La festivitat de la Pentecosta (Notes catequètiques)

Amb aquesta festivitat es clou el “temps pasqual” com a cicle litúrgic i, alhora, se n’obre un altre que oficialment s’anomena “temps ordinari”, suposo que per a distingir-lo dels “temps forts”. Crec que seria més adient parlar, com es feia abans, de diumenges de després de la Pentecosta o, encara més breument, “diumenge XXX de Pentecosta”, perquè, un cop contemplats els Misteris de l’Encarnació, de la Mort i de la Resurrecció de Crist, s’entra en una sèrie de diumenges que ens parlen de les “paraules i dels fets” de Jesús, durant la seva vida pública. Es tracta d’aquests evangelis que escoltem any rere any, que ens semblen sempre els mateixos (encara que les versions difereixen, segons l’evangelista), però que ens agafen també en moments diferents de la nostra vida i que, per tant, adquireixen una perspectiva diferent de dir-nos coses, de significar-se. I és que el nostre temps, el temps que vivim, és canviant, és com un riu d’aigua, cada instant és diferent de l’anterior, i per aquest motiu, personalment, m’atreveixo a dir que aquest temps tan evolutiu i dinàmic, des del punt de vista cristià i desprès d’aquell esdeveniment que en diem la Pentecosta, es podria ben bé anomenar “l’Era de l’Esperit”, el temps que, en absència física de Jesús, el seu Esperit és present i actua en el món.


Quan parlem de la “Pentecosta”, doncs, parlem de l’Esperit de Déu, de l’Esperit de Jesús, de l’Esperit Sant. Les escriptures, quan ens parlen d’aquest Esperit, ens parlen d’una força vital, d’una força que dona vida, d’una força creadora, d’una força que s’experimenta, però que és lluny de poder-se definir conceptualment o, fins i tot, de poder-la imaginar. Ens cal, per tant, dimensionar (o deconstruir) les representacions que tradicionalment s’han fet d’aquest Esperit, perquè totes aquestes representacions són en tot cas un recurs simbòlic del nostre llenguatge que fa referència a una realitat que no som capaços d’explicar d’una altra manera. Les representacions bíbliques d’aquest Esperit són diferents (un vent suau o un cop de vent fort i sobtat, una forma de colom, unes columnes o llengües de foc), però que totes elles volen significar el mateix: la presència real en el món de la força d’un Misteri inabastable i indescriptible.

Per aquesta raó, donar unes notes catequètiques sobre aquesta realitat misteriosa és un atreviment, que només té sentit si es prenen com una aproximació descriptiva a allò que simbòlicament ens narren les escriptures.

Per iniciar, podríem dir que l’Esperit és la força vital de Déu que dóna vida a la creació i a l’ànima de l’home.

Dintre de la tradició cristiana, subratllem els aspectes més essencials d’aquesta força:


1) La Pentecosta és l’acompliment de la promesa de Jesús. L’Esperit no va ser enviat als deixebles de Jesús fins desprès de la seva Pasqua, tal con els ho havia dit repetidament. Ell tenia que marxar perquè això fos possible, i això és el que ens diu l’evangeli de Joan quan ens diu que dalt de la Creu, Jesús ja mort, exhalà el seu Esperit. Amb aquestes paraules tan senzilles, Joan expressa allò mateix que Sant Lluc escenifica en el Llibre dels Fets, seguint la tradició narrativa de les epifanies.

2) L’Esperit de Déu habita en el cor dels homes: El sagrament del baptisme és el signe que fa l’església per representar la donació de l’Esperit i la incorporació del batejat a la comunitat dels creients. Els que han estat batejats en el nom de Jesús són els que s’han adherit a la seva persona, els que, en expressió de Sant Pau, han estat despullats de l’home vell i s’han revestit de l’home nou, són a partir d’ara temples de l’Esperit de Déu. En realitat, el nou culte a Déu deixa de realitzar-se en el Temple de pedra (ni a Jerusalem, ni a Garizim), sinó que és el que s’ofereix en el cor de cadascú. Com deia Jesús, referint-se als nous temps, és el culte en esperit i veritat.

3) L’Esperit es comunica als homes i és el principi actiu que ens dona la “saviesa”, entesa com la facultat de discerniment basada en l’experiència. És l’Esperit de Déu el que ens fa penetrar cada cop més i millor en el sentit de les paraules de Jesús (Jo 14,26; 16,13), ens fa llegir els signes dels temps, el que guia l’Església i renova constantment el Misteri de Jesús (l’epiclesi en la celebració de tots els sagraments), el que no deixa que la vida dels homes es perdi per sempre (Jo 17,12) i, en definitiva, el que senyoreja aquest temps nostre, que és –no ho oblidem- temps de la salvació de Déu ja manifestada en Jesucrist, el Senyor. Com diu Joan, l’Esperit és el Paràclit (el Defensor).

4) La Pentecosta, doncs, és la festa de l’inici d’un temps nou, el temps del Regne de Déu. En absència física de Jesús (Ascensió), l’Esperit actua visiblement a través dels deixebles, de la comunitat dels creients, de l’església, però sempre al servei del Regne de Déu. Ara bé, nosaltres, els creients, sabem que l’Esperit actua també d’una manera invisible en molts llocs i a través de moltes persones. L’Esperit de Déu és lliure, no té fronteres, actua allà on vol i com vol. Per aquest motiu, nosaltres cristians proclamem que el nostre temps, dintre del context de la que en diem “història de la salvació”, és el de l’Era de l’Esperit, el temps de la instauració progressiva del Regnat de Déu, el temps de la missió de l’església, fins que el Crist no torni i porti totes les coses a la seva plenitud.

5) La missió/mandat que Jesús va donar i confiar als seus deixebles (Ascensió), només es pot confirmar i dur a terme amb la força de l’Esperit (Pentecosta). L’Esperit es comunica als deixebles quan “són tots junts al mateix lloc”. A l’Era de l’Esperit, el sagrament del baptisme és la nova Pentecosta i, ara com sempre, a la Pentecosta Déu confirma (segella) les paraules de Jesús: és el moment del bateig de foc dels creients, el moment en que Déu actua en ells, i els converteix en missatgers de la paraula (evangelitzadors), en comunicadors d’esperança, en sembradors de vida i en actualitzadors del Misteri.


Anton Ramon Sastre