Canvi de cosmologia, canvi de teologia

L’evangeli del IV Diumenge de Pasqua (Jo, 10,1-10) posa en boca de Jesús una expressió complicada : “Jo soc la porta de les ovelles. Tots els que havien vingut abans que jo eren lladres o bandolers...només venen per robar, matar i fer destrossa”. No cal dissimular : és un text que ens produeix molta incomoditat.

Canvi de cosmologia
Començo per aquest punt que em permetrà comentar el que correspon al segon, a propòsit del text evangèlic.

La cosmologia clàssica o ptolemaica del segle II (geocentrisme) considerava que la Terra era el centre de l’Univers i aquest model va funcionar fins al segle XVI en el que Nikklas Koppernigk, (1473-1543), més conegut com a Copèrnic, natural de Cracòvia, va proposar l’heliocentrisme, una de les revolucions científiques més importants de la història. El seu autor era un personatge molt singular, sacerdot canonge de la catedral de Frauenburg, i és un dels casos freqüents (deixeu-m’ho dir de passada per a desmentir la idea que ciència i fe són incompatibles) en els que sacerdots figuren com a grans autors de la ciència moderna. Passa per exemple amb el pare de la genètica moderna, Gregor Mendel (1822-1884), sacerdot regular agustí de Brno, o Lazzaro Spallanzani (1729-1799) sacerdot italià i biòleg, que abans que Pasteur va demostrar que no existia la generació espontània, o amb Georges Lemaitre (1894-1966), sacerdot belga que cap a 1927 proposà, abans que Hubble, les idees sobre l’expansió de l’Univers , i fou l’autor de la teoria del Big Bang, en un article publicat el 1931 a la revista Nature cosa que gairebé ningú diu, potser entre altres coses perquè Einstein s’oposà molt durament a aquesta teoria avui tant de moda, sobre la que Einstein i Lemaitre varen discutir agrament, imposant-se al final l’opinió de Lemaitre. És curiós que Einstein sospitava que Lemaitre amb la teoria del Big Bang intentés portar l’origen de l’Univers cap a la idea teològica de la Creació, idea que Einstein coneixia bé per ser jueu. A prop nostre i a nivell del país, un altre sacerdot, Jaume Almera (1845-1919), canonge de la catedral de Barcelona fou la gran figura de la Geologia a Catalunya, senda en la que el seguiren altres sacerdots com N. Font i Sagué (1873-1910), J.R. Bataller (1890-1962) , L. Via (1910-1991) i S. Calzada (1932-), tots ells geòlegs responsables del prestigiós Museu de Geologia del Seminari de Barcelona.

La cosmologia copernicana va suposar un canvi radical en la comprensió de l’Univers i en tota mena de llenguatges descriptius astronòmics, inclosos naturalment tots els que es fan servir als textos bíblics. La Terra deixava de ser el “centre” de l’Univers per a passar a formar part d’un entrellaçat d’òrbites immenses, totes juntes constituint la dansa misteriosa d’un Univers del que no en sabem gran cosa. Per això cada vegada que en un text bíblic llegim expressions astronòmiques ptolemaiques ens veiem obligats a fer la traducció del geocentrisme a l’heliocentrisme i més enllà, a la visió actual de l’Univers (el pluricentrisme o “a-centrisme”), no sense dificultats en molts casos, perquè es tracta de no fer cas del que literalment diu la Bíblia. Les idees bíbliques referents als astres, a les dimensions de l’Univers, a les forces físiques astronòmiques etc etc. són totes inadequades. Ens cal anar-les traduint adequadament.


Canvi de teologia
Anem pel segon punt, que és el canvi “copernicà” que ha sofert la teologia. L’expressió que l’evangelista Joan posa en boca de Jesús evoca aquest canvi “copernicà” en la teologia al que em vull referir. Efectivament en la teologia bíblica domina la idea que la “salvació” és patrimoni del poble escollit ( el jueu) i en el NT domina la idea que la salvació només es produeix a través de Jesús ( tot i que hi ha expressions puntuals que manifesten un to universalista). La frase de Joan en l’Evangeli d’avui te el to exclusivista que comento i per això ens resulta incòmoda.


¿Quina és la situació? Des de fa uns anys ( no molts!) en la teologia catòlica i en les altres més o menys corresponents ( abans en les protestants, per exemple, de manera destacada), s’ha obert camí el canvi “copernicà” corresponents a la globalització i pluriculturalisme, que arriba a la conclusió que tots els camins religiosos correctes són dreceres admissibles cap a la recerca autèntica de Déu, tot i que es produeixen enmig de les varietats pròpies de tota producció humana com les religions, que són produccions humanes, encara que l’objectiu (Déu) no sigui una projecció de la fantasia humana. Això naturalment posa en solfa la idea d’un poble elegit exclusivament com a camí de salvació, i la proposta de salvació que només passa exclusivament per Jesús. Ens veiem davant d’un canvi teològic que va des d’un cristocentrisme monopolitzador i exclusivista a un multicentrisme que no perd la diferenciació entre els diversos camins.

El canvi teològic al que em refereixo es produeix ara per primera vegada de forma general en la història de la humanitat : totes les tradicions religioses van entenent que no disposen en exclusiva de camins de salvació, i conseqüentment en primer lloc aprenen a conviure en pau, i en segon lloc aprecien les propostes que fan les diferents tradicions religioses (propostes diferents però dignes de ser considerades i preferides si cal), i entenen que tots podem aprendre de tots. Aquest canvi no significa que de cop tos els camins es tornen indiferents. Per exemple l’antropologia de responsabilitat històrica i presència al món que es dedueix de la fe abrahamítica (recerca activa de la justícia i la fraternitat) és diferent de la que es dedueix de la fe hindú presidida per una reencarnació que deixa en mans de cicles còsmics el paper de cada u en la societat (castes) i el que a cada u li correspon fer en la història, acceptant en cert sentit una immobilitat social.

Nova teologia, nous plantejaments de la proposta cristiana
Si aquest canvi copernicà es produeix, - i ja s’ha produït –, canvia tota la infraestructura de les concepcions i llenguatges de la teologia. Així com la proposta de Copèrnic passava del geocentrisme a l’heliocentrisme i per extensió en la cosmologia actual al multicentrisme, així la teologia he de passar d’un cristocentrisme exclusivista a un policentrisme ( si voleu asimètric per a poder valorar adequadament les virtuts de la variabilitat), en el que es puguin situar camins diferents sense sendes exclusivistes. Per exemple avui la teologia cristiana se sap enriquir amb camins espirituals no religiosos però tampoc antireligiosos com el budisme, o amb postures de respectuós agnosticisme generat precisament pel respecte a la incomprensible profunditat del Misteri de Déu, camí en el que es troben sorprenentment amb molts místics de diverses tradicions.
Això te conseqüències molt importants doctrinals i morals. Els plantejaments exclusivistes podien disposar d’una bateria de recursos coercitius ( pors, amenaces etc) fàcils d’anunciar i aplicar a fi que tothom hagués de plegar-se a la proposta de cada grup que considerava que era el possessor únic de la veritat. En una panoràmica oberta al multicentrisme, encara que sigui asimètric, cosa que em sembla important mantenir, la bateria coercitiva haurà de ser substituïda per una oferta qualitativa de primer nivell, teològica, moral, ritual etc que convenci per la seva qualitat i no per les amenaces adjuntes. Només oferta, no amenaça ni imposició. O es fa una oferta de “bon material” o no “ ens la compraran”.

Fa no molts anys el Vaticà (Joan Pau II per exemple) va perseguir a teòlegs catòlics de gran qualitat (P. F. Knitter, J. Dupuis, H. Kung, T. Balasuriya...), que des de postures teològiques i culturals variades varen intentar fer front a l’importantíssim repte religiós multicultural que avui ens plantegem. Avui els hi hauríem de demanar que estiguessin en els primers llocs de la difícil elaboració teològica, doctrinal, moral i ritual que la nova situació demana. En tot el debat que està present en el subalvi de temes com l’Amazònia o la inculturació fonda en general, hi ha la complexa qüestió del canvi copernicà que la teologia de les tradicions religioses està ja fent, però que ha d’anar concretant en totes les dimensions del que és una cosmovisió religiosa.

Les paraules de Joan en l’evangeli d’aquest IV diumenge de Pasqua ens plantegen la urgència d’aprendre a llegir-les interpretant-les, “desprès del canvi copernicà teològic”, per a poder entendre-les com una oferta d’acolliment a tots i no una desqualificació dels que abans o després han marcat altres camins, i són anomenats en l’Evangeli, per a sorpresa o incomoditat nostra, lladres o bandolers.

Ramon M. Nogués