge de Pasqua és el diumenge que en diem del Bon Pastor, la carta de Sant Pere ens introdueix el tema “aneu errants com un ramat que es dispersa”. Té tot el sentit en aquest diumenge de Pasqua de celebrar el record de Jesús Bon Pastor aquell que l’Evangeli ens diu que dona la vida per les ovelles, aquest tema és recorrent en la predicació del apòstols. Veiem quines són les conseqüències de les paraules de Pere d’aquell discurs del dia de la Pentecosta acaba amb aquestes paraules:”aquell Jesús que vosaltres vàreu crucificar, Déu l’ha ressuscitat i nosaltres en som testimonis”. Aquestes paraules de Pere trasbalsen els oients i diuen als apòstols: ”digueu-nos germans què hem de fer? Convertiu-vos i que cada ú de vosaltres es faci batejar en el nom de Jesús.” No es tractarà de fer coses noves sinó d’una nova manera de fer això, vol dir convertir-se amb l’acció de l’Esperit Sant. D’aquesta manera començarà l’autèntica comunitat de creients.
Endinsem-nos ara en l’evangeli de Joan, destaquem alguns trets d’aquest passatge, hi trobarem la imatge de la porta oberta JO SOC LA PORTA. Aquesta expressió “jo soc” és freqüent en diferents cites ja en l’Antic Testament quan Moisés reclama al mateix Déu que ha de dir als israelites si li pregunten qui l’envia, Déu diu a Moisès digues als israelites “jo soc el qui soc”, per tant les expressions que comencen amb el “jo soc” tenen un ressò especial en Jesús: Jo soc la llum del món, jo soc el pa de vida, jo soc el camí la veritat i la vida, jo soc el cep... Fixem-nos avui d’una manera especial amb el “jo soc la porta”. Estem vivint uns moments especialment difícils, quina necessitat tenim avui que algú ens obri la porta i ens aculli! Amb quina força ressonen les paraules que hem llegit en el salm en al celebració d’aquest diumenge, Ell el Bon Pastor ”em guia per camins segurs... ni quan passo per barrancs tenebrosos no tinc por de res perquè us tinc vora meu, la vostra vara de pastor m’asserena i em conforta”.
Malgrat tot Jesús ens espera amb la porta oberta, ens acull i ens convida a seure a taula i ens fa participar del banquet de l’Eucaristia, això és el que per tots nosaltres a de ser la força que ens ajudi ha caminar fins i tot ara que ens toca passar per barrancs tenebrosos. Jesús en aquests moments fa de Bon Pastor i ens ajuda, quina força que tenen les paraules de l’evangeli: “Jo soc la porta, els qui entrin passant per mi,se salvaran de tot perill,els lladres només venen per matar i robar”. Tanmateix aquestes paraules darreres de Jesús poden tenir avui una lectura que ens fa pensar en una epidèmia que maltracta i ho destrossa tot. Quedem-nos amb la darrera recomanació de Jesús ”Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida i en tinguin a desdir”.
Lluís Saumell
Endinsem-nos ara en l’evangeli de Joan, destaquem alguns trets d’aquest passatge, hi trobarem la imatge de la porta oberta JO SOC LA PORTA. Aquesta expressió “jo soc” és freqüent en diferents cites ja en l’Antic Testament quan Moisés reclama al mateix Déu que ha de dir als israelites si li pregunten qui l’envia, Déu diu a Moisès digues als israelites “jo soc el qui soc”, per tant les expressions que comencen amb el “jo soc” tenen un ressò especial en Jesús: Jo soc la llum del món, jo soc el pa de vida, jo soc el camí la veritat i la vida, jo soc el cep... Fixem-nos avui d’una manera especial amb el “jo soc la porta”. Estem vivint uns moments especialment difícils, quina necessitat tenim avui que algú ens obri la porta i ens aculli! Amb quina força ressonen les paraules que hem llegit en el salm en al celebració d’aquest diumenge, Ell el Bon Pastor ”em guia per camins segurs... ni quan passo per barrancs tenebrosos no tinc por de res perquè us tinc vora meu, la vostra vara de pastor m’asserena i em conforta”.
Malgrat tot Jesús ens espera amb la porta oberta, ens acull i ens convida a seure a taula i ens fa participar del banquet de l’Eucaristia, això és el que per tots nosaltres a de ser la força que ens ajudi ha caminar fins i tot ara que ens toca passar per barrancs tenebrosos. Jesús en aquests moments fa de Bon Pastor i ens ajuda, quina força que tenen les paraules de l’evangeli: “Jo soc la porta, els qui entrin passant per mi,se salvaran de tot perill,els lladres només venen per matar i robar”. Tanmateix aquestes paraules darreres de Jesús poden tenir avui una lectura que ens fa pensar en una epidèmia que maltracta i ho destrossa tot. Quedem-nos amb la darrera recomanació de Jesús ”Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida i en tinguin a desdir”.
Lluís Saumell
Litúrgia de la setmana
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
