Un dels espectacles més meravellosos que es poden contemplar als inicis de la primavera es produeix quan, al vespre, el cel s’omple d’estrelles i la lluna es va fent cada dia més gran. Si es té la sort, a més a més, de poder contemplar un camp ple d’oliveres amb les seves fines fulles movent-se al alè de la brisa del vent, ara fort ara suau, que les acarona, llavors s’experimenta una bellesa i una pau indescriptibles.
Fulles amb una cara platejada que tremolen fent parella al costat de l’altra seva cara obscura de verd fosc, i que, gràcies a la llum dels estels, semblen ballar una dansa on la vida i la mort s’hi apleguen o, si es vol dir d’una altra manera, on la mort i la vida s’abrasen. Per a qui està contemplant en silenci, aquest espectacle ens arrossega a pensar en la vida humana teixida d’extrems contradictoris, uns tan propers a la vida, altres tan al costat de la mort. Una vida, aquesta nostra, que, sobre tot en aquests dies, esdevé símbol vivent de la Pasqua del Crist.
S’acostava la festa de la Pasqua dels jueus i, com tants d’altres, Jesús decidí pujar a Jerusalem. Alguns dels seus seguidors el van advertir que era perillós anar-hi, però Jesús, conscient de que ja no tenia escapatòria davant els seus enemics, decidí pujar-hi igualment. L’Entrada a Jerusalem i el rebombori que va crear entre els seus seguidors just a l’entrada de la ciutat ens la narren tots els evangelistes. Jesús es va emocionar davant de les aclamacions del poble que el saludaven amb palmes i branques d’olivera mentre es dirigia al Temple i des d’allí “plorà sobre la ciutat”. A l’esplanada davant del Temple foragità als mercaders i canvistes que feien el seu negoci a l’ombra de la casa de pregària, però sobre tot continuà predicant i insistint en la propera arribada del Regne. Al capvespre, per tal de no patir cap atemptat per part dels qui el volien mort, sortia de la ciutat, travessava una muntanyeta plena d’oliveres i amb els seus es refugiava al poblet de Betsaida. Però de bon matí tornava a Jerusalem i a l’esplanada del Temple continuava ensenyant a la gent i alhora els parlava també de la seva mort.
Durant aquests pocs dies que precedien la Pasqua, Jesús va organitzar un sopar amb els seus amics a la ciutat. Tots sabem com va anar, si bé aquest any nosaltres no ens podrem reunir per fer memòria del sentit que Ell va donar al pa i al vi que prengué amb les seves mans i el repartí a tots. Malgrat la proximitat de la mort, que clarament pressentia, en aquell sopar es va poder acomiadar de tots. Avui, confinats a les nostres llars, ens cal fer memòria dels milers de malalts que en el nostre mon i a l’entorn nostre, són conscients que ha arribat el seu moment i experimenten la infinita soledat de l’agonia, lluny dels seus familiars i amics, dels que no es podran acomiadar. I és inevitable que en aquestes circumstàncies no recordem aquell crit desesperat de Jesús a la creu, quan les oliveres iniciaven la seva dansa de cara al vent i ja es feia fosc: Pare (mare, fills, amics), per què m’heu abandonat? Aquest potser sigui el trasbals més gran que una persona pugui sentir en aquests moments: no poder trobar l’escalf dels qui més estima i acomiadar-se d’ells amb una abraçada, amb un petó.
En els moments de por i d’angoixa per la proximitat –o la certesa- de la mort, sovint neix un fil d’esperança de que encara la vida pugui triomfar, de que, més enllà dels nostres límits i més enllà de la mort, la vida tingui la última paraula. Els cristians, que portem com a signe la creu, confessem que Jesús va ressuscitar, que va ser arrabassat de les urpes de la mort i que avui és viu enmig del mon. Avui, confinats a casa i envoltats de contínues notícies que fan números i càlculs sobre el cost de la mort, tenim l’esperança i el desig que, al final, la vida s’obri pas i ho podem celebrar. L’esperança però sempre té aquell punt d’incertesa que tenen totes les realitats que depenen del futur, però davant dels grans dubtes ens cal a tots que, amb una sola veu, cantem que l’esperança en la vida és la nostra possibilitat. I, enmig d’aquests pensaments, em ve a la memòria la cançó del poeta Raimon:
Una nit, quan Jesús tornava de Jerusalem a Betsaida, es va aturar en un camp d’oliveres per pregar. La certesa de la mort se li va fer present de manera angoixosa, i amb la seva pregària cercava de trobar una paraula del Pare que li retornés l’esperança d’una vida nova.
QUE TOTS TINGUEU UNA BONA PASQUA, SABENT QUE LA NOSTRA PASQUA ÉS EL CRIST
Anton Ramon Sastre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada