Fa 1 dia
El més llegit del mes
13 d’abril 2020
La Pasqua com a categoria. Divagacions en confinament per Ramon Maria Nogués
El primer que cal és intentar aclarir, encara que sigui per sobre, què vull dir amb el mot categoria : vull indicar la propietat general d’un fenomen que s’aplica a situacions concretes i variades en un sentit similar. Aristòtil ja va més o menys qualificar aquest significat. En conseqüència vull comentar com em sembla que la Pasqua pot ser considerada una categoria plena de significat, que descriu alliberament i que es realitza en condicions i situacions molt diverses, però sempre presidides per un significatiu pas a la llibertat.
1. La Pasqua com a pas evolutiu : esdevenir humans.
El primer gran pas a la llibertat, per als humans, fou esdevenir humans. Sortir de la dependència de les pulsions de supervivència, (que no són cap esclavatge però sí molt determinants), per a endinsar-nos en l’encisador panorama de la intuïció, el raonament , la recerca de la bellesa, l’amor enriquidor de l’atracció sexual reproductora, la preocupació per un món millor i just, i la immensa passió per una realitat superior a la que capten els nostres sentits, observant les fascinants dimensions de l’Univers interior i exterior. L’impressionant art que anomenem rupestre, feliçment habitat per animals totèmics, ens ha quedat com a record elegant i admirable ( una mena de sagrament) d’aquest pas a la llibertat. Em prenc la llicència de interpretar i aplicar la categoria pasqual a aquest sorprenent pas de l’animal a la inquietant llibertat humana. Podem imaginar que el pas a la humanització fou una mena de Pasqua embrionària. Aquest pas a la riquesa de l’alliberament no es produí sense el corresponent peatge. El món interior humà esdevingué responsable, impressionat per les previsions de futur, angoixat a voltes i culpabilitzat, en definitiva entrant en l’equilibri inestable d’un psiquisme ric, complex i exigent que intuïa perspectives de salvació. I tot plegat no es produí només fa un milió d’anys, posem per cas, sinó que segueix essent una aventura en la que seguim embrancats, perquè això de ser del tot humans encara és una feina pendent, una feina pasqual.
2. La Pasqua històrica d’un poble que se sent alliberat.
Fa entre tres i quatre mil anys, un petit grup humà protagonitza un fet sorprenent : trenca una situació d’esclavatge i fuig portat pel coratge que comporta la Fe en un Déu que havia promès com a herència a Abraham, a Ur de Caldea, la constitució d’un poble nombrós. Aquest pas no es fa sense dures condicions de sortida i també dures condicions de pelegrinatge per terres desèrtiques i mancades dels bons aliments del país on eren subjugats. Tot plegat recorda que no hi ha llibertat sense esforç i sacrifici, fins al punt que la temptació de tornar a l’esclavatge per a poder menjar a desdir pot esdevenir real. La memòria d’aquesta Pasqua presideix l’imaginari més qualificat del poble jueu. Malgrat les dificultats, domina un horitzó d’esperança messiànica que no es rendeix davant de cap exili. Aquesta vella història es produí en el mateix escenari en el que la nostra generació ha vist tota mena de guerres i conflictes : Irak, Iran, Israel, Egipte, Palestina, Jordània, Síria... ¿És una Pasqua que no te aturador?
3. La Pasqua com a festa de Jesús.
La Pasqua és el clímax de la vida de Jesús que un evangelista presenta com una “pujada a Jerusalem”. Es tracta d’una festa, d’una celebració precedida de gestos conflictius pel seu caràcter transgressor i alliberador en favor d’aquells que la societat tenia marginats. És realment una festa, però no per divertir-se sinó per a responsabilitzar-se. En la pujada cap a la festa Jesús va entrar en conflicte amb tècnics religiosos i amb tota mena de legalitats, projectant arreu alliberament personal i social. Al cor del moment àlgid de la festa un Sopar real i ritual, que evocava el de la constitució del poble hebreu i preludiava la constitució del poble cristià. El sopar tingué una sobretaula nocturna tràgica que acabà al dia següent en un patíbul. Però aquesta fi tràgica en els límits del visible, s’obrí a una suggeridora albada en les dimensions d’allò que no és visible a través de les ones electromagnètiques que incideixen en la retina, però anunciada en el llenguatge de l’esperança : la mort no te la darrera paraula. Al final impressionant de la seva segona simfonia, Mahler ho proclama dient : “He destruït la mort, prepara’t per a la vida, una llum que cap ull no ha vist mai; sereu portats a Déu”. I Màrius Torres ho recorda a l’altiva segadora de la dalla : “¿de què et val afollar les espigues sens nombre, si et cau una llavor a cada brot que culls?”. La mort és un misteriós preludi de nova vida.
La Pasqua de Jesús fou un esborronant pas a la llibertat per part d’un Fill de Deu que més enllà de preceptes, temples, costums i enginyers religiosos, revelava la veritat de Déu com a aigua viva que brolla del cor, capaç de saciar tota set, a una senzilla samaritana que havia anat a pouar l’aigua de sempre. I en aquesta revelació s’hi jugava amb coratge la vida.
4. La Pasqua, procés personal de cada cristià.
Cada creient cristià va fent de la Pasqua la referència dels petits processos d’alliberament que són fites d’un camí cap a la maduresa amorosa, objectiu de l’evolució personal de cada u. Recordem-ne alguns.
La pasqua ens pot permetre anar llegint l’Evangeli més enllà del ritualisme, el moralisme i el legalisme, lectura personal que cal anar aprenent en contacte amb la vida real de les persones i les seves situacions concretes. Sovint aquesta forma de llegir l’Evangeli l’aprenem de grans. Sol anar en paral·lel amb la pèrdua de la por com a amagada i traïdora clau de volta de la relació envers Déu.
Aquest procés específicament cristià va acompanyat d’un creixement psicològic que ens constitueix com a subjectes responsables i autònoms, capaços d’aquest acte ètic central de la vida en què hom es decideix per ell mateix d’acord amb una llei que no està escrita enlloc. És la llei escrita als cors, de la que ja parlaven els grans profetes d’Israel. Aquest acte ètic és absolutament original i en el creient cristià sintonitza amb la revelació religiosa de Jesús que situa la persona al centre de tota relació amb Déu.
A través de la Pasqua podem avançar en la confiança bàsica incondicional. La incondicionalitat total només la podem trobar en Déu. Déu és el nom que donem a aquella Realitat inefable que està més enllà de la nostra comprensió. Creiem però que en Jesús i la seva Pasqua tenim un besllum d’alguns aspectes d’aquella Realitat que es refereixen a nosaltres. I aquests aspectes ens testimonien la bondat de Déu ( no evident) envers aquesta espècie humana arrencada del fang per a què manifesti l’esperit.
El lliurament pasqual de Jesús ens orienta també cap al sentiment de germanor universal que ens compromet amb una solidaritat basada en la justícia. És la dimensió social d’una Pasqua per a tots. Jesús ens ha igualat a tots en la dignitat de fills : ens correspon a nosaltres l’anar concretant i fent efectiva aquesta difícil igualtat. Es tracta d’una epopeia secular en la que hem de participar tots, però en la que els creients en Jesús estem cridats a un protagonisme ben específic.
5. La Pasqua del traspàs a noves dimensions.
En català, quan una persona mor diem : “ha traspassat”. Indiquem un traspàs a altres dimensions. La sospita-convicció que a la mort segueixen altres dimensions d’existència ha estat present en totes les cultures de totes les èpoques en formes diverses. Curiosament a Israel aquesta convicció fou tardana, sembla que comença amb els nacionalistes Macabeus i en temps de Jesús encara no era comuna. Les expressions de la fe en una nova forma de vida després de la mort s’ha anat expressant en paral·lel amb les dades culturals de cada moment.
La modernitat científica no ha afeblit aquesta convicció. N’ha suprimit aspectes relatius a la personalització i a les imatges cosmològiques antigues. Avui molts admeten des de plenes conviccions científiques que hi ha moltes dimensions de la Realitat que no intuïm ni comprenen, ni que sigui pel fet de tenir un cervell limitat, cosa que no crec que ningú s’atreveixi a negar. Pensar que ho tenim tot sabut i controlat és inversemblant. El nostre cervell és eficient i concret dins de la sectorialitat de la matèria que toquem directament o amb les nostres eines tècniques, però no més. Queda doncs oberta la via de sempre cap a altres dimensions. Fins i tot els gnòstics de la celebèrrima Universitat de Princeton, a la costa Est dels Estats Units, alguns d’ells físics de primer nivell que amalgamen el pensament oriental i occidenta,l diuen que allò fonamental és l’Esperit, essent la matèria una degradació visible d’ Ell.
Jesús va dir que en morir seriem rebuts a la casa del Pare amb lloc per a tots. És una manera de dir. Quan el que rep és Déu (en el Misteri i el símbol), el lloc és una casa fora de l’espai, i cada u de nosaltres ha traspassat més enllà de la biologia i la psicologia terrenals ( un petitet barri de la immensa Realitat Universal), l’entesa de la promesa de Déu només pot ser obra de la confiança. Però tota possibilitat de vida digna és obra de la confiança. I per això confiar te categoria d’alliberament.
Traspassarem, serem rebuts, veurem la llum, estarem en “mans de Déu”, i això tindrà per a tots tons d’alliberament, de Pasqua.
Ramon M. Nogués
1. La Pasqua com a pas evolutiu : esdevenir humans.
El primer gran pas a la llibertat, per als humans, fou esdevenir humans. Sortir de la dependència de les pulsions de supervivència, (que no són cap esclavatge però sí molt determinants), per a endinsar-nos en l’encisador panorama de la intuïció, el raonament , la recerca de la bellesa, l’amor enriquidor de l’atracció sexual reproductora, la preocupació per un món millor i just, i la immensa passió per una realitat superior a la que capten els nostres sentits, observant les fascinants dimensions de l’Univers interior i exterior. L’impressionant art que anomenem rupestre, feliçment habitat per animals totèmics, ens ha quedat com a record elegant i admirable ( una mena de sagrament) d’aquest pas a la llibertat. Em prenc la llicència de interpretar i aplicar la categoria pasqual a aquest sorprenent pas de l’animal a la inquietant llibertat humana. Podem imaginar que el pas a la humanització fou una mena de Pasqua embrionària. Aquest pas a la riquesa de l’alliberament no es produí sense el corresponent peatge. El món interior humà esdevingué responsable, impressionat per les previsions de futur, angoixat a voltes i culpabilitzat, en definitiva entrant en l’equilibri inestable d’un psiquisme ric, complex i exigent que intuïa perspectives de salvació. I tot plegat no es produí només fa un milió d’anys, posem per cas, sinó que segueix essent una aventura en la que seguim embrancats, perquè això de ser del tot humans encara és una feina pendent, una feina pasqual.
2. La Pasqua històrica d’un poble que se sent alliberat.
Fa entre tres i quatre mil anys, un petit grup humà protagonitza un fet sorprenent : trenca una situació d’esclavatge i fuig portat pel coratge que comporta la Fe en un Déu que havia promès com a herència a Abraham, a Ur de Caldea, la constitució d’un poble nombrós. Aquest pas no es fa sense dures condicions de sortida i també dures condicions de pelegrinatge per terres desèrtiques i mancades dels bons aliments del país on eren subjugats. Tot plegat recorda que no hi ha llibertat sense esforç i sacrifici, fins al punt que la temptació de tornar a l’esclavatge per a poder menjar a desdir pot esdevenir real. La memòria d’aquesta Pasqua presideix l’imaginari més qualificat del poble jueu. Malgrat les dificultats, domina un horitzó d’esperança messiànica que no es rendeix davant de cap exili. Aquesta vella història es produí en el mateix escenari en el que la nostra generació ha vist tota mena de guerres i conflictes : Irak, Iran, Israel, Egipte, Palestina, Jordània, Síria... ¿És una Pasqua que no te aturador?
3. La Pasqua com a festa de Jesús.
La Pasqua és el clímax de la vida de Jesús que un evangelista presenta com una “pujada a Jerusalem”. Es tracta d’una festa, d’una celebració precedida de gestos conflictius pel seu caràcter transgressor i alliberador en favor d’aquells que la societat tenia marginats. És realment una festa, però no per divertir-se sinó per a responsabilitzar-se. En la pujada cap a la festa Jesús va entrar en conflicte amb tècnics religiosos i amb tota mena de legalitats, projectant arreu alliberament personal i social. Al cor del moment àlgid de la festa un Sopar real i ritual, que evocava el de la constitució del poble hebreu i preludiava la constitució del poble cristià. El sopar tingué una sobretaula nocturna tràgica que acabà al dia següent en un patíbul. Però aquesta fi tràgica en els límits del visible, s’obrí a una suggeridora albada en les dimensions d’allò que no és visible a través de les ones electromagnètiques que incideixen en la retina, però anunciada en el llenguatge de l’esperança : la mort no te la darrera paraula. Al final impressionant de la seva segona simfonia, Mahler ho proclama dient : “He destruït la mort, prepara’t per a la vida, una llum que cap ull no ha vist mai; sereu portats a Déu”. I Màrius Torres ho recorda a l’altiva segadora de la dalla : “¿de què et val afollar les espigues sens nombre, si et cau una llavor a cada brot que culls?”. La mort és un misteriós preludi de nova vida.
La Pasqua de Jesús fou un esborronant pas a la llibertat per part d’un Fill de Deu que més enllà de preceptes, temples, costums i enginyers religiosos, revelava la veritat de Déu com a aigua viva que brolla del cor, capaç de saciar tota set, a una senzilla samaritana que havia anat a pouar l’aigua de sempre. I en aquesta revelació s’hi jugava amb coratge la vida.
4. La Pasqua, procés personal de cada cristià.
Cada creient cristià va fent de la Pasqua la referència dels petits processos d’alliberament que són fites d’un camí cap a la maduresa amorosa, objectiu de l’evolució personal de cada u. Recordem-ne alguns.
La pasqua ens pot permetre anar llegint l’Evangeli més enllà del ritualisme, el moralisme i el legalisme, lectura personal que cal anar aprenent en contacte amb la vida real de les persones i les seves situacions concretes. Sovint aquesta forma de llegir l’Evangeli l’aprenem de grans. Sol anar en paral·lel amb la pèrdua de la por com a amagada i traïdora clau de volta de la relació envers Déu.
Aquest procés específicament cristià va acompanyat d’un creixement psicològic que ens constitueix com a subjectes responsables i autònoms, capaços d’aquest acte ètic central de la vida en què hom es decideix per ell mateix d’acord amb una llei que no està escrita enlloc. És la llei escrita als cors, de la que ja parlaven els grans profetes d’Israel. Aquest acte ètic és absolutament original i en el creient cristià sintonitza amb la revelació religiosa de Jesús que situa la persona al centre de tota relació amb Déu.
A través de la Pasqua podem avançar en la confiança bàsica incondicional. La incondicionalitat total només la podem trobar en Déu. Déu és el nom que donem a aquella Realitat inefable que està més enllà de la nostra comprensió. Creiem però que en Jesús i la seva Pasqua tenim un besllum d’alguns aspectes d’aquella Realitat que es refereixen a nosaltres. I aquests aspectes ens testimonien la bondat de Déu ( no evident) envers aquesta espècie humana arrencada del fang per a què manifesti l’esperit.
El lliurament pasqual de Jesús ens orienta també cap al sentiment de germanor universal que ens compromet amb una solidaritat basada en la justícia. És la dimensió social d’una Pasqua per a tots. Jesús ens ha igualat a tots en la dignitat de fills : ens correspon a nosaltres l’anar concretant i fent efectiva aquesta difícil igualtat. Es tracta d’una epopeia secular en la que hem de participar tots, però en la que els creients en Jesús estem cridats a un protagonisme ben específic.
5. La Pasqua del traspàs a noves dimensions.
En català, quan una persona mor diem : “ha traspassat”. Indiquem un traspàs a altres dimensions. La sospita-convicció que a la mort segueixen altres dimensions d’existència ha estat present en totes les cultures de totes les èpoques en formes diverses. Curiosament a Israel aquesta convicció fou tardana, sembla que comença amb els nacionalistes Macabeus i en temps de Jesús encara no era comuna. Les expressions de la fe en una nova forma de vida després de la mort s’ha anat expressant en paral·lel amb les dades culturals de cada moment.
La modernitat científica no ha afeblit aquesta convicció. N’ha suprimit aspectes relatius a la personalització i a les imatges cosmològiques antigues. Avui molts admeten des de plenes conviccions científiques que hi ha moltes dimensions de la Realitat que no intuïm ni comprenen, ni que sigui pel fet de tenir un cervell limitat, cosa que no crec que ningú s’atreveixi a negar. Pensar que ho tenim tot sabut i controlat és inversemblant. El nostre cervell és eficient i concret dins de la sectorialitat de la matèria que toquem directament o amb les nostres eines tècniques, però no més. Queda doncs oberta la via de sempre cap a altres dimensions. Fins i tot els gnòstics de la celebèrrima Universitat de Princeton, a la costa Est dels Estats Units, alguns d’ells físics de primer nivell que amalgamen el pensament oriental i occidenta,l diuen que allò fonamental és l’Esperit, essent la matèria una degradació visible d’ Ell.
Jesús va dir que en morir seriem rebuts a la casa del Pare amb lloc per a tots. És una manera de dir. Quan el que rep és Déu (en el Misteri i el símbol), el lloc és una casa fora de l’espai, i cada u de nosaltres ha traspassat més enllà de la biologia i la psicologia terrenals ( un petitet barri de la immensa Realitat Universal), l’entesa de la promesa de Déu només pot ser obra de la confiança. Però tota possibilitat de vida digna és obra de la confiança. I per això confiar te categoria d’alliberament.
Traspassarem, serem rebuts, veurem la llum, estarem en “mans de Déu”, i això tindrà per a tots tons d’alliberament, de Pasqua.
Ramon M. Nogués
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Ramon Maria, GRACIES!!! Què bonic, què profund, què interessant el que dius en aquest article!. Què esperançador! Alegra l'ànima i s'integra ben bé amb la nostra mirada, de la nostra cultura. Sí, l'alliberament és un camí, progressiu, inacabable i inacabat, al que estem cridats al llarg de tota la nostra vida. Desitjaria fer molts comentaris als diferents apartats i a les idees que vas desgranant, perquè tot m'ha agradat, però no ho faré. Simplement, GRACIES!
Publica un comentari a l'entrada