Sant Ildefons: Catequesi d'adults: Pasqua i Pentecosta

Es reprenen les trobades de reflexió presencial abans del Diumenge de la Pentecosta dirigides per l’Anton Ramon Sastre. Són els dimarts 7 i 14 de maig, a les 19 hores, als locals de la parròquia.

Sent la festa de la Pentecosta tan propera, es conduirà la reflexió cap a l’acció de l’Esperit de Jesús, tant pel que pot significar avui per a nosaltres (primera trobada), com per poder revisar la que hauria de ser la seva acció dins l’Església (segona trobada).

Tot seguit es pot llegir un avançament de la reflexió de la primera trobada del dia 7 de maig.

El nostre temps és el de l’Era de l’Esperit

1. El nostre temps

Quan parlem del “nostre temps” ens referim, certament, al temps actual, el que tots estem vivint, just en aquests moments i aquí on som. Moltes persones pensen que es tracta d’un temps especialment difícil, en el qual s’han perdut molts valors humanístics, no solament per les guerres que han esclatat en diferents punts de la terra, sinó també per una mena de tensió que, en països com el nostre, es deixa sentir entre estaments i en certes institucions, que haurien de ser una espècie de guia i llum per a intentar aconseguir una societat millor, més oberta i més dialogant.

Els cristians no podem defugir d’aquestes sensacions, perquè són sense dubte les nostres i ens fan sentir solidaris amb tota la nostra societat, però, col·locats dintre d’una perspectiva evangèlica, hauríem de pensar que també nosaltres tenim un “temps propi”. No és un temps diferent del que experimenta tota la societat, però sí que podem tenir una visió especial, matisada, per la visió de conjunt que la fe ens fa mirar la història. Aquest moment que ens toca viure pertany també a la que nosaltres, en la nostra tradició, en diem “història de la salvació”, una història que és com una mena de xarxa que ens envolta i que està feta de molts moments en els que podríem prendre consciència de que la humanitat va creixent, que la humanitat va teixint vincles entre els diferents pobles. De vegades ens pot semblar que només es tracta de pedaços amb poca consistència, però també ho podem veure com una suma d’esforços per poder sobreviure, per sortir de la indiferència, per fer bategar cors assedegats de justícia.

2. El temps pasqual

A l’església cristiana estem celebrant el que en diem “temps pasqual”, un temps que va des de la celebració del gran Diumenge de la Pasqua del Crist, fins al Diumenge de la Pentecosta, quan celebrem que l’Esperit, com aigua original de vida, amara tot l’univers per fer-lo renéixer. L’evangeli de Joan te una visió clara del lligam que hi ha entre la Pasqua i la Pentecosta, quan descriu la darrera paraula i el darrer moment de Jesús a la creu: “Tot s’ha complert. Llavors inclinà el cap i va lliura l’esperit” (Jn 19,30b). Aquest moment final, encara és objecte de la interpretació de Joan, que vol deixar testimoni de la seva fe en les paraules que repetidament Jesús els havia dit: “... un dels soldats li traspassà el costat amb un cop de llança, i a l’instant en va sortir sang i aigua” (19, 34). Avui podem traduir amb tota propietat aquestes dues paraules de Joan i dir que fan referència a la Vida i a l’Esperit. Aquest narració acaba amb una confessió personal de l’evangelista: “El qui ho veié en dóna testimoni, i el seu testimoni és digne de crèdit. Ell mateix sap que diu la veritat, perquè també vosaltres cregueu” (19, 35).

3. Mort i Vida

En absència física de Jesús, el seu Esperit es fa present. Mort i Vida. Absència i Presència. Tenebra i Llum. Tot alhora. Tot al mateix temps. Aquest és el Misteri indescriptible que nosaltres celebrem durant el “temps pasqual”. És Misteri perquè està i estarà sempre molt més enllà de la nostra comprensió, però, sobre tot, és Misteri perquè sabem que és una realitat que l’Esperit de Jesús ha plantat en el nostre cor i que no la podem deixar de confessar quan els cristians ens reunim com església. De manera que aquesta confessió no la podem fer més que amb poesia i amb narracions fantàstiques, perquè les nostres paraules no ho podran expressar mai adequadament. La mort de Jesús, la seva hora, la plenitud del seu temps, és una condició indispensable per a la presència de l’Esperit. Ho va dir repetidament a tots els qui el seguien. Però la donació de l’Esperit, com un nou bateig, com una nova creació, és també el compliment de la promesa, repetidament feta, de que, arribada l’hora, donaria al món un “altre Paràclit”, un altre guia, “que faria noves totes les coses”. Arribats a aquest punt ens cal llegir l’Evangeli de Joan 14, 15-21. Amb tot el que ja hem dit el text ens ha de ser no solament comprensible, sinó revelador.

“Esperit” és una de les diferents traduccions possibles de la paraula hebrea “rûaj”, paraula polisèmica que vol dir “buf”, “vent”, “alè” i que, en els seus orígens, també feia referència a “l’aire o a l’atmosfera”, és a dir, a l’espai que, en la seva manera d’entendre la cosmologia, hi havia entre el cel i la terra. Es tractaria, doncs, d’una realitat còsmica, misteriosa, invisible, ingovernable per a l’home, però absolutament indispensable perquè hi hagi vida. De fet, el llibre del Gènesi comença així: Quan la terra era buida i les tenebres cobrien l’abisme, “un vent diví sobrevolà les aigües” (1, 2) i així comença tota la creació i tota la vida sobre la terra. S’ha de comparar aquest passatge amb la narració de la vinguda de l’Esperit sobre els deixebles reunits: “De sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts” (Fets 2, 2) i van aparèixer unes llengües com de foc damunt de cada deixeble, tots quedarem plens de l’Esperit Sant i començaren a parlar, a comunicar-se, a sortir d’ells mateixos, a expressar la seva experiència al costat del Senyor.

a. L’esperit és també la força vital de l’home. Una força que en l’home -i també en l’animal- es pot verificar per la seva respiració: si es deixa de respirar, si es perd l’alè, la vida se’n va. Qui no té “rûaj” no té ni força, ni vida. Justament, la vida s’apodera de l’home per l’alè diví (Gn 2, 7), i si aquest alè torna a Déu, l’home mor i es converteix de nou en pols.

b. L’esperit és la seu dels sentiments i dels pensaments. La “rûaj” té les modalitats dels sentiments que pot tenir l’home: hi ha una “rûaj” irritada, trista, agra/amarga, orgullosa, petita, etc. Però la “rûaj” és sobre tot, al igual que el cor o l’ànima, la seu del pensament i de la voluntat humanes.

“Vosaltres no viviu segons els desigs terrenals, sinó d’acord amb l’Esperit, perquè l’Esperit de Déu habita en vosaltres... [però] si Crist està en vosaltres, encara que el vostre cos hagi de morir per culpa del pecat, l’Esperit us dóna la vida, ja que Déu us ha fet justos [....] gràcies al seu Esperit que habita en vosaltres, aquell qui va ressuscitar el Crist d’entre els morts donarà vida als vostres cossos mortals” (Rm 8, 9-12). En aquest text es parla de que l’ésser humà pot experimentar o experimenta una doble mort i una doble manera de ressuscitar: 1) una mort deguda al pecat, el qual té una repercussió física (segons Pau), però gràcies a l’Esperit es pot tornar a la vida (perquè “Déu us ha fet justos”), i 2) una mort real del cos, però que no serà per sempre, perquè qui va ressuscitar el Crist, també “donarà vida als vostres cossos”. Per tant, resurrecció espiritual i resurrecció física són obra de l’Esperit de Déu. (Vegeu també Rm 5, 5).

Una altra imatge que utilitza Pau per expressar que la persona és el lloc de l’estada de l’Esperit és la del temple considerat com el símbol de la presència de Déu (i dels déus): “¿No sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres? Si algú destrueix el temple de Déu, Déu el destruirà a ell, perquè el temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres” (1Cor 3, 16). (Vegeu també 2Cor 1,22).

A l’A.T. hi ha un passatge d’Ezequiel (11, 17-20) en el que l’Esperit transforma l’interior dels homes i és capaç de crear la unitat d’un poble: “Això us anuncia el Senyor, Déu sobirà: Us aplegaré d’entre els pobles on heu estat dispersats [...] Jo els donaré un sol cor i els infondré un esperit nou; trauré d’ells aquest cor de pedra i els en donaré un de carn, perquè segueixin el meus preceptes, guardin el meus decrets i els posin en pràctica. Llavors seran el meu poble i jo seré el seu Déu”.

A les narracions evangèliques, la dialèctica que s’estableix entre Jesús i l’Esperit és constant. Algunes vegades l’Esperit de Déu apareix com una força que des de fora s’apodera de Jesús i d’altres és una força que li surt de l’interior, de dintre el seu cor. Unes vegades aquest Esperit és revelació i altres cops és acció. O potser es podria dir que Jesús és revelació a través de l’acció; o potser que Ell és al mateix temps Paraula i Obra. Aquest Esperit és al mateix temps Esperit del Pare i Esperit de Jesús depenent del context de les narracions, però de tal manera que al final tenim la impressió de que el Pare i Jesús són la mateixa realitat amb l’únic Esperit. Potser aquesta seria una altra manera d’explicar la unitat d’un Déu trinitari o la trinitat d’un Déu únic, però no a partir de voler explicar l’essència de la naturalesa de Déu, sempre inabastable, sinó a partir de la impressió que ens causen les narracions evangèliques.

Aquesta paraula, que es manifesta i que sovint es transforma en acció, en Jesús sorgeix del silenci. Llegim als evangelis, que Jesús sovint es retira a pregar. Moltes vegades ho fa tot sol; d’altres acompanyat dels deixebles més propers; d’altres amb tots. No fan una pregària conjunta en veu alta, sinó que preguen en silenci. Jesús no es cansa, perquè viatge a l’interior del seu cor i del seu cor surt el diàleg amb Déu. Els deixeble sovint es dormen. Silenci no és absència de paraules, no és mutisme, és anar a cercar la font d’on brolla la vida, és vida interior. Només d’aquet silenci pot sortir la Paraula autèntica: l’Esperit que dona vida a tota la realitat creada.