Reflexions a la Paraula de Déu

“Qui creu en mi farà les obres que jo faig, i fins i tot en farà de més grans.” Som seguidors d’un Déu fet home del tot, i en tot. I en som de la seva Paraula, és a dir, del seu exemple. Ens emmirallem en Ell, que ens encoratja amb cordialitat amical, sense escarafalls, a ser, fins i tot a ser millors que Ell. Hi ha un to d’humilitat sana, no impostada, en tot el que té a veure amb el Jesús Pasqual. De grandesa que no s’amaga, però que no s’exhibeix. No hi ha falsa modèstia. Hi ha en Ell un to de normalitat somrient, que convida.

És precisament aquesta invitació al convit de l’amor, la crida a la acollida, la que ens hauria de despertar al veritable seguiment de Crist. Creure en Ell és escoltar la seva Paraula amb actitud reflexiva i predisposició a l’acció. Escoltar com qui escolta un amic, un vell conegut, un familiar que arriba amb noves, després d’un viatge llarg.

En la primera lectura eren grecs i conversos els qui volien participar activament de l’escolta activa de la Paraula. A l’Evangeli, Felip, un altre home de cultura grega, demana que Jesús li mostri el Pare, sense adonar-se que el Pare es mostra a través de l’amor encarnat en el seu Fill. A Déu no s’hi arriba a través de l’intel·lecte, sinó a través de l’amor. Per això cal que recuperem la mirada dels més senzills, la mirada innocent dels infants, ens dirà en una altra part de l’Evangeli el mateix Jesús, per veure en les nostres germanes i en els nostres germans veritables sacerdots. Tots som membres d’un mateix poble, tan sols per haver volgut acollir activament la Paraula, a través de Jesús.

La Lectio Divina ens ensenyava a llegir, meditar, pregar i finalment contemplar la vida a través de la Paraula. Tots som convidats a fer les obres que Ell fa, fins i tot de més grans. Tot és qüestió de proposar-nos-ho, en la mesura de les nostres possibilitats. Al cap i a la fi, Ell, que és camí, i per tant vida, ens ha posat la veritat a l’abast de tots nosaltres. Només cal aprendre a escoltar.

Família Vives Requena