13 d’octubre 2020

El dubte

A mitjans del mes de març d’aquest any em trobava afectat d’una infecció d’orina, amb febre alta, sense poder neutralitzar el bacteri que m’afectava, amb l’agreujant que tinc un sol ronyó. Es va considerar necessari ingressar-me a la Clínica Diagonal d’Esplugues.

Al cap d’un parell de dies, els metges s’adonen que he adquirit el coronavirus. Convoquen la meva família i els comuniquen que la meva situació és molt problemàtica, amb l’afegit que tinc noranta anys i el pronòstic és totalment negatiu i la probabilitat de supervivència és pràcticament nul·la. El disgust dels meus familiars és enorme.

A mi, em traslladen a una altra habitació confinat, aïllat totalment. Només veia els professionals mèdics amb uns uniformes totals, com astronautes... es feia difícil saber si eren dones o homes, si no parlaven. Vinga  gotes, pastilles, màscara d’oxigen i control de pressió, temperatura i oxigen dos cops al dia, i anàlisis de sang freqüents, amb una tos que no em deixava. Vaig tenir la convicció que em moria.

Amb el mòbil, vaig poder acomiadar-me de la meva dona i dels meus fills entre llàgrimes. Quan va arribar la nit, tot era fosc i, per uns moments, malgrat la màscara d’oxigen, em va semblar que no respirava. – Estic mort–, em vaig dir. De seguida, em va venir la pregunta:  Déu, on ets? Silenci i negror total. Vaig dir-me: – Pot ser que Déu no existeixi i que tot sigui una fabulació que fa més de dos mil·lennis que dura–. Després, em deia a mi mateix: – Jo sóc un miserable microbi que pretén convocar Déu–. Em vaig adonar que respirava i em vaig dir: – Si no estàs mort, com vols sentir la veu de Déu?–, i em vaig adormir.

L’endemà, torna l’astronauta i cap comentari sobre les meves constants. Va arribar de nou la nit i jo vigilava la meva respiració, estava viu. De vegades, la mort ve com un llamp i, d’altres, es fa esperar com ara en  el meu cas, pensava. El matí, encara pensava en tot això quan va tornar l’astronauta. Mentre em feia les comprovacions, de sobte, exclama: – No tens febre–, i jo li dic: – Avui estic de molt mal humor, no cal que facis brometa–. L’astronauta em va dir: – És veritat, mira el monitor–. Miro: 36,7º. El meu pensament va quedar mut, mentre l’astronauta em felicitava. Vaig pensar que aquella temperatura era una treva en el camí de la mort. Malgrat això, al cap d’unes hores, vaig agafar el mòbil i vaig parlar amb la meva dona, que em va interrompre per dir-me que li havien trucat de la clínica per comunicar la nova situació. A partir d’aquell dia, la febre va desaparèixer, la tos va marxar progressivament i, el meu cos va perdre vint quilos de pes.

Varen passar uns dies i em van donar l’alta. A la sortida de la clínica hi havia la meva família amb cara de gran satisfacció i també els astronautes, alliberats de la seva vestimenta. Hi havia els metges, les metgesses, infermers, infermeres... potser deu o dotze persones. Em van fer el passadís mentre m’aplaudien i em felicitaven. Vaig pensar que jo era un cas estrany de supervivència.

Han passat uns dies i he estat pensant tot això. Bona feina, la dels professionals mèdics de la Clínica Diagonal. Bona feina, la de la meva germana religiosa i de les seves companyes del Monestir del Císter de Benaguasil, amb les seves constants pregàries. Bona feina, la dels meus amics i amigues de la comunitat de Sant Ildefons, també amb les seves pregàries. Bona feina, la de la meva família, amb el seu suport i amb el compartir les meves angoixes. Bona feina, la dels meus amics i amigues que han seguit amb mostres d’amistat la meva malaltia.

I Déu? Jo penso que és qui ha coordinat totes aquestes bones feines. Però, entre nosaltres, Déu em podia haver avançat quelcom quan el buscava en la foscor de la nit.

 Àngel Oliva

2 comentaris:

Unknown ha dit...

Moltes gràcies per compartir aquesta experiencia tan maca!

Anònim ha dit...

Es muy emocionante leer sus palabras. Hacerle "el pasadís" tuvo muchos significados y es una recompensa enorme para los que trabajamos allí. Un placer conocerle Angel