En la mort del Pare Hilari Raguer Monjo de Montserrat Historiador, per Mn. Josep m Jubany

Amics, redacto aquest escrit el dijous per la tarda. Fa poc que m’he assabentat de la mort del Pare Hilari Raguer, monjo de Montserrat. Personalment el vaig tractar molt poc. Fou amb motiu del seu vessant de professor o de conferenciant i, per tant, el que jo ara no puc fer és escriure una semblança seva acurada, ni com a monjo, ni tan sols com a persona. El que sí que em veig amb cor de fer és un breu escrit, donant-li les gràcies per tot el que ens ha aportat en el camp de la història, de la Bíblia, de la reflexió política. Llegint i escoltant el Pare Hilari, molts, entre els quals jo mateix, hem conegut la història del nostre país. Gràcies a ell hem entès la complexitat dels fets que passaren en aquells anys de la Segona República i la guerra incivil espanyola.  Pels que  ja som grans i ens ha tocat viure la nostra joventut sota el franquisme, la lectura de les investigacions del Pare Hilari sobre les relacions entre l’Església i l’Estat, ens van ajudar a posar en qüestió  tota la historiografia oficial franquista, que ens van ensenyar.

El primer llibre del Pare Hilari que vaig llegir va ser La  Unió democràtica de Catalunya i el seu temps, si la memòria no em falla, abans de la mort del dictador. Si no vaig errat, fou la seva tesi doctoral i recordo haver-li escoltat que fou defensada a la universitat franquista en català, gràcies als bons oficis de Manuel Jiménez de Parga. Aquell llibre posava al descobert la grandesa de tot un seguit de persones que durant la República es van mantenir fidels a la seva fe, a Catalunya, i als seus ideals socials, en aquells moments concretats a les encícliques de Lleó XIII (Rerum Novarum) i de Pius XI (Quadragessimo anno). Reconec que fou la primera vegada que vaig assabentar-me del drama de Carrasco Formiguera. S’han de llegir els llibres del Pare Hilari sobre la vida i mort de Carrasco i Formiguera i les seves cartes des de  la presó. Van ser llibres escrits amb passió que han ajudat a entendre, que el drama de la guerra incivil no es pot resumir dient que fou una baralla entre bons i dolents. Màrtirs n’hi va haver als dos bàndols. Com al Pare Hilari li agradava dir, hi havia una tercera Espanya, que no cabia  en les altres dues.

En una conferència va explicar una conversa que va mantenir amb el Cardenal de Jubany, en ocasió d’un acte que va tenir lloc al Parlament de Catalunya, en el qual el Pare Hilari va glossar la figura de Carrasco i Formiguera, tot subratllant les seves conviccions de creient i de català fidel a la República. El Dr .Jubany li va agrair que reivindiqués el Carrasco creient, i li va demanar que li fes un esborrany perquè ell pogués escriure una glossa dominical sobre Carrasco. El Pare Hilari hi va assentir de seguida,  i, per la seva banda també va demanar un favor al bisbe. El favor era que iniciés la causa de beatificació de Carrasco i Formiguera. El Dr. Jubany li contestà que potser no era el millor moment, i el Pare Hilari no li va fer mai l’esborrany.

Personalment crec que aniria molt bé per a la reconciliació, per ser fidels a la memòria de tots, que l’Església reconegués la santedat de les persones que, enmig de les tribulacions i persecucions de la Guerra, es van mantenir fins a la mort fidels a Jesucrist. N’hi va haver als dos bàndols.

Per a qualsevol que estigui interessat sobre com fou la Guerra incivil són imprescindibles el seus llibres. Una primera aproximació fou La Cruz y la espada i, sobretot, La pólvora y el incienso.

Són molts els llibres que ha escrit sobre l’Església i Catalunya durant la primera meitat del segle XX. Ara aquí no es tracta de fer-ne una llista exhaustiva, però sí que vull deixar constància que, gràcies a les seves obres, hem valorat a persones que sense els seus estudis no hauríem conegut o en tindríem una visió no ajustada a la realitat. Tinc particularment present el dedicat al general Batet, capità general durant el 6 d’octubre del 34, que tot defensat la República, evità que hi hagués una forta repressió amb morts, i que desprès fou afusellat per Franco, també per defensar la República en el moment de l’aixecament del 36. Gràcies al Pare Raguer hem conegut com es gestionà l’intent fallit de recuperar el culte a partir de l’any 37, i la intervenció del vicari general de Tarragona, Doctor Rial. I també l’activitat que portà a terme el filipó P. Torrent, com a representant del bisbe de Barcelona.

Al seu vessant d’historiador, cal sumar-hi el de persona enamorada de la Bíblia. Són molts els llibres de divulgació que publicà amb temes escripturistes, sobre el salms, el sermó de la muntanya , el rei David, etc.

Fou juntament amb el Pare Evangelista Vilanova, col·laborador en la monumental història del Concili Vaticà II, dirigida pel professor Giuseppe Alberigo de la universitat de Bolonya. Recordo els elogis que Alberigo adreçà públicament a Evangelista Vilanova i al Pare Hilari, en l’acte de presentació de l’edició espanyola. Eren moments complicats per a ells dos i també per l’Abadia de Montserrat (com que desconec els detalls de la polèmica que existí al si del Monestir, un conflicte que fou interessadament  divulgat per la premsa, no en faré cap comentari).

Pel que he llegit i li he escoltat, em sembla que podem afirmar que el Pare Hilari fou un gran ciutadà català, compromès amb la seva pàtria, Catalunya. Ho fou abans d’entrar al Monestir, ho demostra la seva participació en el grup Torras i Bages i la seva detenció arran de la vaga de tramvies del 1952. També, ja sent monjo, no s’amagà mai del seu desig de veure una Catalunya independent, com ho manifestà en articles i en llibres, com l’irònic: Ser independentista no és pecat.

També ens ha deixat el testimoni d’una persona profundament lliure, que no s’amagava de dir o escriure el que ell creia o havia investigat, encara que això li valgués algunes crítiques. Recordo l’enrenou que suscitaren els seus articles sobre l’abat Escarré, escrits quan feia 25 anys de les declaracions de l’Abat Aureli al diari francès Le Monde.  Uns articles on es manifestava molt crític amb algunes actuacions del Pare Abat Aureli.

Sobretot fou un gran creient. Un cristià, un monjo que va viure el pontificat de Joan XXIII, com una gran primavera per a l’Església. Un home del Concili Vaticà II. Un monjo que com mostra al seu preciós llibre: Mecanoscrit sobre els monjos de Montserrat, malgrat alguns problemes, s’estimà la seva comunitat. Una persona que cercà la veritat històrica, però també la volgué viure ell en la veritat.

Amb motiu del seus 90 anys, l’Institut d’Estudis Catalans, li va publicar en forma d’homenatge, una recopilació d’escrits seus, amb el títol: Escrits dispersos d’història. Aquest llibre va encapçalat per una cita del papa Lleó XIII: “la primera llei de la història és no gosar mentir, la segona, no tenir por de dir la veritat”.  Una frase, que per al Pare Hilari no fou un eslògan, sinó que fou l’expressió d’una profunda convicció.

Que Déu li premiï les seves bones obres.

Nb. aquest escrit vol ser un recordatori molt agraït al Pare Hilari Raguer. Segur que hi ha inexactituds. No he consultat res, m’he fiat de la memòria.  Amb aquestes ratlles només vull dir públicament que el Pare Hilari, ha deixat petjada profunda en moltes persones, no només entre els estudiosos.

Josep m Jubany