La festivitat de l'Ascenció (Notes catequètiques)

1. De la narració evangèlica a la festa de l’Església

La narració de l’Ascensió de Jesús és un episodi que se’ns narra dues vegades per Sant Lluc (Lc 24, 50-53; Fets 1,9-12) i una altra per Sant Marc (Mc 16,19-20). No ens diuen res d’aquesta escena ni Mateu, ni Joan. És una escena que marca un abans i un desprès de la relació entre Jesús i els seus deixebles. Les paraules que Jesús dirigeix als seus deixebles o les veus que se senten provinents dels núvols són paraules importants, perquè d’alguna manera indiquen la darrera comunicació de Jesús als deixebles. Aquest darrer missatge de Jesús no el reprodueixen els evangelistes en el mateix moment, ni de la mateixa manera (Lluc [24,47-48], a la muntanya de les oliveres; Mateu [28, 18-20], a una muntanya de Galilea). L’evangelista Mateu fa coincidir les paraules de Jesús amb l’aparició als seus deixebles, sense que ens parli de cap ascensió. En canvi, el mateix missatge queda molt més destacat a la narració de Lluc (Fets 1,4-8), que li dona una solemnitat especial: són les seves darreres paraules, les que pronuncia abans d’enlairar-se i deixar als seus deixebles, i constitueixen, per així dir-ho, el seu testament o, si es vol, l’essència de la missió que Jesús encarrega als seus deixebles per al nou temps que tot just comença. L’evangeli de Marc dedica només un verset a l’ascensió, donant la notícia en la que és la segona conclusió del seu evangeli: “va ser enlairat al cel, on seu a la dreta del Pare” (16, 19).

L’escenografia de la narració de l’Ascensió més rica ens la fa, per tant, Lluc en el llibre dels Fets dels Apòstols, una escenografia que s’ha de col·locar en la tradició de les narracions de les teofanies de l’Antic Testament. Cal fer atenció a certs detalls de la narració que ens posen en situació de comprendre que el que s’està narrant no és un moment més de la vida de Jesús, sinó que és un moment particularment significatiu. L’escena, en la versió de Mateu, té lloc dalt d’una muntanya; hi ha la presència d’un núvol (vegeu exemples a l’A.T.: Ex 24: 12-18; 19: 16-23); segons el relat de Sant Lluc, hi ha també la presència o l’aparició dels missatgers de Déu (àngels).

--- Les muntanyes i els turons són els llocs alts, on segons la tradició religiosa de molts pobles s’hi construeixen els santuaris, perquè són els llocs on Déu es comunica amb els homes, són les representacions simbòliques de la salvació de Déu.

--- El núvol a l’A.T. és el signe permanent de la presència de Déu enmig del seu poble, mentre aquest feia la travessia del desert (Ex 13: 21-22). És l’espai simbòlic de la divinitat, un espai lluminós des d’on Déu parla i fa sentir la seva veu, un espai en el qual l’home no hi té cap tipus d’accés. Recordem les escenes del baptisme i de la transfiguració de Jesús: el núvol és el lloc des d’on Déu parla i manifesta el seu missatge.

--- Els àngels: la paraula significa “missatgers de Déu”. A les narracions ells parlen, però el que veritablement indiquen les seves paraules és que hi ha algú que és el destinatari d’un missatge o d’una missió, expliciten el contingut del missatge, i indiquen que el missatge és una exigència de Déu per al seu destinatari.

L’Església amb la Festivitat de l’Ascensió de Jesús (Lc 24, 50-53; Mc 16,19-20; Fets 1,9-12) ens ajuda a aprofundir el Misteri de la seva Pasqua. Aquesta és una festivitat que, al llarg dels segles i segons les diferents tradicions cristianes, s’ha celebrat en diferents moments de l’any litúrgic. En algunes esglésies orientals es celebrava al mateix diumenge de la Resurrecció; en altres, la trobem unida al diumenge de la Pentecosta. La litúrgia romana la va fixar als quaranta dies (Fets 1, 3) després del diumenge de Pasqua (per això queia en dijous) i, finalment, per raons pastorals, ha traslladat la festa al diumenge que precedeix el diumenge de la Pentecosta. Aquesta variabilitat en el temps de celebració de l’Ascensió de Jesús ens fa entreveure que, des d’un començament, la comunitat cristiana ha interpretat l’ascensió narrada als evangelis no com un fet aïllat, sinó íntimament vinculat a la Pasqua de Jesús. Una narració i una festa que es pot llegir en una doble vessant: respecte al Crist i respecte als seus seguidors



2. La narració de l’Ascensió explicita la nova realitat del Crist.

Ell és el Vivent, és a dir, el que viu amb Déu per sempre més, el que ha estat glorificat, el que ha estat enaltit, el que ha estat justificat per Déu. Això vol dir que la seva mort no ha estat inútil, sinó que, la seva fidelitat a la missió que Déu li va encomanar, fins a l’extrem de donar la seva pròpia vida, l’ha transportat a una altra dimensió. Només ell ha estat envoltat pel núvol, només ell ha estat abraçat pel seu Pare i només a ell se li ha concedit una vida plena al costat de Déu. Ell és el que, definitivament, ha quedat transfigurat com a primícia d’una nova creació i és també el que es manifestarà obertament amb la mateixa glòria de Déu al final de la Història.

Aquest perspectiva que l’Ascensió projecta sobre la Pasqua de Crist, ens fa comprendre que la resurrecció de Jesús no és primàriament un fenomen físic, sinó que sobre tot és l’horitzó cap on es dirigeix tota la seva vida, un horitzó que ens dona llum i ens fa obrir els ulls per entendre tot el que, mentre caminava al costat dels seus, va fer i va dir. Com adverteix l’evangeli de Sant Joan, només després de la seva mort hi ha la possibilitat d’entendre moltes de les seves paraules i el significat profund de les seves accions.

Com diu la mateixa paraula, l’Ascensió marca un moviment que va de baix cap dalt, és un moviment ascendent, d’exaltació i de transfiguració de la persona de Jesús, sempre però iniciat pel seu Pare. Una iniciativa que la fe atribueix sempre a Déu, tant si el moviment es de dalt a baix, com és el cas de l’encarnació, com si aquest moviment és de baix cap dalt, com és el cas de l’ascensió.


3. Però la narració de l’Ascensió també assenyala un abans i un després per als seus deixebles.

L’Ascensió fa palesa als deixebles l’absència física de Jesús. Ell ja no tornarà a asseure’s amb ells a taula fins que no es retrobin en el Regne, i ell no els tornarà a donar personalment cap més instrucció. De manera positiva, s’ha de remarcar que aquesta absència física de Jesús, aquesta ocultació de Jesús en Déu, els evangelis la fan coincidir amb l’acompliment de la condició que fa possible la presència de l’Esperit, i coincideix amb l’inici d’un nou temps, el nostre temps, el temps de l’església, l’Era de l’Esperit.

És important entendre la importància d’aquesta realitat profundament meditada per l’evangelista Sant Joan. Jesús, físicament, deixa per sempre els seus deixebles, fins que no torni. És l’experiència més forta i immediata que han d’assimilar els deixebles davant del fet incontrovertible de la mort de Jesús. I Joan en el discurs d’acomiadament posa unes misterioses paraules en boca de Jesús: “us convé que jo me’n vagi, perquè si no me’n vaig no vindrà a vosaltres l’Esperit; però si me’n vaig, us l’enviaré” (16,7). Són unes paraules que els deixebles no van entendre en el seu moment i que sempre han causat i causen dificultats d’interpretació.

En termes antropològics la reflexió joànica ve a dir el següent: de la mateixa manera que el nostre cos, la nostra corporeïtat, és un element bàsic de la comunicació humana, alhora també el cos constitueix l’element més tangible de la nostra individualitat, és a dir, el cos ens fa ser el que som i no permet que hi hagi confusió de persones per molt íntimament lligades que puguin estar. De la mateixa manera, Joan proclama que Déu, en Jesús, es va manifestar “en la carn”, és a dir, en tota la realitat física humana, però també aquesta manifestació de Déu en Jesús té els límits de “la carn”, els límits justament del cos humà, i fa que la presència física de Jesús s’esdevingui al final un obstacle per a una revelació de sentit més integral. Al final de la història, en el temps de l’església, és l’Esperit el que manifesta en tota la seva plenitud el sentit de les paraules de Jesús.


4. Una reflexió per acabar

L’ocultació visible de Jesús no és, doncs, només un anar-se’n. La narració diu que és el núvol que s’emporta Jesús i l’oculta als deixebles, que és tant com dir que, des d’aquell mateix moment, és Déu qui envolta Jesús i el fa penetrar per sempre en la seva realitat, en el seu Misteri. En aquesta ocasió, la teofania no és la Paraula que surt del núvol, sinó que és el Núvol el que recupera la Paraula que un dia sortí de Déu. Aquesta és la glorificació de Jesús: ser ú amb Déu. Per tant, resumint, podríem dir que l’Ascensió és la festa que celebra la comunitat dels creients, tot donant gràcies a Déu perquè ha glorificat Jesús, alhora que li dona gràcies per la vida nova, per la nova creació i pel nou temps.

A partir d’aquí comença l’era de l’Esperit, la nova i darrera etapa de la Història de la Salvació.



Anton Ramon Sastre